Pols d'estels

La Vall de Gallinera és per a mi un indret especial pel seu paisatge, per la seua història de rebel·lia, des d’al Azraq contra Jaume I, fins a l’expulsió dels moriscos l’any 1609 i l’arribada dels mallorquins que ens portaren la seua dolça parla salada. Però també ho és des de fa uns anys per un fenomen de la natura que ajunta astronomia, accidents naturals i història de la repoblació dels cristians.Aquestes eren terres del Duc de Gandia, i l’any 1611 el duc va encoratjar la fundació a l’antiga alqueria musulmana de Benitaia, al costat de Benissivà, d’un monestir dels franciscans per guiar espiritualment la repoblació amb 150 families de Mallorca. La situació del monestir no es va elegir a la babalà. Un fenomen natural ben curiós s’hi produïa els primers dies d’octubre, al voltant del dia 3, dia del seu sant patró, Sant Francesc d’Assís. A més a més el 4, és la festivitat de Sant Francesc de Borja, patró de Gandia, capital del ducat.

El Sol, aquests dies, poc abans de la posta, s’amaga per darrere de la muntanya i passa per la Foradada, obertura natural situada cap al sud-oest. Durant uns minuts, el Sol s’alinea amb l’arc de roca i enllumena la zona del monestir. Els fundadors degueren aprofitar la fita natural per glorificar els dos sants patrons i donar un cert sentit sobrenatural al cenobi.Es tenen referències escrites sobre el fenomen natural des de l’any 1620, en el document: Noticias que dio el Guardian del Convento, por donde parece que los Exmos. Señores Duques de Gandia como señores de las Valles de Gallinera y Ebo, son Patronos del dicho Convento, que se titula de San Andrés.Ara, després de guerres i desamortitzacions el monestir ja no existeix. Només el calvari del poble de Benitaia delata la posició de l’antic convent franciscà de sant Andreu.L’any 2006 l’astroarqueòleg José Lull, arrelat a aquesta terra, feu reviure la tradició de l’observació de l’alineació del Sol per la “Foradà”. Des de llavors centenars de persones s’ajunten a principis d’octubre i també a principis de març, quan les condicions d’alineament es tornen a complir, per observar el fenomen natural.

Sense proteccions oculars adequades, com ulleres d’eclipsi i filtres mylar, la vista de l’alineació solar és molt difícil. El Sol ens enlluerna i no deixa veure res. Però puc imaginar els antics monjos observant el Sol a través dels núvols un dia nuvolós. Només, en aquest cas, el cercle del Sol es podria veure passar per l’obertura sense problemes a ull nu.

Ahir dissabte 6 d’octubre, vàrem anar a la cita de l’alineació solar de la Foradada per captar en imatges el pas del Sol per l’arc natural. Centenars de persones esperaven l’esdeveniment còsmic equipats amb ulleres d’eclipsi venudes en una paradeta de l’ajuntament. La intensa publicitat del fenomen durant aquests últims anys ha omplit l’explanada del calvari de Benissivà de molts  curiosos valencians, anglesos i alemanys de la costa.

Poc abans de la cita de les 18:20 h. les càmeres i telescopis, tots protegits convenientment per capes de filtre mylar, ja estaven preparats. Els núvols que ens havien acompanyat des de Tavernes només eren decoratius. El Sol va anar entrant poc a poc en l’obertura. Dues persones plantades al peu de l’arc destacaven sobre el disc solar.

Pocs minuts després, el Sol s’amagava darrera la muntanya i no va ser fins que passaren 15 minuts que la nostra estrella tornà a eixir per arrossegar-se per la carena formant un fons perfecte per destacar els arbres presents.

L’alineació solar de la Foradada, un fenomen que no cal perdre’s.

Fotos: Totes són d’Enric Marco. No useu les fotografies sense autorització de l’autor.

La nostra estrella està ràpidament enfilant el camí cap al màxim del seu cicle d’activitat solar. El nombre de taques observades sobre el disc visible del Sol o fotosfera van augmentant, les erupcions solars i les ejeccions de massa coronal omplin l’espai interplanetari de partícules carregades que, si estan ben situades sobre el disc solar, poden xocar contra la Terra causant tempestes geomagnètiques i produint belles aurores.

Tanmateix els físics solars ja s’han adonat que aquest cicle de 11 anys (el cicle 24, segons la nomenclatura solar) no serà com els anteriors. Serà, més aviat, un període d’activitat molt fluixa que no presentarà moltes taques solars ni erupcions. Les prediccions diuen que el nombre de taques i grups (nombre de Wolf) no passarà de 60 la primavera del 2013, data del màxim esperat. Això significa que serà el cicle solar més fluix dels últims cent anys. El perquè d’això no està encara clar. Quans misteris cal resoldre encara en el Sol…

Tanmateix, de tant en tant, podem observar fenòmens que evidencien que el Sol està actiu. Ahir, per exemple, l’astrònom aficionat Joanma Bullón, des del seu observatori La Cambra, a Aras de los Olmos (els Serrans), observà, en la cromosfera, una gran protuberància per la vora sud-oest solar, mentre que, curiosament no s’apreciava cap taca o grup de taques en la part inferior de l’atmosfera, la fotosfera, sinó només un gran camp facular.

Aquesta protuberància no ha durat gaire. Cap a les 11:30 TU (13:30 hora local) s’ha esvaït i una petita llengua de plasma solar s’ha escapat del Sol.

Les protuberàncies són material molt calent sostingut, a grans alçades en l’atmosfera solar, per intensos camps magnètics. Aquests camps no es veuen però es fan presents observant la forma que segueix el plasma calent i brillant que adopta la forma de bucle de les línies de camp.

Foto: A l’esquerra imatge de la cromosfera del Sol. A la dreta, detall de la protuberància. Joanma Bullon, amb permís.

Fa unes hores, a les 1:09 h local, el Sol ha assolit la seua màxima altura al cel de l’hemisferi nord celeste. Ja ha arribat l’estiu.Per a un astrònom, aquesta definició és suficient, però per a la resta de mortals comprenc que cal fer alguna explicació suplementària.  Perquè realment el que vull dir és que el Sol es troba ara mateix a la seua màxima separació superior de l’equador celeste, el cercle que divideix en dos el cel. L’angle de separació és exactament ε = 23º27′, anomenat obliqüitat de l’eclíptica (al diagrama adjunt l’equador celeste és el cercle de nom Equinox, explicació en el peu de la figura al final de l’apunt). En estar tan allunyat de l’equador, el Sol eixirà avui pel nord-est i es pondrà pel nord-oest. El seu temps de recorregut al cel serà el màxim de l’any. A Tavernes de la Valldigna serà 14h 55 min, per exemple.

Cap a les 14:00 hora local, 12:00 hora solar, fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es troba a uns 73º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

Sense canviar d’hora anem cap al nord, aleshores veurem el Sol cada vegada més baix. Així a Barcelona, assolirà 72º d’altura mentre que a Paris l’altura màxima del Sol al migdia solar serà només de 64.65º.

I si anen a Rovaniemi, la ciutat del Pare Nadal, situada en Finlàndia, a només 10 km al sud del Cercle Polar Àrtic, la latiud és aproximadament 66,55º, el Sol es trobarà a 23º27′ i ara mateix no es pon durant tot el dia. Un dia ben llarg de 24 hores. És el Sol de mitjanit.

Si des de Castelló anem cap al sud, a Elx, amb latitud 38º15′ l’altura d’avui a migdia solar serà de 75,2º

I si anem més cap al sud, a Canàries, potser? L’Observatorio del Teide, a l’illa de Tenerife, està a 28º18′ de latitud nord i es troba a Izaña, a 2400 m. Avui l’altura del Sol arribarà a 85,15º. Això significa que tindran pràcticament el Sol dalt del cap i l’ombra serà quasi inexistent a migdia.

I és que uns quants quilòmetres al sud es troba el Tròpic de Càncer a 23.45º de latitud i, per tant, amb el Sol en el zenit, exactament sobre el cap al migdia solar. Les ombres han desaparegut. És el dia sense ombra.

Foto: La platja de la Barceloneta, 28 Juliol 2007, Wikimedia Commons.
Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.

Ja sabíem alguna cosa des de l’estiu passat però llavors no va poder ser. Ara ja és oficial i, des de pocs dies després de Falles, la platja de Tavernes compta amb un rellotge de Sol monumental del reconegut gnomonista Joan Olivares. I emprant un títol que em va impactar en el seu moment del bloc de Joan, ara si que podem dir que els vallers, a partir d’ara, si que sabrem l’hora.

El rellotge de sol monumental, obra de Joan Olivares i de Rafael Amorós s’ha instal·lat en l’últim tram del passeig de la Marina. Són part de la remodelació de l’avinguda i ha estat una obra assumida per l’empresa constructora.

El rellotge està construït en acer Corten, fa dos metres d’alçària i consta d’una anella vertical, on van foradats els números de les hores, i d’una part inclinada, a mode de gnòmon, on es projecten. És, per tant, un rellotge solar “digital” amb l’estil propi d’aquesta parella d’artistes que juguen amb la geometria de les ombres solars. El primer que feren d’aquest tipus va ser instal·lat a Benigànim, a la Vall d’Albaida.

La regidora d’Urbanisme i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes, M. Carmen Canet, ha expressat “que és una satisfacció poder anar acabant l’avinguda perquè els nostres veïns i els turistes puguen gaudir passejant-s’hi. D’altra banda, el rellotge instal·lat és una obra artística realitzada expressament per a la platja i millora la nostra imatge alhora que ens desperta la curiositat quant a l’hora solar”.

Joan Olivares és, segurament, el gnomonista valencià més actiu i reconegut. De fa anys construeix rellotges de Sol al seu poble, Otos, a tota la comarca de la Vall d’Albaida, a tot el País Valencià, a Catalunya i fins i tot a l’Argentina. Juntament amb l’artista Rafael Amorós, ha creat diverses obres d’art per a calcular de manera exacta el pas del temps i les ha posades a Muro, Benigànim, Benissa, Ontinyent, Guadasséquies, etc. També podem admirar algunes de les seues obres en la Safor: a Llocnou de Sant Jeroni o a Rafelcofer. I a partir d’ara també a Tavernes de la Valldigna.

Finalment recordar-vos que Joan Olivares i Joan Amorós van ser els impulsors de la Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos, i de la inauguració de la qual ja en vaig parlar a uns dels meus primers apunts.

Foto: De dreta a esquerra, Juan Tormo, arquitecte municipal, Carmen Canet, regidora d’Urbanisme i Turisme, Joan Olivares, gnomonista i Joan Amorós, artista. Gabinet de Comunicació de l’Ajuntament de Tavernes. Amb permís.

El passat dimarts 13 de desembre el meu rellotge de Sol d’Alcàntera de Xúquer va ser mostrat al programa El poble del costat de Canal 9, parlant d’Alcàntera i Càrcer. Us deixe la informació de la cadena.“Esta setmana (13 de desembre 2011) el nom d´El poble del costat té més sentit que mai, perquè Càrcer i Alcàntera de Xúquer viuen tan junts que es toquen. Només un carrer separa estos dos pobles de la Ribera Alta, que jugaven a tirar-se pedres, taronges o el que trobaven a mà. Carcerins i alcanterins han batejat amb noms diferents una avinguda, fins i tot la vall on viuen, però hi ha un joc que els dos anomenen igual: el raspall. Una gran idea, eixa de canviar una pedra per una pilota de vaqueta i resoldre les diferències amb esportivitat. No et pots perdre la partida que es juga este dimarts a les 22 hores.”

Vídeo: Cap. 11 Càrcer – Alcàntera del Xúquer

El rellotge apareix a partir del minut 1:50.

A la comarca de la Ribera Alta, molt a prop del riu Xúquer, en una zona que fou devastada per la pantanada de Tous del 1982 i que ara lluita per preservar els cabals del riu, trobem Alcàntera de Xúquer. El seu ajuntament projectà la construcció d’un gran rellotge de sol i un dels seus veïns, Manel Perucho, company del meu departament, per tal de fer-lo realitat, contactà amb mi.

El rellotge de sol s’ubicaria a la façana de l’antic cine d’estiu, ara reconvertit en centre cultural i musical, situat al carrer de Sant Domènec, núm. 34. Es considerà que aquesta façana era el lloc més idoni per les seues grans dimensions, ja que, a més del rellotge, permetia que pròximament s’hi pogués instal·lar un gran panell explicatiu de ferro forjat, amb elements relacionats amb l’antiga funció d’aquest equipament municipal. Des del principi doncs, a l’hora de dissenyar el rellotge, es va pensar a fer una al·legoria del cinema, per recordar els films que allí s’hi havien projectat. Joan Llopis, artísta de la població veïna de Càrcer, s’encarregaria del disseny artístic del rellotge, a partir dels càlculs gnomònics realitzats in situ.

Donat que no estava decidida encara la ubicació d’altres elements decoratius a la paret, es feren, en diversos punts, diverses mesures de l’angle que forma la paret respecte al sud. Es va comprovar que la declinació no variava significativament d’uns punts a altres, per la qual cosa el valor adoptat finalment va ser de 7 graus declinant cap a llevant. Per a realitzar les mesures vaig comptar amb la col·laboració de Manel Perucho.

Des del principi es va pensar que havia de ser un rellotge calendari, amb les seues línies horàries i les seues línies de declinació; i havia de ser gran, ja que teníem un gran tros de paret per cobrir. La meua inexperiència a l’hora de pintar rellotges de tals dimensions va ser compensada per l’habilitat de Joan Llopis, avesat als murals publicitaris encara més grans a diverses façanes.

Joan va donar al disseny l’aire cinematogràfic desitjat dibuixant al seu centre una bobina de pel·lícula, just al punt on surt el gnòmon, i que assenyala el pol nord. D’aquesta bobina surt un feix de rajos amb diverses tonalitats de roig i de gris. De la bobina també es veu un fragment de film que surt com desenrotllant-se. El rellotge, d’uns 3 per 2 metres, en el seu conjunt de forma el·líptica, té el gnòmon flanquejat per les imatges d’un home i una dona, i queda tot emmarcat amb unes sanefes que s’entrellacen.

Per a les marques horàries vam elegir una numeració aràbiga, en un interval situat entre les 7 del matí a les 4 de la vesprada damunt la línia del solstici d’hivern, excepte de les 10 a les 12 que apareixen sota la línia del solstici d’estiu. Les línies de declinació solar es van pintar de color negre, llevat de les línies dels solsticis i equinoccis que es pintaren de color roig per remarcar la seua importància. També es van pintar els signes caldeo-babilònics del zodíac per ser els més tradicionals i més fàcilment identificables pel públic.

Un rellotge calendari requereix que el gnòmon tinga una longitud correcta, puix l’extrem de la seua ombra determinarà la data en situar-se sobre les diverses línies zodiacals. Per tot això, l’exactitud en el disseny del gnòmon és essencial. Tanmateix, com tots els gnomonistes saben, l’exactitud aconseguida sobre el disseny a l’ordinador no és tan fàcil traspassar-la al gnòmon real. Per sort comptàvem amb l’experiència artesanal de Vicent Pla, un ferrer d’Alcàntera de Xúquer. Aquest ferrer, que és especialista en forjat artístic, es va entusiasmar amb el projecte d’aconseguir un gnòmon el més perfecte possible i Joan Llopis i jo mateix passàrem un matí intens d’un dissabte de febrer al seu taller modelant el gnòmon amb les mesures correctes a partir del model de l’ordinador. Una vegada acabat, el ferrer li afegí un encertat ornament.

En anteriors rellotges que he construït sempre havia instal·lat el gnòmon perforant directament la paret i subjectant-lo amb algun tipus de resina epoxi. Però en endurir-se ràpidament, qualsevol petita correcció de la direcció del gnònom una vegada instal·lat és impossible. Un suggeriment de Joan Olivares, gnomonista d’Otos, la Vall d’Albaida, em va ser molt útil. La instal·lació del gnòmon és molt més fàcil si els seus suports tenen una petita pletina soldada amb forats que permet collar-la directament a la paret mitjançant uns petits visos. Així es va fer i el 26 de febrer Joan Llopis, Vicent Pla i jo mateix instal·làvem definitivament el gnòmon al rellotge. La introducció de les plaques metàl·liques va permetre corregir un petit error de posició només ajustant la pressió dels visos. La comparació de l’hora donada pel nou rellotge i l’hora donada per programes informàtics de gnomònica com Dialist donava un error menor d’un minut.

L’exactitud del rellotge va rebre el seu aval definitiu el diumenge dia 20 de març, quan, unes dotze hores abans de l’equinocci de primavera vaig veure que l’ombra del gnòmon se situava exactament sobre la línia equinoccial. Haviem passat fred, calor i pluja en els curts dies de finals de la tardor i principis de l’hivern però la feina estava enllestida i el bon resultat a la vista.

Foto: El rellotge marca el solstici d’hivern. 23 de desembre 2011. Manel Perucho.

Article publicat en la Busca de Paper. Revista de la Societat Catalana de Gnomònica. Una altra versió es publicà posteriorment a la revista Huygens de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Podeu veure més fotos dels rellotges als articles citats.

Encara que la calor ja fa dies que ha arribat per instal·lar-se, el Sol encara no havia arribat a la seua màxima separació respecte de l’equador celeste. I això passarà justament avui, 21 de juny a les 19:16, hora local. Serà aleshores quan començarà l’estiu.Si heu estat observadors de cel, haureu vist com, des de l’equinocci de primavera, cada dia el Sol s’ha anat posicionant més i més alt. El nombre d’hores de llum diürna han sigut cada vegada majors i les ombres s’han anat acurtant. Fent un càlcul senzill es pot veure que a la latitud de València, el Sol avui a migdia solar ha assolit una altura de 74 graus. Avui el Sol està molt alt i per això mateix les hores de llum seran màximes.

I, encara que semble estrany, a partir d’avui mateix, el Sol començarà la seua baixada lenta i cada dia els dies seran més i més curts. I, com és que el juliol i l’agost fa tanta calor? Això és causat pel calor acumulat per l’aigua del mar durant els mesos passats que desfasa un o dos mesos els dies de més calor respecte a la posició real del Sol. La calor de l’estiu és, per tant, un efecte de la combinació entre l’aigua marina i el Sol.

I, per commemorar l’efemèride, el cercador Google, com fa habitualment per a altres esdeveniments rellevants, ha modificat la seua pàgina per celebrar l’inici de l’estiu. Durant tot el dia podrem admirar aquest doddle quan busquem alguna pàgina que ens interesse. Ja som pràcticament a l’estiu. Esperem que no passem massa calor enguany…

Mentre parlavem dels elements magnètics del Sol i de l’estructura fina de les taques a la III Reunión Española de Física Solar y Heliosférica que aquests dies se celebra a Granada, a la seu de l’Instituto de Astrofísica de Andalucia, el Sol ens ha volgut fer un regal en forma d’explosió violenta que ens ha sobtat a tots.

Aquest matí, a les 8:41, els arcs magnètics sobre les taques solars 1226-1227 s’han tornat inestables, s’han acabat trencant i finalment han causat una erupció magnètica. El material calent que contenien aquests arcs s’ha escapat del Sol però gran part ha tornat a caure sobre el disc solar en forma de pluja coronal. Sobre la superfície solar l’impacte d’aquesta pluja ha causat abrillantaments que són zones molt més calentes.

El trencament dels arcs ha causat una erupció solar (una flare), una tempesta de partícles i una Emissió de Massa Coronal (ECM) que s’escapa del Sol. El satèl·lit de la NASA, el Solar Dynamics Observatory (SDO) ha gravat l’espectacle:

Els coronògrafs que porta la missió Solar and Heliospheric Observatory (SOHO) està monitoritzant la EMC i mostra com s’està, ara mateix escapant del Sol. Mira com el núvol s’expandeix. Els punts brillants són causats pels impactes de les partícules carregades de l’EMC sobre la CCD de la càmera del telescopi del SOHO.

Es calcula que aquestes partícles arribaran a la Terra entre avui 8 de juny i demà 9 i xocaran contra l’alta atmosfera solar causant unes belles aurores visibles des de les zones polars de la Terra.

Avui era el dia. La Lluna en el seu camí al voltant de la Terra s’ha posat per davant del Sol. No ho ha fet, però, passant per la meitat del disc solar sinó només per la part superior tapant així parcialment el Sol.Era un eclipsi parcial de Sol, per tant. Però tenia la gràcia que el fenomen celeste s’esdevenia precisament a l’eixida del Sol. La nostra estrella, en aixecar-se sobre l’horitzó sud-est, ja se’ns apareixeria com menjada per la blanca Selene. Per a les nostres terres el millor lloc per a veure l’eclipsi havia de ser un horitzó ras, sense obstacles, i no hi ha res millor i fàcil que la platja.

Aquest matí calia, per tant, alçar-se abans que el Sol.  La primera mirada per la finestra mostrava un cel ras cap a ponent on destacava el planeta Saturn però un cel molt tapat cap a llevant i el sud-est, just on voliem mirar!

Hem recollit els materials d’observació, càmeres, pantalles, prismàtics, filtres solars, ulleres d’eclipsi, etc. i hem marxat cap a la platja de Tavernes de la Valldigna. Ja estant ben a prop ens adonem que l’horitzó està ben negre i tapat mentre que per Gandia els núvols semblen més amables i deixen ja veure els primers raigs del Sol, encara sota l’horitzó.

Anem doncs cap a la platja de Gandia, on a més a més, els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, han muntat també els telescopis a l’espera de l’abraç simbòlic de Selene i Helios.

Efectivament, Marcelino, Paco, Maxi, Josep Emili, Merche, … esperen que el Sol isca. Són ja les 8:25 i una petita i molesta capa de núvols baixos ens impedeix que fotografiem el Sol eixint de la mar. Una lllàstima. Mentrestant a la platja tranquil·la un corredor solitari i matiner passa per davant nostre i allà, ja prop del port, dos vaixells de pescadors marxen mar endins.

Finalment el Sol, en pujar més, deixa enrere les boires i l’eclipsi comença a veure’s en tota la seua bellesa. L’ambient s’omple del soroll dels clics de les càmeres i dels oh! dels observadors meravellats que, malgrat tot, les prediccions de la mecànica celeste sempre es compleixen.

A banda de les càmeres també tenim dos telescopis per observar millor l’eclipsi: un refractor de 15 cm de diàmetre i un coronado per veure les capes més altes de l’atmosfera solar utilitzant un filtre Hα. Utilitzant aquest instrument he aconseguit una imatge del Sol eclipsat amb unes quantes protuberàncies en el llimb solar.

A més a més, com a nota curiosa i instructiva, nosaltres haviem portat una pantalla blanca i una paleta de cuina amb forats per obtindre, per projecció, múltiples imatges del sol eclipsat, com es pot veure en la imatge adjunta.  La llum del Sol es difracta per cada forat, actuant cadascun d’aquestes petites abertures com a petites lents. La gent, meravellada, es fa fotos amb la paleta i les imatges solars.

A les 8:52 s’ha produit el màxim de l’eclipsi amb un 47,5% tapat per la Lluna. Aquest ha estat un moment sense núvols i hem pogut fer fotos sense cap problema.

Ha estat cap al final de l’eclipsi quan els núvols han tornat a presentar-se i ens han impedit veure bé les últimes parts del fenomen.

Finalment, durant els últims minuts de l’eclipsi els núvols han deixat una zona lliure al voltant del Sol, la qual cosa ha permés veure l’última fase de l’eclipsi, poc abans que la Lluna abandonara el Sol a les 10:08. I hem recuperat  el Sol, totalment circular amb unes taques que l’embellien encara més.

Fotos:
1.- L’eclipsi a la platja de Gandia. 4 de gener 2011. 8:40. Enric Marco. Canon EOS 1000D, focal 300 mm, Temps d’exposició: 1/10 s.
2.- El pas de la llum del Sol a través de la paleta de cuina ens dóna un grapat de Sols eclipsats. 9:00. Enric Marco.

L’any 2011 comença amb un eclipsi parcial de Sol ben curiós. Es veurà exactament a l’eixida del Sol.El dia 4 de gener el Sol eixirà pel Sud-Est amb la Lluna tapant-li un bon troç. Donades les condicions geogràfiques de les nostres terres, el millor lloc per observar el fenomen serà la platja i i cal assegurar-vos que la direcció Sud-Est estiga lliure d’obstacles com espigons, ports o vaixells.

Els primers minuts de l’eixida del Sol, les boires i l’absorció de l’atmosfera terrestre de l’intensa llum solar permetran veure el fenomen directament sense protecció visual. Serà un bon moment per fer algunes fotos ben boniques.

COMPTE. Els vostres ulls són el més important. Quan el Sol comence a pujar en altura seran imprecindibles les ulleres d’eclipsi. Si en conserveu de l’eclipsi del 2005 les podeu usar ara. Si no en teniu, passeu per una ferreteria gran i demaneu filtres de soldador del número més gran, de l’11 o millor del 14.

L’eclipsi és parcial ja que la Lluna no passarà pel centre del disc solar sinó solament per la part superior. Serà visible des de tota Europa, nord d’Africa i oest d’Àsia. Des de les terres de parla catalana no veurem el seu començament. L’illa de Menorca, en estar més a l’est, veurà el troç més llarg de l’eclipsi.

Pose les efemèrides en hora local per a la Safor, però la diferència de temps per a altres llocs serà només d’uns minuts.

– 7:45 Moment del primer contacte de la Lluna amb el disc solar. No serà visible ja que el Sol encara estarà sota l’horitzó.

– 8:25 Ix el Sol per l’horitzó sud-est. El Sol ja està eclipsat en un 35% per la Lluna.

– 8:52 Moment del màxim de l’eclipsi. La Lluna tapa el 47.5% del Sol. El Sol està a només 4.2º d’altura sobre l’horitzó.

– 10:08 Final de l’eclipsi. En aquest moment el Sol està a 15º sobre l’horitzó.

Aquest horari pot variar uns minuts per la refracció atmosfèrica, condicions climàtiques i temperatura de l’aire.

Esperem que tingam un dia seré i ras i pugam fer unes boniques fotos.

Ah! Protegiu-vos la vista amb ulleres d’eclipsi…

Un eclipsi de Sol també és una oportunitat d’observar la natura en condicions especials. Per exemple, si voleu fer fotos curioses com aquesta, només heu d’agafar una paleta amb forats i fer-li fotos a les ombres que es projecten sobre una superficie blanca. Molt fàcil de fer.

A més a més hi ha un plus per a qui arribe més prompte a la platja. Quan encara siga fosc, cap a les 7:30 podreu veure el planeta Saturn ben brillant i alt i el planeta Mercuri prop de l’horitzó.

Més informació pot trobar-se a la pàgina de Fred Espenak de la NASA.

Foto: Simulació de l’eclipsi el dia 4 de gener de 2011 a les 8:30. Stellarium.
Gràcies a l’Agrupació Astronòmica de la Safor per les dades horàries de l’eclipsi.

Com ja he dit algunes vegades en aquest bloc, el Sol no es comporta com toca.

Després d’acabar el cicle solar passat (número 23, en la nomenclatura solar) durant el 2007 i arribar al mínim d’activitat, sembla com si el Sol s’hagués quedat com adormit. Fa uns dos anys que les taques no apareixen. Només, de mes en mes, se’ns presenta una taca ben efímera, de les que duren 1 o 2 dies.

La setmana passada, en el congrés de física solar de Palma, es parlà d’aquest Mínim d’Activitat anòmal. Deien alguns que com que el camp magnètic de les taques va a la baixa, allà pel 2015, ens quedem sense elles.

Tanmateix els heliosismòlegs, estudiosos dels sismes solars, ens tranquil·litzaren. Les vibracions observades a la nostra estrella van tornant al nivell que haurien de tindre.
I van fer una predicció. El dilluns 21 de setembre apareixeria un grup de taques important.

Les oscil·lacions del gas solar es propaguen per tot el Sol, tal com fan els sismes terrestres. I com ells donen també informació de l’interior del cos per on viatgen, en aquest cas el Sol. Però, amb una tècnica anomenada FarSide som capaços “d’observar” el que passa a la cara oposada del Sol, la que no podem veure des d’ací ja que la forma de les vibracions solars queda afectada per la presència d’una “pertorbació” a l’altra banda del Sol.

Doncs sembla que el Sol s’ha despertat. El grup de taques va aparéixer quan tocava, el dilluns, a l’hemisferi sud, cap al sud-est i està evolucionant.
I per les seues característiques pertanyen al nou cicle 24.

I internet bull de missatge d’alegria i emoció entre els físics solars després de mesos i mesos de sequera de taques…

Podem veure el grup de taques a les imatges de la sonda SOHO que està observant contínuament el Sol. I a més ha aparegut un altre grup a l’hemisferi nord.

La llàstima és que pel País Valencià no para de ploure i no podré veure-ho en persona.
Si que em sap greu…

Imatge: Imatge MDI del Sol el 23 de setembre 2009. SOHO és un projecte de cooperació internacional entre ESA i NASA.

I, sense adonar-nos-en, arribem a l’últim dia del congrés de física solar que s’està celebrant a les instal·lacions de la Universitat de les Illes Balears.

Són ja poques les xerrades que ens queden per escoltar i els ànims dels assistents estan amatent al que es diu. S’hi expliquen nous mètodes per esgarrapar algun bri de coneixement de la nostra estrella, potser massa especialitzats per contar-los ací.

Un investigador ens explica els seus treballs al laboratori de recerca de la Marina dels Estats Units.

La Marina nord-americà fa recerca punta des de fa 85 anys en moltes branques de la ciència i fins i tot hi treballen civils estrangers. Segur que hi ha algun departament de recerca restringida però la transparència de la marina nord-americana és exemplar.

Ens expliquen les observacions realitzades a la Regió de Transició, capa de l’atmosfera solar situada sota la corona i que només pot observar-se en l’ultraviolat, i com que aquesta radiació de la llum tan energètica no arriba a la superfície terrestre en ser absorbida per la capa d’ozó, cal anar a l’espai a observar-la.

Les observacions s’han realitzar amb un coet equipat amb un telescopi (VAULT) que observa en l’ultraviolat. Aquest és llançat fins a una altura de 300 km, s’obri el telescopi i mentre el coet cau cap a la Terra té temps per observar durant uns 5 minuts. Finalment un paracaigudes s’obre i el telescopi cau suaument (animació) per recuperar les dades i poder-lo usar novament.

I el plat fort del matí és la presentació dels primers resultats de l’instrument IMaX que va volar a bord de la missió Sunrise el passat 8 de juny des de la base sueca de Kiruna. D’això ja us en vaig parlar en el seu moment. I s’esperava obtenir les imatges més detallades que mai s’han vist del Sol.

I el que és veu no decep. Es veuen imatges del Sol espectaculars i… fins ací puc escriure ja que no em toca a mí desvetllar més secrets…

Pròximament ja en parlarem més quan es facen públiques les imatges. Ja us les mostraré….

I demà us posaré l’últim apunt d’aquesta sèrie en la que l’amistad renovada en serà l’eix fonamental…

Foto: Un filament vist sobre la vora del sol. El material dens i fred és sostingut sobre la superfície solar per intensos camps magnètics en forma de bucles. Del Laboratori de Recerca de la Marina dels EUA. Més imatges.

Si veure com es comporta la natura és ja de per se un goig, més em meravella encara els científics que són capaços de modelar-la, reproduir-la i finalment desvelar-ne els secrets. I això és el que s’ha vist a la segona sessió de la reunió dels físics solars. Un grup ha aconseguit reproduir a l’ordinador dues taques solars, amb tots els seus atributs: umbra, penumbra, filaments i camp magnètic.

I quin interés té reproduir la natura? Doncs, podeu imaginar que els fenomens astrofísics no es poden portar a cap laboratori terrestre com qui porta una planta desconeguda per analitzar-la. Només és possible reproduir el fenomen, normalment a l’ordinador, posant-hi tota la física necessaria per a que s’assemble a la realitat.
I us puc assegurar que el model s’assembla a la realitat moltíssim.  Ara cal estudiar el model i veure si ens fa veure algun fenomen nou a les taques reals. L’article original publicat a Science no està accessible però si que hi ha alguna notícia ací i ací en anglès.

Altre tema que ha portat discussió és esbrinar que li passa al Sol. Com ja he dit alguna vegada, sembla que aquest mínim d’activitat, que ja dura 2 anys, sense taques, no és gens normal. Fa poc ha sortit un estudi dels físics americans Livingston i Penn que han mesurat el camp magnètic de les taques solars durant els últims 17 anys i han comprovat que aquest camp va minvant any rere any. A aquest ritme el 2015 les taques hauran desaparegut completament. Serà, potser, el començament d’un nou mímin de Maunder?

Tanmateix, els heliosismòlegs, físics solars que estudien els sismes o vibracions del Sol, no estan d’acord que l’activitat solar estiga ara mateix minvant. Les oscil·lacions solars van tornant al seu ritme habitual i això ha començat a passar des de finals del 2007. El problema és que l’activitat solar no és encara visible. No se sap el perquè.

I ens han fet una predicció. En 3 o 4 dies apareixerà una taca a la cara visible del Sol. Ha estat detectada per sismologia a la cara oposada a la Terra. Ja parlarem el pròxim dilluns del tema.

Mentrestant el vent bufa fort i en la llunyania es veuen rajos….

Així és com han vist el Sol els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) desplaçats a Xina per veure uns dels espectacles més bonics de la natura.

Els eclipsis de Sol es produeixen, entre altres causes, per una casualitat feliç: la Lluna i el Sol ocupen el mateix en el cel, mig grau d’angle, uns 30 segons angulars.

I és que el Sol és molt més gran que la Lluna, exactament unes 400 vegades més gran, però resulta que es troba a unes 400 vegades més lluny de la Terra que el nostre satèl·lit natural. De manera que les grandàries i les distàncies mútues és compensen i fan que els dos astres resulten iguals a la visió humana. Ara cal només que es superposen de tant en tant per tindre completa la festa.

Els companys de l’AAS conten al seu bloc les tensions abans de la totalitat per uns veïns molestos i per uns núvols amenaçadors i la seua alegria durant la totalitat. Fins i tot els centenars de libèl·lules deixaren de volar.

Una hora després de la fase de totalitat una pluja torrencial no els deixà acabar de veure la fase de parcialitat però l’objectiu estava complert.

Podeu saber-ne més al bloc eclipsechina2009.blogspot.com

Foto: Eclipsi total a Anji, Xina. AAS

Els que tinguen la sort d’estar ara a la part central de la Xina podran gaudir d’un preciós eclipsi de Sol d’una durada excepcional. A casa nostra l’eclipsi no serà visible. Només els habitants de gran part d’Àsia i del Pacífic seran els testimonis del fenomen celeste.

Els habitants de Shanghai, i en general de tota la conca del Yangtzhé, podran veure com segons la mitologia xinesa el drac s’engul la Lluna per a més tard vomitar-la.

La durada serà més de 6 minuts ja que es dóna la circumstància que la Terra està prop del seu punt més allunyat del Sol, l’afeli, i, a més a més, la Lluna està en el seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu. Això ens presenta una gran Lluna i un Sol petit que faran durar l’eclipsi més del normal.

Des de fa uns deu dies l’expedició de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) recorre Xina i avui ha arribat al seu punt d’observació a la ciutat d’Anji. M’envien diàriament la crònica del dia que jo penge en el bloc del viatge.

Si esteu interessats en les aventures d’uns saforencs en terres de Xina punxeu en el següent enllaç: eclipsechina2009.blogspot.com

Encara que els articles venen signats per mi, jo només els he penjat tal com m’han arribat.

També podeu seguir per internet aquesta matinada l’eclipse en directe retransmés per l’expedició Shelios.

Imatge: La muralla xinesa el dia que anaren els membres de l’AAS. Un dia de mascletà?