Coses a dir

La mort de Santi Santamaria m’ha deixat aixafada. Que sigui tan sobtada i a l’altra punta del món fa basarda. Així de cop, se’ns en ha anat un català universal, un cuiner pioner a posar Catalunya al mapa del món gastronòmic mundial. Poques hores després s’apagava un altre pioner a posar el català i Catalunya al mapa, en aquest cas a la Catalunya Nord, desapareixia als 91 anys Jordi Barre, el primer en cantar en català en aquell indret. I per si fos poc, com si fos una jugada del destí, al País Valencià des d’avui no es pot veure TV3. Tot amb poques hores de diferència, tot de cop i de sobte…

La meua iaia per part de pare provenia de Mequinensa. La seua mare hi va nàixer, però es va casar amb un xic de Móra. Van viure a molts llocs mentre ella era petita per la contínua mobilitat del pare que treballava en una empresa hidroelèctrica (Capdella), però un desafortunat accident laboral (va morir el pare a la feina), va fer tornar la família a Móra, on hi tenien família. Allà, la iaia es va casar amb mon iaio que era fuster, i feia llaguts. El llagut és una barca de transport fluvial que circulava per l’Ebre en aquells anys. Van tenir cinc fills, el petit de tots, mon pare. Devia ser a principis del s.XX que feien el camí de sirga (que encara hi és), riu amunt i després navegaven a vela riu avall. El transport era lent, però barat i respectuós amb el medi. Més tard vindria l’embassament de Riba-Roja i la presa de Flix.

A Mequinensa parlen català. No vaig sentir-li dir res en cap altra llengua a ma iaia i, això sí, deien que era una dona geniüda perquè era de l’Aragó. Jo no vaig tenir temps de conèixer-la gaire, però sí la recordo amb els cabells blancs cuidant el seu jardí de roses i amb la veu forta i segura. Ella era la miquerensana igual que un cosí de mon pare és l’Antonio el miquerensà, els cognoms sobraven. Em feia gràcia dir que la meua iaia era mig aragonesa, però es veu que un mapa publicat fa poc a l’Heraldo de Aragon i escampat per aquest bloc, la situa ara a terra catalana. No sé què en diran els de Mequinensa, estar al mig com el dijous té aquestes coses.

He tornat a escoltar la ràdio els matins dels caps de setmana. No tinc res en contra del Xavier Solà, però la seua veu enganxosa, arrossegada, reposada, pastelosa… no m’acabava d’agradar i no podia sentir mai el programa sencer, m’embafava. La Núria Ferrer ja va ser un bon canvi, molt més dinàmica, però, ara, amb la Tatiana Sisquella i la seua permanent rialla, l’espai té un altre caire, molt més dinàmic, divertit, despert, interessant… en fi, com diu en aquesta entrevista, deu ser molt romàntic conduir el programa on va començar i tot un repte. Espero que tingui molt èxit, perquè es deixa escoltar molt bé.

Jordi Martínez Boixader, Jordi M. Boixader, com es dóna a conèixer per evitar confusions amb en Jordi Boixaderas o Jordi Martínez, tots dos també actors, viu a Móra d’Ebre i és un artista polifacètic. El vaig conèixer fa molt temps, quan ell estudiava a l’institut del teatre a Barcelona. Llavors vam coincidir al mateix pis, una temporada molt estimulant en la què vam visitar cinemes, exposicions i, sobretot, teatres per tota la ciutat. Des de llavors no ha deixat de sorprendre’m amb les seues creacions, perquè si bé va iniciar-se en l’art de la interpretació (té una veu profunda i molt ben modulada i com a actor és molt autèntic i creïble), s’ha decantat des d’un temps ençà pels dibuixos. Ara té un projecte entre mans: 25.000 postales por la paz interior. Podeu veure també els seus dibuixos a El museo virtual i el podeu seguir al seu bloc.

Amb tanta sentència, manifestacions i futbol, m’ha passat per alt l’aniversari del naixement d’una gran científica del s. XX, que va contribuir a diversos descobriments i va estudiar cristal·lografia, bioquímica i física. Rosalind Franklin va nàixer un 5 de juliol de 1920 i va morir només gairebé 38 anys més tard i tot i això va tenir prou temps per treballar amb la difracció de raigs-X i contribuir decisivament al descobriment de l’estructura de l’ADN, entre moltes altres coses. La seua vida i obra, però, no està exempta de polèmiques que es poden aprofundir en el llibre The dark lady of DNA. Personalment, i a pesar de tot, com més conec la seua vida i la seua obra més em continuen fascinant.

Rosalind Franklin és també el nom que hem triat per al bloc del departament de ciències experimentals de l’IES Terra Alta. Volíem reconèixer alguna dona científica i la història de Rosalind Franklin i la seua vida dedicada a la investigació ens va semblar perfecta per a un bloc dedicat a les ciències. Amb aquest gest volem contribuir a donar-la a conèixer i, de passada, reconèixer les dones científiques i les dificultats que han tingut al llarg de la història. Esperem que el bloc serveixi d’estímul per a l’estudi de les ciències entre els estudiants de secundària… i potser més enllà.

Avui fa un any i no falto a la cita tal com va suggerir la Roser.

Sembla que l’alcalde ha rebutjat la proposta del PPC (qui sinó?), per posar José Antonio Samaranch a l’Estadi Lluís Companys. Tot i això anuncia que un altre equipament de la ciutat durà aquest nom. No sé si la Barcelona olímpica li deu molt a Samaranch, devia ser bona la candidatura, perquè Madrid ha tingut el mateix padrí en dues ocasions i no ho ha aconseguit. Posats a situar a la balança els pros i els contres del personatge, em sembla evident que només aquest anunci de la Barcelona olímpica és la part positiva. Això ja compensa tota la resta de la vida? Es veu que estem en època de rebaixes, serà per la crisi…

El 9 de novembre Carl Sagan [wiki] hagués fet 75 anys. Un científic únic amb explicacions plenes de poesia…

The Carl Sagan portal

Fa dies que m’han quedat un munt de temes pendents de dir alguna cosa…

Tema futbol, dos noms propis d’interès: Valdés i Saltor.

Ja fa dies que s’ha acabat bé el serial Víctor Valdés. Certament m’agrada molt com a porter, és un jugador clau, i sempre n’he defensat els mèrits, però necessitaria un assessor personal de com crear empaties amb els socis i seguidors del Barça. El darrer episodi de la renovació (no ha estat l’única vegada que ha creat polèmica pels diners a guanyar), no m’ha agradat gens. Cert és que tothom ha de defensar els seus interessos, però hi ha maneres i maneres i, en el context de la crisi que estem immersos, no queda elegant ni de seny anar amb exigències econòmiques astronòmiques, i menys encara comparar-se amb els sous de l’equip rival. 

Bruno Saltor ja és jugador del València. El futbolista de Móra d’Ebre havia estat en l’òrbita del Barça aquesta temporada, però al final ha anat a parar al club txe. Segurament podrà jugar més que com a segon d’Alves, però m’hagués agradat veure’l al Barça, l’hagués fet encara una mica més “nostre”. Que tingui molta sort i molts encerts.

Malauradament ha estat una setmana intensa per qüestions de traspassos:

La mort de Vicenç Ferrer va ocupar les teles i les portades dels diaris i em va deixar ben estabornida.
No vaig poder evitar emocionar-me en els diversos reportatges que
mostraven la increïble tasca que havia fet, realment va ser un home
excepcional, amb una energia increïble i una voluntat de ferro per fer
el bé als mésdesfavorits . La seua obra quedarà i serà continuada per
la seua dona i el seu fill, entre altres, esperem que amb el mateix
encert. Ja hi ha un moviment al Facebook que en promou el premi Nobel de la Pau, un reconeixement pòstum que de ben segur seria ben rebut per la Fundació. 

L’actriu rossa de “Els àngels de Xarli” va morir jove víctima d’un càncer. Farraw Forcet va ser una icona dels anys 80. No cal dir que la sèrie va ser la meua favorita durant molts anys. Com li va passar a un altra estrella de la mateixa dècada (Jackson), en sortir de la série no va tenir a la gran pantalla els èxits que esperava i va ser més notícia als diaris per la seua vida amorosa que per altres mèrits. Una llàstima perquè va demostrar que era molt bona actriu en la darrera pel·lícula que li recordo “El Dr. T i les dones” que vam poder veure no fa gaire a TV3. El personatge es va menjar a l’actriu.

I finalment, Michael Jackson. També una icona dels anys 80, autoanomenat Rei del Rock i que en les darreries de la seua vida va ser més notícia per la vida que portava que per les cançons que feia. Una llàstima perquè les seues cançons fan la banda sonora de la meua joventut. Recordo el vídeo de Thriller, que durava molt, però que no podia deixar de veure’l quan el posaven. El vaig veure moltes moltes vegades i em continua semblant fantàstic. Invariablement quan surt una cançó de Jackson per la tele cal veure-la. Passarà a la història per les seues cançons, però també per l’estrambòtica vida que va dur. Un gran artista i, qui sap si va ser una gran persona, pel que va trascendir de la seua vida semblava un ésser estrany atrapat en un cos que no li agradava… una llàstima.

Divendres em va sorprendre la notícia de la mort prematura d’aquesta estupenda actriu nascuda al Baix Ebre. Avui es fa el seu comiat.

Se’m va fer estrany que quan va anunciar-ho en Ramon Pellicer al telenotícies vespre va pronunciar “Lleixa” en comptes de “Lleixà” (amb accent). Potser no era una actriu molt coneguda pel nom, però la cara segur que resulta familiar perquè va fer un munt de papers al teatre i al cinema i va sortir en moltes sèries de TV, i quan passa això darrer acaba sent com de la “família”.

Del cine es recordarà el seu paper a Què t’hi jugues Mari Pili? Vaja, jo encara me’n recordo de quan la vaig veure i això que ha passat prou temps. La darrera pel·lícula encara no he tingut ocasió de veure-la, però espero poder-ho fer aviat. I de les sèries, el darrer cop que la recordo va ser a El Cor de la Ciutat, era la dona del David i acabava morint en caure per una finestra. Trist i tràgic final.

En una pila de llibres per acabar d’encabir a les lleixes n’he retrobat un de poesia que vaig comprar a Perugia (Itàlia), fa vuit anys, tot perquè a la contraportada hi havia un poema de Vincenzo Cardarelli que em va encantar la manera d’expressar en tan poc tantes coses, amb ritme i musicalitat, com un sospir. Mai no havia llegit Cardarelli i per molt que vaig cercar altres poemes seus a l’interior no n’hi havia cap més (el llibre era de poesies d’amor d’autors diversos). Tinc pendent cercar-ne més escrits en el proper viatge a Itàlia, tot i què, com sempre passa, potser altres poesies seues no m’agradaran tant com aquesta:

Attesa

Oggi che t’aspettavo

non sei venuta.

E la tua assenza so quel che mi dice,

la tua assenza che tumultuava,

nel vuoto che hai lasciato,

come una stella.

Dice che non vuoi amarmi.

Quale un estivo temporale

s’annuncia e poi s’allontana,

così ti sei negata alla mia sete.

L’amore, sul nascere,

ha di quest’improvvisi pentimenti.

Silenziosamente
ci siamo intesi.

Amore, amore, come sempre,

vorrei coprirti di fiori e d’insulti.