Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: El Sol

I la Lluna tapà el Sol

3
Publicat el 4 de gener de 2011

Eclipsi-Sol-20110104

Avui era el dia. La Lluna en el seu camí al voltant de la Terra s’ha posat per davant del Sol. No ho ha fet, però, passant per la meitat del disc solar sinó només per la part superior tapant així parcialment el Sol.Era un eclipsi parcial de Sol, per tant. Però tenia la gràcia que el fenomen celeste s’esdevenia precisament a l’eixida del Sol. La nostra estrella, en aixecar-se sobre l’horitzó sud-est, ja se’ns apareixeria com menjada per la blanca Selene. Per a les nostres terres el millor lloc per a veure l’eclipsi havia de ser un horitzó ras, sense obstacles, i no hi ha res millor i fàcil que la platja.

Aquest matí calia, per tant, alçar-se abans que el Sol.  La primera mirada per la finestra mostrava un cel ras cap a ponent on destacava el planeta Saturn però un cel molt tapat cap a llevant i el sud-est, just on voliem mirar!

Hem recollit els materials d’observació, càmeres, pantalles, prismàtics, filtres solars, ulleres d’eclipsi, etc. i hem marxat cap a la platja de Tavernes de la Valldigna. Ja estant ben a prop ens adonem que l’horitzó està ben negre i tapat mentre que per Gandia els núvols semblen més amables i deixen ja veure els primers raigs del Sol, encara sota l’horitzó.

Anem doncs cap a la platja de Gandia, on a més a més, els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, han muntat també els telescopis a l’espera de l’abraç simbòlic de Selene i Helios.

Efectivament, Marcelino, Paco, Maxi, Josep Emili, Merche, … esperen que el Sol isca. Són ja les 8:25 i una petita i molesta capa de núvols baixos ens impedeix que fotografiem el Sol eixint de la mar. Una lllàstima. Mentrestant a la platja tranquil·la un corredor solitari i matiner passa per davant nostre i allà, ja prop del port, dos vaixells de pescadors marxen mar endins.

Finalment el Sol, en pujar més, deixa enrere les boires i l’eclipsi comença a veure’s en tota la seua bellesa. L’ambient s’omple del soroll dels clics de les càmeres i dels oh! dels observadors meravellats que, malgrat tot, les prediccions de la mecànica celeste sempre es compleixen.

A banda de les càmeres també tenim dos telescopis per observar millor l’eclipsi: un refractor de 15 cm de diàmetre i un coronado per veure les capes més altes de l’atmosfera solar utilitzant un filtre Hα. Utilitzant aquest instrument he aconseguit una imatge del Sol eclipsat amb unes quantes protuberàncies en el llimb solar.

A més a més, com a nota curiosa i instructiva, nosaltres haviem portat una pantalla blanca i una paleta de cuina amb forats per obtindre, per projecció, múltiples imatges del sol eclipsat, com es pot veure en la imatge adjunta.  La llum del Sol es difracta per cada forat, actuant cadascun d’aquestes petites abertures com a petites lents. La gent, meravellada, es fa fotos amb la paleta i les imatges solars.


A les 8:52 s’ha produit el màxim de l’eclipsi amb un 47,5% tapat per la Lluna. Aquest ha estat un moment sense núvols i hem pogut fer fotos sense cap problema.

Ha estat cap al final de l’eclipsi quan els núvols han tornat a presentar-se i ens han impedit veure bé les últimes parts del fenomen.

Finalment, durant els últims minuts de l’eclipsi els núvols han deixat una zona lliure al voltant del Sol, la qual cosa ha permés veure l’última fase de l’eclipsi, poc abans que la Lluna abandonara el Sol a les 10:08. I hem recuperat  el Sol, totalment circular amb unes taques que l’embellien encara més.

Fotos:
1.- L’eclipsi a la platja de Gandia. 4 de gener 2011. 8:40. Enric Marco. Canon EOS 1000D, focal 300 mm, Temps d’exposició: 1/10 s.
2.- El pas de la llum del Sol a través de la paleta de cuina ens dóna un grapat de Sols eclipsats. 9:00. Enric Marco.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Dimarts 4, eclipsi amb el Sol eixint

2
Publicat el 2 de gener de 2011

Eclipsi-4gener2011

L’any 2011 comença amb un eclipsi parcial de Sol ben curiós. Es veurà exactament a l’eixida del Sol.El dia 4 de gener el Sol eixirà pel Sud-Est amb la Lluna tapant-li un bon troç. Donades les condicions geogràfiques de les nostres terres, el millor lloc per observar el fenomen serà la platja i i cal assegurar-vos que la direcció Sud-Est estiga lliure d’obstacles com espigons, ports o vaixells.

Els primers minuts de l’eixida del Sol, les boires i l’absorció de l’atmosfera terrestre de l’intensa llum solar permetran veure el fenomen directament sense protecció visual. Serà un bon moment per fer algunes fotos ben boniques.

COMPTE. Els vostres ulls són el més important. Quan el Sol comence a pujar en altura seran imprecindibles les ulleres d’eclipsi. Si en conserveu de l’eclipsi del 2005 les podeu usar ara. Si no en teniu, passeu per una ferreteria gran i demaneu filtres de soldador del número més gran, de l’11 o millor del 14.

L’eclipsi és parcial ja que la Lluna no passarà pel centre del disc solar sinó solament per la part superior. Serà visible des de tota Europa, nord d’Africa i oest d’Àsia. Des de les terres de parla catalana no veurem el seu començament. L’illa de Menorca, en estar més a l’est, veurà el troç més llarg de l’eclipsi.

Pose les efemèrides en hora local per a la Safor, però la diferència de temps per a altres llocs serà només d’uns minuts.

– 7:45 Moment del primer contacte de la Lluna amb el disc solar. No serà visible ja que el Sol encara estarà sota l’horitzó.

– 8:25 Ix el Sol per l’horitzó sud-est. El Sol ja està eclipsat en un 35% per la Lluna.

– 8:52 Moment del màxim de l’eclipsi. La Lluna tapa el 47.5% del Sol. El Sol està a només 4.2º d’altura sobre l’horitzó.

– 10:08 Final de l’eclipsi. En aquest moment el Sol està a 15º sobre l’horitzó.

Aquest horari pot variar uns minuts per la refracció atmosfèrica, condicions climàtiques i temperatura de l’aire.

Esperem que tingam un dia seré i ras i pugam fer unes boniques fotos.

Ah! Protegiu-vos la vista amb ulleres d’eclipsi…

Un eclipsi de Sol també és una oportunitat d’observar la natura en condicions especials. Per exemple, si voleu fer fotos curioses com aquesta, només heu d’agafar una paleta amb forats i fer-li fotos a les ombres que es projecten sobre una superficie blanca. Molt fàcil de fer.

A més a més hi ha un plus per a qui arribe més prompte a la platja. Quan encara siga fosc, cap a les 7:30 podreu veure el planeta Saturn ben brillant i alt i el planeta Mercuri prop de l’horitzó.

Més informació pot trobar-se a la pàgina de Fred Espenak de la NASA.

