Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Publicat el 22 de juny de 2011

Sandro ‘el feliç’

Sandro Rosell ja fa un any que va arribar a la presidència del Barça. Per si no ho sabíeu “A Qatar tothom és feliç, és una monarquia, les dones van normals pel carrer i els homosexuals no estan perseguits”. O almenys això diu Sandro Rosell en una entrevista a l’Agora aquesta setmana. Contrasta una mica amb el que es troba per la xarxa sobre Qatar: Wikipèdia (en català), Amnistia Internacional. Una monarquia on no hi ha mai eleccions ni cap partit polític és una dictadura, es miri com es miri. Ell ho mira amb bons ulls i és feliç que la Qatar Foundation patrocini al Barça.

Si el Barça fos una empresa i no un club esportiu potser Sandro seria recordat com el que va aconseguir reduir el deute per fer funcionar millor el club, reduint despeses fins a límits a vegades ridículs (ridículs pel que suposa un gran pressupost per un club com el Barça) (per cert, si ell no porta guardaespatlles és perquè no ha estat amenaçat de mort pels violents), però el Barça és un club esportiu, no està fet per a guanyar diners, sinó per a la pràctica de l’esport en moltes disciplines on la més important és, sí, el futbol, però hi ha moltes altres seccions que donen prestigi al club i que són un reflex de la societat catalana. El Barça és el màxim exponent de la catalanitat esportiva i és ambaixador de Catalunya al món (li agradi o no li agradi al Sandro que diu en canvi: Sovint es confon al Barça amb el Ministeri d’esports de Catalunya).

Sandro ha tingut la sort de trobar-se una gestió esportiva impecable feta per l’anterior junta, per molt que ara tregui a Núñez i la Masia de fa 25 anys, sap que tenir planter propi no és sinònim d’èxit (com bé saben molts clubs esportius arreu del món), a banda de tenir-lo cal apostar-hi i tenir un estil propi. Si bé és cert que la Masia va nàixer en època de Núñez, també és cert que sense Cruyff no s’entendria la filosofia de l’equip d’avui que l’han fet admirat arreu del món. Guardiola n’és el màxim exponent i deixeble seu. No és casualitat que sigui sota el mandat de Laporta que el planter tingui molt més protagonisme a l’equip de futbol, però també a les seccions prenen més força entrenadors formats en l’esport català on alguns ja han estat vinculats a la casa com a jugadors. El Club en fa bandera i és “més que un club”.

La grandesa d’un club no es mira pels diners que guanya a final d’any, sinó pels títols que té. Enguany el Barça ha aconseguit més títols que mai, però no gràcies a Sandro el feliç, sinó per l’extraordinària gestió esportiva heretada del que ell va decidir declarar enemic número 1, amb una assemblea de socis dividida mentre ell s’ho mirava per sobre del bé i del mal i fent de Ponç Pilat. Ara Sandro li haurà d’entregar la “due dilligence” sencera a Laporta per a què aquest es pugui defensar. No sé si el Barça es pot permetre voler esclafar al president que ha fet que el club sigui, ara com ara, el més admirat al món…

Li agradi o no a Sandro Rosell, el primer any del seu mandat ha estat molt millorable. Té la sort que no li ha calgut fer massa a la part esportiva, tot estava fet, només calia mantenir-ho i no espatllar-ho, però quan ha calgut tenir un president al davant per defensar al Barça ell no hi era, i ara surt a des-temps en unes declaracions institucionals fent repàs i resposta al Madrid (que ja li ha contestat, per cert). Guardiola ha hagut de sortir sovint fent declaracions que no li pertocaven. El president del Barça no és només un gestor que procura guanyar diners a finals d’any, sinó que és la persona que representa al club i la que ha d’estar al capdavant per defensar-lo si cal i saber-ne estar a l’alçada.

Com que va guanyar unes eleccions sense fer campanya, ara vol fer de president sense presidir. Veurem com acaba tot plegat. Per si de cas els altres candidats han tornat a aparèixer en escena demanant-li que continuï amb les seccions (ho portava al programa electoral), i que declari a Florentino com a persona non grata a la llotja del Camp Nou. Però Rosell és massa amic de Florentino i té una nul·la capacitat de resposta, s’ho haurà de pensar durant tot l’estiu com a mínim i esperarà que el temps jugui al seu favor per a què ningú se’n recordi del què va passar la temporada 2010-2011. Llàstima que hi ha diaris i internet ajuda molt a la memòria.

Foto



  1. Sandor ‘el feliç’ no sap que el FC Barcelona és un club esportiu, no una empresa.

    D’acord amb tot el que dius. Sandro ‘el feliç’ sembla un lluç bullit …. però amb ànsies per guanyar molts diners.

    Dues coses més:

    – El seu economista, senyor Faus : ” Guanyar la Champions ens ha fet perdre 4,5 milions d’euros” ! Doncs, l’any vinent que es deixin fer gols, perdin la Champions i guanyaran diners. Patètic.

    – 28 de maig. Final a Wembley.
    – 29 de maig. Final a Koeln, handbol. El Barça guanya. Sandro ‘el feliç’ no hi va anar. Final de Champions. Cal que hi vagi el President ‘feliç’ a veure jugar una de les seccions esportives del Club ? Ell pensa que no. No hi era. Periodistes van agafar un avió de Londres a Colònia. Ell també ho hagués pogut fer.

    Però com m’agrada l’esport i veure jugar bé el futbol, ha estat una grandíssima temporada i hem gaudit moltíssim. I no oblidem les seccions esportives que també han guanyat i molt bé els campionats.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent