Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Llibres

Una acompañante en Nueva York

0
Publicat el 9 de maig de 2014
No coneixia Laura Moriarty i menys encara la seua darrera novel·la. Però, per Sant Jordi em va caure aquest llibre entre les mans remenant per la parada. El fet que passés entre Nova York i Kansas als anys 20, que fos una semibiografia (les biografies m’encanten), i que les crítiques de propaganda la posaven pels núvols, em va fer decidir [aquí el resum]. Els dos primers capítols no em van enganxar massa i vaig pensar que havia llençat els diners que valia la novel·la, però després… després ha estat impossible aturar-me de llegir-la. De fet, l’estic tornant a llegir per a assaborir-la, perquè se m’havien escapat coses dels primers capítols que ara revisc amb més intensitat. La història és molt emocionant i sorprenent, l’escriptura és molt elegant i retrata molt bé una època que no ens cau tan lluny com sembla. En fi, una novel·la que segur que us agradarà.

No he trobat traducció al català, aquí en anglès.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

L’Altra, de Marta Rojals

0
Publicat el 30 d'abril de 2014
Ara que ja fa dos mesos que he llegit L’Altra i l’he paït, en puc parlar amb calma. No us explicaré l’argument que podeu trobar aquí, sinó una mica les sensacions que he tingut.

Si us imagineu que L’Altra és la continuació o té alguna cosa a veure amb Primavera, estiu, etcètera, us equivoqueu, cadascuna té els seus propis registres particulars. Tot i això, la vaig llegir en pocs dies també, com la primera, tot i que tenia serioses dificultats per concentrar-me degut a una grip galopant i un ull conjuntivític (per sort tenia l’altre!).

La història és intensa, no deixa indiferent, i la manera com està escrita tampoc. Si voleu que us digui, m’ha sorprés moltíssim, perquè no m’ho esperava. La trama està molt ben travada (com a la primera), i escriu meravellosament bé, com sempre, no es pot demanar més. Cert és que amb la primera novel·la vaig riure i amb aquesta més aviat he patit. De fet, crec sincerament que és més bona la segona que la primera, té molt més mèrit per la manera com està escrita, però segurament sense la primera no hagués pogut escriure mai aquesta…

El Primavera em va produir entusiasme, una necessitat volcànica d’expressar què sentia després de llegir-la; aquesta és més aviat mar de fons, et remou, et descol·loca, et fa pensar i et va creixent a dins a poc a poc. L’efecte “bola de neu” de la primera és aquí una llavor que et planta al cor sense que tu ho sàpiguis i que va creixent a poc a poc.

Cal felicitar vívament la Marta Rojals. Com sempre em meravella, m’entusiasma i em sedueix l’enorme respecte que té per la llengua (a la primera va usar paraules i expressions pròpies de la Ribera d’Ebre en una excel·lent combinació, a la segona es barregen amb normalitat català i castellà, però sempre el registre és adient a la situació i als personatges; i la manera d’escriure la història… em trec el barret!).

No cal dir que us la recomano vívament, no us decebrà o, almenys, no us deixarà indiferents, això segur. Celebro que fos de les més venudes per Sant Jordi, ara cal que sigui també de les més llegides, estic segura que quan la començareu no la podreu deixar fins a acabar-la i que, com jo, també la recomanareu, perquè ningú s’hauria de perdre una novel·la com aquesta.

Per saber-ne més:
David Figueres: Amb un llimoner per compartir
JJ Isern: La meva crítica de “L’Altra”, de Marta Rojals
Opinió a El Singular.cat
Entrevista a Marta Rojals a Vilaweb

També podeu seguir la Marta Rojals al Facebook o al Twitter, hi trobareu crítiques, recomanacions, novetats, etc.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Victus: Gràcies, A. Sánchez Piñol!

0
Publicat el 5 d'agost de 2013
No tenia previst llegir Victus encara, però la casualitat va voler que estés disponible a la biblioteca just quan tenia temps de llegir-lo. Em va preguntar la bibliotecària si en tindria prou amb un mes i li vaig dir que sí, que em veia capaç de llegir les gairebé 600 pàgines del llibre. Anava errada. He trigat només cinc dies. M’ha enganxat completament. He rigut. He plorat. He tingut ganes d’aixecar-me de la cadira i fer una ovació a l’A. Sánchez Piñol…
Explica una part clau de la història del nostre país i em deixa amb ganes de saber-ne més. Potser s’albira una continuació… En fi, què voleu que us digui que no s’hagi dit ja? Bé, doncs sí, una cosa vull dir: que tothom l’hauria de llegir perquè s’entenen moltes coses (per no dir totes) del què està passant avui en dia.
Cal prendre exemple del què no s’ha de fer, dels errors del passat, i veure que ara estem en un moment únic que cal aprofitar i no fer l’orni

Va fer molt bé A. Bosch de regalar-li un exemplar al Wert abans de parlar de la LOMCE, tot serà que se’l llegeixi i es continuï aferrant a les idees borbòniques… En fi, a partir d’ara Villarroel és el meu heroi, i era castellà, sí. En canvi, mireu què diu sobre R. Casanova: “Especial interès té la breu, però contundent, desmitificació de Rafael Casanova, un heroi que va morir al seu llit, anys després d’haver estat perdonat per Felip V, que li va permetre seguir exercint d’advocat. En la novel.la s’afirma que Casanova “no quería luchar”, i se’l caracteritza com “un actor al que las circunstancias obligan a interpretar a un personaje que no le gusta”. En canvi, es reivindica la figura d’Antonio de Villarroel, un militar que no parlava català, que havia combatut en l’exèrcit borbònic i que va ser, però, el veritable líder de la defensa de Barcelona. Per això després de la derrota va ser empresonat en condicions molt dures. L’any que ve, quan se celebri el centenari del 1714, seria una bona ocasió perquè els historiadors recollissin el guant llançat per Sánchez Piñol i ens diguessin si Casanova mereix el monument que té a l’Eixample de Barcelona i si a Villarroel caldria concedir-li alguna cosa més que el nom d’un carrer”[Extret de l’acurada crítica sobre el llibre de El Diario.es].

Friso per veure’n la pel·lícula. Ah, i la podeu llegir tant en castellà (més de 100.000 exemplars venuts), com en català, i també en altres llengües.

Aquí teniu una selecció del què s’ha dit a la premsa.
Aquí una entrevista a l’editora.
Aquí una a l’A. Sánchez Piñol.

Us deixo amb algunes frases del llibre:

“Nuestras clases dirigentes eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia.”
“A los poderosos más vale rehuirlos, pues son como grandes árboles: si ascienden nos ensombrecen; si caen nos aplastan.”
“una postura muy típica de los catalanes: asentir sin acatar.”
“En un desierto no hay fronteras: el desierto es la frontera.”
“Olvidan los reyes que la dignidad de un pueblo no se compra.”
“En cuanto a los curas españoles, no los hay peores en el orbe católico. Sus intereses siempre están aliados con los de la estupidez humana, fomentan ambos en cada sermón y no los detienen ni el sentido del ridículo ni la fuerza de la razón.”
“Castilla tuvo su momento de oro con la conquista de las Américas. Luego cayó en un sopor lánguido y mortecino. Estaba escrito en sus raíces. El personaje castellano por excelencia es el hidalgo, invento medieval que aún pervive. Orgulloso hasta el extremo de la locura, desvivido por el honor; capaz de batirse a muerte por un pisotón, pero incapaz del menor empuje constructivo”.
“Para un castellano de pro trabajar era una deshonra; para un catalán, la deshonra era no trabajar”.
“Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla.”(…) “De hecho, cuando un catalán y un castellano empleaban la palabra España se estaban refiriendo a dos ideas opuestas, de ahí que los extranjeros no entendieran nada de nada”.
“España no existe; no es un sitio, es un desencuentro.”
“Solo un alma bárbara puede querer enfrontar pueblos y naciones como si fueran ejércitos.”

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

La Corona Valenciana

2
No em pregunteu perquè. Són d’aquelles coses irracionals que patim de tant en tant sense una causa justificada. I és que, tot i tenir-lo molt a prop físicament, el País Valencià és per a mi encara un gran desconegut. Sempre m’ha fet cert respecte anar-hi. Me’n fa encara ara. Avui me n’he adonat que, de totes les novel·les que tinc d’en Jaume Fuster [biografia] (de qui vaig ser devota seguidora durant molts anys), només em falta tenir una novel·la en la col·lecció, endevineu quina?

Sí, clar, La Corona Valenciana (1982). Després d’haver llegir Abans del foc (1971), De mica en mica s’omple la pica (1972), Tarda, sessió contínua: 3,45 (1976), Sota el signe de Sagitari (1986), Quan traslladeu el meu fèretre (1987), Les claus de vidre (1984), Vida de gos i altres claus de vidre (1989). Em vaig aturar aquí, la trilogia L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i El jardí de les palmeres (1993, premi Ramon Llull), la tinc, però no em va acabar d’agradar i, de fet, El jardí de les palmeres la tinc per partida doble, volía, perquè era de Jaume Fuster, però mai l’he llegida.

Ara vaig a endinsar-me en la lectura de La Corona Valenciana [argument], tot repassant paisatges i personatges abans de viatjar a les terres del sud. Comença a Elx i vés a saber on anirà a parar, amb Jaume Fuster tot és possible.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

8
Un bon dia vaig descobrir a Marta Rojals al Mail Obert de Vilaweb perquè se li va ocórrer posar al títol Ribera d’Ebre i em va cridar l’atenció (Una història de la Ribera d’Ebre), i després em vaig llegir un munt d’articles que m’havien passat per alt d’una tirada. Em van semblar excel·lents i n’estic ben enganxada, així que cada dilluns l’espero amb candeletes per començar el dia amb el seu mail obert i continuar després amb les notícies. Poc després me n’assabentava d’un xat amb l’autora del Primavera, estiu, etcètera i vaig pensar que era l’única persona al món que no en sabia res d’aquell llibre que ja anava per la cinquena edició gràcies al boca-orella…

Vaig llegir el llibre a les vacances de Nadal, quan la calma i la tranquil·litat permet assaborir bé els textos. Quan el vaig adquirir em pensava que “tothom” l’havia llegit menys jo, en una de les llibreries estava exhaurit i el llibreter va haver de demanar més exemplars de l’obra altre cop. Per a parlar-ne, però, necessitava tenir temps i païr-lo una mica, perquè tinc la sensació que tothom ho ha explicat tot i molt bé (veure blocs del final), però encara hi ha gent que desconeix el llibre o l’autora i és per això que m’atreveixo modèstament a fer-ne difusió.

El Primavera, estiu, etcètera, té efecte bola de neu; vull dir que al començament no n’estava prou segura que m’acabés agradant i pensava que havien exagerat, però sense adonar-me’n la història va entrant, percolant, amarant… et rebrega, et fa riure, et fa ballar el cap… fins que esclata, et sedueix i et deixa un regust dolç després d’haver sobreviscut a tot un terratrèmol d’emocions. La sensació és la d’haver llegit un molt bon llibre que saps que farà història.

Se’ns dubte quedar finalista al premi Joan Crexells li dóna un valor afegit i essent la primera novel·la tot un èxit que a mi em provoca vertígen, perquè després d’això ha de ser molt difícil tornar a seure per a escriure una segona novel·la, en cas que ho vulgui fer l’autora, però qui sap si ens acabarà sorprenent un altre cop, veient com escriu cada dilluns és del tot possible.

Després d’això em costa posar-me amb altres novel·les “normals” perquè aquesta és de veritat excepcional. Esperaré a més endavant i potser provaré de rellegir un clàssic de Mercè Rodoreda o el “Jo Confesso” d’en Jaume Cabré. A veure quin tria el jurat com a millor llibre, sense oblidar que hi ha un tercer en discòrdia, “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Màrquez.

Algunes amistats que no en saben res del llibre i que els hi dic que val molt la pena, temen que els decebrà pels molts elogis que en faig. Exactament igual que jo abans de llegir-lo mentre en sentia a parlar tant. No us preocupeu, no us decebrà, n’estic convençuda i sinó ja em tornareu la contesta. Com diu un amic de Flix que és també fan de l’obra: és una novel·la preciosa, preciosa, no us la perdeu.

Recomanacions per posar-se en antecedents del llibre i l’autora:

I si encara no n’esteu convençuts llegiu aquest post que us acabarà de convèncer.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

¿Educar?Educamos todos

0
Amb el suggerent subtítol “Fracaso escolar: recetas para curarlo”, David Rabadà i Vives ens presenta un llibre que vol donar solucions a un problema general a l’ensenyament. Hi ha molt bones idees i bones reflexions, altres discutibles o matisables, com tot, però és una bona contribució al debat sobre l’ensenyament i la societat en general i com volem educar i com eduquem als nostres fills. És entretingut de llegir i convida a la reflexió. Altament recomanable per a tothom perquè és cert el títol del llibre: Educar? Eduquem tots.

L’autor té també un bloc on exposa les seues reflexions i convida a deixar-hi les vostres.


David Rabadà Vives.
Sinopsis:¿Nuestros hijos no nos respetan? ¿Por qué llegan a insultarnos a veces? ¿Por qué ocurre lo mismo en el aula? ¿Por qué los docentes sufren cada día más el aumento de alumnos conflictivos? ¿Acaso hay una plaga? Y el núcleo de la cuestión, ¿qué provoca realmente este flagrante fracaso educativo?, ¿la escuela?, ¿la reforma?, ¿las familias? ¿Cómo se explica que España, siendo una potencia europea, padezca el mayor fracaso académico de la UE? ¿Ha mejorado la ESO nuestro nivel educativo? ¿Son necesarias tantas contrarreformas cada año? ¿Existen intereses oscuros en todo ello? ¿Es la hiperactividad una gran mentira farmacéutica? Lo cierto es que hace mucho tiempo que se cree conocer la respuesta a todas las preguntas anteriores. Entonces, ¿por qué los políticos y demás responsables no se atreven a pregonarlas? ¿A quién temen? La respuesta a todas estas preguntas existe y surgió de más de mil casos reales con alumnos, de entrevistas con sus padres y de batallas en primera línea de fuego, las aulas de multitud de centros. A partir de todo ello se escribió este libro sobre los entresijos del fracaso educativo, de lo que no y sí se debe hacer para curar el fracaso académico, del hecho que educar, educamos todos. Empecemos.
Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Cartes i Poemes des d’una Cadira

0

D’en Marc diuen que potser no hi veu, però fixa’t amb quin amor et mira. D’en Marc diuen que potser no hi sent, però fixa’t en com et para atenció. D’en Marc diuen que potser no camina, però fixa’t en com s’esforça per aguantar-se.

No facis cas del que et diguin, i intenta mirar més enllà de la superfície. No hi veus res més?  Esforça’t.

Sigues tu qui el mira atentament. Sigues tu qui li pares l’atenció necessària per sentir-lo. Sigues tu qui li ofereixes el teu braç per a què es recolzi.

Desperta en tu l’esperança i…espera un temps, i veuràs.

Tots tenim un motiu pel que superar-nos, el meu es diu Marc…

“La vida et dóna un gir de molts graus quan arribes a l’hospital per tenir el teu primer fill i, de sobte, les coses no surten com s’esperaven. Tres mesos a l’UCI de neonats donen peu a aquesta història, temps suficient per, assegut a la cadira al costat del petit Marc, compartir en forma de cartes i poemes, aquesta experiència difícil i inesperada”.

En Josep Calderón és pare d’en Marc i autor d’aquest llibre. Amb la Meritxell, la mare d’en Marc, vam compartir il·lusionades les classes de prepart imaginant-nos com seria ser mares, imaginant-nos com seria el part, veient com augmentava la panxa setmana a setmana… ningú podia imaginar què passaria després. Aquesta és una història sensible que no us deixarà indiferents.

Acabo de rebre l’enllaç per accedir al llibre, no es ven a les llibreries, només es pot trobar per internet. Està fet amb molt amor, modéstament per tal d’explicar una vivència. Jo només al pròleg ja sóc un mar de llàgrimes, friso per llegir la resta, ja el tinc encarregat. És el primer llibre d’en Josep, el trobareu en aquesta pàgina. Els beneficis de l’autor aniran destinats a una associació de paràlisi cerebral sense ànim de lucre.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

“Se Sabrà Tot”

0
Feia temps que una novel·la no m’enganxava tant. “Se Sabrà Tot” de Xavier Bosch és premi Sant Jordi de novel·la 2009 i diumenge la vaig obtenir amb el diari. Anit ja la vaig acabar. Era difícil desenganxar-se’n. Sens dubte s’estableixen paral·lelismes entre la història que explica i el seu propi cas de dirigir un diari també durant un any i la còrrua de fets que van passar aleshores. Tot i això, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, segons ell mateix ha advertit. Un bon exercici periodístic. Molt recomanable.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

L’última carta de Companys, de Toni Soler

0
Avui és el 69è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, el nostre president màrtir, i he aprofitat aquests dies per anar llegint L’última carta de Companys, de Toni Soler, editat per Columna. El llibre m’ha enganxat des del primer moment, està molt ben escrit i és molt amè. Tot just ahir llegia la part de la història que succeïa el 15 d’octubre mateix… però de l’any 2015! Bé, i també del 1940. És un bon exercici anar revisant els fets (al llibre es va repassant la història contínuament), però des d’una altra perspectiva que fa que t’arribi de manera molt diferent. De moment encara estic per la meitat, però friso per acabar-lo.


Text de contraportada

Què hi fa Lluís Companys prenent un mojito rere l’altre en un bar del Raval, a la Barcelona mestissa de l’any 2015? El president màrtir ha estat rescatat del passat, i encara no se’n sap avenir que a la Generalitat hi mani una dona. Tot i el seu èxit mediàtic, està desconcertat i té por, perquè sap perfectament quin és el motiu ocult pel qual els seus successors l’han fet tornar…

 

 

Actualització: 9 de novembre. Finalment l’he pogut acabar, entre començar a treballar i anar de bòlit per una cosa o altra no ha estat fàcil. Puc dir que el llibre és molt més interessant al principi que al final, però no treu que sigui recomanable per passar una bona estona. L’estil, amb totes les pinces que ho vulgueu agafar, m’ha recordat al de Patricia Highsmith, amb qui normalment frueixo molt de la història, però té uns acabaments també així, s’acaben i ja està. Bé, no sé perquè he pensat en Highsmith perquè realment són diferents, però les sensacions que he tingut llegint aquest llibre d’en T.S. en particular me l’han recordat.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Diari d’una mare pediatra

0
Amb el temps canvien les lectures i en aquest període he fet unes interessants descobertes sobre la lactància i el primer any de vida de l’infant…

La Dra. Laia Alsina [web] relata d’una manera molt amena i interessant el comportament del seu fill en el seu llibre “Diario de una madre pediatra. La vivencia real, diaria y emotiva del primer año de vida de mi hijo”. És un bon regal que ja m’he llegit dues vegades i ara vaig repassant a mesura que passen els dies. Cada nadó és diferent i, per tant, no es poden fer comparacions, però està ple d’anècdotes i de dades que ajuden a veure l’evolució del nen i l’entorn i hi ha resolució de petits reptes que poden ser d’ajuda. Si teniu una futura mare a qui li agradi llegir segurament li farà gràcia tenir un llibre com aquest.

A banda estan els que recomana la Lliga de la Llet [web], que sempre són d’interès, però d’un altre estil, amb explicacions sobre l’alletament, el plor del nen, l’alimentació, etc.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

5a Fira del Llibre Ebrenc a Móra d’Ebre

4
Publicat el 1 de juny de 2008
Em fa il·lusió aquest lustre de Fira del Llibre Ebrenc, i no només perquè es fa al meu poble, sinó perquè demostra que les Terres de l’Ebre estan vives i no només per demanar que no s’emportin l’aigua…

A la Ribera d’Ebre fa molts anys (des de 1983), que funciona el CERE, una entitat cultural força dinàmica que ha contribuït decisivament en l’impuls de la Fira del Llibre Ebrenc. Aquesta entitat també organitza cada dos anys el premi d’assaig “Artur Bladé”, que pren el nom del que és sens dubte el millor escriptor que ha donat aquestes terres, el nostre Homenot del sud, que ha estat poc conegut pel públic en general i que gràcies, entre d’altres, a la tasca de l’Associació Cultural Artur Bladé Desumvila fa possible que es comenci a conèixer arreu.

Més de 40 escriptors de les Terres de l’Ebre i alguns de fora seran presents a la Fira que estarà farcida de novetats editorials. No us la perdeu, si no coneixeu Móra d’Ebre és un bon cap de setmana per deixar-s’hi caure.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Estimat Mestre

0
Vaig tenir la sort de compartir un parell de cursos amb en Pepe Fernández i ara fa poques setmanes li han concedit un Premi a la Qualitat Docent en l’Ensenyament d’Història. Ell podria ser un dels mestres dels quals parlen en aquest llibre que està molt ben escrit i marca la importància que han tingut els ensenyants en diferents personalitats conegudes del nostre temps.

És un llibre fàcil de llegir i molt alliçonador.


Això ho trobareu a la contraportada del llibre:
ESTIMAT MESTRE és l’homenatge més emotiu i sincer als mestres del nostre país. Jordi Pujol, Sebastià Serrano, Ferran Adrià, Mònica Terribas, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Regàs, Pasqual Maragall, Beth Rodergas, Lluís Pasqual, Josep Maria Ainaud, Eudald Carbonell, Roser Capdevila, Màrius Serra, Anna Veiga i Miguel Poveda ens ofereixen el record més autèntic dels seus mestres i del seu pas per lescola. Les bates de ratlles, el so de la campana que anuncia l’hora del pati o el guix ratllant la pissarra són algunes de les imatges de les petites històries de la seva infantesa, que segurament coincideixen amb les de tots nosaltres.

«ESTIMAT MESTRE és un llibre
no tan sols excel·lent sinó necessari.
És l’homenatge a un ofici, amb el
qual estem en deute pel molt que
ha fet pel país
», del pròleg de SALVADOR CARDÚS.

Ja vaig parlar d’en Pepe a “Mestre de mestres“.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

“Kate. El lado oscuro de Katharine Hepburn”

2
Publicat el 6 de gener de 2008
M’he permès llegir aquest llibre durant aquestes vacances, tot i què m’agrada més el títol de la versió orinal: “Kate: The Woman Who Was Hepburn”. L’he trobat extraordinari. Un repàs al mite de Katharine Hepburn que també és una visió d’una part de la història del s. XX.
No coneixia William J. Mann [web], però m’ha impressionat l’extraordinària documentació que ha fet servir per fer les 500 pàgines d’aquesta obra, un treball de reconstruir un puzle certament interessant…


Sempre m’han agradat les pel·lícules de la Katharine Hepburn [wiki]. Hi ha pel·lícules com “La fiera de mi niña” que encara ara em fan trencar de riure. De les que va protagonitzar amb Spencer Tracy la que més m’agrada és “Adam’s rib”, tot i què la visió que dóna de dona independent, intel·ligent i decidida sempre acaba essent subjugada a sota d’ell. Gràcies al llibre he entès millor perquè. Amb un altre mite, Humphrey Bogart, va protagonitzar “The African Quenn”, i també és una d’aquelles pel·lícules que no em resisteixo a veure-la de tant en tant, gràcies al llibre sé de la importància històrica d’aquesta pel·lícula i les conseqüències que va tenir.

Ja havia llegit algunes biografies basades en l’actriu, tan d’altres (Garson Kanin) com la que ella va escriure: “Me” (Yo misma. Historias de mi vida). Però aquesta té la gràcia de reconèixer-les totes per arribar a muntar un gran quadre del que va ser la seua vida. Una bona manera de fer memòria.

La contraportada del llibre diu així: Kate. El lado oscuro de Katharine Hepburn” recrea el viaje de esta extraordinaria heroína a través del siglo XX y su conversión en icono del cine americano. Con ayuda de muchos de sus familiares y amigos -nunca entrevistados hasta ahora- William Mann ha pintado un retrato íntimo que nos devuelve a la Hepburn privada, apenas vista con anterioridad. Aunque la Kate a la que veíamos en la pantalla y en público siempre lograba seducir, se trataba de una imagen, el mejor papel de la actriz. Dejando a un lado los tan repetidos mitos que Hollywood y ella misma utilizaron para construir su leyenda, “Kate. El lado oscuro de Katharine Hepburn” nos descubre a una mujer ambiciosa pero vulnerable que superó grandes obstáculos para alcanzar la fama. Mann utiliza su conocimiento de la trastienda de Hollywood -su rica historia, su magia y sus bien guardados secretos- para analizar los sesenta años de carrera de Hepburn. Desde su llegada a Los Ángeles en 1932, los rumores sobre sus opiniones políticas y su sexualidad la convirtieron rápidamente en una figura controvertida.

En el aspecto personal, Mann nos muestra a una dama inteligente, sofisticada que chocaba a menudo con las convenciones que nunca pudo dejar completamente atrás, una mujer poderosa que quería tenerlo todo. Nos muestra su único matrimonio, las mujeres que vivieron con ella y, por fin, la complicada verdad sobre su relación con Spencer Tracy, el capítulo más frecuentemente distorsionado de su vida.”

Web sobre K.H: http://www.katethegreat.net/
Notícia sobre el llibre a El País: El lado oscuro de Katharine Hepburn


Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Catalunya està de moda

0
Aquest matí he sentit que la darrera novel·la de Noah Gordon té com a escenari la Catalunya del s. XIX…

Més tard, he trobat a la bibliotecària del centre amb un llibre d’en Gordon a la mà, i ja és casualitat també, justament avui que he sentit la notícia per la ràdio.

Gordon és un reconegut escriptor de novel·la històrica on ha rebut molts premis i elogis de la crítica especialitzada. Després de la Fira de Frankfurt on ens hem obert al món editorial internacional, ara ve aquest gegant literari que hi desenvolupa una novel·la. Potser és casualitat, però fa patxoca.

“El Celler” (Roca Editorial)
Fotografia: Notícia de “La Malla”

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari