Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Noms propis

Pepe Rubianes

1
Publicat el 2 de març de 2009

Feia temps que no en sabia res, però les darreres notícies que havia sentit (fa ja molt temps), era que estava en tractament i li anava bé. M’ha colpit la notícia de la seua mort, no l’esperava. Era un home molt especial, únic, amb un humor personalíssim i irrepetible; se’l trobarà molt a faltar…

Com tanta altra gent, vaig veure un parell (o tres) de cops el Rubianes Solamente. Excel·lent. El primer cop no vaig poder parar de riure des del començament fins al final, no m’havia passat mai una cosa similar. L’havia sentit entrevistat a programes, vist en pel·lícules o en un petit espai que feia a migdia a TV3, potser aquest va ser el primer contacte. Des de llavors l’he anat seguint sempre, de més a prop o més lluny, però sabent que quan ell obria la boca era divertiment assegurat.

Sort que hi ha gravacions d’allò que va fer, en èpoques de nostàlgia ens vindrà bé un repàs de la seua obra, però sempre ens preguntarem què hagués dit en Rubianes sobre això o allò amb l’humor àcid que el caracteritzava.

Déu n’hi do quina manera de començar el març, que reposi en pau ell que ha sabut donar tanta guerra.

Hora Q

3
Què té Hora Q perquè no m’agradi tant com m’agradava La Nit al Dia?

Així, d’entrada, em sembla poc seriós tot plegat. No m’acaba d’entrar l’estètica dels presentadors, sempre de negre. Durant el programa s’intenten respondre una sèrie de preguntes, hi ha públic, hi ha música, però em falta alguna cosa, potser el directe. Amb La Nit al Dia acababes el programa ben informat de tot, aquí sembla que les notícies no siguin fresques, sinó cuinades, segurament perquè no és en directe (vaja, ho suposo pel públic, no m’imagino gent fins a quarts de dues de la matinada allà si al dia següent ha d’anar a treballar).

Per exemple, m’encantava el tancament amb els diaris de l’endemà de La Nit al Dia, o la informació de les darreres estrenes teatrals o musicals, cosa ara impossible perquè el deuen deixar de gravar molt abans. Tampoc les gracietes fan gaire gràcia i no sé si acabo d’entendre el to que se li vol donar a tot plegat. En fi, se’m fa feixuc, però a segons quina hora no hi ha res més, tot i això, no m’estranyen els baixos índex d’audiència

Zapatero gasta 3 milions d’euros en comprar un Dalí pel Rei

3

Notícia trobada aquí i que no he vist que se n’hagi fet ressò cap altre mitjà. Em sembla curiós i trist que aquesta notícia passi desapercebuda en un moment com aquest, però sembla que uns sempre tenen les de perdre i els altres les de guanyar…

(en la continuació la notícia sencera)


La notícia publicada a Directe.cat :”Zapatero gasta 3 milions d’euros en comprar un Dalí pel Rei

A l’hora de mantenir a
la casa reial no hi ha crisi que valgui. El Govern espanyol gastarà
aquest any 2,88 milions d’euros per adquirir el quadre de Dalí
‘L’atleta còsmic’, pintat pel pintor empordanès l’any 1968 i que ja
decora el despatx oficial de Juan Carlos I. L’operació, aprovada pel
Consell d’Administració de Patrimoni Nacional, suposa que es formalitzi
la compra del quadre, que presideix el despatx del monarca des dels
anys 80 però que era propietat d’un particular. Com a curiositat, el
quadre va ser pintat per Salvador Dalí a encarrec de Francisco Franco
per representar l’art espanyol durant els Jocs Olímpics de Mèxic.

El quadre en qüestió és un llenç de dos per tres metres amb la figura
d’un llançador de disc subjectant una esfera solar. Als 2,88 milions
d’euros que costarà cal sumar-hi els 3,3 milions d’euros que està
costant la remodelació dels jardins i la piscina del Palau de la
Sarsuela.

Cal recordar que més enllà d’aquestes despeses puntuals, la manutenció
de la Casa Reial costa anualment als ciutadans un mínim de 8,9 milions
d’euros. El monarca s’encarrega de distribuir lliurement aquesta xifra
astronòmica entre la seva família i els seus súbdits en concepte de
salaris.

El Jutge Calamita

0

Notícia que salta als diaris: “El jutge Calamita va endarrerir l’adopció d’una lesbiana per l’interès de la menor”, això a La Vanguardia amb comentaris que fan posar els pèls de punta (Déu n’hi do el que es diu per davant -políticament correcte- i el que es diu per darrere -encara-). A un altre diari, Público, també hi trobo la notícia, però els comentaris són bastant diferents. És clar que encara hi ha molta feina a fer contra l’homofòbia, per molt que ens vulguem creure que som en un país normal encara ens falta molt (i molt).

La “perla” del jutge: Hay informes que dicen que son cobayas humanas, que son experimentos, que el día de mañana van a salir psicològicamente mal” (arrea).

Per l’altra banda tenim un reportatge que acaba de sortir i se n’han fet ressò els mitjans: Homo Baby Boom, que explica com viuen el dia a dia les famílies homoparentals. Potser al jutge li convindria veure’l (i a molta altra gent dels comentaris també… tot i què em temo que és difícil que canviïn d’opinió d’un dia per l’altre, hi ha idees que tenen arrels profundes…).

Foto: Efe/ Juan Francisco Moreno

Analitzant Jesús Álvarez i El Periódico

3

No sembla que hagi portat molta cua que el periodista estrella de la primera cadena de l’Estat hagi explicat espontàniament el que segurament tanta altra gent de la meseta y alrededores pensen, referits a qualificar al Barça i a l’Espanyol com a equips no espanyols. L’anàlisi de Contrastant em sembla molt encertat per l’enrabiada constatada en un mitjà de comunicació català. No sé si quan Esperanza Aguirre va dir una cosa similar referint-se a l’opa de Gas Natural sobre Endesa el diari també va treure foc pels queixals. Tot i això, als espanyols se’ls hi entèn tot quan parlen i aquí, tret d’algunes excepcions, ens ho posem a l’esquena, mentre que, quan és a l’inrevés sonen sempre tambors de guerra.

En la continuació l’article de Contrastant analitzant al periodista i al periòdic suposadament de casa nostra…

Extret d’aquí:

El
6 d’octubre, Jesús Álvarez, presentador de la secció d’esports de la
primera edició del Telediario de TVE, va improvisar la intervenció que
inicia la secció. Així, Ana Blanco, la presentadora de l’informatiu,
comença el diàleg següent:

AB: Hola, Jesús.

JA: Hola, ¿què tal, buenas tardes?

AB:
Tenemos que hablar de la Liga i de aquellas cosas especiales han pasado
como la goleada del Atlético de Madrid o el empate de ayer [diumenge]
del Real Madrid.

JA: Sí, no ha sido una jornada buena
para los equipos españoles porque la verdad es que ese… esa goleada
del Atlético de Madrid no és, no es comparable, desde luego, con el
empate, pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa.

Aquesta intervenció d’Álvarez va indignar profundament El Periódico de Catalunya.

Així, a la secció d’opinió del 7 d’octubre, on apareix
l’apartat de Noms propis, assigna una fletxa cap avall de color
vermell, és a dir, una fletxa amb valor negatiu. El diari escriu el
següent:

 

Jesús Álvarez

Periodista de TVE

El
despropòsit d’Álvarez, que al Telediario d’ahir al migdia, va deixar
entendre que el Barça i l’Espanyol no són clubs espanyols, mereix
alguna explicació de l’interessat, que va deixar l’audiència
estupefacta.

Aquest text és una mostra
fefaent de l’espanyolitat d’EPC i de com li cou que un periodista de
TVE dubti de l’espanyolitat del Barça i l’Espanyol.

A
continuació, analitzem el text d’EPC. En primer lloc, el diari del
Grupo Zeta titlla de despropòsit les paraules d’Álvarez. La
qualificació dels fets denota la indignació d’EPC i, alhora, situa
nacionalment el diari. Només es pot considerar que Álvarez ha comès un
despropòsit si es pertany d’un discurs nacional espanyol i, per tant,
d’un sentit comú espanyol. Des d’una perspectiva nacional catalana, cal
agrair que Jesús Álvarez tingui tant clar que els catalans són
espanyols. En aquest sentit, hauríem d’organitzar una campanya per
fomentar que TVE i la resta de televisions espanyoles fessin de manera
sistemàtica comentaris com el del periodista, les paraules del qual
donen origen al text d’EPC.

En segon lloc, EPC afirma
que Álvarez “va deixar entendre que el Barça i l’Espanyol no són clubs
espanyols”´. Aquest sintagma no s’adiu amb l’afirmació inicial, quan
diu que les paraules d’Álvarez van ser un despropòsit, i difumina el
que va dir realment aquest periodista espanyol. Álvarez no “va deixar
entendre” res, sinó que afirma taxativament que el Barça i l’Espanyol
(ves per on!) no són clubs espanyols.

