Pols d'estels

Impressionant i tot un encert ha estat el recital de Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani, al qual hem assistit com a commemoració del dia 9 d’Octubre a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna. A aquesta parella de cracks musicals ja els havia escoltat junts fa uns anys a Ca les Senyoretes. Però la cosa s’ha ampliat i refinat des d’aleshores.

Alguns assistents podien pensar que escoltarien un recital de música tradicional valenciana, talment com ens té acostumats Pep Gimeno “Botifarra”, però ens vam trobar davant un espectacle nou, potent, complet i atractiu, tant des del punt de vista musical com de l’emocional en trobar-nos davant una veu novedosa, la de Ahmed Touzani, de Tanger-Genovés, que s’adia perfectament a l’estil de Pep Gimeno “Botifarra” i, en la seu llengua, seguia i posava la seu veu a sons i músiques del seu país d’origen, Marroc i Tànger, en una continuació dels ritmes musicals valencians. No sabem si això és exactament allò que els experts diuen “mestissatge”, però si es així, benvingut siga perquè ens ha demostrat que la música és el llenguatge universal per excel·lència i que entre les nostres terres i les del nord d’Africa, les de parla àrab, hi ha alguna cosa més de 14 km. de mar que ens separa-uneix: durant hora i mitja hem recuperat vivències que són nostres, com nostra és l’herència cultural que vam rebre en els 900 anys que la cultura àrab va ser nostra, la de la nostra terra.

“De Banda a Banda” és el títol de l’espectacle que protagonitzen Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani. Un espectacle que ha envaït la Casa de la Cultura vallera de color, l’olor, la musicalitat, vivències sota la forma de la tradició musical popular, representada per Botifarra i la frescor de les peces musicals que ens oferia entroncades amb les valencianes Ahmed Touzani. Els dos costats de la Mediterrània es donaven la mà de la millor forma possible: per la cultura, per la música, per la tradició.I hem recordat “Un pont de mar blava” el disc del Llach, i sobre tot a la cantant Amina Alaoui que, en àrab n’interpretava els temes, quan escoltàvem Ahmed Touzani cantar en la seua llengua ritmes com fandangos, la granaïna, romanços o fins i tot una versió àrab d’un tema popular que volem siga nostre com “La Tarara” però que sembla ser universal. I per damunt de tot, sentir-lo cantar en valencià la primera estrofa de la malaguenya de Barxeta “Mira que he corregut terres”. Indescriptible.

I per damunt d’eixe pont de mar blava que és la Mediterrània hem traginat cançons, nostres i seues, i per un moment hem gaudit en sentir-nos part d’una concepció cultural que traspassa fronteres i agermana els pobles.

I després de gaudir de l’espectacle va ser hora de xarrar amb els artistes. Un bon començament del 9 d’octubre. Bona diada del País Valencià.

Text a partir de la Cotorra de la Vall.

Fotos. L’espectacle. Enric Marco.

 

Si l’any passat 2009 celebrarem aniversaris feliços com les primeres observacions de Galileo, fa 400 anys també passaren altres coses no tan agradables com l’expulsió de vora 130000 valencians de llengua i religió islàmica de la seua pàtria. I el passat dissabte 6 de febrer la casa rural Ca les Senyoretes a Otos, la Vall d’Albaida, els va fer un petit però sentit homenatge.

La nit començà amb la projecció del documental “Moriscs, els valencians oblidats”, producció d’INFO TV, molt aclaridor dels orígens de l’expulsió i les conseqüències sobre el territori.

Seguiment, després d’una explicació del menjar morisc que anàvem a empassar-nos per part del cuiner Casimir, Joan Olivares ens presentà el seu nou rellotge de sol, que, com no podia ser d’altra manera, també era islàmic.

I després vingueren més sorpreses que ens tingueren desperts fins ben be les tres de la matinada. Però per saber-ne més caldrà seguir llegint…
Segueix…

Els moriscs són els valencians oblidats. Descendents dels musulmans vençuts per les hosts de Jaume I, aquest els llevà les terres però els respectà la llengua i la cultura. Durant generacions havien esdevingut els altres valencians, de parla aràbiga però també catalana doncs bé havien de comunicar-se amb els cristians colonitzadors.

El setembre de 1609 la cosa canvia. Un decret del Felip III els manà abandonar les seus llars en tres dies. Perderen cases, propietats i de vegades la vida. Els grans propietaris amb milers de súbdits moriscs acabaren en la ruïna, com ara el duc de Gandia aran de la pèrdua de les collides de canyamel.
Això passà fa 400 anys com ens contà el documental d’INFO TV “Moriscs, els valencians oblidats”, rodat a Gandia, la Vall de Gallinera i la Mola de Cortes de Pallars, llocs on passaren els fets més dolorosos. Per cert, i quina casualitat, el documental fou passat el dia anterior pel Canal 33.

Una vegada acabada la pel·lícula, el cuiner convidat Casimir, ja assidu a la casa, i la cuinera oficial, Assumpció, ens tragueren mostres de les menges i ens contaren de que estaven fetes, entre elles llonganissa (de corder), caragols, albergina. I de postre monjàvena, nom que vol dir pasta de farina amb formatge però que actualment ha perdut el seu formatge i, és clar, arnadí.

Joan Olivares ens presentà la seua nova obra: un rellotge solar andalusí. La principal diferència és que inclou les hores de pregària. El càlcul d’aquestes hores sembla molt estrany i complicat.

I en això que ix del públic Pep Gimeno el Botifarra. Ja l’havia vist entre el públic i ja m’estranyava que no eixira a contar alguna cosa. I ens presentà l’artista convidat de la nit, el violinista Ahmed Touzaine, natural de Tànger, que resulta que viu a la Costera i ha actuat moltes vegades junt al Botifarra. I ens feu un tast del que vindria després. Agafà el violí i ens transportà amb la seua música al Magrib amb sons diferents però tan pròxims alhora. Però també toca molt bé el llaüt, com es pot veure al Youtube.

El sopar, com sempre, fou ben amé. El menjar morisc era deliciós però l’amable conversa amb els habituals de la casa, Galim, Àngel Canet i Català, Jordi Alminyana, etc. ens recorda que entre els valencians les hores de menjar són hores de relació social.

I cap a les postres, Ahmed tornà a tocar una de les seues obres, allí al mig del menjador. Va ser una meravella dels sentits. La llàstima va ser no entendre la lletra però que, pel sentiment que hi posava, seria segurament d’amor.

Passarem ràpidament a la sala de concerts de Ca les Senyorets, altrament dita la Terrassa, i allí Ahmed tornà a tocar, aquesta vegada amb el Botifarra i altres com el Jordi Albinyana, que tant li fa agafar un llapis o un pinzell per pintar que la guitarra per tocar.

I així estigueren, diuen les males llengües, fins ben entrades les tres de la matinada. Jo a les dues en vaig tindre prou. Que l’endemà havia d’anar a veure l’Ebre i m’havia d’alçar matí. Però això ja ho contaré en altre moment.

Fotos: Diversos moments de la nit a Ca les Senyoretes. Enric Marco.