Coses a dir

No em pregunteu perquè. Són d’aquelles coses irracionals que patim de tant en tant sense una causa justificada. I és que, tot i tenir-lo molt a prop físicament, el País Valencià és per a mi encara un gran desconegut. Sempre m’ha fet cert respecte anar-hi. Me’n fa encara ara. Avui me n’he adonat que, de totes les novel·les que tinc d’en Jaume Fuster [biografia] (de qui vaig ser devota seguidora durant molts anys), només em falta tenir una novel·la en la col·lecció, endevineu quina?

Sí, clar, La Corona Valenciana (1982). Després d’haver llegir Abans del foc (1971), De mica en mica s’omple la pica (1972), Tarda, sessió contínua: 3,45 (1976), Sota el signe de Sagitari (1986), Quan traslladeu el meu fèretre (1987), Les claus de vidre (1984), Vida de gos i altres claus de vidre (1989). Em vaig aturar aquí, la trilogia L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i El jardí de les palmeres (1993, premi Ramon Llull), la tinc, però no em va acabar d’agradar i, de fet, El jardí de les palmeres la tinc per partida doble, volía, perquè era de Jaume Fuster, però mai l’he llegida.

Ara vaig a endinsar-me en la lectura de La Corona Valenciana [argument], tot repassant paisatges i personatges abans de viatjar a les terres del sud. Comença a Elx i vés a saber on anirà a parar, amb Jaume Fuster tot és possible.

Vaig llegir el llibre a les vacances de Nadal, quan la calma i la tranquil·litat permet assaborir bé els textos. Quan el vaig adquirir em pensava que “tothom” l’havia llegit menys jo, en una de les llibreries estava exhaurit i el llibreter va haver de demanar més exemplars de l’obra altre cop. Per a parlar-ne, però, necessitava tenir temps i païr-lo una mica, perquè tinc la sensació que tothom ho ha explicat tot i molt bé (veure blocs del final), però encara hi ha gent que desconeix el llibre o l’autora i és per això que m’atreveixo modèstament a fer-ne difusió.

El Primavera, estiu, etcètera, té efecte bola de neu; vull dir que al començament no n’estava prou segura que m’acabés agradant i pensava que havien exagerat, però sense adonar-me’n la història va entrant, percolant, amarant… et rebrega, et fa riure, et fa ballar el cap… fins que esclata, et sedueix i et deixa un regust dolç després d’haver sobreviscut a tot un terratrèmol d’emocions. La sensació és la d’haver llegit un molt bon llibre que saps que farà història.

Se’ns dubte quedar finalista al premi Joan Crexells li dóna un valor afegit i essent la primera novel·la tot un èxit que a mi em provoca vertígen, perquè després d’això ha de ser molt difícil tornar a seure per a escriure una segona novel·la, en cas que ho vulgui fer l’autora, però qui sap si ens acabarà sorprenent un altre cop, veient com escriu cada dilluns és del tot possible.

Després d’això em costa posar-me amb altres novel·les “normals” perquè aquesta és de veritat excepcional. Esperaré a més endavant i potser provaré de rellegir un clàssic de Mercè Rodoreda o el “Jo Confesso” d’en Jaume Cabré. A veure quin tria el jurat com a millor llibre, sense oblidar que hi ha un tercer en discòrdia, “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Màrquez.

Algunes amistats que no en saben res del llibre i que els hi dic que val molt la pena, temen que els decebrà pels molts elogis que en faig. Exactament igual que jo abans de llegir-lo mentre en sentia a parlar tant. No us preocupeu, no us decebrà, n’estic convençuda i sinó ja em tornareu la contesta. Com diu un amic de Flix que és també fan de l’obra: és una novel·la preciosa, preciosa, no us la perdeu.

Recomanacions per posar-se en antecedents del llibre i l’autora:

• Entrevista a Marta Rojals, un èxit de bit a orella per Assumpció Maresma.
• Sinopsis del llibre a La Magrana.
• Anàlisi al bloc Viu i Llegeix (és molt original, no us el perdeu!).
• Anàlisi al bloc Dimarts de llibres (exhaustiu i complert).

I si encara no n’esteu convençuts llegiu aquest post que us acabarà de convèncer.

Amb el suggerent subtítol “Fracaso escolar: recetas para curarlo”, David Rabadà i Vives ens presenta un llibre que vol donar solucions a un problema general a l’ensenyament. Hi ha molt bones idees i bones reflexions, altres discutibles o matisables, com tot, però és una bona contribució al debat sobre l’ensenyament i la societat en general i com volem educar i com eduquem als nostres fills. És entretingut de llegir i convida a la reflexió. Altament recomanable per a tothom perquè és cert el títol del llibre: Educar? Eduquem tots.

L’autor té també un bloc on exposa les seues reflexions i convida a deixar-hi les vostres.

Tots tenim un motiu pel que superar-nos, el meu es diu Marc…

“La vida et dóna un gir de molts graus quan arribes a l’hospital per tenir el teu primer fill i, de sobte, les coses no surten com s’esperaven. Tres mesos a l’UCI de neonats donen peu a aquesta història, temps suficient per, assegut a la cadira al costat del petit Marc, compartir en forma de cartes i poemes, aquesta experiència difícil i inesperada”.

En Josep Calderón és pare d’en Marc i autor d’aquest llibre. Amb la Meritxell, la mare d’en Marc, vam compartir il·lusionades les classes de prepart imaginant-nos com seria ser mares, imaginant-nos com seria el part, veient com augmentava la panxa setmana a setmana… ningú podia imaginar què passaria després. Aquesta és una història sensible que no us deixarà indiferents.

Acabo de rebre l’enllaç per accedir al llibre, no es ven a les llibreries, només es pot trobar per internet. Està fet amb molt amor, modéstament per tal d’explicar una vivència. Jo només al pròleg ja sóc un mar de llàgrimes, friso per llegir la resta, ja el tinc encarregat. És el primer llibre d’en Josep, el trobareu en aquesta pàgina. Els beneficis de l’autor aniran destinats a una associació de paràlisi cerebral sense ànim de lucre.

La Dra. Laia Alsina [web] relata d’una manera molt amena i interessant el comportament del seu fill en el seu llibre “Diario de una madre pediatra. La vivencia real, diaria y emotiva del primer año de vida de mi hijo”. És un bon regal que ja m’he llegit dues vegades i ara vaig repassant a mesura que passen els dies. Cada nadó és diferent i, per tant, no es poden fer comparacions, però està ple d’anècdotes i de dades que ajuden a veure l’evolució del nen i l’entorn i hi ha resolució de petits reptes que poden ser d’ajuda. Si teniu una futura mare a qui li agradi llegir segurament li farà gràcia tenir un llibre com aquest.

A banda estan els que recomana la Lliga de la Llet [web], que sempre són d’interès, però d’un altre estil, amb explicacions sobre l’alletament, el plor del nen, l’alimentació, etc.

A la Ribera d’Ebre fa molts anys (des de 1983), que funciona el CERE, una entitat cultural força dinàmica que ha contribuït decisivament en l’impuls de la Fira del Llibre Ebrenc. Aquesta entitat també organitza cada dos anys el premi d’assaig “Artur Bladé”, que pren el nom del que és sens dubte el millor escriptor que ha donat aquestes terres, el nostre Homenot del sud, que ha estat poc conegut pel públic en general i que gràcies, entre d’altres, a la tasca de l’Associació Cultural Artur Bladé Desumvila fa possible que es comenci a conèixer arreu.

Més de 40 escriptors de les Terres de l’Ebre i alguns de fora seran presents a la Fira que estarà farcida de novetats editorials. No us la perdeu, si no coneixeu Móra d’Ebre és un bon cap de setmana per deixar-s’hi caure.

Això ho trobareu a la contraportada del llibre:
ESTIMAT MESTRE és l’homenatge més emotiu i sincer als mestres del nostre país. Jordi Pujol, Sebastià Serrano, Ferran Adrià, Mònica Terribas, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Regàs, Pasqual Maragall, Beth Rodergas, Lluís Pasqual, Josep Maria Ainaud, Eudald Carbonell, Roser Capdevila, Màrius Serra, Anna Veiga i Miguel Poveda ens ofereixen el record més autèntic dels seus mestres i del seu pas per lescola. Les bates de ratlles, el so de la campana que anuncia l’hora del pati o el guix ratllant la pissarra són algunes de les imatges de les petites històries de la seva infantesa, que segurament coincideixen amb les de tots nosaltres.

«ESTIMAT MESTRE és un llibre
no tan sols excel·lent sinó necessari.
És l’homenatge a un ofici, amb el
qual estem en deute pel molt que
ha fet pel país», del pròleg de SALVADOR CARDÚS.

Ja vaig parlar d’en Pepe a “Mestre de mestres“.