 

En tercer
lloc, cal remarcar l’ús de l’adjectiu final del text: estupefacta.
Aquest adjectiu fa referència a la manca de moviments i de reacció als
estímuls, en aquest cas, com a conseqüència de les paraules d’Álvarez.
El que vol dir EPC és que l’audiència es va quedar parada a causa del
que va dir aquest periodista espanyol. L’adjectiu mostra de bell nou
l’espanyolitat i el desconcert d’EPC. El periodista torna a mostrar el
seu sentit comú espanyol, el qual és la causa de la seva indignació.
Per a un català, l’estupefacció d’EPC es converteix en alegria. Fóra
formidable que tots els periodistes espanyols ho tinguessin tan clar
com Álvarez.

I, en darrer lloc, EPC demana
explicacions al periodista espanyol. Aquesta petició no té cap sentit
perquè Álvarez no pot reconèixer que va dir el que va dir perquè pensa
el que pensa, sinó que només es pot justificar dient que es tracta d’un
lapsus. Un lapsus que és tota una declaració.

D’altra
banda, és interessant, des d’un punt de vista esportiu, l’afirmació que
“pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa.” Se suposa
que almenys els seguidors de l’Espanyol tenien l’esperança de, com a
mínim, empatar. I, per rivalitat, se suposa que els seguidors del Barça
esperaven que el Madrid no guanyés i que si, era possible, perdés. Així
doncs, aquesta part de l’speech d’Álvarez també és una joia. Tota una
altra declaració. Perquè, en el fons, el periodista espanyol vol dir
que ell no s’ho esperava.

Woody Allen

1
La primera pel·lícula que vaig veure d’en Woody a la pantalla gran va ser “La rosa púrpura de El Caire” i em va atrapar del tot. Des de llavors han passat molts anys i sempre faig el ritual d’anar al cinema a veure la pel·li d’estrena tot i què no sempre són tan rodones com aquella, i pelis més antigues de la bona època. La darrera que recordo que em va atrapar va ser “Match Point”, en canvi diumenge vaig anar a veure “Vicky, Cristina, Barcelona”, aquest cop en versió doblada al català (un cop que ho fan així és qüestió d’aprofitar-ho), i bé quan vam sortir del cinema ens havia quedat una sensació estranya…

Que un director del nivell de l’Allen vingui a Barcelona a fer una pel·lícula immediatament obre un munt d’expectatives de com serà l’obra. Realment després de veure el film veig que Woody Allen (el GRAN Woody Allen que ens ha meravellat amb la seua retòrica i el seu ingeni), també pot ser un indocumentat (Tots beneits, a Barcelona). Pot conèixer la ciutat, però no en coneix gens el tarannà i la pel·lícula si en comptes de firmar-la ell ho hagués fet qualsevol dels nostres directors li haguessin llençat els gossos a sobre. Es recordarà perquè un geni del cinema va passar unes vacances fenomenals a la ciutat mentre en rodava un reportatge amb amics i saludats.

La primera frase que ens va sortir és “no sembla una pel·lícula d’en Woody Allen”, i la segona era que esperaríem uns dies per pair i saber si ens havia agradat o no, perquè a la peli li faltava alguna cosa, però no sabíem el què… i continuo sense saber-ho, tot i què després de l’expert comentari em sembla que a la peli li falta guió, passió, força, màgia, art… en fi.

Tot i això s’ha de veure perquè segurament als que no els hi agradi el cinema d’en Woody els hi agradarà… o no, que mai se sap.

Més sobre Geòrgia

2
Publicat el 10 d'agost de 2008

M’acaba d’arribar un correu d’aquest amic georgià, en Kakhi, on m’envia a aquesta web on es pot signar la petició d’aturar la guerra i a aquest altre bloc (Russia and Georgia at War), que informa de la situació que es viu a Geòrgia.

 

‘When the Nazis came for the communists,
I
remained silent;
I was not a communist.
When they locked up the social
democrats,
I remained silent;
I was not a social democrat.
When they
came for the trade unionists,
I did not speak out;
I was not a trade
unionist.
When they came for the Jews,
I remained silent;
I wasn’t a
Jew.
When they came for me,
there was no one left to speak out.

Pastor Martin Niemöller

Geòrgia

0
Publicat el 10 d'agost de 2008

En Kakhi és un amic georgià que està casat amb una catalana i viuen a Holanda, lloc on es van conèixer. A Geòrgia (a Tbilisi, la capital), encara hi viu la seua mare i molt amics i parents. Suposo que deu estar patint molt amb aquesta situació tan caòtica que s’està vivint en aquella part del continent…

Hem parlat molts cops sobre el seu país i les similituds que tenim amb
el nostre. També té un clima mediterrani, tot i que els hiverns són més
crus. Van aconseguir la independència de Rússia el 1991, així doncs, ben recent tot i què el país té una llarga història al seu darrera.

Recordo que el seu casament va ser en força llengües:
català, castellà, anglès i fins i tot una mica de georgià (el kartuli). Ell, que és
lingüísta, va entendre perfectament que fer-nos parlar castellà (que
domina), és com si a ell li féssin parlar rus, per això jo li parlo en català mentre ell em respon en anglès, així ja té feina avançada per quan vingui a Catalunya, on té clar que haurà de parlar català.

El georgià (kartuli), és una llengua força complicada, ell n’està estudiant les
similituds que pot tenir amb altres llengües europees com l’euskera i
es sentia força identificat amb el País Basc. De fet, abans de conèixer la seua parella, en sabia moltes més coses que de Catalunya. Li havia arribat el conflicte basc amb l’Estat a través d’ETA, però no es sabia res que aquí també hi haguessin reivindicacions similars, ni tampoc sabia la història de Catalunya, mentre coneixia (o s’interessava), per la història del País Basc. Segurament el seu esperit guerrer del Càucas hi té molt a veure.

Com sempre, les històries de països que busquen la independència o que la volen mantenir, són força complicades. Tan de bo trobin aviat una solució pacífica al conflicte i els Georgians puguin continuar vivint en pau.

Federer-Nadal

6

Encara estem esperant que continuï el partit entre el nº1 i el nº2 mundial. Plou a Wimbledon. Estan més empatats que mai (2 sets per cadascú, dos jocs en el definitiu set i 40 iguals). Realment és una tarda llarga de bon tennis on una de les millors coses és que no saps quan durarà un partit ni qui el guanyarà ara com ara…

M’agrada l’elegància amb la què juga Federer. Fa fàcil allò més difícil. Sembla que ni es despentini per guanyar punt a punt, joc a joc. És una màquina de fer bon tennis i està entre els millors de la història.

L’altra màquina és Nadal. M’agrada l’agressivitat amb la que juga, com un animal salvatge en contra de Federer que en sembla un de domèstic. Nadal és pura fibra i el seu millor múscul és el cervell.

En Federer és Suís i en Nadal és de Manacor (tot i que se sent espanyol fins a la medul·la -què hi farem- i li agrada el R. Madrid -ningú és perfecte-, però almenys parla en mallorquí -els equilibris mentals fan el que poden-).

Ho confesso, m’agrada molt com està jugant Nadal aquesta final. Federer ha fet un bon contrapunt i li ha remuntat dos sets. Veurem què passa, sembla que torni a començar, el temps de Londres és incert.

Que guanyi el millor!

(tampoc estaria malament que, de tant en tant, sortís un tennista excel·lent que es sentís català… i futbolista… i basketbolista… i el que sigui, com si fos el “black power” dels americans dels anys 60 -crec-, serien el “catalan power” del s. XXI i a manca de seleccions nacionals – tot arribarà, espero- podríem celebrar almenys alguns èxits… perquè em temo que si guanya Nadal ho lligaran amb la “roja” i au, ja hi tornarem a ser).

Contra l’homofòbia

1
Publicat el 17 de maig de 2008

Avui es commemora el dia internacional contra l’homofòbia…

he llegit amb plaer aquest article de l’Emigdi, sempre atent a la defensa de les causes justes. I veig que destaca Queer as Folk com a sèrie que ha canviat la vida al col·lectiu. No la conec, per contra sí que m’ha arribat The L Word, una sèrie que es pot veure al Plus, i que segurament ha canviat la manera de veure les lesbianes, bisexuals, transexuals…

L’homofòbia existeix encara i és prou present a la nostra societat, amb comentaris, acudits, insults, etc. També a les aules. És responsabilitat de tothom que això deixi de passar, les actituds que hi ha a les aules corresponen a les que es veuen a casa. I, en aquest sentit, estic molt d’acord amb l’Emigdi que les sèries de televisió de casa nostra tenen un paper decisiu en el tractament de l’homosexualitat.

Fa falta molta educació, encara, molta conscienciació, encara, molt donar a conèixer, encara, per a arribar a ser una societat tolerant amb la diferència, tan de bo hi arribem aviat.

Eloi Vila (El Club)

4
Publicat el 3 de maig de 2008

Divendres a la tarda m’agrada mirar El Club, de l’Albert Om, per l’espai de ciència que hi ha i perquè és força entretingut, però mentrestant has de suportar les gràcies d’un dels redactors que es dedica a fer un ofici diferent cada setmana…

No puc deixar de pensar en les escenes d’ahir quan l’Eloi Vila va anar a fer de florista a les Rambles. Com sempre parla pels colzes, atabala i demostra poca educació abordant a la gent o tocant-la per fer-se el graciós (sort que al resum no surt). La seva simpatia aparent no amagava un cert masclisme a l’hora de vendre flors pels comentaris exhibits, moltes vegades asserveix a la gent. En Jordi Bastè sospito que opinava una cosa semblant, però aquest cop no li van deixar dir (sovint el que diu en Bastè del personatge ho subscric totalment). En canvi, les dones que el jutjaven no van dubtar a donar-li notes excel·lents sense mostrar la més mínima ofensa per l’actitud del reporter que sovint, tot sigui dit de passada, m’ha semblat força impresentable.

En fi, potser és que no hi entenc gens.

Kosovë

0

Després de veure l’explosió de joia i alegria dels kosovars i l’empipada de govern i oposició espanyols he pensat en el ric refranyer castellà:
"Cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar".

El poder de la teva veu. Amnistia Internacional

0

Són aquelles coses que passen que semblen casualitat. Fa uns dies que no toco l’ordinador anant d’una banda a l’altra com vaig, però l’altre dia escoltant el radiobloc de "El matí de Catalunya Ràdio" vaig sentir la notícia i tot just ara acabo de rebre un correu amb el (famós) vídeo d’Amnistia Internacional que fa vuit mesos que vol emetre i que el Ministeri d’Indústria no li deixa (censura?)

800 anys del Bon Rei en Jaume

0

M’afegeixo a la iniciativa de recordar el naixement de Jaume I i celebro el vídeo de vilaweb, realment molt interessant…

 

Homenatge a Jaume I en motiu dels 800 anys del seu naixement

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller.
Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i
València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre
el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca,
Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou
lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones
mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot
i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas
d’esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el
Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries
incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són
els Països Catalans.

Vuit-cents anys després del seu naixement, els membres
d’estatpropi.cat volem recordar al regent que amb tarannà guanyador
assentà les bases de l’actual nació catalana. Des d’EstatPropi.Cat us
proposem que la campanya «Suma’t al mapa per un Estat Propi», i per
tant el seu mapa, esdevingui el millor homenatge a lo nostre rei. El
mapa configura la nació que avui no només perviu sinó que lluita, fruit
del seu regnat. La portada d’EstatPropi.Cat és doncs la demostració que
vuit segles més tard, i malgrat les guerres perdudes i desventures
trobades, seguim avançant amb la determinació de situar la nostra nació
al nivell que per història, cultura, caràcter i voluntat ens pertoca.
Aquest 2008, des dels territoris que ell regnà i des de multitud de
contrades arreu del planeta, les catalanes i els catalans ens sentim
hereus del seu projecte, que adaptem i fem nostre amb l’empenta
necessària per a erigir un nostre propi Estat.



Text extret d’Estat Propi.cat

La Gonyalons torna al teatre

0
Publicat el 9 de gener de 2008

Fent zàping m’he trobat que l’Om entrevistava l’Àngels Gonyalons al programa "El Club". Justament avui he vist que torna al Teatre Borràs a partir de febrer i ho celebro, fa mesos que està desapareguda dels escenaris catalans i ja era hora…

Gràcies a l’entrevista he sabut que, de fet, sí que ha treballat aquest temps, però a Madrid fent una sèrie i ara assaja per tornar al Teatre Borràs. Recordo que va ser en aquest teatre que la vaig veure el darrer cop fa milions d’anys amb en Carles Sabater, quan cantaven "Tots dos". Mira que ha plogut i això que plou poc.

He trobat l’Àngels renovada, sense piga i amb maternitat estrenada, tot un gran canvi als seus quaranta i pocs anys, que celebro.

Friso per tornar-la a veure dalt de l’escenari, el darrer cop va ser al Comtal, amb una obra musical: Paradís, simpàtica, però em va agradar molt més a Acosta’t, sense cantar i al Villarroel. Veurem ara aquest tu a tu escènic amb l’Abel Folk.


Vaig recordar-la aquí.
Fotografia extreta d’una entrevista al web d’Andreu Sotorra.