Aquesta pregunta me l’he feta moltes vegades i de moment encara no he trobat a ningú que me la puga contestar…Ahir divendres vàrem assistir a la tercera conferència del cicle “
La ciència i la tecnologia des de la Safor: una finestra oberta“, organitzada per Joaquin Grau del CEIC Alfons el Vell de Gandia.
La sala del segon pis de la Casa de la Cultura “Marqués de González Quirós” es va quedar menuda per acollir la conferència que sota el títol “Matemàtiques en la societat de hui: Entre el centre i la frontera” impartien el catedràtic de matemàtiques de l’IES Jaume II el Just de Tavernes, Vicent Fluixà, i el professor de matemàtiques a la Universitat de València i alcalde de Tavernes, Jordi Joan.
El públic entre el qual hi havia també alumnes, professorat, i companys dels conferenciants, omplia de gom a gom la sala, que va haver d’obrir les portes perquè la gent del passadís pogués escoltar la dissertació, molt divulgativa i adaptada a gent no especialista, sobre el món de les matemàtiques i on es va demostrar que qualsevol activitat, fins i tot les menys impensables, tenen i necessiten d’aquesta ciència.
El titol de la xerrada reflectia clarament l’ambit del debat: la matemàtica està al centre de totes les ciències bàsiques, per suposat, però també en la majoria de les ciències socials, com ara economia, empresarials, magisteri. Però també està a la frontera del coneixement i cada dia s’enfronta a nous reptes.
Jordi Joan comença definint el perfil d’un matemàtic, una persona que sap anar a l’arrel del problema, que no es distrau anant per les branques. El matemàtic és una persona amb el cap ben moblat i estructurat, afegiria jo.
És una professió sense pràcticament atur, i lluny del tòpic que fer matemàtiques només serveix per donar classe. Els matemàtics estan molt valorats a tot arreu. Als EEUU es calcula que la demanda d’aquests professionals pujarà un 10%.
Jordi Joan, que ha fet alguna estada d’investigació a Alemanya, llegí un fragment d’una entrevista a un director d’un centre de recerca alemany en que elogiava la contractació de matemàtics espanyols i portuguesos.
I és que, com comentà Jordi Joan, l’estat està gastant-se milers de milions d’euros en formació a les universitats per a que els professionals ben formats se’n vagen fora i augmente els ingressos de les empreses d’allà. Una irresponsabilitat del govern espanyol que ha deixat la recerca a l’estat de la mà de Déu, dic jo.
Tots seriem capaços de dir noms de cantants o esportistes però pocs sabriem dir noms de matemàtics famosos. Ens posà el cas de Grigori Perelman, guanyador de la medalla Fields, l’equivalent del Nobel per a matemàtics, i un dels premis del milió de dòlars per resoldre la conjetura de Poincaré. De personalitat difícil ha rebutjat els dos, tot dient que no volia ser la mona del circ.
Altre matemàtic destacat per Jordi va ser Francisco Álvarez Molina, antic director de la borsa de Paris i que fart del rumb que porta l’economia mundial ara propunga l’economia del be comú. Participava en el programa No és un dia cualquiera de RNE, fins que els nous dirigents de l’ent RTVE van decidir defenestrar-lo. Us recomane el seu bloc No le digas a mi madre que trabajo en bolsa i els seus àudios La bolsa y la vida.
Vicent Fluixà ens parlà de l’ensenyament de les matemàtiques en ESO i Batxillerat i com les hores dedicades a la matèria s’han mantingut malgrat la multitud de plans educatius que s’han succeïts al llarg dels últims 30 anys, des del pla general d’educació del 1973 a la LOGSE, passant per la LOCE, LOE, etc… i les reformes que pretén el ministre actual…
Respecte a la Universitat, Jordi Joan parlà de la reducció de les matèries de matemàtiques en les ciències bàsiques que han passat a ser pràcticament receptaris com s’esdevé a les carreres tècniques com Enginyeria, Camins, etc, per exemple.
Vicent Fluixà i Jordi Joan comentàren com l’ensenyament de les matemàtiques s’ha anat adaptant a les noves TIC i ens detallà, amb interessants exemples, diversos utilitats informàtiques gratuïtes i de pagament per a treballar en classe. Parlà de Jomlaa, de moodle, de derive, mathematica i Mablab. Vicent ens mostrà l’ús de Geogebra, potent programari lliure per ensenyar matemàtiques. Impressionant. Ja m’hagués agradat aprendre el significat de les successions i els límits amb una eina tan potent.
La darrera part de la conferència es dedicà a parlar del Nombre d’or que dóna la proporció perfecta.
Ens contà com construir-lo geomètricament, i com el podem trobar als monuments grecs com el Partenó a Atenes, en les proporcions de les targetes de crèdit, en el DNI i en el SIP sanitari. I com a partir d’ell es pot generar una espiral d’or i l’angle d’or de 137.5º.
Aquest Angle d’or resulta que és l’angle que formen les branques d’un arbre en creixer per optimitzar les llum del sol. L’evolució sempre en marxa….
La xarrada, que ja durava dues hores, acabà amb un vídeo espectacular en que es veia com es generava, a partir del nombre d’or, tota la disposició de les llavors d’un girasol….
La secció de preguntes començà. I jo vaig fer la pregunta del principi:
Jordi, tu que creus que les matemàtiques es creen o es descobreixen?
Jordi pensa que realment les matemàtiques estan en la natura i que cal un matemàtic per descobrir-les.
Emili Morant, matemàtic i blocaire, també intervingué remarcant la visió platònica de les matemàtiques dels conferenciants.
Finalment el moderador, dirigint-se a l’alcalde de Tavernes, constatà l’escasesa de polítics matemàtics. I aquest respongué: un matemàtic té la particularitat que sap que una acció porta una conseqüència i això molts polítics de hui en dia no ho saben.
Fotos: Moments de la xerrada. Enric Marco.
M’agraden molt les referències amagades a la ciència en sèries i pel·lícules. Descobrir-les és sempre un repte.
per no haver de pensar que cal innovar o canviar d’opinió. És cosa sabuda que el cervell humà recorre a mil subterfugis abans de trencar-se el cap contra la paret. El que importa al cervell no és la recerca de la veritat, sinó sobreviure. I si per això és millor no pensar o seguir pensant com abans, doncs té una excusa perfecta per no pensar més. (Pròleg al llibre “Excuses per no pensar” d’Eduard Punset)
a que l’habitació tenia una “forta olor” de cianur després de la mort de Turing, que la inhalació condueix a una mort més lenta que la ingestió, i que la distribució del verí en els òrgans de Turing era més coherent amb la inhalació de que amb la ingestió.
