Pols d'estels

Era el dia de l’aniversari de l’entrada de Jaume I a Palma, el passat 31 de desembre, diada de Mallorca, i mentrestant l’Estació Espacial Internacional passava per dalt de l’illa. Un dels membres de l’expedició 30, que actualment encara fa una òrbita cada 90 minuts al voltant de la Terra fins el pròxim 30 d’abril, apuntà la seua càmera Nikon D2X cap a baix i allí estava la meua illa més estimada.

La imatge original en brut i sense tractar és part de la col·lecció d’imatges de la NASA, Gateway to Astronaut Photography of Earth, i des d’aquest enllaç es pot baixar a diferents resolucions. Són lliures per a ús científic i per al públic en general.

Ara la imatge de l’ISS ha estat tractada, retallada i millorada per a augmentar-ne el contrast i, a més a més, s’han eliminat les distorsions i els defectes causats per la lent. És el resultat del treball de l’ISS Crew Earth Observations experiment i de l’Image Science & Analysis Laboratory del Johnson Space Center.

Es poden veure totes les ciutats, les carreteres, la Dragonera, el Parc Natural de l’Arxiplèlag de Cabrera.

La NASA sempre ha lliurat el seu material de manera gratuïta als seus ciutadans i a tots els habitants de la Terra, amb la idea d’ajudar a tots els camps de la ciència i a la gent en particular.

La imatge restaurada i els seus comentaris es poden trobar a la pàgina de l’Earth Observatory, dedicada a l’observació del nostre planeta i a la qual estic subscrit.

Us pose, traduït al català, el que han posat al peu de pàgina de la foto:

Les Illes Balears són un arxipèlag situat en la Mar Mediterrània al sud-est d’Espanya. El català – la llengua nativa – i l’espanyol són els idiomes oficials. Les illes són una comunitat autònoma i província d’Espanya que es troba a mig camí entre la costa sud-est d’Espanya i de la costa nord d’Algèria.

A més de Mallorca, les altres illes principals de l’arxipèlag són Eivissa, Formentera i Menorca. La petita illa de Cabrera cap al sud-oest (a la dreta de la imatge inferior) acull el Parc Nacional de l’Arxipèlag de Cabrera.

Imatge: Mallorca, des de l’Estació Espacial Internacional, el 31 de desembre de 2011. Majorca, Spain, Image of the Day. Earth Observatory.

Per al cap de setmana no s’anunciava bon temps. La prevista gota freda de tots els anys per l’octubre estava formant-se damunt del mar balear. I nosaltres, sense fer-hi cas, anàvem a retrobar-nos amb la Victòria del Pèndol de les Petites Oscil·lacions, la família i la seua tan estimada illa.El cel, que amenaçava amb pluja el primer dia, va complir l’amenaça el segon, però no va impedir que renovàrem l’amistat virtual amb un encontre real i que visitàrem racons amagats i poc coneguts de l’illa de la calma.

Palma, amb la seua bellíssima catedral mirant al mar, ens donà la benvinguda. Pollença i el seu port ens portà el record de la Xesca i les estades estiuenques d’Agatha Christie. I  des del Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa, sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiérem sota els nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials que queien ens amagaren la costa nord. I sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible.

Segueix…

Amb na Victòria, poetessa mallorquina, ens ha unit la xarxa. Però un encontre real amb més temps i amb Rosa havia quedat pendent des de l’any passat. Recordem i comentem lectures i poemes, parlem de grups musicals illencs com ara Kingdinsky, del futur del nostre país comú. El cel continua tancat i no permet posar en marxa el telescopi per admirar l’objecte més brillant del cel d’aquestes nits.L’endemà marxem cap al nord, mentre passem prop de les Fonts Ufanes que amb l’aigua que caurà en les pròximes hores segur que brollaran ben contentes. El port de Pollença és la nostra destinació, l’únic lloc de Mallorca on no se sala. Els seus habitants l’anomenen familiarment “U Moll de Pollença“. La seua badia oberta al nord està tranquil·la, amb vaixells i alguns atrevits que naden. Visitem la zona humida del nou Centre de turisme ornitològic – La Gola, amb un recorregut que ens permet apropar-nos a veure de prop agrons, garses, collverds, polles d’aigua… Un agró blanc (Egretta garzetta) se’ns presenta tranquil, majestuós, sense canviar de lloc, movent només el cap per fer-se ben net. El seu Centre d’Interpretació ens posa la Gola dins del sistema de zones humides del nord de Mallorca i l’al·lota que ens atén detalla tots els ocells que s’han vist en els últims dies.

Xesca Ensenyat, amb el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs, veia com s’enlairaven els hidroavions des de la badia del Moll de Pollença. D’aquí sortiria la gran foto que presenta el seu bloc que encara podeu visitar malgrat que ella ja no hi pot escriure. Em conten que fa anys el Port era la base d’una línia regular d’hidroavions italians que volaven amb destinació a Roma.

Passegem pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença, en el qual el detectiu Parker Pyne hi té el paper protagonista. L’acció del conte passa a l’hotel Pin d’Or, que potser és l’hotel Sis Pins, que també es troba a la vora de la badia. Per cert si el voleu llegir en castellà només heu de punxar ací. En català no l’he trobat. Un estiu Agatha Christie s’allotjà a l’hotel Formentor i és per aquesta raó que els dos hotels es disputen l’honor de ser el lloc on s’escrigué la història del detectiu.

Per la nit, la catedral de Palma, com vaixell il·luminat a la vora de la mar, acull un festival de música d’orgue. La música de Bach omple la nau, mentre admire de lluny la làmpara de Gaudí i la Capella del Santíssim de Barceló, ara a les fosques. Molta gent forastera escolta les notes que toca Miquel Gonzàlez (mp3) En sortir descobresc prop de l’altar major un quadre de Santa Llúcia, que segons sembla és la patrona dels astrònoms.

El dia següent, dilluns 11, el cel ja no pot esperar i descarrega sobre l’illa tota l’aigua que guardava. Tanmateix al matí encara podem visitar el poble de Campos i admirar un vell i bell rellotge de Sol a la façana d’una casa que sembla ser un antic convent. Sempre m’havia preguntat per què el nom del poble del dialectòleg Joan Veny no havia estat normalitzat. Els meus amfitrions m’expliquen que realment el nom ve de Camp de l’Ós, encara que d’ossos a l’illa ja fa temps que no se’n veuen. Tastem les ensaïmades del forn de Can Pomar que descriuen totes les variants possibles de gustos, normals, amb cabell d’àngel, de figues i sobrassada, d’albercocs i crema, etc… Mentre marxem cap a Randa veiem a l’esquerra les formes de Cabrera. Allí foren abandonats 9000 dels soldats francesos vençuts en la batalla de Bailén l’any 1808. Només uns 3000 soldats hi sobrevivien en ser alliberats l’any 1814. Una immunda pàgina de la nostra història.

El cel és ja negre i la pluja no tardarà a caure mentre pugem al Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa.  Al cim, la immensa bola blanca que conté el radar metereològic domina tota la muntanya. Just al costat s’hi troba el Santuari. Sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiem als nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials en caure ens amaguen la costa nord. Sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible. Mentre dinem i comentem futures activitats, l’aigua cau ben fort i forma una cortina que ens esborra tota la plana de Mallorca. El cambrer (no transportador de plats) afirma que és una llàstima ja que en un dia clar, Eivissa i Formentera, fins i tot, es poden veure rere d’un Sol ponent.

Però després de la tempesta ve la quietud. Les pluges semblen deixar-nos per unes hores. Visitem la petita Cala Pi, que permetria només l’estada d’uns pocs banyistes malgrat estar envoltada d’urbanitzacions. La cala, però, presenta també una torre de guaita molt ben conservada que vigila la costa de l’atac berberisc, tal com feien les torres similars de la costa valenciana.

L’endemà, de bon matí, marxem de l’illa amb la certesa que, malgrat haver visitat moltes vegades l’illa, ens queda una immensitat de racons per descobrir. I si els nostres guies són Victòria i J. ho gaudirem molt més. Moltes gràcies.

I mentre l’avió s’enlairava cap a València, tornava a ploure amb força.

Victòria: en record d’uns dies inoblidables i fecunds, us dedique aquesta octava, amb agraïment i amb afecte. Una abraçada.

Dos dies llargs d’un dilatat diàleg,

d’exuberant natura i pluja i sol,

càlid el cor, delícies al paisatge,

goig dels sentits, serenor i consol.

És nat el fruit d’un encontre harmoniós

i l’amistat surt com les fonts ufanes

que, en brollar, flueix en riu formós

car s’han trobat les ànimes germanes.

Rosa

Foto: Torre defensiva de Cala Pi. Al fons es veu Cabrera. Enric Marco.
Totes les altres fotos són també d’Enric Marco.

El congrés de física solar acaba amb nous contactes. I aleshores passe de les amistats i coneixences professionals a les amistats virtuals. La visita a l’illa de Mallorca tenia un valor afegit que no havia desvelat fins ara. Vaig a conéixer en persona a la meua primera i més constant lectora, la que s’ha guanyat el títol de “Lectora preferida“, Victòria, El pèndol de petites oscil·lacions.Victòria em rep en sa casa juntament amb J. Ella és tota amabilitat i pau. Una llarga conversa sota els arbres en el que destaca un nesprer que ja presenta les flors que prompte seran fruits. La poesia, el record de Xesca, el cel de setembre, tot és tema de conversa. Que és d’estrany això dels blocs de Vilaweb! Permet fer amistats virtuals que després no deceben en fer-se reals. Aquesta casa virtual que ens acull ens permet expressar els nostres anhels comuns sobre el món i sobre el nostre país.

Segueix…

A la nit, tal com vaig prometre, cal posar en estació del telescopi de Lidl que va comprar per recomanació meua. Les nits, com ja passa tota la setmana, s’omplen de  núvols de pluja tot just cau la nit, després de l’horabaixa. Només podem veure el gegant del cel, Júpiter amb la seua cort de 4 satèl·lits, en fila i situats tots a un costat. Els fotons de llum que provinents del planeta li arriben només a ell, encenen les pupil·les del nen amatent a les meues explicacions. Els nens són sempre els millors alumnes. Crèduls de vegades però sempre curiosos i sense vergonya per preguntar. Llestos en definitiva.

I sota la nit mallorquina parlem de constel·lacions, de galàxies llunyanes, d’estels blaus i rojos o eren verds i taronges? Finalment la pluja fina comença a mullar el telescopi i cal cercar recer a una bona taula per fer la xerrada nocturna.

I escolte la dolça parla mallorquina que et sobta de vegades amb paraules bellíssimes però desconegudes per a mi com ara xapar.

Al matí els rellotges de Sol de Rafael Soler, situats ací i enllà per tot el passeig marítim, marquen les hores sota un Sol benigne que no crema mentre ens dirigim a la bella catedral de Palma per veure altra meravella illenca, la capella del Santíssim on s’hi troba un grandiós retaule ceràmic de l’artista de Felanitx, Miquel Barceló. Però mentre hi arribem ens delectem en l’onada de color que el rosetó de llevant projecta sobre el centre del temple. Onades de blaus, grocs  i rojos que pinten les cares i els cossos dels visitants que es deleixen per banyar-se en aquesta llum celestial…I finalment arribem a l’obra de Barceló. A la dreta una ona gegant en perpetua caiguda mentre un estol de peixos s’enfonsa cap a nosaltres. Estrelles de mar, gambes i algun ham esperant que un peix s’hi enganxe.

A l’altre costat tot un món vegetal, pans cruixents, figues, albargines,… I al centre apareix un Crist fantasmal.

Fora ja passegem. Cort, l’ajuntament de Ciutat, amb un rellotge amb nom de figuera amaga la firma de l’autor al costat de la porta principal. Mestre Caragol puja la paret des de fa segles..

I la plaça de Santa Eulàlia, lloc indigne on eren ajusticiats els pobres jueus mentre l’església acull encara, com fa segles, la noblesa illenca.

I dinem a Valldemossa, a un indret ben plaent, ple d’història i bon menjar. I conec les coques de patata de Ca’n Molinas que semblem monetes de Pasqua però que se’t desfan a la boca en tastar-les.

Gràcies, Victòria, per fer-me conéixer alguns dels secrets de l’illa. Tinc la sensació d’haver tocat un bocí de cel.