Pols d'estels

El salt de Felix Baumgartner, el passat 14 d’octubre,  des de 39045 metres en el cel de Nou Mèxic m’ha fet pensar aquests últims dies en tot el que podem aprendre sobre l’estructura i composició de l’atmosfera i el tema clàssic de la caiguda lliure.

El salt a gran altura del paracaigudista austríac ha estat una heroïcitat, que per una vegada no ha vingut de la mà dels militars i ha aconseguit una propaganda infinita a una coneguda beguda. A més a més ha posat a prova alguns procediments per al salvament d’astronautes enfrontats a possibles desastres espacials.

El que m’interessa ací, però, és aprofitar l’esdeveniment per parlar i comprendre alguns aspectes de la física de l’atmosfera i de la caiguda lliure.

A 39045 m estem ja de ple en la capa de l’atmosfera terrestre anomenada estratosfera en què predominen els vents horitzontals. És la zona on es troba la capa d’ozó que ens protegeix de la radiació ultraviolada del Sol. A aquesta altura la pressió de l’atmosfera ha baixat a una mil·lèsima de la pressió a nivell del mar amb la qual cosa hom pot dir que pràcticament ja no hi ha aire en aquesta altura. Cal recordar que el 90% de la massa d’aire de l’atmosfera es troba per sota dels 16 km.

Felix Baumgartner es tirà, per tant, d’una altura sense quasi aire. Per això era necessari portar tratge espacial i casc. El seu salt va ser així una caiguda lliure de llibre (de física), sense pràcticament fregament atmosfèric, i un fet que hagués meravellat el mateix Galileo Galilei. Si utilitzem aquella senzilla fórmula de la caiguda d’un objecte que usàvem en les classes de física: v=gt, la velocitat que assoleix un cos caient és igual a l’acceleració de la gravetat (9.8 m/s²) pel temps de caiguda en segons; aleshores veiem que en 30 segons la velocitat de l’austríac arribà a 294 m/s, que són 1058,4 km/h i que en 35 segons ja era de 1234,8 km/h.

Aquesta velocitat és, per suposat, molt més gran que la que aconsegueixen els avions comercials que solen volar a uns 10 km d’alçada, nivell on l’aire és més dens.

És aquesta velocitat major que la velocitat del so a aquesta altura?

La velocitat del so és la velocitat de propagació de les ones sonores. Quan parlem o fem un soroll pertorbem l’aire al nostre voltant enviant un senyal en forma d’ones longitudinals. Si ens movem, les ones de davant nostre es comprimeixen i les de darrere s’expandeixen. Si anem molt ràpid, amb un avió o fem com Felix Baumgartner, les ones sonores al nostre davant estaran tan comprimides que tindrem una espècie de barrera d’aire, la barrera del so. Si la travessem, el so que produïm estarà sempre darrere nostre i no podrem oir el so de l’avió o els nostres propis crits, per exemple.

La velocitat del so depén fonamentalment de la temperatura, variable que canvia en elevar-nos. Per tant, la velocitat del so en la nostra atmosfera variarà amb l’altura. A partir de la gràfica que he adjuntat podeu veure que la forma de la variació de la temperatura i la de la velocitat del so és la mateixa. Amb la fòrmula o directament amb la gràfica, podem veure com a 39 km d’altura la velocitat del so és d’uns 312 m/s, és a dir 1123,2 km/h.

Com aquest valor és menor que el que assolí el paracaigudista als 35 segons (1234,8 km/h), podem afirmar, per tant, que Felix Baumgartner sí que trencà la barrera del so en l’estratosfera i ho va fer cap al primer mig minut de la caiguda lliure.

Que passà després? La seua  velo-citat podia augmentar indefinidament?

Després d’arribar a un màxim, mentre anava caient, la seua velocitat va anar minvant a causa del fregament en una atmosfera cada vegada més densa (com podeu comprovar en el vídeo). Va ser llavors quan obrí el paracaigudes i baixà suaument.

Si hagués trigat més en obrir el paracaigues haguérem notat un altre fenomen ben curiós. La seua velocitat de caiguda s’hagués estabilitzat a un valor constant.

En una atmosfera densa com la de les capes inferiors de la tropopausa el fregament es pot considerar una força que s’oposa al moviment. No recordeu que en nadar el fregament de l’aigua no us deixa avançar? I que l’ús dels banyadors especials dels nadadors olímpics fa minvar aquest fregament i els permet nadar més ràpid?

Aquest fregament s’oposarà a la força d’atracció gravitatòria del cos en caiguda lliure i s’arribarà a una velocitat d’equilibri constant, anomenada velocitat terminal, que està al voltant de 200 km/h. És a dir, si no se t’obre el paracaigudes no et preocupes. Només s’estavellaràs a terra a una velocitat relativament petita.

Nota: La idea d’aquest apunt ha sorgit a partir d’una discusió sobre el tema a Facebook amb els companys Paco Colomer, Eduardo Ros i Alberto Fernandez Soto.

Imatges: Vídeo del salt de Felix Baumgarter EFE/Ara; imatges de Wikimedia Commons.

Avui dimecres 11 d’abril, es presenta a les 19:30 h, en el Centre Socio-Cultural de L’Eliana situat al carrer Molí, l’exposició itinerant de la Universitat de València, “La Universitat de València i els seus entorns naturals: El Parc Natural del Túria“.

Us pose el seu primer panell que podeu fer gran punxant-lo.

Hi ha 24 panells sobre diversa problemàtica al Parc. Els temes principals són: Introducció general, el riu, l’horta, el bosc i la divulgació del Parc.

No us perdeu l’exposició. Una bona eina per conéixer un entorn ben aprop de València ciutat i força desconegut.

L’exposició itinerant «La Universitat de València i els seus entorns naturals: El Parc Natural del Túria», promoguda pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València es va presentar el passat 22 de març a la Casa de la Joventut de Sant Antoni de Benaixeve.

El comissari de l’exposició, Ángel Morales, va fer el següent discurs davant de les autoritats:

L’exposició continua amb la seua labor divulgativa no solament pels Municipis integrants del Parc Natural, com han estat Paterna, Vilamarxant o Llíria, sinó també, per Municipis confrontants al mateix.

Si bé Sant Antoni de Benaixeve no contribueix amb territori protegit en el Parc, és cert que els seus ciutadans han mostrat una gran sensibilitat cap a aquest territori, i especialment des del fatídic incendi de l’any 94 en el bosc de la Vallesa.

Com a representant de les Universitats Valencianes en la Junta Rectora del Parc Natural del Túria les meues intervencions han estat sempre del costat de la defensa del coneixement i del medi ambient.

Fa un any, al febrer de 2011, es va començar a forjar la possibilitat de fer una exposició sobre el Parc Natural del Túria en la qual es mostraren els valors ambientals i socioculturals del parc i es reflectira l’activitat que la Universitat de València, l’Oficina Tècnica del Parc i els grups de voluntaris estan desenvolupant en ell.

Fruit d’aquestes reunions és l’exposició que es presenta. És una petita mostra de les investigacions i dades dels quals es disposa resumits en 24 panells divulgatius en els quals han participat un total de 32 autors: professors, investigadors i tècnics d’11 departaments, de l’Institut Cavanilles i de les Facultats de la Universitat de València, personal de la Conselleria d’Educació, del Centre d’Investigació Piscícola del Palmar i per descomptat de l’Oficina Tècnica del Parc Natural del Túria, voluntaris de la Fundació Limne i, com no, de la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria, representats ací per diverses associacions.

A l’abril d’aquest any 2012 es complirà el Vé aniversari de la declaració de Parc, i l’exposició itinerant està sent un excel·lent aparador de presentació dels valors del Parc Natural del Túria als ciutadans.

Espere i desitge que l’exposició siga un èxit també ací, i que els visitants, ciutadans i autoritats, gaudeixen d’aquesta i valoren, no em cansaré de dir-ho, la necessitat de protegir i mantenir aquest espai per a les generacions futures.

Moltes gràcies.

Foto: Ángel Morales i Enric Marco, davant del panell sobre la contaminació lumínica al Parc.

Era el dia de l’aniversari de l’entrada de Jaume I a Palma, el passat 31 de desembre, diada de Mallorca, i mentrestant l’Estació Espacial Internacional passava per dalt de l’illa. Un dels membres de l’expedició 30, que actualment encara fa una òrbita cada 90 minuts al voltant de la Terra fins el pròxim 30 d’abril, apuntà la seua càmera Nikon D2X cap a baix i allí estava la meua illa més estimada.

La imatge original en brut i sense tractar és part de la col·lecció d’imatges de la NASA, Gateway to Astronaut Photography of Earth, i des d’aquest enllaç es pot baixar a diferents resolucions. Són lliures per a ús científic i per al públic en general.

Ara la imatge de l’ISS ha estat tractada, retallada i millorada per a augmentar-ne el contrast i, a més a més, s’han eliminat les distorsions i els defectes causats per la lent. És el resultat del treball de l’ISS Crew Earth Observations experiment i de l’Image Science & Analysis Laboratory del Johnson Space Center.

Es poden veure totes les ciutats, les carreteres, la Dragonera, el Parc Natural de l’Arxiplèlag de Cabrera.

La NASA sempre ha lliurat el seu material de manera gratuïta als seus ciutadans i a tots els habitants de la Terra, amb la idea d’ajudar a tots els camps de la ciència i a la gent en particular.

La imatge restaurada i els seus comentaris es poden trobar a la pàgina de l’Earth Observatory, dedicada a l’observació del nostre planeta i a la qual estic subscrit.

Us pose, traduït al català, el que han posat al peu de pàgina de la foto:

Les Illes Balears són un arxipèlag situat en la Mar Mediterrània al sud-est d’Espanya. El català – la llengua nativa – i l’espanyol són els idiomes oficials. Les illes són una comunitat autònoma i província d’Espanya que es troba a mig camí entre la costa sud-est d’Espanya i de la costa nord d’Algèria.

Aquesta fotografia de l’astronauta des de l’Estació Espacial Internacional posa en relleu la gran illa de Mallorca (també conegut com Mallorca, en espanyol), on es troba la capital provincial de Palma. Igual que les altres Illes Balears, Mallorca és una destinació turística popular per als europeus, amb el turisme que constitueix una part important de l’economia de l’illa. Els 5.400 quilòmetres quadrats de l’illa ofereixen moltes oportunitats de lleure, amb les regions muntanyenques al llarg de la costa nord-oest i del terç oriental. La regió de Mallorca inclou terres agrícoles (de color marró clar i verd, al centre de la imatge), zones de boscos i corredors (de color verd fosc, al centre de la imatge), i els centres urbans (en gris). El busseig és una activitat molt popular per a aquells que visiten les platges de la costa.

A més de Mallorca, les altres illes principals de l’arxipèlag són Eivissa, Formentera i Menorca. La petita illa de Cabrera cap al sud-oest (a la dreta de la imatge inferior) acull el Parc Nacional de l’Arxipèlag de Cabrera.

Imatge: Mallorca, des de l’Estació Espacial Internacional, el 31 de desembre de 2011. Majorca, Spain, Image of the Day. Earth Observatory.

Són les sis i quart d’un matí de mitjan agost.  Eixim de casa per veure eixir el sol entre els camps d’arròs situats entre Cullera, Favara i la platja de Tavernes. El cel és encara, en aquestes hores, fosc i brillen les estrelles que veurem a l’hivern al capvespre. Cap al sud-est i ben alt, brilla el planeta Júpiter, que serà el rei del firmament en la pròxima tardor. A la seua esquerra Capella, la més brillant de l’Auriga,  també destaca, molt més que Mart, més baix, que es troba a Geminis.Ben situats vora un camí, l’olor de l’arròs creixent omple els narius encara mig adormits. Les rantelles i mosquits se t’acosten, t’omplin la roba i molesten. La natura, però, ve en la nostra ajuda, i ben prop, uns rats penats volen ran de les tiges d’arròs i mengen insectes sense parar.La nostra idea inicial de veure eixir el sol no és finalment possible. Cap a les set, una paret de núvols impenetrable s’aixeca per llevant, cap a la mar. Les seues formes trencades mereixen una foto. El cel va perdent la seua foscor nocturna i va passant d’un blau fosc fins a un blau clar. De sobte, entre núvols, apareix un bri de disc solar. El dia ja ha començat.Mentrestant, acompassats amb l’eixida del sol, els ocells comencen a sortir, aixequen el cap d’entre els arrossars. Alguns aixequen el vol. Una garseta blanca (Egretta garzetta) passeja allà lluny pel camí. Les oronetes han substituït els rats penats i volen fregant l’arròs. Els ànecs volen en parelles o de tres en tres.

Allà lluny, un tractor amb remolc fa un soroll estrident que d’un quilòmetre enllà desentona en un paisatge on només se sentien sons naturals.

Continuem l’excursió i ens desviem per un caminet cap a Cullera. No hi ha ningú a la vista. Només algun cotxe d’algun llaurador se’ns creua i se’ns queda mirant.

De sobte, a la vora del camí, d’amunt d’una canal, un grapat d’aus es prepara per encarar el dia. Miren encuriosits el monstre mecànic que se’l acosta però com no fa cap soroll no s’espanten. Se senten tranquils i jo vaig fent fotos per la finestreta abaixada. Sembla que estan fent-se la neteja diària. Estiren el coll, obrin les ales, s’estarrufen. Són, segons m’assabente després d’algunes consultes, exemplars de martinet ros (Ardeola ralloides), espècie que es troba ben amenaçada.

Finalment, després de més de deu minuts mirant-les a uns quants metres de distància, un cotxe ve de cara i les espanta.

Continuem ja cap a Cullera buscant un lloc per desdejunar. Tot tancat a aquestes hores. Ens desviem cap al Brosquil i entrem per veure l’estany de Cullera. Un grapat de peixos obren la boca cap amunt tots a l’hora. Una cosa ben estranya. I entre ells, una família de coll verds desfila davant dels nostres ulls. Ara cal esmorzar. Ja són les nou del matí.

Fotos: Enric Marco. Les dues primeres fotos son d’exemplars de martinet ros (ardeola ralloides) i la tercera, més comuna, és una garseta blanca o martinet blanc (Egretta garzetta). Gràcies als que, pels comentaris o personalment, m’han donat la informació dels ocells.

La Terra ha tremolat a la ciutat de Llorca. Sembla que han estat dos terratrèmols seguits. Vilaweb ens informa d’almenys 8 morts a la ciutat.La web de l’Instituto Geográfico Nacional està col·lapsada i no puc accedir i traure informació. Però a la web d’informació sísmica del Servei Geològic dels Estats Units es pot accedir i d’ella he tret les dades i fotos del sisme i la informació que ve tot seguit.

L’hora està en unitats de temps universal. Cal sumar 2 hores per a tindre l’hora oficial. Com es veu el terratrèmol de les 16:47 (18:47) és de grau 5,3 i s’ha produït molt superficialment, a només un quilòmetre de profunditat. Per això ha causat tants danys.

El terratrèmol de l’11 de maig de 2011 s’ha produit en la zona que  separa la placa euroasiàtica de la placa africana. En la longitud on ha passat el sisme, la placa africana es mou cap al Nord-Oest respecte a la euroasiàtica amb una velocitat de 6 mm/any. Sembla ser que l’epicentre es troba en les proximitats de la falla d’Alhama de Múrcia però s’ha de confirmar en el postrerior treball de camp.És una zona ja bastant sísmica. En les últimes dècades els sismes més importants han estat al voltant de la magnitud 5. En febrer del 1999 i en agost del 2002 ja es van produir sismes en la zona de Llorca de la mateixa energia.Tenim una amiga que viu molt a prop de la zona on han caigut les façanes a Llorca. De moment encara no hem pogut contactar amb ella ja que els telèfons no funcionen. Esperem que estiga bé.

Actualització (12 maig): La nostra amiga està bé. Estava a casa al moment dels terratrèmols i va fugir corrent.

La fotografia i les dades són dels Servei Geològic dels EEUU. La imatge es fa més gran si punxes sobre ella.

Encara que l’accident nuclear a la central de Fukushima s’està esvaint de mica en mica dels mitjans de comunicació, desplaçats per la guerra a Líbia i per les brofegades que es llancen els partits majoritaris espanyols, la radioactivitat continua allí i es quedarà per molt de temps.Però que és això de la radioactivitat i de l’energia nuclear?Anem a pams. Clar dir primer que la radioactivitat és un fenomen natural. Els àtoms d’un element pesat com l’urani, es trenquen, espontàniament o de manera provocada, en àtoms més menuts, generalment radioactius, alliberant energia i partícules. La radioactivitat és la responsable que l’interior de la Terra siga encara calent. L’evolució ens ha adaptat per a suportar un cert grau de radiació ionitzant i per això podem viure en zones una mica més radioactives com les àrees granítiques.

Una central nuclear és l’aplicació industrial que utilitza aquesta propietat de separació o fissió dels àtoms per produir electricitat. Així, per exemple, existeix un tipus d’urani, l’isòtop urani 235 (²³⁵U) que és usat en les centrals nuclears (però també per a fabricar armes) i que es trenca de manera directa en altres elements com el criptó o el bari.
Si bombardegem amb un neutró un àtom  de ²³⁵U, aquest es trencarà i emetrà 3 neutrons que xocaran amb altres àtoms de ²³⁵U, com es pot veure a la reacció següent:

Aquests tres àtoms d’urani donaràn cadascun d’ells 3 neutrons més, en total 9 neutrons, que podran xocar amb 9 àtoms d’urani que produiran 9*3=27 neutrons, que a la seua vegada trencaran més àtoms d’urani i així seguirà… Això rep el nom de reacció en cadena i si hi suficient urani i es deixa que la reacció vaja sola es produirà una cascada de neutrons que fissionaran tot l’urani amb el resultat d’una explosió nuclear atòmica.En una central nuclear aquesta reacció en cadena està esmorteïda per uns absorbents que controlen el flux de neutrons. Normalment són formats per barres de carbó/grafit o beril·li metàl·lic.

Quan es vol parar una central nuclear només cal introduir les barres de grafit entre  les peces d’urani per tal que s’absorbesquen TOTS els neutrons. Però l’aturada no és instantània. El calor que queda de les reaccions anteriors s’ha de continuar eliminant mitjançant el circuit de refrigeració, generalment d’aigua.

El terratrèmol de Sendai de l’11 de març va fer parar, de manera automàtica, moltes central del nord del Japó. A Fukushima les barres de grafit s’introduïren dins dels contenidors d’urani. Sense corrent elèctric la refrigeració d’emergència amb motors diesel va funcionar fins que una hora després el tsunami s’emportà els motors.

I ací començaren els problemes. Sense possibilitat d’eliminar el calor sobrer, el nucli on s’hi troba l’urani va continuar calfant-se. No sabem encara si l’urani s’ha fos i ha formant una pasta líquida que és fàcil que isca al medi ambient per les esquerdes. Sembla que el nucli estanc del reactor número 2, que usa plutoni en lloc d’urani, ja ha deixat escapar plutoni.

Els residus de la reacció solen ser radioactius, és a dir, emeten partícules perilloses, i ja s’han detectat fora de la planta, a l’aire i al mar.

Aquestes partícules perilloses són el que anomenem radioactivitat i l’explicació de com actua i com ens podem protegir d’ella serà el tema d’un pròxim article.

El bloc de Juli Peretó ens dóna més informació sobre l’accident de Fukushima, tot recordant Txernòbil. També ens informa que el dimecres de la setmana que ve, al Centre de Cultura Contemporània de València (l’Octubre, OCCC), tenim l’oportunitat de debatre sobre l’energia nuclear a un Bar de Ciències: Lliçons nuclears, de Fukushima a Cofrents. Lliçons nuclears, n’aprendrem?

Imatge: Fissió nuclear del Visual Dictionary On-Line.

Tota la vesprada d’ahir vaig estar seguint les notícies per la televisió japonesa en anglès a Can Vilaweb. Aquest terratrèmol ha estat realment devastador i molt intens i ens ha de fer humils front a la força de la natura.

Per parlar de la magnitud dels sismes s’usa l’escala de Richter o, gran invent dels periodistes, escala oberta de Richter. Aquesta sacsejada del Japó ha estat de 9,0 però, a més a més, hi ha hagut moltíssimes rèpliques de 6 o 7 amb epicentre en les proximitats de Tòkio.

Però ni ahir ni avui he vist que s’explique a cap mitjà de comunicació la manera de com es quantifica la magnitud d’un sisme. I, per cert, qui era Richter?

Els terratrèmols provoquen una sotragada de l’escorça terrestre en les zones de falles. Fan vibrar les roques com una pedra llençada a l’aigua fa ones o un colp fort sobre una taula la fa trepidar. En un terratrèmol es produeixen dos tipus d’ones, les S i les P. Les ones S són transversals, com les ones d’aigua, només travessen sòlids i per tant no poden passar per les zones líquides del nucli terrestre. Per contra, les ones P són ones de compressió longitudinals, com les ones de so, travessen tots els materials, poden passar pel nucli terrestre i arriben, per tant, abans als sismògrafs situats en llocs allunyats.

Charles Richter amb la col·aboració de Beno Gutenberg , ambdós de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia, va proposar l’any 1935 una expressió matemàtica per quantificar la magnitud dels sismes de Califòrnia. Els termes principals utilitzats eren l’amplitud A de la màxima ona arribada al sismògraf i la diferència de temps d’arribada de les ones P i les ones S que provenien de l’epicentre del terratrèmol. Actualment s’utilitza una expressió millorada ja que l’anterior no funciona per a terratrèmols importants.

L’energia radiada varia enormement en els diversos terratrèmols i si utilitzem una escala lineal  caldria expressar-la amb multitud de zeros. És molt millor usar una escala logarítmica en la que, un increment d’una unitat implica 10 vegades més energia. Richter va usar una escala logarítmica per expressar l’energia i l’escala de magnituds sísmiques de forma similar a com s’usa l’escala de magnituds estel·lars en astronomia.

Si es tenen en compte els factors multiplicatius corresponents, l’increment d’un pas en l’escala  de Ritcher modificada implica un increment de 32 en la quantitat d’energia transmesa des de l’epicentre per tota la Terra mentre que un increment de 2 passos implica un augment de 32*32 ≈ 1000 vegades més energia emesa.

Per exemple, el terratrèmol de Haití del 12 de gener del 2010 va ser de magnitud 7,0 mentre que el que va ocòrrer l’altre dia al nord del Japó ha estat classificat com de magnitud 9,0. Només dos passos en l’escala de Ritcher però el sisme japonés va alliberar 1000 vegades més energia.

Imatge: Terratrèmol registrat en un sismògraf. Wikipèdia Commons.

La tragèdia al Japó ens ha fet recordar que la Terra està ben viva. El Servei de Geologia dels Estats Units té una pàgina web ben interessant on podem veure els epicentres dels terratrèmols dels últims dies. Com podem ben bé comprovar els sismes estan envoltant l’Oceà Pacífic en el que s’anomena Cinturó de Foc del Pacífic ja que s’hi troben també els volcans més actius de la Terra.

La causa de tot això és el moviment de les plaques tectòniques que formen l’escorça terrestre i que, just al costat de Japó, la placa Pacífica s’enfonsa per sota de la placa americana i l’euroasiàtica. L’alliberament sobtat de les enormes tensions degudes al moviment relatiu entre elles són la causant del terratrèmol d’ahir i la sotragada de la capa d’aigua situada exactament damunt de l’epicentre va ser la causa de les ones que en arribar a terra provocaren el tsunami.

Era final d’agost. A la vesprada, uns núvols amenaçadors havien deixat caure una pluja intensa que havia, com sempre, omplit els carrers i superat els embornals, ja que no podien engolir tota l’aigua que queia. Però després el cel s’aclarí i vaig decidir fer una volta en bicicleta pels camps d’arròs en el camí cap a Favara.Les famílies eixien totes juntes, pare, mare, xiquets i iaos, a buscar en els marges dels camins els caragols, moros o cristians, que aparegueren per allí atrets per les fulles humides després de tants dies de sequera.

En tornar pel Brosquil, evitant els abundants tolls d’aigua del camí, i envoltat d’exuberants mates de balandre, a banda i banda, vaig veure i escoltar una família de parla castellana, segurament de Madrid, que recollia els caragols que passejaven sobre les fulles d’aquesta apocinàcia.

El baladre (Nerium oleander L.) és una planta típicament mediterrània que creix de manera natural a la vora de camins i en barrancs i s’ha adoptat també per posar a les mitjanes de les autopistes. Fa unes flors molt boniques de color rosa o blanques. Com saben tots els valencians, tota la planta és tòxica, especialment les fulles. Em conten que fa anys els llauradors valencians bullien grans de dacsa (blat de moro)  amb fulles de baladre que deixaven als camps o al corral per acabar amb les rates.

Diu la viquipèdia catalana que al llibre original de Dioscòrides, es fa menció a la seua alta toxicitat de la següent manera: “…les cabres i les ovelles primes, embevent tan sols l’aigua de la infussió, moren…” De la mateixa manera, el pensador Libanius (314-400 d.C) feia menció a la mort d’una persona per haver inhalat durant tota una nit, l’aroma tòxic d’un baladre posat a un cossiol del dormitori.

Sembla que la ingestió d’unes quantes fulles pot ser mortal per al ser humà i per suposat el contacte amb la planta no és recomanable.

Tot això anava pensant mentre m’allunyava de la família castellana. Com semblava que no coneixien les plantes locals i les seues característiques vaig girar cua i em vaig atrevir a interrompre la seua alegre recerca de caragols amagats entre les fulles de baladre.

Els vaig contar les característiques de la mata que estaven palpant. I el pare, tot indignat, va i em diu:

– Y cómo es posible que dejen esta planta junto al camino. Por aquí pasan niños y la pueden tocar!

Ja vaig veure llavors que no eren gent de camp i els vaig recordar que a la natura hi ha plantes innòcues i d’altres tòxiques per als humans.

– Ah! Usted es biólogo.

– No, jo sóc d’ací i conec les plantes un poc.

Els vaig advertir que es rentaren les mans els més aviat possible i respecte als caragols recollits no els vaig saber dir si serien bons o fora millor tornar-los a la mata.

I allà me’ls vaig deixar parlant i malparlant de les autoritats que deixaven allò a la vora dels camins.

Mes informació:

1.- Botanical on line. Baladre.
2.- Botanical on line. Toxicitat.

L’instrument MODIS (Espectroradiòmetre d’imatges de resolució moderada) es troba a bord del satèl·lit Terra llençat el 1999 i també es troba instal·lat al satèl·lit Aqua, llançat l’any 2002 per la NASA. La configuració de les òrbites dels dos satèl·lits fa que s’obtinguen imatges de qualsevol punt del nostre planeta cada 1 o 2 dies. Modis obté imatges en 36 bandes espectrals i amb resolucions de fins a 250 metres. Cada banda espectral està especialitzada en alguna característica atmosfèrica: núvols, ozó, vapor d’aigua, etc.Aquest instrument és una eina essencial per estudiar els efectes del canvi climàtic sobre el medi ambient però també, per la ràpida presa d’imatges, per observar sobtats canvis en la superfície terrestre o en el medi marí. Les inundacions al Paquistà, els efectes del terratrèmol d’Haití, el vessament de petroli al Golf de Mèxic o qualsevol desgràcia natural o artificial que altere el territori és ràpidament posat a l’abast del món. Una eina que ens fa més lliures per vigilar el nostre planeta.

En el cas dels desgraciats incendis de la Valldigna, Barxeta (la Costera) i la Vall d’Albaida he pogut seguir els focs des dels satèl·lits. Us pose la foto d’avui. Amb una resolució de 250 metres, sembla que el foc més important al matí era el de Barxeta. La Vall d’Albaida ja no sembla que tire fum. Mireu com el rastre de fum s’endinsa dins de la Mediterrània.

Si punxeu sobre la foto, la visualitzeu o descarregueu, se us farà més gran i podreu veure-ho millor.

La foto és un detall d’aquesta foto del satèl·lit Terra d’avui. Les característiques són:
2010/251; 08/09/10; 11:30 UTC; Grandària del píxel: 250 m.

La foto adjunta és la imatge d’aquest apunt però més gran, per si voleu apreciar els detalls.

El foc crema els bells paratges boscosos de la Vall d’Albaida, de Bocairent, Alfafara (Comtat) i Ontinyent però per segona vegada aquest estiu també crema la muntanya del Toro de Simat a la Valldigna mentre el ponent encara bufa amb ràfegues fortes. La casa s’omple d’olor de cremat i el cel és ple de fum. La muntanya de les Creus i l’Ombria són ombres fantasmals rere les restes cendroses d’antics arbres.

Amb el cor encongit pels paisatges perduts, pugem al terrat i veiem la línea torçuda de llum sobre la muntanya de Simat. Més enllà cap a Barxeta es veu la lluentor dels focs declarats avui a la vesprada.

Aquest matí el satèl·lit de reconeixement Terra de la NASA ha passat sobre el País Valencià i el seu detector MODIS ha capturat els fums dels incendis.

Fotos: Detall. Satèl·lit Modis de la Nasa, 7 de setembre 2010.
Foto completa: Europa Occidental, 7 de setembre 2010.
Terra
2010/250
07/09/10
10:45 UTC
Grandària del píxel: 250m

Sembla que el vessament de petroli de la plataforma petrolifera de BP ocorregut just davant del delta del Mississipi no s’atura. Però encara no m’havia  fet la idea de la magnitud de la tragèdia fins que no he transportat la taca a terres i mars valencians, aprofitant la notícia de Vilaweb sobre l’eina que  Paul Rademacher ha desenvolupat a Google. Es tracta d’un connector per als navegadors d’internet perquè es puga visualitzar el Google Earth en qualsevol web. Amb aquest connector es pot visualitzar el vessament de petroli sobre una geografia més familiar.

I si centres la taca sobre la ciutat de València t’adones que la superfície afectada equival a totes les comarques valencianes des de Vinaròs fins a Alcoi. Quina barbaritat!

L’activitat del volcà actiu Eyjafjallajökull situat al sud d’Islàndia està colapsant el trànsit aeri d’Europa. Les seues cendres, formades per roca polveritzada amb una grandària menor de 2 mm, s’estan escampant per tota Europa en haver estat injectades a gran altura on els vents són més forts i constants.  Les imatges del satèl·lit MODIS de la NASA de reconeixement de la Terra ens permeten veure  el doll de gas i pols del volcà islandés encarant-se cap a Europa i fins i tot la pols volcànica escampant-se sobre Europa Central.

El que és sorprenent també és la seua producció de llamps. Ja s’ha observat en moltes erupcions d’altres volcans la capacitat per fer descàrregues elèctriques. Juli Peretó parla en el seu bloc del poder d’aquestes per sintetitzar materials orgànics abiòtics com els que eren produït a la Terra primitiva.

El mecanisme que causa els llamps no està clar del tot però és molt probable que siga el resultat del fregament de la cendra i de gotetes de lava que acumulen electricitat estàtica de càrrega oposada. Quan la diferència de potencial és elevada els electrons es descarreguen de forma violenta mitjançant un llamp. Aquest fenòmen és semblant a que s’observa en les tempestes de sorra o en les tempestes normals.

Segueix…

L’erupció de l’Eyjafjallajokull és una ocasió per estudiar el fenomen de prop i amb material adient. És el que ha fet un equip de la Universitat de Mines i Tecnologia de New Mexico (New Mexico Tech) que acaba d’arribar a Islàndia per estudiar el fenomen.

Per a la investigació usaran uns sofisticats equips de ràdio que situaran en sis estacions al voltant del volcà. Els raigs emeten forts polsos de ràdio que es poden mesurar de dia o de nit i fins i tot a través de l’espés núvol de cendra.

Es pretén fer un mapa tridimensional de les descàrregues elèctriques. Comparant els temps en que arriben els senyals a cada  receptor els investigadors podem triangular la posició de la font de ràdio sobre el cràter del volcà i  reconstruir l’estructura de les càrregues dins del núvol volcànic tractant així d’entendre la genèsi del  fenomen. A la dificultat de les mesures és obvi que cal sumar el perill causat pel volcà a estudiar i per això aquestes descàrregues elèctriques s’han estudiat poc encara.

De fet l’estudi dels llamps dels volcans és semblant a l’estudi dels llamps descoberts al planeta Saturn. El problema és que només tenim una estació allí, el receptor de ràdio de la nau Cassini que es troba orbitant el planeta. Mireu aquest vídeo de la NASA i escoltareu el so que produeixen els llamps saturnians. Com es diu al vídeo el so real és
troba més enllà de la capacitat de l’oida humana però s’ha sintetitzat per poder ser escoltat. Cap al final del vídeo podreu veure i escoltar els llamps.

Una explicació detallada de com poden produir-se els llamps als volcans pot veure’s a la web de ciència de l’astrofísic Ethan Siegel.

Foto: Llamps al volcà Eyjafjallajokull per Olivier Vandeginste.

Avui, 21 de desembre a les 18:47 (hora local), el Sol assoleix el seu punt més baix a migdia en la volta celeste. És el solstici d’hivern i comença aquesta estació astronòmica.

Si durant tota la tardor la llum de dia ha anat minvant de mica en mica, avui la quantitat d’hores de llum serà mínima. I a partir d’avui, per tant, la llum torna a créixer, es produeix com un renaixement a la vida.

Aquest fet va ser observat per les civilitzacions antigues i a Roma, per exemple, es feien grans festes per celebrar el solstici d’hivern.

Aquest fet astronòmic ha estat tan important que molts edificis s’han orientat cap al sol eixint del solstici.

L’exemple més bonic i ben nostrat és l’espectacle del calidoscopi de la Seu de Palma. La catedral es va construir amb una inclinació respecte al Nord d’exactament 120º que manera que es troba orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

I que és el que passa? Doncs que la llum solar en eixir per l’horitzó travessa simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular. Es produeix un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de colors tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

La Societat Balear de Matemàtiques organitza cada any la visió de l’espectacle des del Baluard de Sant Pere. I, segons he pogut llegir a la seua pàgina web, ahir a les 8:00 poc menys d’un centenar de persones es van congregar dalt de la murada del Baluard per mirar de gaudir, tot i el fred intens i les males previsions, de l’espectacle del calidoscopi de la Seu. El temps va recompensar els matiners i va oferir-los una visió nítida i cristal·lina de l’efecte esperat. A la seua web han penjat unes bellíssimes fotografies de l’espectacle.

La nostra amiga i blocaire Victòria de Pèndol de petites oscil·lacions va tindre la sort de ser-hi present i podeu llegir com ho va viure al seu bloc. Jo ja hi aniré algun any a veure-ho.

Al País Valencià també hi ha alineacions solar associades al solstici d’hivern. Ahir vaig ser a Penàguila on la llum del Sol passa per un forat a la muntanya anomenat arc de Sant Llúcia al voltant del solstici d’hivern. Però quina relació hi ha entre el començament de l’hivern i Santa Llúcia?

Cal dir que quan es donà la carta pobla a Penàguila el 1278, a causa del desfasament del calendari julià l’hivern començava prop del dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre. Així que el pas del Sol pel forat era un signe clar que els dies curts s’acabaven i que, encara que calia passar l’hivern, la primavera s’acostava….

L’observació va estar organitzada per José Lull, que n’ha fet un estudi arqueoastronòmic i podeu veure més fotos i vídeos a la web de Quique Brotons de Penàguila.

Fotos:

1.- Catedral. Victòria. Pèndol de petites oscil·lacions. Del seu bloc.
2.- Penàguila. Arc de Santa Llúcia. Jo estic en primer pla… Amparo Lozano