Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Noms propis

Estressss

0
Publicat el 30 de maig de 2007

L’Eli va i es deixa el carregador de mòbil a casa i el seu ídem s’ha mort fa estona. Ha de trucar d’urgència a la Katy, companya d’àrab amb qui ha quedat per a preparar l’examen de demà. Sap el carrer, però no sap a quin Bar i Barcelona és molt gran. Té un Nokia atrotinadet, però funcional. Jo tampoc en tinc cap de carregador. Provo de canviar la targeta. Trec la tapa, la bateria i la targeta pròpia. Aix, són companyies diferents: “format no reconeixible”. Res. Poso la targeta, la bateria i la tapa. Continuem…
En Dani té un altre mòbil. Fem el canvi. Tapa, bateria i targeta. Ara sí! Ens emocionem. Però el número és al
mòbil i no a la targeta així que res. El temps passa i cada cop és més
urgent. M’ofereixo a endur-me el mòbil a casa, em sembla que encara hi
tinc un carregador de la mateixa marca. Mentrestant ella s’espera a la
feina perquè és més a prop de l’estació. Quedo que la truco en deu
minuts i marxo. Cotxe. Semàfor. Semàfor. Semàfor… Arribo a casa, començo a remenar calaixos i no trobo el carregador que busco. Nervis. Tot d’una
recordo que l’he llençat en la darrera neteja (a mar dirien aquí, a riu
dic jo). Vaig a ca la veïna per si en té un. M’obre la porta un home
que no conec. És el paleta (ah, és veritat que està d’obres). La Carme
no hi és, però té a la criatura plorant pels descosits i l’home no sap què fer. Vaig al
bressol. L’agafo i es calma. Un minut més tard entra la mare per la
porta, era a estendre roba. Li explico. Tampoc té cap carregador. Surto
al carrer. Trobo la Maria (ara no puc parlar que tinc pressa, busco un carregador de Nokia, en tens cap? “no”…).
Vaig a ca una veïna que sí que té el mateix mòbil, però viu al carrer del
costat. El temps passa i apresso el pas. Passo el parc, giro a l’esquerra, m’aturo al semàfor i espero el verd (no canvia mai!), continuo per la vorera i truco. Hi és i m’obre. Pujo les escales de dues en dues mentre cridant li explico que
una companya…, que la veïna…, que la nena… i sí, té el
carregador. Endollo i truco a l’Eli que deu estar desesperada després
de vint minuts… Per fi. Rebo instruccions d’obrir el giny… aix, no sé com va. Ah, sí, el botó de dalt. S’obre, teclejo la contrasenya i “voilà” el número
buscat. Problema resolt.

Uf, quin estres!

Lluis Llach, arreveure

0


Dius que te’n vas, que plegues, que vols descansar de grans concerts… No ho entenc, però suposo que tens les teues raons. Això sí, la teua música m’acompanyarà sempre.


Recordo molts concerts, per sort. No podré ser al darrer, ni al penúltim, massa poca gent hi podrà ser. En fi, què hi farem, l’haurem de veure per la tele i potser sortirà en DVD. Tinc l’esperança que d’aquí a uns anys (et desitjo una llarga vida), tinguis a bé tornar a fer concerts, encara que siguin de petit format (que ja m’està bé).

En el record, un concert al castell de Miravet una nit d’estiu plena a vessar d’estels i Corrandes d’Exili, una de les meues cançons preferides. Després vam baixar a peu fins al poble una munió de gent cantant cançons del concert. Inoblidable.

Gràcies per la feina i arreveure.

El Delta del Llobregat

0
Publicat el 1 de març de 2007

Sortida de ciències i matemàtiques dins del crèdit de síntesi. Em feia certa gràcia veure el delta del Llobregat. M’agraden els deltes i els seus ecosistemes, però veure un delta tan petitet i sorollós no estava en els meus plans…

Hi vam arribar vora les 10 i els monitors ens ensenyaven una mica l’entorn natural. Pocs minuts després d’arribar te n’adones que no serà fàcil fer-se entendre, els avions surten a vol ras amb un sorollam eixordador. La imponent terminal sud, plena de grues, es veu allà mateix i et fas creus que algú, voluntàriament, hagi triat aquell lloc per a viure. Els monitors ens expliquen que els ocells i animals, en general, tenen estrès pel soroll dels avions -res d’estrany-, que es tradueix en menys anys de vida, menys cries, menys qualitat…

Uns deu minuts més tard arribem a les guaites que hi ha estratègicament posades. Dins trobem uns caçadors d’imatges amb uns teleobjectius potents. Certament t’ha d’agradar molt la natura per estar allà molta estona amb la intranquil·litat que, personalment a mi, em genera. I, de sobte, veiem un munt d’aus diverses que transiten per sobre de l’aigua o a les illetes o per on poden, sense sentir-se molestes per l’enorme soroll aeri, però mostrant-se neguitoses a les veus humanes. Deuen pensar que els avions són naturals.

Unes tres hores més tard vam acabar el recorregut a la platja. Les dunes estan protegides amb tanques, potser algunes arriben al metre i mig d’alt. Ocells, allà, pocs. Afortunadament els avions queden més lluny i ja és més tranquil, per dir alguna cosa.

Després d’haver vist alguns deltes, grans, tranquils, plens de vida… l’entorn d’aquest delta em sembla increïblement una estafa, per als humans i per a les bèsties que hi viuen. Penso amb la gent que viu a les poblacions del voltant i que estan en conflicte amb l’aeroport pel soroll dels avions. No em puc imaginar viure en un lloc així, amb tanta fressa, però potser acaben com les aus: s’hi acostumen, encara que tinguin menys qualitat de vida, més estrès, etc.

Quin país!

Bladé Desumvila

0

El primer cop que vaig llegir un llibre seu no vaig poder aturar-me fins que el vaig acabar. Vaig plorar d’emoció en veure les paraules tan ben escrites, tan ben posades, tan ben triades… Sens dubte em trobava davant un geni i vaig plorar de ràbia perquè no era conegut…

No entenia com ningú l’havia descobert ni m’explicava com era possible;
segurament havia estat amagat perquè els catalans del sud del principat
sempre han tingut més dificultats per donar-se a conèixer… En aquells temps en Bladé encara vivia i vam intentar organitzar una mena d’"Ateneu Riberenc" a Barcelona per a tots els "exiliats" d’aquelles terres. Ell n’era el president honorífic i fins i tot li vam fer saber. Se’n va alegrar que els riberencs volguéssim organitzar-nos i que haguéssim pensat en ell.

Per sort,
han passat els anys i avui llegeixo que Cossetània Edicions i gràcies a l’Associació Cultural Bladé Desumvila de Benissanet i en Xavier Garcia, entre d’altres, es tirarà endavant la publicació de l’obra complerta d’aquest insigne autor. Un bon moment doncs per a redescobrir-lo i posar-lo al lloc que li pertoca de la nostra literatura, sens dubte un dels autors més brillants de la seva generació.

Rubianes

0


Veient la resolució dictada contra
Rubianes em pregunto si estem en un
Estat de dret com pensem, o només és una gran farsa. Això demostra que
qualsevol cosa treta de context i mal interpretada pot ser aprofitada
per qualsevol, sobretot per aquest salva pàtries puristes que es pensen
que així fan un bé al (seu) país.

Ja fa un any del programa EL CLUB on van entrevistar a Rubianes, devia ser un divendres perquè ho vaig veure en directe. Quan va fer l’explicació polèmica em va semblar una mica "bèstia", però en la seva línia de carregar-se al mort i al qui el vetlla. Una setmana després semblava que el món s’havia d’enfonsar i un any més tard s’ha enfonsat del tot.
Després de la polèmica contra Iu Forn per un article, també en clau de conya, sobre els militars colpistes, em pregunto com és que tenen la pell tan fina, perquè dels catalans han dit (diuen i diran) de tot i nosaltres res, impassibles, com si no anés amb nosaltres.
Si per casualitat a algú se li acudís presentar una querella per injúries a la nació catalana, passaria el mateix? Em temo que la resposta ja la sabem.

(A l’AVUI d’avui també na Isabel-Clara Simó en parla.

Isabel-Clara Simó

1


Repasso el
diari i llegeixo, com sempre, la columna de na Isabel-Clara Simó. M’agraden els seus articles, són una pindoleta diària que inviten a pensar en algun tema interessant. Aquest cop el títol em sembla estrany, però un cop a dins veig que parla de llengua, de la nostra i de la dels veïns, hi reflexiona i em crea interrogants que potser amb el temps podrem respondre, o no.

En la continuació reprodueixo l’article.

El nostre petroli

Isabel-Clara Simó

Tinc una insana enveja de la llengua espanyola, dels seus promotors
i, sobretot, del seu pressupost. Quan escoltes no sols la prepotència,
sinó l’entusiasme i l’autoconfiança amb què en parlen, em cau l’ànima
als peus. Les ganes que té l’espanyol de conquerir el món estan a anys
llum de distància de les ganes -per definició, modestíssimes- que té el
català de ser parlat a casa seva mateix, mentre els fanàtics ens
insulten per la nostra bel·ligerància (?) lingüística.

El dinàmic director de l’Institut Cervantes és l’escriptor César
Antonio Molina, que està fent una campanya d’expansió de la seva
llengua digna de lloa. Jo tinc enveja perquè l’espanyol té objectius
imperials i en canvi els catalans no tenim objectius ni tan sols
casolans. I tinc enveja per la manca de complexos, per estar segurs
d’estar assistits per la raó, perquè ningú no els discuteix el dret a
la llengua, ni a ningú se li ocorre dir-los mai que "imposen" la seva
llengua ni que és -ai, horror!- obligatòria a les escoles. Ara mateix,
l’Instituto Cervantes està obrint un gavadal de seus al Brasil (!), i
també està fent-ho a Alemanya, on és la llengua estrangera més
sol·licitada, i tot just s’inicia una etapa d’expansió asiàtica.
L’Institut Cervantes -¿cal que recordi que també el paguem els
catalans?- té molt bona salut, la reialesa l’aplaudeix i els
periodistes en diuen lloances. Esclar que en tinc enveja! Antonio
Molina ha fet un símil que gairebé m’ha fet saltar del seient: "La
llengua és el nostre petroli. Cal extraure’l, refinar-lo,
transportar-lo i saber vendre’l". ¿Us imagineu qualsevol polític català
dient això mateix del català?

Boiximans (Xsan)

0


Els primers pobladors de l’Àfrica austral han trobat una sentència favorable després de molts anys de lluita. A
Botswana els havien prohibit viure i caçar al lloc on sempre ho havien fet, amb la pretesa excusa que feien malbé el territori quan la realitat indicava que "només" vivien sobre un dels jaciments de diamants més importants del país.

Gràcies a la lluita de Survival,
s’ha aconseguit que tornessin a les seues terres. L’impacte de
l’expulsió ha estat, però, brutal. Acostumats a caçar i a viure al mig
del desert els han posat en reserves on malviuen amb el que els dóna el
govern. Segurament el seu problema és que són un poble molt pacífic, que no entén la lluita ni la violència.

A Namíbia també estan en reserves. Algunes organitzacions humanitàries els hi construeix cases i tenen zones habilitades d’acampada per a què hi puguin anar els "turistes". Viuen del que els donen, no tenen res i no es queixen. Sobreviuen com poden perquè no poden caçar per viure, haurien de pagar els elevats preus que ha posat el govern i no s’ho poden permetre, només els caçadors estrangers que van buscant l’aventura, una veritable vergonya.

Realment la impressió que ens vam dur és de voler-los ajudar amb qualsevol cosa. Ho necessiten tot. Les cabanes, fetes de fustes, amb prou feines arreceraven del rigorós fred de l’hivern austral. Aquella nit amb els Xsan (la "x" és el xiscle que fan per pronunciar el seu nom, la seua llengua és molt primitiva), no és d’oblidar. Feia un fred increïble i el dansaire de la tribu anava pràcticament nu amb un oli especial que, segons ell, el protegia del fred. El traductor ens anava explicant les històries una a una, tradició ancestral que ha anat passant de generació en generació. És increïble que encara puguin viure així, malauradament tot els hi va en contra i no sé si duraran gaire… tan tranquils que estaven!

Sigui com sigui, celebro que els tornin les terres per a què puguin viure en pau. Que duri!

Solozabal

3

Estic molt contenta perquè, finalment, hi ha data per fer-li un homenatge com cal a aquest "homenot" del bàsquet català. De petita el seguia amb admiració i fruïció, i el recordo vivament de tants i tants partits, però, sobretot, dels Barça-Madrid llegendaris.

No vaig entendre mai perquè se n’havia anat en silenci i no se n’havia
fet esment des del club, però ja ho diu el clàssic: "Tot arriba si se
sap esperar" i ara tindrà el lloc que es mereix a la història del
Palau, ja era hora!
I només se
m’acut donar-li les gràcies per ser com és, per jugar tan bé al bàsquet
i fer-nos gaudir de l’espectacle durant tants anys; gràcies per la
discreció, pel teu immens cor i per ser un barcelonista de cap a peus.
Potser ara et fan l’homenatge, però durant tots aquests anys sempre
t’hem portat al cor.

Felicitats!

Elvira Lindo

0


Curiós el merder organitzat per si aquesta senyora fa el seu discurs en castellà o català. Segur que això ho aprofita algú per manipular-ho quan, crec jo, no és una qüestió d’idioma, sinó de continguts; d’estar vinculat/da a la ciutat, de tenir coses a dir a la gent que hi viu.
A una entrevista ella mateixa explica la manera curiosa que va tenir l’exalcalde Clos de contractar-la, em sembla increïble i amb molta manca de criteri. En fi, veurem com acaba tot plegat, però així, d’entrada, la seva literatura no em sedueix.

El juny tan esperat

0
Publicat el 11 de juny de 2006

No sé si
aquest és aquell juny esperat, però vaig començar-lo pensant en un llibre que
em va agradar molt quan era més jove, tot i què no es troba entre els més
destacats de l’autor: "Per quan
vingui un altre juny
" de Jaume Fuster, aleshores el meu escriptor de
capçalera.

Enguany
en fa vint que el va escriure i empesa per l’enyorança l’he tornat a llegir.
Les tapes és conserven bé, però els fulls s’han esgrogueït amb el pas dels
anys. Recordava vagament la història i sobretot em venia al cap la noia del xal
de fedaí que havia revolucionat el principat; en tenia una imatge romàntica d’heroïna
que salva un poble, però (com sempre em passa amb els llibres), no en recordava
el final. El subtítol és prou aclaridor: "una
història de desamor en una atmosfera de violència revolucionària
". Tot el
que s’hi explica passa per un clima que ara és totalment fora de lloc i, d’altra banda, es
veu com res no és el que sembla.

En
això darrer les coses no han canviat gaire. Els polítics, la premsa, giren
sempre al voltant d’alguna cosa i se n’amaguen d’altres. Fa mesos que arrosseguem
l’Estatut i ha estat esgotador. D’una eufòria majúscula vam passar al desencís
total, almenys en el meu cas.

De
fet esperava trobar-hi més suc per aplicar-lo a la política actual, però no.
Només se m’ha fet curiós tornar a aquells temps en què no existia el telèfon mòbil,
ni internet i tots i totes els i les protagonistes fumaven, sigui pipa o cigarreta,
i on, això sí, comú de totes les èpoques, hi havia els policies bons i els dolents,
els confidents, els delators, les pintades reivindicatives, les veritats a mitges, etc. Per la resta
és una història que podria passar a qualsevol lloc del món. Segurament si ara
hi fos en Fuster escriuria una història molt diferent… o potser no.

Serà
aquest el Juny que estem esperant?

La “Diva”

2

Torno al teatre per retrobar "La Diva". Va ser anomenada així fa molt
temps, tant, que ja gairebé ningú se’n recorda. Està envoltada d’estrelles, com
ella. Es passeja amunt i avall de l’escenari a
plaer, coneixent cada racó, cada gest, cada cançó. "Paradís" és una obra simpàtica
amb la pretensió de distreure. És un
retrobament esperat, enyorat, li veig als ulls la il·lusió dels joves, com si
fos la seva primera obra. Torna a ser la d’abans.

A l’Àngels Gonyalons la vaig descobrir fa setze anys. Feia una comèdia
romàntica amb en Pep Anton Muñoz: "Estan tocant la nostra cançò"; amb lletres i
música prou simpàtiques. La vaig veure allà a dalt i vaig saber que triomfaria.
Acabava de llegir una biografia sobre la Katherine Hepburn i m’havia
entusiasmat. Imaginava que a Barcelona s’havia de trobar alguna actriu que
n’estigués a l’alçada i, ves per on, vaig anar al cinema i una cosa em va
portar a l’altra i allà era ella, al moment precís i on calia.

Remenant papers vaig descobrir que havia començat a la companyia de Paco
Moran. Havia fet diverses obres i li havien donat un premi i tot. Després havia
conegut un director (Ricard Reguant) i havien decidit començar a fer musicals;
gènere que a Catalunya no estava gens tractat.

Més tard "Mar i Cel", obra que no vaig veure en aquell temps, massa calés
per a mi i poca gent interessada en acompanyar-me (fa vint anys anar al teatre
era ben bé una raresa; el preu tampoc era cap ganga: 2.000 pessetes de l’època
no eren poc llavors per una estudiant).

Fos com fos, vaig aconseguir anar a veure "Estan tocant la nostra cançò"
amb uns amics i allò va canviar-me la vida (ha quedat una mica lapidari i no
era la intenció).

Bé, no tenir televisió a l’abast durant un temps és fonamental per a
desfermar la imaginació. Vaig empescar-me-les per aconseguir entrevistes
(incipients) a l’estrella (també incipient). Sempre hi ha algú que coneix algú
que diu que és veí de… en fi, que hi ha gent que col·lecciona segells i jo
vaig començar a recollir tota la informació que podia i trobava sobre la
Gonyalons (com popularment l’anomenaven).

La feina la va portar a la televisió i més tard a Madrid. Havia tingut un
èxit espectacular amb "Memori", el musical. Havia de comptar els fans per
milers i li sortien fins i tot sota les pedres. No és d’estranyar que amb tanta
adulació, tan fan i tan d’èxit li pugessin els fums al cap i es pensés que era
més important del que realment era. La K. H. no li ho hagués perdonat mai.

Han passat els anys. La vida a Madrid la dut a fer sèries intranscendents
dins d’un món banal com el de la televisió. L’actriu que havia de menjar-se el
món va tornar quan el món començava a menjar-se-la a ella. Es va amagar de
tothom durant un temps quan la seva darrera "obra" concebuda per obra i gràcia
d’ella, va ser un estrepitós i clamorós fracàs.

Tant se val, perquè amb els anys segurament n’haurà après de tot allò i ara
torna a començar modestament. Comparteix escenari amb el mateix actor que la va
dur de la fama a l’estrellat; i dos actors més que fan un treball excel·lent. Música
en directe des de dalt l’escenari i amb la il·lusió de qui acaba de començar
com si no hagués passat res. Busca divertir-se i divertir i això es nota i el
públic ho agraeix.

Benvinguda "Diva", tornes a ser una estrella de l’espectacle.