Coses a dir

“El que diu Guardiola va a missa”, així s’expressava un compromissari a l’assemblea de dissabte a can Barça en referència al patrocini de Qatar Foundation. És ben sabut que la votació va quedar clarament decantada a favor del patrocini. Em pregunto què pensaran ara aquests socis compromissaris quan dissabte en Guardiola va defensar la junta de Laporta: “La junta de Laporta va fer coses extraordinàries, estan patint molt i no s’ho mereixen”.
Per aquesta regla de tres caldria que la junta directiva actual s’hi repensés i retirés la demanda contra la junta de Laporta. Estic convençuda que els compromissaris dirien amén a les paraules de Guardiola, que té més seny que ningú.

S’ha creat un grup al Facebook: https://www.facebook.com/pages/Demanem-la-retirada-de-la-demanda-contra-lanterior-junta-de-Joan-Laporta/197239980349154

Quins partits més estranys: Al Barça li fan un gol al primer minut i a l’últim. Al Madrid li han expulsat Marcelo després de simular un penal i cap company protesta. Ni ell. Què estrany! Potser no es creia que allò li podia estar passant a ell, un jugador del Madrid. Potser en anar de vermell (la roja?) l’àrbitre no sabia qui eren “els blancs”.

I als culés, dos empats seguits ens fan tremolar? A mi no. No passa res, estem al
començament de les lligues (de l’una i de l’altra). Ara es poden
cometre errors i així t’obligues a polir-los. Més val ara que més
endavant. No són infal·libles, ells ho saben i en són conscients i ara,
nosaltres, també… però han guanyat els partits importants
d’aquesta temporada i han començat amb dos títols. Què més volem? Tenen crèdit. I tant!

…Fa calor de juliol a setembre, al Madrid li expulsen jugadors per fer teatre i ningú protesta, al Barça li marquen al primer i a l’últim minut de partit, portem dos empats seguits… definitivament és un temps estrany!

Guardiola: ‘Si ens aixequem ben d’hora i penquem aquest és un país imparable’ from VilaWeb on Vimeo.

Tenia bones sensacions abans del partit, amb aquest barça no es pot ser pessimista. El Madrid portava més temps de preparació, una pretemporada espectacular i tot el Bernabeu pensava que avui seria la gran nit somiada, la nit que els donaria l’alegria de guanyar a l’etern rival… i per golejada! Sortosament no ha estat així. No sé quants astres s’han alineat (i s’han aliat) amb el Barça aquesta nit, però ha estat un partit espectacular. Un esforç titànic dels jugadors. Un deu de compromís, de lluita…i de sort! El Barça ha tingut avui la sort dels campions, perquè tenia bastants números la primera mitja hora de sortir golejat a la primera part. La sort també compta, el futbol és un joc, a vegades ens n’oblidem, però partits com el d’avui ens ajuden a recordar-ho.

Pel que fa al Madrid, poc ha canviat del curs passat. Continuen fent faltes a dojo, continuen tenint impunitat arbitral i molta mala bava per protestar-ho tot, absolutament tot. Un estil de joc impropi del que és un dels millors equips del món. Més que ràbia, que també, fa llàstima.

Ara cal esperar la tornada. Espero que el Camp Nou s’ompli a vessar. Cal animar a l’equip. Aquest equip, cada cop més, sembla irrepetible i fa coses espectaculars i inimaginables: el gol de Villa, una filigrana, i el de Messi l’ha tornat a posar, per si encara havia algun dubte, al capdavant dels millors jugadors del món.

Ah, i Cesc ja és aquí. A veure si és veritat el que diu en Pep i és la cirereta del pastís.

Sandro Rosell ha volgut desmarcar-se tant del seu antecessor en el càrrec que ha optat per una presidència col·legiada on hi participen altres membres de la junta. És una opció de risc perquè sempre és necessari que hi hagi un líder visible, que doni la cara i que protegeixi el club. Algú a qui puguis identificar com el president visible, no només perquè t’han votat sinó perquè exerceixes com a tal. Sandro Rosell ha estat desaparegut bona part de la temporada, no ha donat la cara en els moments difícils i ha sortit a la palestra només quan les coses han anat prou bé i per llençar una pedreta al Madrid que ha tornat a girar-se-li en contra. Per això són oportunes les paraules de Joan Laporta: “Un president ha de donar la cara en els mals moments”. I tant que sí! Un president o qualsevol persona que se senti i vulgui ser líder de qualsevol grup, sigui gran o petit. A les bones ja n’hi ha de líders, quan les coses van mal dades és quan es descobreix l’autèntic lideratge i si el president sap estar a l’alçada. La direcció del club pot ser col·legiada, però és a ell a qui han triat president i va reiterar la nit que va ser elegit:”No-us-defraudaré. No-us-defraudaré”. De moment encara estic esperant.
En la particular lliga de quin president dels dos ha donat la cara i quin no, el Sandro perd per golejada.

Bojan Krkic és un bon jugador i m’hagués agradat molt veure’l triomfar al Barça, però no ha pogut ser. Encara recordo quan va debutar a les ordres de Rijkaard. De seguida va ser conegut per “el noi de Linyola” o “lo petit Bojan”, em va caure sempre simpàtic des de l’inici, però no n’hi ha prou per triomfar en el futbol. Al Barça no s’ha consolidat en els quatre anys que porta al primer equip. No sé si la negativa d’anar a la selecció absoluta l’any que van guanyar l’Europeu va jugar en contra seu. S’havia d’entendre, venia d’uns estius i uns hiverns molt complicats i volia descansar. Encara recordo que va ser titular al camp del R. Madrid quan se’ls hi havia de fer el passadís per haver guanyat i altres davanters més veterans havien provocat la cinquena groga per no ser-hi (Eto’o). Crec que ell va jugar infiltrat i tot. Coratge i valentia d’un jove davanter que té molt temps encara per millorar més i tornar al Barça per la porta gran.

Segurament a la Roma tindrà les oportunitats que no pot tenir ara com ara al Barça, jugar només la Copa del Rei és poc i ser etern suplent i eterna promesa pot acabar frustrant un jove jugador que ho té tot per triomfar. A vegades triomfar no és només qüestió de talent, sinó també de sort. Tan de bo li vagi molt bé allà i tingui tota la sort que aquí no ha pogut tenir.

Bojan, arreveure, espero que triomfis a Itàlia i tornis aviat.

El Barça és el millor ambaixador de Catalunya, això ja ho sabem, i aquesta nit la projecció de Barcelona i del país ha estat estratosfèrica. Han fet un partidàs i Sir Alex Ferguson no pot més que rendir-se a l’evidència. De fet, quan he vist entrar els jugadors del ManU amb els seus vestits i la rosa (massa gran), penjada a la solapa, he vist que guanyàvem la final, almenys en elegància, semblava que vinguéssin d’un casament i no que anéssin a jugar un partit de Champions, les flors estaven mal col·locades i s’han anat pansint a mesura que passaven els minuts…

Mentre els càntics ressonen, els coets s’enfilen i els cotxes botzinen, faig un repàs per alguna premsa esportiva i generalista i observo, sense sorpresa, que el món es rendeix al joc del Barça i que “els catalans conquereixen Europa”: “Un Barça de ensueño“, “Barcelona’s Messi masterclass carves Manchester United open“, “Le Barça sur une autre planète“,  “Barça Show: campione“, “Messi y el Barcelona llegan a lo más alto en Wembley con un juego exquisito“, “Champions Barça, “IR-RÉ-SIS-TIBLE”, “Nos devían una… y no han fallado!”… No n’hi ha per menys! Ha estat un GRAN partit i un GRAN BARÇA.

GRÀCIES GUARDIOLA i GRÀCIES BARÇA per donar-nos nits tan màgiques com aquesta!