Foto: Simulació de l’eclipsi el dia 4 de gener de 2011 a les 8:30. Stellarium.
Gràcies a l’Agrupació Astronòmica de la Safor per les dades horàries de l’eclipsi.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Tal com s’havia previst

1
Com ja he dit algunes vegades en aquest bloc, el Sol no es comporta com toca.

Després d’acabar el cicle solar passat (número 23, en la nomenclatura solar) durant el 2007 i arribar al mínim d’activitat, sembla com si el Sol s’hagués quedat com adormit. Fa uns dos anys que les taques no apareixen. Només, de mes en mes, se’ns presenta una taca ben efímera, de les que duren 1 o 2 dies.

La setmana passada, en el congrés de física solar de Palma, es parlà d’aquest Mínim d’Activitat anòmal. Deien alguns que com que el camp magnètic de les taques va a la baixa, allà pel 2015, ens quedem sense elles.

Tanmateix els heliosismòlegs, estudiosos dels sismes solars, ens tranquil·litzaren. Les vibracions observades a la nostra estrella van tornant al nivell que haurien de tindre.
I van fer una predicció. El dilluns 21 de setembre apareixeria un grup de taques important.

Les oscil·lacions del gas solar es propaguen per tot el Sol, tal com fan els sismes terrestres. I com ells donen també informació de l’interior del cos per on viatgen, en aquest cas el Sol. Però, amb una tècnica anomenada FarSide som capaços “d’observar” el que passa a la cara oposada del Sol, la que no podem veure des d’ací ja que la forma de les vibracions solars queda afectada per la presència d’una “pertorbació” a l’altra banda del Sol.

Doncs sembla que el Sol s’ha despertat. El grup de taques va aparéixer quan tocava, el dilluns, a l’hemisferi sud, cap al sud-est i està evolucionant.
I per les seues característiques pertanyen al nou cicle 24.

I internet bull de missatge d’alegria i emoció entre els físics solars després de mesos i mesos de sequera de taques…

Podem veure el grup de taques a les imatges de la sonda SOHO que està observant contínuament el Sol. I a més ha aparegut un altre grup a l’hemisferi nord.

La llàstima és que pel País Valencià no para de ploure i no podré veure-ho en persona.
Si que em sap greu…

Imatge: Imatge MDI del Sol el 23 de setembre 2009. SOHO és un projecte de cooperació internacional entre ESA i NASA.

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

De Palma estant (III)

1
I, sense adonar-nos-en, arribem a l’últim dia del congrés de física solar que s’està celebrant a les instal·lacions de la Universitat de les Illes Balears.

Són ja poques les xerrades que ens queden per escoltar i els ànims dels assistents estan amatent al que es diu. S’hi expliquen nous mètodes per esgarrapar algun bri de coneixement de la nostra estrella, potser massa especialitzats per contar-los ací.

Un investigador ens explica els seus treballs al laboratori de recerca de la Marina dels Estats Units.

La Marina nord-americà fa recerca punta des de fa 85 anys en moltes branques de la ciència i fins i tot hi treballen civils estrangers. Segur que hi ha algun departament de recerca restringida però la transparència de la marina nord-americana és exemplar.

Ens expliquen les observacions realitzades a la Regió de Transició, capa de l’atmosfera solar situada sota la corona i que només pot observar-se en l’ultraviolat, i com que aquesta radiació de la llum tan energètica no arriba a la superfície terrestre en ser absorbida per la capa d’ozó, cal anar a l’espai a observar-la.

Les observacions s’han realitzar amb un coet equipat amb un telescopi (VAULT) que observa en l’ultraviolat. Aquest és llançat fins a una altura de 300 km, s’obri el telescopi i mentre el coet cau cap a la Terra té temps per observar durant uns 5 minuts. Finalment un paracaigudes s’obre i el telescopi cau suaument (animació) per recuperar les dades i poder-lo usar novament.

I el plat fort del matí és la presentació dels primers resultats de l’instrument IMaX que va volar a bord de la missió Sunrise el passat 8 de juny des de la base sueca de Kiruna. D’això ja us en vaig parlar en el seu moment. I s’esperava obtenir les imatges més detallades que mai s’han vist del Sol.

I el que és veu no decep. Es veuen imatges del Sol espectaculars i… fins ací puc escriure ja que no em toca a mí desvetllar més secrets…

Pròximament ja en parlarem més quan es facen públiques les imatges. Ja us les mostraré….

I demà us posaré l’últim apunt d’aquesta sèrie en la que l’amistad renovada en serà l’eix fonamental…

Foto: Un filament vist sobre la vora del sol. El material dens i fred és sostingut sobre la superfície solar per intensos camps magnètics en forma de bucles. Del Laboratori de Recerca de la Marina dels EUA. Més imatges.

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

De Palma estant (II)

3
Si veure com es comporta la natura és ja de per se un goig, més em meravella encara els científics que són capaços de modelar-la, reproduir-la i finalment desvelar-ne els secrets. I això és el que s’ha vist a la segona sessió de la reunió dels físics solars. Un grup ha aconseguit reproduir a l’ordinador dues taques solars, amb tots els seus atributs: umbra, penumbra, filaments i camp magnètic.

I quin interés té reproduir la natura? Doncs, podeu imaginar que els fenomens astrofísics no es poden portar a cap laboratori terrestre com qui porta una planta desconeguda per analitzar-la. Només és possible reproduir el fenomen, normalment a l’ordinador, posant-hi tota la física necessaria per a que s’assemble a la realitat.
I us puc assegurar que el model s’assembla a la realitat moltíssim.  Ara cal estudiar el model i veure si ens fa veure algun fenomen nou a les taques reals. L’article original publicat a Science no està accessible però si que hi ha alguna notícia ací i ací en anglès.

Altre tema que ha portat discussió és esbrinar que li passa al Sol. Com ja he dit alguna vegada, sembla que aquest mínim d’activitat, que ja dura 2 anys, sense taques, no és gens normal. Fa poc ha sortit un estudi dels físics americans Livingston i Penn que han mesurat el camp magnètic de les taques solars durant els últims 17 anys i han comprovat que aquest camp va minvant any rere any. A aquest ritme el 2015 les taques hauran desaparegut completament. Serà, potser, el començament d’un nou mímin de Maunder?

Tanmateix, els heliosismòlegs, físics solars que estudien els sismes o vibracions del Sol, no estan d’acord que l’activitat solar estiga ara mateix minvant. Les oscil·lacions solars van tornant al seu ritme habitual i això ha començat a passar des de finals del 2007. El problema és que l’activitat solar no és encara visible. No se sap el perquè.

I ens han fet una predicció. En 3 o 4 dies apareixerà una taca a la cara visible del Sol. Ha estat detectada per sismologia a la cara oposada a la Terra. Ja parlarem el pròxim dilluns del tema.

Mentrestant el vent bufa fort i en la llunyania es veuen rajos….

Foto: Taques reals obtingudes a la Swedish Solar Tower de l’Observatorio del Roque de los Muchachos, La Palma. La Terra com a comparació.

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

El Sol negre

2

Eclipsi Sol Xina 1999

Així és com han vist el Sol els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) desplaçats a Xina per veure uns dels espectacles més bonics de la natura.

Els eclipsis de Sol es produeixen, entre altres causes, per una casualitat feliç: la Lluna i el Sol ocupen el mateix en el cel, mig grau d’angle, uns 30 segons angulars.

I és que el Sol és molt més gran que la Lluna, exactament unes 400 vegades més gran, però resulta que es troba a unes 400 vegades més lluny de la Terra que el nostre satèl·lit natural. De manera que les grandàries i les distàncies mútues és compensen i fan que els dos astres resulten iguals a la visió humana. Ara cal només que es superposen de tant en tant per tindre completa la festa.

Els companys de l’AAS conten al seu bloc les tensions abans de la totalitat per uns veïns molestos i per uns núvols amenaçadors i la seua alegria durant la totalitat. Fins i tot els centenars de libèl·lules deixaren de volar.

Una hora després de la fase de totalitat una pluja torrencial no els deixà acabar de veure la fase de parcialitat però l’objectiu estava complert.

Podeu saber-ne més al bloc eclipsechina2009.blogspot.com

Foto: Eclipsi total a Anji, Xina. AAS

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Aquesta matinada eclipsi de Sol

0

Muralla xinesa 1999

Els que tinguen la sort d’estar ara a la part central de la Xina podran gaudir d’un preciós eclipsi de Sol d’una durada excepcional. A casa nostra l’eclipsi no serà visible. Només els habitants de gran part d’Àsia i del Pacífic seran els testimonis del fenomen celeste.

Els habitants de Shanghai, i en general de tota la conca del Yangtzhé, podran veure com segons la mitologia xinesa el drac s’engul la Lluna per a més tard vomitar-la.

La durada serà més de 6 minuts ja que es dóna la circumstància que la Terra està prop del seu punt més allunyat del Sol, l’afeli, i, a més a més, la Lluna està en el seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu. Això ens presenta una gran Lluna i un Sol petit que faran durar l’eclipsi més del normal.

Des de fa uns deu dies l’expedició de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) recorre Xina i avui ha arribat al seu punt d’observació a la ciutat d’Anji. M’envien diàriament la crònica del dia que jo penge en el bloc del viatge.

Si esteu interessats en les aventures d’uns saforencs en terres de Xina punxeu en el següent enllaç: eclipsechina2009.blogspot.com

Encara que els articles venen signats per mi, jo només els he penjat tal com m’han arribat.

També podeu seguir per internet aquesta matinada l’eclipse en directe retransmés per l’expedició Shelios.

Imatge: La muralla xinesa el dia que anaren els membres de l’AAS. Un dia de mascletà?

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Espirals solars

1

Espirals solars

El Sol està molt tranquil des de fa un any. Trobant-nos ara mateix al mig del mínim solar les taques no estan eixint i l’activitat magnètica està ben disminuïda.La feina dels físics solars continua, però. El Sol tranquil encara amaga molts secrets que el treball constant i pacient dels científics està traient a la llum.

L’energia que es crea al centre del Sol per reaccions nuclears es transporta cap a la superfície en forma de radiació. Però en les últimes capes el transport d’energia és més efectiu si és el gas calent qui puja en forma d’immenses bombolles que dipositen el seu calor en la fotosfera solar, capa de l’atmosfera solar d’on surt tota la llum visible. És la convecció solar i aquestes bombolles s’anomenen cel·les de convecció o granulació. Aquests grànuls, d’una gràndaria d’uns 1000 km, mostren una zona central brillant per on puja el gas calent.

Un cop refredat aquest gas cau cap a l’interior solar per les vores del grànul, d’un color fosc, talment com s’esdevé en una cassola d’aigua bullint.

L’equip de Física Solar del Grup Astrofísica i Ciències de l’Espai (GACE) de la Universitat de València, juntament amb científics de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), acaben d’observar en detall la forma en que el gas calent de la granulació, una vegada fred, cau a les profunditats solars.

Segueix …

La convecció és un fenomen turbulent que ocórre en molts llocs a la natura. L’aire calent de l’atmosfera terrestre i tots els processos d’ebullició es comporten d’aquesta manera.

La convecció solar i la granulació són importants ja que a més de ser el mitjà en que l’energia del centre del Sol arriba a la superfíce és també els que modelen el comportament del camp magnètic superficial. Aquest, arrossegat pel moviment del gas,  es concentra en les zones intergranulars formant petits tubs de flux magnètic (100-200 km) que en el cas que s’hi s’agreguen altres tubs magnètics poden ser el germen de les taques solars.

Aquestes cel·les de convecció han estat simulades teòricament de manera acurada i precisa utilitzant superordinadors per alguns investigadors i els resultats preveuen que el gas fred ha de baixar a capes més baixes formant una espiral (veure foto).

Ara dos investigadors del GACEde la Universitat de València, Vicent Domingo e Iballa Cabello, i tres de l’IAC (J. A. Bonet, I.  Márquez, J. Sánchez Almeida), han aconseguit veure-ho amb imatges obtingudes durant una campanya d’observació al Telescopio Solar Sueco, ubicat en l’Observatorio del Roque de los Muchachos de La Palma juntament amb una observació simultània amb el telescopi solar espacial japonés Hinode.

Vicent Domingo, astrofísic valencià de 73 anys que ha treballat pràcticament tota la vida a l’Agència Espacial Europea i la NASA, i que va ser responsable científic de la sonda solar europeu-americà SOHO,  dirigeix la tesi doctoral d’Iballa Cabello, canària d’origen. Els dos pertanyen a un petit grup valencià d’estudi de la fotosfera, la superficie del Sol.

En les imatges s’aprecia, d’acord amb la investigadora Inés Márquez, i detalla la nota de premsa de l’IAC “com el material sembla seguir una espiral logarítmica abans de desapareixer, és a dir, una espiral amb la forma de la closca de caragol. Durant un temps pensarem que eren espirals àuries, el que li donava un inquietant toc esotèric al descobriment. No és així i sembla que hi ha espirals de tots els tipus”.

S’ha confirmat doncs un fenomen que havia d’existir segons els models teòrics. La matemàtica i la física teòrica s’han avançat a l’observació.

El diari Levante se’n va fer ressò i  va aparéixer en portada el dissabte passat.

Enhorabona als companys i amics….

Foto:
La imatge és una imatge en alta resolució del Telescopi Òptic Solar de la sonda japonesa Hinode. Aquesta és el primer instrument situat a l’espai que mesura la intensitat i la direcció del camp magnètic solar en la baixa atmosfera del Sol, anomenada fotosfera.  Aquesta imatge mostra una part molt ampliada de la fotosfera solar. L’energia de sota la superfície es transportada per convecció formant cel·les de convecció o granulació que es poden veure en aquesta imatge. Les zones més clares revelen on estan pujant el gas mentre que les zones més fosques intergranulars denoten on els gasos més freds  estan caient cap a l’interior. Web.

Crèdit imatge: Hinode JAXA/NASA/PPARC


Remolins al Sol
Video (fitxer adjunt)

Investigadors de la Universitat de València i de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) han detectat en el Sol remolins que tenen la grandària dels huracans terrestres i que es produeixen per mateix mecanisme que fa girar l’aigua en una banyera quan s’acosta a l’engolidor.

Autor: IAC

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El Sol de ben prop

0
Publicat el 12 d'agost de 2008
Diumenge passat, el Levante-EMV va publicar una entrevista amb el físic solar Valentín Martínez Pillet, valencià, i que treballa a l’Instituto de Astrofísica de Canarias.

A banda que coordina els treballs del detector Imax que volarà en la missió Sunrise l’any que ve, de la qual ja us en parlaré, és el representant espanyol en la missió Solar Orbiter que s’aproximarà al Sol per estudiar-lo de prop.

El conec de fa temps i el seu entusiasme per explicar les coses es veu reflectit en l’entrevista.


El 2015, l’Agència Espacial Europea (ESA) llançarà una sonda amb un telescopi i  aparells de medició que es col·locarà en l’òrbita del Sol, prop de Mercuri, per a estudiar el més prop possible l’astre rei. Un repte científic i tecnològic descomunal la part espanyola del qual és responsabilitat del físic solar Valentín Martínez Pillet, un alacantí que dirigeix les investigacions de l’Instituto Astrofísico de Canarias (IAC).

Segueix …

Lo del calentamiento global parece una religión

En 2015, la Agencia Espacial Europea (ESA) lanzará una sonda con un telescopio y aparatos de medición que se colocará en la órbita del Sol, cerca de Mercurio, para estudiar lo más cerca posible al astro rey. Un desafío científico y tecnológico descomunal cuya parte española es responsabilidad del físico solar Valentín Martínez Pillet, un alicantino que dirige las investigaciones del Instituto Astrofísico de Canarias (IAC).

ROGELIO FENOLL -Con 44 años, usted forma parte del selecto club, apenas unos quince, de especialistas mundiales en manchas solares y magnetismo solar, un campo de la astrofísica que le ha permitido especializarse en misiones espaciales y le ha llevado a ser uno de los elegidos para la misión Solar Orbiter de la ESA,

¿en qué consiste esa misión?

-La ESA lanzó el satélite SOHO en 1995, que ha sido un éxito tre mendo. Todas las imágenes bonitas del Sol visto en ultravioleta, no la típica bola amarilla, vienen de SOHO. Pero había que dar un paso más. La ESA reunió a la comunidad de física solar y preguntó qué era lo siguiente y se pensó que debíamos acercarnos al Sol, entenderlo mejor cerca, con lo cual se hace todo más complejo porque si te acercas te calientas mucho. Los americanos tienen la misión Solar Pro que llegará a diez radio solares, Solar Orbiter llegará a 45, no es tan ambiciosa, pero los americanos no pueden tomar imagen del Sol, llegan tan cerca que un telescopio se quemaría, así que lo único que pueden hacer es medir in situ el plasma solar, las condiciones físicas allí. Solar Orbiter va a llegar hasta Mercurio y desde esa distancia podemos llevar un telescopio que tome imágenes, vamos a medir in situ pero también vamos a hacer imagen de la superficie.

-Llegar hasta Mercurio debe ser todo un reto tecnológico.

-Sí, Solar Orbiter irá a buscar Venus y la gravedad asistida lo impulsará hacia el Sol. Estará orbitando entre Mercurio y Venus. Ahora mismo es lo más vistoso en física solar, por la cantidad de dinero que necesitas. Poner un kilo de masa en un satélite cuesta un millón de euros, poner un kilo sobre Marte ya son diez.

-¿Va con retraso la misión?

-Es un reto tecnológico enorme y eso es lo que ha causado los retrasos. Los científicos decimos que nos queremos acercar al Sol y el ingeniero tiene que conseguir que sobreviva, pero si te acercas al Sol te quemas, y ese es el problema, hay que hacer un escudo protector y se lleva años investigando. Ahora creemos que ya sabemos hacerlo.

-¿Es el proyecto de su vida?

-Sí, con mucho. Salimos en 2017, tardamos tres años en llegar y luego son siete años la misión, con lo cual se termina en 2027 y mi jubilación es para 2030. El problema es Europa, que no da el mismo número de oportunidades a sus in vestigadores que EE UU. Allí, un investiga dor puede desarrollar dos o tres misiones en su vida, en Europa una y poco más, en EE UU se invierte más en I+D.

-¿Con esos plazos, cómo se vive en su profesión los conceptos éxito y fracaso, qué frustra ción estar décadas en un proyecto y que pueda irse al garete en un santiamén?

-Enorme, enorme, la respuesta final se la daré en 2020. En el espacio es así. La ingeniería de espacio es la más com plicada; los controles de calidad, la ingeniería de sistemas son muy complejos porque no te puedes permitir fallos, en tierra se corrigen, pero mira el Hubble, no comprobaron bien las aberraciones y estaba cegato, y el ridículo fue tan grande que NASA pagó unos astronautas para arreglarlo. Solar Orbiter como salga mal, salió mal. Pero yo he podido participar en dos grandes misiones, la otra es Sunrise: un globo estratosférico que lanzaremos desde el Polo Norte y donde hago el mismo instrumento que para Solar Orbiter, conceptualmente hablando, porque el instrumento en sí es distinto. Así que tengo antes una misión que me dará éxito o fracaso. Vamos a volar a 40 kilómetros un telescopio alemán de un metro de diámetro en una barcaza americana, con un globo americano y logística de lanzamiento NASA, que lleva dos instrumentos: uno pequeñito alemán y uno muy grande español que yo estoy dirigiendo ahora mismo: se llama IMaX y es un magnetógrafo para medir el campo magnético solar. Las oportunidades de hacer esto son muy pocas y hay que aprovecharlas muy bien. Así que en 2009 volaremos en el Polo Norte y en 2011 en el Polo Sur. Puede pasar de todo, es frontera de la ingeniería y la investigación y todo puede ir mal.

-¿Entonces investigar en España ya no es llorar?

-En absoluto, eso ya no es verdad y el que diga eso es un cínico, es que no quiere investigar. Eso cambió hace ya tiempo, otra cosa es si la financiación va en la dirección correcta, si el valor añadido de la investigación es el idóneo para la sociedad, cómo repercute, ahí podemos hablar mucho, pero la financiación en España está a nivel europeo. Podemos hablar del I+D+I, pero la investigación en sí está suficientemente financiada, hay dinero si eres competitivo, si te mueves, tienes capacidad de conseguir becarios y tienes incluso programas como el Ramón y Cajal. Hombre, siempre hay quejas, cosas que mejorar, la cantidad que España invierte en I+D está por debajo del promedio de Europa. Primero hay que trabajar y después ya nos quejaremos.

-¿En su caso hay una vocación desde muy pequeño, le gustaba mirar el firmamento o el Sol con un trozo de vidrio ámbar?

-No y sí, no miraba el Sol por que el Sol parecía algo aburrido, una bola amarilla que sale todos los días y se pone ahí, casi irrelevante. Lo que sí hacía era con ocho años mirar por la noches las estrellas con un telescopio con un amigo del colegio, Pascual Monllor. Hubo unaspecto romántico para hacer astrofísica pero lo que me interesaba era el Big Bang, el origen del Universo, los agujeros negros, todo lo que suena raro, es lo que te llama al principio, las cosas más clásicas, que también son frontera del conocimiento. A día de hoy, la Física Solar es la parte más física de la astrofísica, tenemos mucho menos margen para divagar.., sobre el Big Bang puedes decir prácticamente lo que quieras, puedes hacer cualquier teoría loca y nadie puede decirte que no porque no hay forma de demostrar que estás equivocado. En ciencia lo único que hacemos es demostrar las mentiras, hay quien se cree que la ciencia es sobre las verdades, no, no, la ciencia es sobre demostrar qué no es verdad, pero es tan difícil que puedes hacer prácticamente lo que quieras y quedarte toda tu vida haciendo teorías extrañas que nadie te va a demostrar que estás en lo falso, con lo cual tú sigues dándole a la bicicleta y, bueno, a lo mejor un día tiene sentido lo que dices, no se sabe cuándo, pero según vas llegando a cosas más cercanas como las galaxias, a medio interestelar, a las estrellas, al Sol, vas perdiendo margen de divagar, tienes que ir a cosas más concretas como la física que aplicamos al Sol, son teorías muy exactas y en ese sentido es muy satisfactorio para un físico.

-¿Qué misterios contiene el Sol. Siempre está ahí, nos da la vida, la fotosíntesis, etc, pero qué hay además de lo obvio?

-Es el objeto astrofísico que más simpacta en nuestras vidas, con mucho. Nuestra sociedad tecno lógica cada vez depende más de un montón de satélites que tenemos alrededor de la Tierra (GPS, comunicaciones, etc). En la Tierra estamos protegidos de todos los efectos solares por un escudo, pero los satélites están expuestos a todas las tormentas solares. El Sol tiene un ciclo de actividad de once años y en esos picos emite tormentas, plasma magnetizado que cuando llega a la Tierra interacciona con estos satélites y, en muchos casos, hay que apagarlos. Se nos pide que hagamos una predicción de cuándo va a llegar esta tormenta porque si no el satélite se va a cortocircuitar y a romper, se han perdido muchos satélites. En los países más nórdicos tienen las auroras boreales y eso significa interferencias electromagnética, corte de comunicaciones, apagones en ciudades y cuanto más al norte más ocurre. O los vuelos que van por los polos, las compañías aéreas nos piden si va a haber problemas en ciertas épocas cuando saben que ha habido una tormenta en el Sol; éstas tardan en llegar siete minutos, pero las partículas, las radicaciones, lo que más afecta, tarda dos o tres días, ese es el tiempo de que disponemos para predecir y avisar de las tormentas de cierta intensidad. Surge la necesidad de una meteorología espacial para la sociedad tecnológica y somos mucho peores, más nefastos, que los meteorólogos de la Tierra.

-¿Y cómo está ahora el Sol?

-Lleva 5.000 millones de años produciendo energía y le quedan 5.000 millones más, o sea que podemos estar tranquilos, pero antes dejaremos de estar en este planeta. Se va a expandir, a enfriar, pero al hacerse más grande emitirá más, pero lo que no sabe mos a día de hoy es si la Tierra va a verse dentro del Sol. Hasta ahora se creía que sí, que se convertirá en una gigante roja. Se hará grande y se tragará a Mercurio, a Venus, y pensamos que también la Tierra, los últimos cálculos dicen que llega casi hasta aquí, pero da igual, la vida en la Tierra será imposible ¿No estaremos aquí para verlo? Antes nos caerá un meteorito o se extinguirá la forma de vida en la Tierra tal y como la entendemos, o la extinguiremos nosotros por algún tipo de fiesta nuclear. Lo que seremos capaces en ese tiempo es de haber conquistado el Sistema Solar, de cargarnos la Tierra y de vivir en otro sitio, eso me lo creo más.

-¿Hay vida en el Universo?

-Segurísimo, debe estar lleno.

-¿Lo dice porque cree en ello o porque tiene alguna certeza?

– Porque me creo bastante vulgar y creo que la humanidad es muy vulgar. No hemos encontrado nada que nos diga que somos muy especiales. El Sol es una estrella vulgar, todas las estrellas cuando se forman dejan restos que forman planetas. ¿Por qué no va a haber vida? y no hablo de vida inteligente, sino de vida, algo basado en el carbono, algún tipo de bacteria. Se han encontrado moléculas complejas en el Universo, así que tiene que haber vida por todos lados. ¿Vida inteligente? Es un poco mas difícil pero diría también que tiene que haberla por todos los lados… si estuviera convencido de que somos muy especiales, de que Dios creó una especie de Adán y Eva a su ima gen y semejanza… pero como creo que fue un proceso de azar, de la evolución de la materia en el Universo que ha ocurrido aquí y que ha ocurrido en todos los lados. Debemos de ser muy vulgares, muy fáciles de reproducir y el universo debe estar lleno de vida e incluso de vida inteligente, estoy convencido. Pero aunque pueda haber vida, la comunicación entre civilizaciones es muy difícil, el problema es que las distancias son enormes y la velocidad más rápida que podemos en tender, la velocidad de la luz, es muy lenta, con lo cual es una penalización enorme viajar a otro sitio, incluso dentro de la galaxia.

-¿El debate ciencia Dios está muy presente en su trabajo?

-No, no lo plantea nadie, somos conscientes del debate, a veces participas más o menos, pero en el día a día no.

-¿Hay alguna relación entre el Sol y el calentamiento global?

-El Sol no es la causa del calen tamiento durante los últimos treinta años porque el Sol no ha cambiado apreciablemente. Me da un poco de miedo lo del calentamiento global, a veces parece una religión. Si el calentamiento es verdad y es una verdad absoluta que no se puede demostrar que es falso, no es ciencia. Hay que ser críticos, escépticos ante todo. La temperatura ha aumentado un grado en unos 80 años, y eso es muy rápido, coincide con el aumento de emisión de CO2 por parte de la humanidad. La relación directa entre una cosa y otra es parte de lo que hay que estudiar, aquí no hay verdades absolutas. Ese CO2 tiene una química muy compleja en la atmósfera, una interacción complicada con los océanos y no solo emitimos CO2 también vapor de agua y no tenemos ni idea de qué le pasa al vapor y eso es parte de la investigación. Es verdad que emitimos más CO2 , CO2 que por otra parte ya estaba en la atmósfera. Fíjate que originariamente el CO2 que había en la atmósfera lo chuparon las plantas durante el carbonífero, se murieron, se con virtieron en petróleo, y ahora quemamos el petróleo y soltamos el CO2.
Estamos devolviendo a la atmósfera el CO2 que tenía originalmente. La relación de todo eso hay que dejarla a los científicos para que investiguen y empieza a haber demasiada gente que no son científicos hablando de este tema, muy en concreto Al Gore. Manuel Toharia lo da dicho claro, hay que separar lo que es ciencia y debate político. No hay nada sagrado en ciencia, este mes en «Nature» sale una noticia de científicos, climatólogos de reputado prestigio, que dicen que se va a enfriar parte del planeta.

 

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Eclipsi total a la Xina

0
Encara esteu a temps. Agafeu un avió a la Xina, com ha fet Leo Messi, i veureu un dels fenòmens més bonics de la natura. Com el dia es fa nit de sobte, com qui apaga el llum de l’estança. La Lluna anirà posant-se poc a poc davant el Sol fins tapar-nos completament la seua llum.

Però si bé no podrem estar a Sibèria o la Xina demà, si que és possible que alguns de nosaltres estiguem pel nord d’Europa. Allí, com explicaré en la resta de l’article, es veurà un interessant eclipsi parcial de Sol. Per tant, no us oblideu de les ulleres d’eclipsi i d’una càmera per fer espectaculars i molt estranyes fotos.

Segueix …


Divendres, 1 d’agost de 2008.

En una banda d’uns centenars de quilòmetres que va des de Greenlàndia fins a la Xina, passant pel nord de Rússsia, Sibèria i Mongòlia, milions de persones seran testimonis de com la Lluna va tapant el Sol en un espectacular eclipse total. Veuran, si es troben en un lloc alt i sense obstacles cap a l’oest, com l’ombra de la Lluna va corrent per la superfície terrestre a una velocitat d’avió supersònic fins que en arribar a ells la nit es fa completa. Veuran les capes més subtils de l’atmosfera solar, la corona plena de zones filamentoses mostrant els camins de l’intens camp magnètic i els planetes al seu voltant, Venus, Mercuri, Saturn i Mart.

La Nasa, entre altres, ho retransmetrà en directe. Si teniu connexió de banda ampla tracteu de veure-ho. S’ho val…

Ara bé no tothom, llevat de Leo Messi i la colla d’esportistes de les olimpíades xineses, podrà estar a la Xina a temps.

Amb temps i diners podria haver programat un viatge per veure l’eclipsi a Sibèria agafant el transsiberià, però no és aquest el meu cas. 🙁

Nosaltres podríem conformar-nos a viatjar a Paris o encara més al nord d’Europa. Allí, encara que l’eclipsi no siga total, si que podeu veure com la llum va minvant com en un capvespre. Segons on es trobeu hi haurà més o menys cobertura per la Lluna. Aquesta foto animada de la NASA ens dóna les distintes parcialitats per a tota Europa. Com veieu a casa nostra no ens toca res de res. Altra vegada serà.

Com diu la nota de premsa de la NASA, que en això té la trencada i és model per a tots en això de la divulgació científica (ja en parlarem en un altre post), els mortals que no puguen anara a la Xina, podem aprofitar l’eclipsi parcial. I a més dura molt més!

I és veritat. Com ja vàrem fer a l’eclipsi parcial del 29 de març del 2006 es poden fer boniques i estranyes fotografies. A través de les fulles dels arbres les imatges del Sol resulten espectaculars. Veien a continuació les fotos que ens envia la NASA.

see caption

Sols creixents fotografiats durant l’eclipsi parcial de juny 2002 [més]

Les hores de l’eclipsi parcial varien depenent de quina zona de la Terra ens trobem ja que la Lluna va movent-se però també la Terra gira. En Europa passarà entre les 10:00 i les 13:00 hora local aproximadament.

Per tant, si demà viatgeu pel nord d’Europa no oblideu les vostres ulleres d’eclipsi i la càmera.

NO MIREU DIRECTAMENT el Sol i encara menys amb prismàtics i telescopis sense protecció. Això mai de la vida. L’observació del Sol és perillosa per la qual cosa cal proveir-se de filtres adequats. Les ulleres d’eclipsi i o bé un filtre de soldador del número /densitat 14 és la millor opció.

Ja em direu com us ha anat. Jo, des de la Safor, no veuré res de res….

Més informació de l’eclipsi del dia 1 d’agost a la pàgina de Fred Espenak. Ell també ha preparat una pàgina amb Google Maps amb el recorregut de l’ombra de la Lluna sobre la Terra, ampliable amb el detall desitjat.

Foto: Eclipsi total de Sol del 24 d’octubre de 1995 a Dundlod, India. Crèdit: Fred Espenak/NASA’s Goddard Space Flight Center

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

El Sol furiós

0
Publicat el 6 de juny de 2008

Ja acaba el curs i ix el Sol després d’un mes sense veure’l. S’han omplit els pantans durant aquests dies però, en contrapartida, l’observació del cel ha quedat en suspens.

Venen uns xiquets d’un poble del Camp de Túria per tindre el seu bateig científic. Són de pre-escolar però ja tenen el do de la curiositat, l’embrió d’un futur científic. Els ulls ben oberts, la ma sempre aixecada per preguntar coses interessants. Han estat els perfectes alumnes.

Ja fa un mes que no hem pogut observar res pràcticament. O plovia o senzillament estava nuvolós. Avui, però, ha eixit el Sol i només uns tímids núvols han aparegut a l’horitzó.
Quina sort, ja que justament avui venien tots els xiquets de 4 i 5 anys d’un col·legi del Camp de Túria. Venien a veure les instal·lacions i a aprendre una miqueta sobre el sistema solar, tema que estan treballant a classe.

Els mostre imatges obtingudes per la nau europea/americana SOHO que contínuament està observant el Sol des de 1995, imatges comparatives de la Terra i el Sol, o de les taques solars i la Terra. Veuen fotos on enormes explosions de plasma calent ix llançat a l’espai o cap a la Terra.

I davant de tanta explosió, tanta grandiositat, un xiquet de 4 anys diu espontàniament: I per què el Sol està furiós?

M’he quedat meravellat per la utilització d’un adjectiu d’ús personal per a descriure un fenomen de la natura. I, després d’uns segons, m’ha semblat que el xiquet realment ha encertat de ple.

L’atmosfera solar està dominada pel seu camp magnètic. Aquest, format per multitud de línees, tubs de flux i bucles, va variant la seua configuració al llarg del temps. Grans bucles xoquen, s’entrellacen, es reestructuren i llencen a l’espai tones de plasma calent, partícules energètiques que poden arribar a la Terra. Són per tant, fenòmens violents. S’ha dit i és cert, que aquestes reestructuracions, que són també conegudes per flares o erupcions solars, són els fenòmens més energètics del sistema solar. Les estructures magnètiques solars trauen tot l’excés d’energia cap a fora.

Si, per tant, podem dir d’alguna manera que el Sol està furiós.

Però aquestes imatges ja tenen uns anys. Del 2001 o 2003. (Me n’adone que els meus alumnes temporals encara no havien nascut!) Ara, el 2008, no és aquest el cas del Sol d’aquests últims mesos. L’activitat solar està molt baixa. Estem al mínim del cicle solar. No es veu cap taca i erupció solar d’importància des de novembre passat. Així que quan els xiquets han vist la imatge del Sol sobre la pantalla de projecció no s’han emocionat massa. La natura, també se sol dir, és vergonyosa i només mostra els seus encants a qui persevera. Caldrà, per tant, esperar uns mesos per a veure alguna taca del nou cicle solar.

Foto: Doble protuberància. Cortesia de SOHO/EIT consortium. SOHO és un projecte de cooperació internacional entre ESA i NASA
  

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

El Sol i els Stradivarius

7
Publicat el 15 de maig de 2008

Antonio Stradivarius, el millor lutier de la història de la música, va fabricar el violí perfecte. La sonoritat dels instruments que va crear no s’ha pogut igualar mai més. Ni tampoc s’ha pogut saber el secret dels seus violins.

Una hipòtesi que va guanyant força està relacionada amb la nostra estrella, el Sol. Durant el segle XVII aquest es va comportar de manera estranya. A banda del fred que feia, durant décades cap taca va ser observada sobre el disc solar. Però que hi té a veure aquest fet amb els Stradivarius? Si en voleu saber més només heu de seguir llegint l’article…

Segueix…

El Sol no és simplement una gran esfera de gas en la que en el nucli més intern es produeixen reaccions nuclears. El que fa realment interessant el Sol per a tots els astrofísics és el seu intens camp magnètic. Els efectes d’aquest camp sobre l’atmosfera solar és l’anomenada activitat solar, el fenomen més conegut de la qual són les taques, concentracions de tubs de flux magnètic, que apareixen fosques en la brillant fotosfera del Sol.

Aquestes taques van ser observades per primera vegada pels xinesos però Galileo Galilei fou dels primers que les observà amb telescopi cap al 1609 o 1610. El nombre de taques va augmentant i minvant seguint un cicle d’11 anys. Cada 11 anys el Sol presenta multitud de taques i altres fenòmens actius com erupcions o emissions de massa coronal mentre que en els anys centrals del cicle, al 7é any des del començament del cicle, les taques desapareixen completament junt amb tot altre tipus d’activitat. El 2000 va ser any de màxim solar mentre que durant el final del 2007 i per ara també durant el principi del 2008 no hem vist cap taca digna d’aquest nom.

Aquests cicles són molt regulars. Tanmateix alguna cosa passà al segle XVII. Feia molt pocs anys que Galileo Galilei havia observat per primera vegada el Sol i el 1645 les taques desaparegueren totalment. I continuaren sense aparèixer durant 70 anys, fins el 1715. Aquest estrany comportament del Sol ha estat anomenat el mínim de Maunder a partir de l’astronom que ho estudià al segle XIX.

Durant aquells anys els freds de l’anomenada Petit Edat de Gel es van fer encara més intensos. Molts rius cabdalosos es congelaven en hivern com el Tamesi, sobre el qual es feien festes, fires i passaven carruatges. El riu Ebre també es congelà diverses vegades.

En aquella època, uns artesans de Cremona, al nord d’Itàlia, anaven fent violins. Dos anys abans de començar el Mínim de Mauder va náixer Antonio Stradivarious, que es faria famós pels violins i altres instruments de corda que va fer. Amb fusta d’arbres que creixien per les muntanyes dels Alps va fer els instruments perfectes. Es calcula que va fer uns 1100 violins, dels quals se’n conserven uns 600, entre l’any 1666 fins a la seua mort.

Els violins s’han estudiat intensament per tractar de reproduir les seues propietats en els violins moderns però no s’ha sabut perquè sonen tan bé.

Alguns científics, però, s’han fixat en la coincidència temporal de la vida i obra d’Antonio Stradivarius amb el mínim de Maunder. Grissino-Mayer, especialista en dendrologia (anells dels arbres) de la University of Tennessee i el climatòleg Lloyd Burckle de la Columbia University a Nova York han proposat que el clima més fred d’aquells anys va fer que els arbres d’aquella època tingueren els anells de creixements més prims i per tant la fusta era més compacta. Els arbres mostren en aquells anys la tasa de creixement més lenta dels últims 500 anys.

La relació entre la falta d’activitat solar i la perfecció dels violins de Cremona sembla evident. Una connexió de l’art més suprema de la música amb la ciència de la física solar.

He trobat en la xarxa algunes pel·lícules que parlen dels violins de Stadivarius. Estan en anglés, peró són ben interessants. Cliqueu en aquest enllaç si ho voleu veure.

Foto: Stadivarius de la Col·lecció del Palacio Real de Madrid. Håkan Svensson

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Jaume I i l’eclipsi de 1239

2

Avui es commemora l’entrada triomfal a la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238 del nostre rei més volgut, Jaume I. La rendició, però, fou uns dies abans, segons el mateix rei conta en la seua Crònica o Llibre dels Feits, capitol 289

“…E per tal que sàpia hom quan fo presa València, fo la vespra de sent Miquel, e l`any de MCCXXXIX.”

Actualment se sap realment que no va ser 1239 l’any de la conquesta de la ciutat sinó l’any anterior. El rei mateix ens dóna una pista important un capítol (305) més endavant quan descriu clarament l’eclipsi de Sol observat a Montpeller l’any següent:

“E, en aquell temps que nós estavem a Montpestller venc-nos aquí lo comte de Tolosa, e el comte de Proença, e haguem grans corts d´hòmens honrarts d`aquells terres que ens venien veer. E açò fo un any aprés la presó de València. E entram en Montpestller el dijous: e el divenres, entre mig jorn e hora nona, fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d`aquells hòmens que ara són, car tot lo sol cobri la lluna, e podia hom veer bé set esteles en lo cel.”

Aquest eclipsi va ocórrer realment el divendres el 3 de juny de 1239. Com diu el mateix rei al paràgraf anterior l’eclipsi passà un any aprés la presó de València. Per tant la conquesta de València va ser realment el 1238 ja que la data de l’eclipsi és inqüestionable.

L’amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Paco Pavia, va escriure fa uns anys l’interessant article El rey Don Jaime I y el eclipse solar en Montpeller sobre aquest tema on utilitzant eines informàtiques modernes es recreen les condicions d’aquell eclipsi històric i s’especula sobre quines podien ser les set estrelles que Jaume I va veure en el cel.  M’he basat en aquest article per escriure aquest post menut per commemorar la diada del País Valencià.

Foto: Estàtua de Jaume I a la plaça del rei Alfons el Magnànim a València

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

L’església de Sant Josep de Tavernes compta amb un rellotge de Sol

3

Rellotge Sant Josep
La Valldigna compta des de fa uns dies amb un nou rellotge de Sol, situat al mur occidental de l’església parroquial de Sant Josep de Tavernes. Tres veïns del poble, relacionats amb l’Agrupament Escolta Valldigna, han estat els artífexs de l’obra. Els càlculs del rellotge han estat realitzats per Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, i col·laborador habitual de Quinzedies, mentre que el disseny és obra de Felipe Verdú, mestre de plàstica de l’escola Patronat de Sant Josep. Doro Palomares, mestre també, els ha ajudat en les feines de pintar el rellotge.

El quadrant solar, d’unes grans dimensions de 3 x 2,5 metres, té una forma rectangular amb un remat superior triangular que recorda la forma del temple. Els motius decoratius són geomètrics i de colors clars com l’ocre, el blanc i el roig.

Enric Marco ha explicat que per a construir un rellotge de Sol s’havia de conéixer, de manera molt acurada, l’orientació de la paret on anaven a situar-lo respecte de la direcció sud. Hi ha diversos mètodes per a obtenir-la. A partir d’aquesta dada es calcula, utilitzant diverses fórmules astronòmiques, la posició de les diverses línies horàries i la direcció del gnòmon o varilla, l’ombra de la qual marcarà les hores solars. Les mesures per a saber l’orientació exacta del mur ja van ser realitzades fa uns mesos i a continuació es va fer el primer projecte tècnic del futur rellotge. Al mateix temps Felipe Verdú anava madurant la part artística i presentant diversos models. Finalment es va triar un projecte de síntesi que ha estat el que s’ha pintat.

Salvador Serra, el Bollet, ferrer de Benifairó, ha construït el gnòmon en acer inoxidable, tot seguint les indicacions d’Enric Marco i ha col·locat i orientat el gnòmon cap al pol nord celeste, prop de l’estrella polar, cosa que és fonamental per a què el rellotge funcione correctament. Aquest ferrer ja va col·laborar l’any passat amb Enric Marco en la construcció del rellotge solar de l’escola Jaume II de Benifairó que dissenyà el pintor Paco Alberola.

La particularitat d’aquest nou rellotge és que només donarà les hores de Sol de la vesprada, perquè està orientat a ponent. La llum del Sol arriba al mur poc abans del migdia i això dóna com a resultat que la part esquerra del quadrant quede lliure de cap línea. Aquest espai s’ha aprofitat per a posar la llegenda -element essencial de tot rellotge solar-, la data de la seua realització i els noms dels autors.

Cal recordar que els rellotges de Sol donen l’hora solar. Per a obtenir l’hora oficial haurem de sumar-hi dues hores en estiu i només una hora en hivern. A més cal afegir o restar una xicoteta correcció d’uns quants minuts, variable al llarg dels dies de l’any, com a conseqüència de la forma el·líptica de l’òrbita terrestre.

El rector de la parròquia de Sant Josep, José Vicente Sellens, ha manifestat la seua satisfacció per l’obra.  Els autors han estat treballant durant una setmana en el projecte i ara finalment podem gaudir de les hores marcades. Els alumnes de l’escola parroquial Patronat seran els principals beneficiats del rellotge ja que aquest cau en una paret del pati de l’escola. De fet, els arbres de l’entrada dificulten que el rellotge puga ser admirat des del carrer. Cal entrar al pati per a observar-lo.

La construcció de rellotges solars va ser habitual en les terres valencianes durant el segle XVIII i principis del XIX. Totes les esglésies en tenien un o dos a la seua façana i també se’n van fer en alguns edificis civils. No eren només elements decoratius sinó que servien realment per a donar l’hora en una societat que no disposava de rellotges mecànics i aquests eren cars i inexactes. A finals del segle XIX, es va fer la unificació d’horaris a nivell de l’estat, sobretot per qüestions d’horaris ferroviaris, i açò va fer caure els quadrants solars en desús. Ara però, hi ha un renaixement d’aquest element cultural i amb mètodes i materials moderns s’estan construint nous rellotges a molts pobles. Fins i tot es fan rutes turístiques com la ruta dels rellotges del poble d’Otos a la Vall d’Albaida, on artistes valencians de primera línia han creat un conjunt espectacular de rellotges escampats per tot el poble sota la direcció de Joan Olivares, quadranter, professor i escriptor.

Article aparegut a la revista comarcal Quinzedies. La Safor, desembre 2006.
Imatge: Rellotge de Sol a l’església de Sant Josep, Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’eclipsi parcial del 29 de març a València

0
Publicat el 14 d'abril de 2006

L’observació de l’eclipsi parcial va ser un èxit, malgrat els núvols que van anar apareixent al cel de València i que impediren contemplar la part final del fenomen. Desenes de persones es van apropar al Campus de Burjassot, on el Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València havia preparat diverses activitats per contemplar l’eclipsi a l’Aula d’Astronomia, situada a l’edifici Jeroni Muñoz.

Aquesta vegada es van utilitzar tres telescopis per a veure l’esdeveniment: un solar projectava la imatge del Sol sobre una pantalla translúcida a l’aula docent i un altre òptic projectava la imatge del Sol sobre una pantalla en la cúpula de l’estació d’observació . Una webcam captava aquesta última imatge i la posava a la disposició de tothom en internet en la pàgina web de l’Aula. El radiotelescopi de l’Aula feia un seguiment del fenomen en ràdio.

A més, els estudiants de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València van posar els seus telescopis a l’abast del personal del Campus i del públic en general. Van instal·lar els seus telescopis distribuïts entre els diferents edificis del Campus.

            Aquesta vegada l’eclipsi era parcial per a nosaltres. Però era total per altres zones del món. Per això, es van habilitar dues sales multimèdia per veure l’eclipsi total en directe a través de la xarxa informàtica de la Universitat. Una era el Saló de Graus de la Facultat de Matemàtiques amb capacitat per a 90 persones i l’altra l’aula docent de l’Aula d’Astronomia.

    Cap a les 10:45 posarem en marxa tots els telescopis i la transmissió per internet. Tal com estava previst, a les 11:15 la Lluna no va faltar a la seua cita amb el Sol. Imperceptible al principi, més evident a mesura que passava el temps, el Sol anava mostrant a poc a poc un creixent mos fosc.

Cap a les 12:15 es produí el màxim de l’encontre còsmic. La Lluna, que havia anat tapant la part inferior del Sol arribà a cobrir el 32% de l’àrea solar.

Mentrestant a les aules multimèdia el públic es preparava per al moment decisiu, l’eclipsi total observat i retransmés per les expedicions científiques desplaçades a la banda de totalitat. Primerament la gent va observar l’eclipsi total des de la població de As Sallum en Egipte des d’on un equip del departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona retransmetia el fenomen. Espectacular. Com que l’eclipsi avançava de sud-oest a nord-est, uns pocs minuts més tard van poder tornar a observar-lo des de Side a Turquia on un equip de l’Exploratorium de San Francisco el retransmetia. Aquesta vegada va ser molt més espectacular donat el sistema de transmissió contínu utilitzat.

A Burjassot, les condicions meteorològiques eren bones al principi per a l’observació, però els núvols van dificultar la visió de la part intermèdia, per acabar tapant completament el Sol a última hora. Així que quan l’eclipsi acabà, cap a les 13:16, ja feia temps que els núvols havien guanyat la partida. Va ser aleshores que apagarem els nostres telescopis i desmuntarem tots els nostres dispositius.

Aquesta vegada la xarxa de la Universitat no va patir cap sobrecàrrega. La parcialitat de l’eclipsi no era tan atraient però, així i tot, les dades del Servei d’Informàtica de la Universitat de València mostren que la pàgina que servia l’eclipsi en directe va ser la 8ena pàgina més visitada del mes amb unes 123729 entrades durant les 2 hores de durada de l’eclipsi.

La gent ja era conscient que la seguretat és un element essencial en l’observació de l’esdeveniment i la millor manera de gaudir de l’eclipsi. Per tant, els visitants van portat i usar les seues ulleres d’eclipsi per veure-ho directament. També se’n van repartir unes poques que ens quedaven de la vegada anterior als que se’ls havia oblidat.

Foto: Màxim de l’eclipsi a València a les 12:15 hores (hora oficial). Es poden veure més fotos a la pàgina de resultats de l’eclipsi.

 

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari