Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Ciència

Està boja la nostra espècie? L’ús de l’energia nuclear

1

L’energia nuclear ha estat un mal negoci per a la humanitat. Tant si l’ús és civil (centrals nuclears) com militar (armes) els elements radioactius alliberats al medi ambient comprometen la vida en el nostre planeta. Serem els destructors de la nostra espècie?De tot això ens parla Vicent Martínez Sancho a l’obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Vicent Martínez Sancho ha estat professor de Física a la Universitat de València durant quaranta anys. Però a banda d’ensenyar com funciona el món, s’ha preocupat també per la societat on viu. Per això ha estat un dels fundadors de Nacionalistes de la Valldigna. I també ha estat lligat des de sempre a Acció Cultural del País Valencià des del seu naixement i en fou president una pila d’anys. A banda de tot això, vaja per endavant, que ha estat un del meus millors professors de física a la facultat. En català ens ensenyà que el món físic pot entendre’s i com construir equacions que ens el determinen. Per tot això, li tinc molt de respecte i estima.

Si, a més a més, lliguem el seu compromís cívic i la seua passió per la ciència podrem entendre la seua preocupació per les conseqüències de l’ús de l’energia nuclear, tant en la seua vessant civil (centrals nuclears) com militar (armes de destrucció massiva).

Fruit d’aquest interés ha estat la seua darrera obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Contava el professor Vicent Martinez Sancho, en la seua presentació al Casal Jaume I de Gandia, que el problema del canvi climàtic és ben real i ben greu segons l’informe del 2007 del Pannell Internacional (IPCC). L’excés de diòxid de carboni és d’origen antròpic (humà) i, si no s’atura aquesta tendència, el 80% de les espècies pot desaparéixer. L’única solució al canvi global, diu l’informe, és substituir les fonts d’energia fòssil per fonts no contaminants com ara les renovables, la nuclear o fer aparells de captació de CO2.

En aquest informe s’han basat els membres del lobby espanyol de nuclears (Foro Nuclear) per publicitar la bondat de les centrals nuclears argumentant que no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Són industries netes, diuen. Tanmateix Martinez Sancho ens féu veure que aquesta innocuïtat és una fal·làcia, ja que el procés d’extracció del combustible nuclear, des de la mina de pechblenda a l’Àfrica, fins a l’obtenció de l’isòtop d’urani 235, útil per a la central nuclear, és llarg i costós i emet grans quantitat de gasos d’efecte hivernacle. Només cal pensar en el moviment d’enormes quantitats de roques, en la utilització de maquinària pesant que funciona amb combustible fòssil, el seu transport, el seu enriquiment, etc…

El professor ens parlà de l’ús de l’energia nuclear com un drama en tres actes:

  1. L’enriquiment, o concentració de l’isòtop d’ 235U, útil per a les centrals.
  2. La generació d’energia elèctrica a la central nuclear.
  3. El problema dels residus.

Ens detallà cadascun d’aquests punts que podeu llegir en el llibre. Ací us parlaré una mica del tercer problema: què fem dels residus?

En el nucli del reactor l’energia s’aconsegueix bombardejant amb neutrons l’urani (235U) tal com ja vaig explicar a l’apunt dedicat a l’accident nuclear de Fukushima. Aquest urani s’anirà trencant (o fissionant) pel xoc dels neutrons en trossos, elements químics més petits que són, al seu torn, radioactius. És a dir, són emissors de partícules energètiques enormement perilloses per a la vida.

En general aquests elements resultants no són vàlids per a la producció d’energia i s’han de retirar de la pila de combustible nuclear. Són els residus nuclears. Alguns es desintegren en poques hores o dies transformant-se en elements estables no radioactius. D’altres, però, triguen anys, o fins i tot milers d’anys, en deixar de ser perillosos. El seu emmagatzematge és, per tant, problemàtic ja que s’han de guardar en un lloc tancat, estanc, a prova de terratrèmols, tsunamis o d’atacs terroristes durant milers d’anys. I qui ens assegura que això és possible? Deixem una herència als nostres fills que no es pot desactivar, i als fills del nostres fills i molt més enllà.

L’elecció de Villar de Cañas com a seu del magatzem de residus nuclears (ATC) només és una ubicació per a 60 anys. Dos problemes se’ns plantegen. Primerament deixem el problema per a les generacions futures ja que els que han pres la decisió ja no hi seran en passar aquests anys i després, què farem passat el temps establert amb els residus?

Una cosa està clara, va dir Martinez Sancho, el canvi climàtic pot ser un desastre però la vida no desapareixerà. Tanmateix la radioactivitat afecta l’ADN de les cèl·lules, causa mutacions i la mort. La vida al nostre planeta està, doncs, clarament compromesa amb l’ús de l’energia nuclear.

El professor detallà els accidents més importants de les centrals nuclears, com el de Three Mile Island, el de Txernòbil o el de Fukushima. Tots han deixat una zona inhabitable al seu voltant, contaminada durant anys per elements radioactius. Isòtops radioactius com l’estronci (90Sr) que pot substituir el calci del nostres ossos, el iode (129I) que pot substituir el iode de la nostra tiroide, o el cesi (137Cs) que substitueix el potasi. Tots aquests són productes normals de la fissió nuclear de l’urani a les centrals i un accident greu allibera al medi ambient aquests productes.

Per a la humanitat l’ús de l’energia nuclear ha estat un mal negoci. Si ja vam començar amb  l’alliberament explosiu d’energia en les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, l’ús pacífic de l’energia nuclear ha resultat ser una bona enganyifa, ja que ni les centrals han resultat segures ni s’ha sabut solucionar el problema dels residus, ajornant-lo per a les generacions futures.

La presentació del llibre acabà amb una referència a les proves atòmiques a Moruroa (Polinèsia francesa) que han deixat un depòsit de 5 quilògrams de plutoni al vas coral·lí. I amb un gram, ben repartit, n’hi ha prou per fer desaparéixer la població de la Terra.

Som conscients del desastre nuclear que hem causat i que hem deixat per als nostres fills? Vertaderament som Homo Sàpiens?

Fotos: Presentació del llibre al Casal Jaume I de Gandia. Enric Marco.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Exposició sobre el Parc Natural del Túria

2

Expo-Parc-Turia

Enguany, el Parc Natural del Túria compleix cinc anys. Bon moment per aturar-nos i recapacitar en el que s’ha fet en aquest parc que es troba al costat mateix de la major urbs valenciana, la ciutat de València. Això implica una gran pressió demogràfica i ambiental en un espai natural que segueix el riu des de Pedralba a València de 35 km de longitud i 4480 hectàrees de superfície.En febrer del 2011 la Universitat de València començà a pensar en fer una exposició sobre el Parc Natural del Túria en la que se mostraren els valors ambientals i socioculturals del parc així com també els seus problemes.  A més a més calia reflectir l’activitat que la Universitat de València, l’Oficina Tècnica del Parc i els grups de voluntaris, com per exemple la Coordinadora en defensa dels boscos del Túria, estan realitzant.

Durant aquests mesos personal d’11 departaments de la Universitat han estat treballant en molts diversos temes per a l’exposició. El resultat de tot això ha estat resumit en 24 pannells en els quals han participat 32 autors.

En l’exposició, ara inaugurada al Teatre Antonio Ferrándiz de Paterna, a part de conéixer la fauna del parc, els seus mamífers, aus, crustacis, arbres, plantes, també podem veure, altres temes de l’acció humana sobre l’espai natural com per exemple, el patrimoni de la guerra civil, amb les trinxeres, nius de metralladores, o bé el patrimoni hidràulic, o la química del riu, etc…

Jo he participat en l’exposició amb un pòster, Observem el cel nocturn: la contaminació lumínica, fruit del nostre estudi de la contaminació lumínica del parc que vàrem començar la primavera passada i que encara continuem amb mesures, però també amb campanyes de concenciació en les nou poblacions del parc. En aquest pòster explique les possibles activitats astronòmiques que es poden fer actualment i les que es podrien realitzar amb una millor actuació en contra de l’excessiva il·luminació artificial de les àrees urbanes i residencials i de les activitats industrials que es poden trobar fins i tot dins o a la vora del parc.

El comissari de l’exposició, el professor Ángel Morales, davant de les autoritats, regidors de l’ajuntament de Paterna, el vicerector de Participació i projecció territorial de la Universitat de València, el director del Parc i el director de Medi Natural de la Generalitat Valenciana i el públic assistent, feu un discurs  que acabà dient: “Espere i desitge que aquesta exposició siga un èxit en tots els municipis i que els visitants, ciutadans i autoritats, gaudisquen d’aquesta i valoren la necessitar de protegir i mantindre aquest espai per a les generacions futures.

Fotos d’ Ángel Morales.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Una societat basada en recursos no renovables és insostenible

0
Tal com havíem quedat els alumnes de l’IES Sixto Marco d’Elx, junt amb el seu professor de Física i Química, Vicent Soler, arribaven a l’Aula d’Astronomia situada al Campus de Burjassot, ja passades les quatre de la vesprada.El Sol ja estava molt baix a aquesta hora. Va ser, per tant el nostre primer objectiu abans que s’amagara completament darrere de les teulades de Fira València. Les taques visibles a la fotosfera solar, algunes tan grans com tres Terres, es veien entre les boires vespertines i causaren admiració als alumnes del Baix Vinalopó.

Una vegada amagat el Sol i mentre se’ns apareixien les estrelles i els planetes, baixàrem per construir un espectroscopi de ma, capaç no només de separar els colors amagats dins de la llum blanca d’un font lluminosa, sinó també de veure les línies d’absorció i d’emisió que ens mostren quina és la natura del gas que brilla. L’espectroscopi, inventat per Joseph von Fraunhofer al segle XIX, va permetre un cosa tan meravellosa com és conéixer quina és la matèria de que estan fetes les estrelles i galàxies.

I una vegada ja de nit, i amb una mica de pressa, els xiquets i xiquetes elxans admiraren el planeta Júpiter amb les seues bandes i satèl·lits, moments abans d’anar al Club Levante a l’acte de lliurament del III Premis Llegir Sense Fronteres.

I és que un any més un estudiant de l’IES Sixto Marco d’Elx ha tornat a guanyar el guardó que ofereix Bromera, la Càtedra de Divulgació Científica de la Universitat de València i la CAM. Laura Serna, estudiant de 3r d’ESO de l’institut d’Elx ha estat la guanyadora. A més a més, la modalitat de Batxillerat l’ha guanyada una altra dona, Anna Sirerol, de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna.

Ja a les dependències del Club Diario Levante al polígon Vara de Quart, el professor Fernando Sapiña ens parlà dels reptes energètics del futur, inaugurant d’aquesta manera l’Any Internacional de la Energia Sostenible. Ens contà que donat que es preveu que l’any 2050 hi haja uns 9.000 milions de persones al món el problema de l’energia serà greu. “Si la població mundial segueix augmentant exponencialment i millora la qualitat de vida d’una part cada vegada més important d’aquesta, el consum de les formes més modernes d’energia aumentarà“, va dir. Els estudis indiquen que en menys de 50 anys s’esgotarà el petroli, el gas en 64 anys i el carbó en 155 anys. Per suplir això amb centrals nuclears l’any 2050, caldria inaugurar-ne una cada 2 o 3 dies, cosa inasumible.

Tanmateix hi ha alternativa al repte energètic futur, fins i tot, amb la tecnologia actual. Dos investigadors de Princeton, Stephen Pacala i Robert Socolow, publicaren un article l’any 2004 a la revista Science, i demonstraren gràficament com l’ús d’un conjunt de tecnologies existents podrien reduir els nivells de CO2 a l’atmosfera per evitar els efectes perillosos del canvi climàtic. L’article presentava 15 opcions, cadascuna d’elles amb el potencial per reduir les emissions en 2050 d’una gigatona de diòxid de carboni per any.

Hi ha, per tant, opcions i treball realitzat per aconseguir-ho. Segons Sapiña “la sostenibilitat és imperativa en el segle XXI i cal utilitzar fonts d’energia renovable“.

Després de la conferència, el vicerector d’Investigació de la Universitat de València, Pedro Carrasco i el director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, Josep Antoni Fluixà, lliuraren els III Premis Llegir Sense Fronteres que enguany han guanyat Laura Serna de l’IES Sixto Marco d’Elx en la modalitat d’ESO i Anna Sirerol de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna en la modalitat de Batxillerat. Les dues estudiants recolliren els seus premis, consistents en un ordinador portàtil i la col·lecció completa de la col·lecció Llegir Sense Fronteres publicats per Bromera i la Universitat de València.

Finalment, les dues estudiants es dirigiren al públic per agraïr el premi i l’estimul i ajuda dels seus professors.

Foto: D’esquerra a dreta, el vicerector, Soledat Rubio, directora de la Càtedra de Divulgació de la Ciència, les dues estudiants, Josep Antoni Fluixà i Fernando Sapiña. Enric Marco.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una alumna d’Elx, premi al comentari de text científic

0

Laura Serna, estudiant de 4t d’ESO de l’IES Sixto Marco d’Elx, guanya el premi Llegir Sense Fronteres de divulgació de la Universitat de València.

L’alumna de 4º d’ESO de l’IES Sixto Marco d’Elx, Laura Serna, es prepara per a viatjar dijous que ve a València i rebre un guardó pel seu treball d’anàlisi i comentari científic del llibre El cervell polièdric, de Xavier Durán. Ella i l’estudiant de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna, Anna Sirerol Talens, han resultat guanyadores de la tercera edició dels premis Llegir Sense Fronteres de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

L’objectiu de la convocatòria, suportada per l’Obra Social de la CAM i que compta amb la col·laboració de la Fundació Bromera, Información i Levante-EMV, periòdic del mateix grup editorial, és estimular l’hàbit de lectura i la creativitat entre els estudiants de Secundària.

Serà la seu del Club Diari Levante que aculla dijous que ve a les 19.30 hores el lliurament de distincions a les dues estudiants de la Comunitat.

Serna, de 15 anys d’edat, assegura que el que li va dur a preparar el treball amb la supervisió del seu professor de Física i Química va ser la “curiositat” que li va produir “descobrir les claus del cervell, com que els sentiments són química” en aquest llibre. “Mai havia estudiat ni coneixia les claus del cervell i em va semblar molt curiós de llegir“, ressalta sobre l’obra la guanyadora d’aquest concurs.

La jove estudiant no té encara clar que estudiarà en acabar el batxillerat, però si té clar que el seu lloc “està en les ciències“. A més, ja sap en què consisteix la divulgació científica. El seu propòsit amb el comentari de text guanyador no era altre que “fer un resum del llibre perquè algú que no ho coneguera poguera entendre el que diu“. Pura divulgació.

L’alumna il·licitana ha contat amb el suport del seu professor per al procés d’escriptura del text, per a la redacció del qual ha escollit el valencià per ser la llengua que rep les seues classes d’assignatures científiques.

El premi consisteix en “un ordinador portàtil” i un pack de llibres “de la col·lecció de Bromera“, com recorda la representant alacantina d’aquest concurs.

Una alumna de Elche, premio al comentario de texto científico.  Article d’A.V. al Diari Información d’Alacant. 17 de gener 2012.

Foto: Laura Serna, ben contenta. Diari Información.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Molta gent se’n va a l’estranger perquè ací la ciència no es valora

0
Anna Sirerol, estudiant de batxillerat i guanyadora del Concurs de Divulgació Científica “Llegir sense Fronteres” de la Universitat de València.És de Tavernes de la Valldigna, té 17 anys i li espera un gran futur en la medecina. Almenys així ho demostra el primer premi aconseguit en el concurs a nivell autonòmic organitzat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València, en la que col·labora Levante-EMV.

En què consisteix el concurs de divulgació científica?
Edicions Bromera, una de les patrocinadores del concurs, va traure uns llibres de divulgació científica. En el concurs havíem d’escollir un d’aquests títols i preparar un resum d’aquest exposant també el nostre punt de vista. Jo vaig escollir  “La fi de la diabetis? Cèl·lules mare, l’esperança de la biomedicina“.

Per què la diabetis?
Sentia molt curiositat. En la meua família hi ha uns quants membres que la pateixen com la meua avia, ma mare i fa poc li la van detectar al meu germà de 20 anys.

I quina va ser aquest punt de vista que li ha valgut el premi?
Per a mi va ser una obra molt interessant ja que, si bé no exposa com es pot curar la diabetis, perquè realment encara no es pot, sí que explica els motius pels que encara no s’ha trobat una cura i els problemes que es troben els científics amb les cèl·lules mare en la investigació contra la diabetis.

Pensa aprofundir més?
Clar que sí. És un tema en el que queda molt per investigar. Jo vull estudiar medicina i quina millor especialitat que aquesta, per a encaminar el meu futur professional.

Creu que la gent de la seua edat està interessada per la ciència?
Crec que la falta de mitjans per a accedir al coneixement de la ciència és el que fa que els joves perden interés en la matèria.

Com se’ls podria motivar?
Fent-la més pròxima, organitzant activitats més pràctiques i atractives i no limitant-se a la teoria en les aules.

Aleshores, en les aules no vos preparen suficientment?
Sí, sí! Les especialitzacions de batxillerat si que estan ben orientades per a seguir després la formació en les carreres.

I si és així, per què hi ha tant d’atur entre els joves?
Perquè en aquest país no es valora la recerca. Molta gent jove que acaba la seua carrera de ciències se’n va a l’estranger.

Article de Toni Álvarez Casanova, Levante-EMV La Safor. Dissabte, 14 de gener 2012.

Els articles de les seccions comarcals del diari no estan, moltes vegades, en la xarxa. Per això us l’he traduït i posat al meu bloc, i sense l’enllaç corresponent, donant que no existeix l’original a la xarxa. Us deixe, això si, l’article en paper escanetjat. Enric Marco.

Foto: Anna Sirerol, per Toni Álvarez, de Levante.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

Espanya no necessita Ciència ni Cultura

0
«Lo que España necesita». Així es titulava el programa electoral del Partit Popular. I ara, en el primer disseny de ministeris del nou president Mariano Rajoy, veiem que Espanya no necessita ni ministeri de Ciència ni de Cultura. I quasi tampoc de Medi Ambient, àrea que queda en tercera línia al departament dirigit per un ex-ministre, Miguel Arias Cañete, que repeteix en Agricultura, recordat per les seues declaracions escassament conservacionistes. Alhora, desapareix la Secretaria d’Estat per al Canvi Climàtic. Poc sorprenent, d´altra banda.
Després del desconcert inicial provocat per l’absència del Ministeri de Ciència i Innovació, el BOE del dia de la loteria de Nadal aclaria dubtes: el Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit per Luis de Guindos, disposarà de la Secretaria d’Estat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. D’aquesta manera, es trenca una tradició, potser com a resultat de la situació financera actual, perquè la ciència abans d’avançar de manera independent sempre havia estat lligada a Educació, des de que Adolfo Suárez en la primera legislatura va crear el Ministeri d’Educació i Ciència.Ens quedem amb tots els dubtes i temors aquestes festes. La desaparició del Ministeri de Ciència sona a una davallada de la inversió pública en recerca, precisament ara, quan cal apostar per la I+D+i com a factor clau d’un model de creixement econòmic amb futur en aquest context d’economia globalitzada. Perquè ja no podem produir més barat per a eixir de la crisi o crear llocs de treball, sinó promoure per productes i serveis d’alt valor afegit, encara que siga una aposta a mitjà i llarg termini. També resten en la incertesa la creació de l’Agència Estatal d’Investigació i entitats que han treballat tant per a impulsar la cultura científica i de la innovació com ara la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) creada, d´altra banda, en temps del Govern Aznar, ara fa deu anys.

Espanya no necessita Ciència ni Cultura, Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de desembre 2011.

Imatge d’Image Editor. Fields of Science. Alguns camps de la ciència inclouen astronomia, biologia, informàtica, gelologia, lògica, física, química i matemàtiques. Amb permís de Creative Commons.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

“Que inventen ellos”

2

Inventen ellos

Permeteu-me que comence amb un títol en castellà per recordar la famosa citació de Miguel de Unamuno. L’intel·lectual espanyol pronuncià aquesta frase, que ha esdevingut un tòpic, a l’inici del segle XX per significar la poca importància que tenia per a ell el progrés científic a Espanya.

I si bé a l’Estat espanyol la ciència i la tecnologia han estat sempre humiliades, impròpies i marginals en la seua construcció des del segle XIX fins al començament de la Transició, l’arribada de la democràcia va suposar un impuls espectacular de projectes científics, tesis o noves instal·lacions, algunes de les quals internacionals, com ara els telescopis de les Canàries. I si la investigació avançava en recursos i també en relacions amb altres centres de recerca estrangers, també va començar una tímida política d’incorporació de valors, de dins i de fora, amb el programa Ramón y Cajal. La ciència i la tecnologia, que tècnicament anomenem generació de coneixements, és el pilar fonamental sobre el qual se sustenta l’economia d’un país. Les patents registrades dels diferents centres de recerca generen molts beneficis. Tanmateix, en la investigació bàsica la major part de la generació de coneixement no dóna bens tangibles sinó articles científics publicats en revistes internacionals. Els països democràtics industrials solen invertir en recerca i desenvolupament (R+D) prop del 3% del producte interior brut (PIB), mentre que els que no arriben ni a l’1% no poden, evidentment, competir.

Fa uns anys, no massa, la Generalitat Valenciana es va apuntar, amb sorpresa i alegria per a la major part del món acadèmic, a la promoció i creació de diversos centres singulars de recerca. No era aquest un cas estrany a Europa. A Alemanya hi ha nombrosos centres de recerca que depenen del Land (estat federat alemany). Jo mateix vaig fer la tesi en un de física solar pertanyent al Land de Baden-Wüttemberg. Normalment ja tenen unes quantes dècades de funcionament i són competitius. La cosa és que la nostra Generalitat creà a mitjan dècada dels 2000 tres centres d’investigació centrats en la medicina: el Centre Superior d’Investigació, Docència i Assistència Oftalmològica, el Centre Superior d’Investigació en Salut Pública i el Centre d’Investigació Príncipe Felipe. A tots, se’ls construí un edifici gran i bonic a les zones més modernes de València i, incomprensiblement, lluny dels grans hospitals i dels centres de recerca en medicina.

Ben prompte, el primer, dedicat a l’oftalmologia, passà a mans privades. El gestiona la Fundació Oftalmològica del Mediterrani i és realment només una clínica dedicada al diagnòstic i tractament de les patologies de la vista, és a dir, com una mena d’IVO (Institut Valencià d’Oncologia) de la visió. El segon sembla que continua funcionant just al costat de la rotonda de l’entrada nord de València, tot i que part de les dependències que havien de ser laboratoris són ocupades per despatxos del personal administratiu de la Conselleria de Sanitat. Però és el tercer, el Centre d’Investigació Príncipe Felipe (CIPF), el que ha estat portada de tots els diaris, tant locals com de l’Estat i fins i tot d’internacionals per l’Expedient de Regulació d’Ocupació que ha posat al carrer investigadors i tècnics, experts mundials en recerca mèdica.

El CIPF va nàixer ajuntant diverses línies de recerca de biomedicina de l’hospital La Fe, de diferents departament universitaris i centres de recerca i d’incorporacions d’investigadors de centres d’elit estrangers. Però el fitxatge estrella del genetista serbi Miodrag Stojkovic com a subdirector científic fou un car caprici i, a més, no aparegué per València quasi mai. La construcció de quatre sales blanques semblava desproporcionada, igual que la compra de centenars de gàbies per a animals d’experimentació. Finalment, a la darreria de novembre passat 114 investigadors han estat acomiadats i, amb ells, quatre becaris predoctorals. La causa és la baixada d’ingressos que hi aportarà la Generalitat, ja que dels 9,8 milions d’euros el 2009, ha passat a consignar-ne 4,6 enguany, per a retallar-ho a 4,4 milions per al 2012.

L’acomiadament de quatre becaris predoctorals és especialment sagnant perquè aquests aprenents d’investigadors veuen truncada la seua carrera científica i no tenen fàcil la seua recol·locació en altres llocs d’investigació. A més a més, l’acceptació d’una beca comporta unes obligacions per part de l’estudiant i per part del centre d’acollida i sembla que el CIPF les ha incomplides amb l’acomiadament dels investigadors en formació. Ara mateix els exbecaris s’estan assessorant per reclamar els seus drets.

A un centre d’investigació com el CIPF, se li reduirà el pressupost, el personal i fins i tot els investigadors que s’hi queden també patiran una baixada de sou. Un fet que no té cap precedent a Europa i segurament al món: la degradació d’un institut de recerca, que ja ha estat denunciada en revistes científiques internacionals com ara Nature. Els valencians sempre donant-se a conèixer a tot arreu. En això sí que som capdavanters. I una vergonya enfront d’Europa, quan sabem que el 70% dels 60 milions d’euros que costà l’edifici del centre va ser pagat amb fons europeus.

Les línies de recerca del CIPF estan centrades en la biomedicina, la medicina regenerativa i el disseny de nous fàrmacs. El menyspreu de la Generalitat valenciana en general i de la Conselleria de Sanitat en particular envers un centre amb reconeixement internacional el pagarem en el futur amb el retard en algunes investigacions capdavanteres. La miopia dels dirigents polítics no els permet veure que d’ací a uns anys les patents del que s’hauria pogut descobrir a casa nostra caldrà pagar-les a fora.

I, per acabar d’arreglar-ho, fa uns dies el tancament programat del Museu Valencià d’Història Natural, per impagament de la Diputació, demostra encara més el nul interès per la ciència de les nostres institucions. Que passen 7000 xiquets a l’any pel museu no sembla que siga important per al president de la Diputació que deu 72000 euros per al manteniment i personal del Museu. Un xiquet o xiqueta, sobretot en l’etapa de primària, arriba amb els ulls oberts, amb la ment desperta, ple de preguntes. Així és com naixen els futurs científics. Els polítics que patim a les institucions valencianes, homes i dones de mirada curta i que busquen el guany fàcil i ràpid, no entenen la formació de la ment d’un futur científic. No valoren les vocacions que es puguen desfermar en la visita a un museu de ciència o a un dia de portes obertes en un institut de recerca.

Per a la Generalitat Valenciana, i també per a la Diputació, la ciència és un afegit bonic que pot fer somiar però que no porta diners immediats. Un mal necessari que poden retallar si cal. Un luxe que podíem permetre’ns abans però que ara cal extirpar.

I tanmateix s’equivoquen. Ja fa temps que s’ha vist la relació existent entre la inversió en ciència i tecnologia i el desenvolupament econòmic d’una societat. Observem amb enveja Alemanya, que inverteix un 2,8% en R+D del seu PIB, mentre que Espanya no arriba al 1,5%, molt per sota del 2% que és la mitjana de la Unió Europea. Una Alemanya que ara mateix lidera la Unió i que només té un 7% d’atur.

Així que… “que inventen ellos”, els ho comprem tots a ells i els qui acaben les carreres científiques a les nostres universitats, després de fortes inversions en la seua formació, que vagen a treballar a Munic, Bonn o Berlín, que, de segur, hi seran més ben tractats.

“Que inventen ellos”. Enric Marco. El Punt Avui. València. 15 de desembre 2011.

Foto: Banderes a mitja asta en contra de l’ERE en el centre Príncipe Felipe– El País. José Jordán.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

2011, els elements

0

Taula periodica elements

L’Any Internacional de la Química-AIQ, el 2011, arriba a la fi, l’acomiadem parlant de la taula periòdica, TP, dels elements químics.Es coneixen poc més de cent elements diferents; el més lleuger, el primer de l’ordenació que deixà el genial i tossut Mendeléiev (1869), és l’hidrogen. El més abundat, amb diferència, en l’univers. L’últim lloc de la TP, però, és un privilegi provisional, no està tancada. Aquests últims són elements fabricats al laboratori, d’existència fugaç.

La TP conté molta informació, de química; també, però, d’ideològica. Només han d’evocar noms d’elements com ruteni, franci, germani, poloni, californi, hafni o encara més rodons europi i americi, tots descoberts del segle XIX a meitat del XX: nacionalisme emergent. També hi ha una tongada de noms que honoren científics, més patriotisme?: mendelevi, no podia faltar, einsteni, rutherfordi, bohri o el curi, que reconeix el treball del matrimoni Curie. Així mateix, hi trobem un nom que parla del sexisme en la ciència. Lisa Meitner, destacada científica de la primera meitat del segle passat, donà l’explicació de la fissió nuclear; els mèrits, en forma de premi Nobel de química, només se’ls reconegueren a un col·lega, home. Fa catorze anys, a manera de penitència, l’associació de química, IUPAC, que promou l’AIQ, acordà batejar meitneri a un element. També trobem algun altre que no acaba d’assentar el nom: Com s’ha de dir wolframi o tungsté? Fa poc, la IUPAC aprovà el segon. Aquest metall està en el paquet dels elements estratègics. Està lligat a la nostra història: ajunten vostés Galícia, Guerra Civil, Hitler, Franco i el nom del metall i emergirà un pacte de guerra.

Anem a l’aula. Potser recorden que en alguna ocasió se’ns digué que els elements del final de la TP eren poc importants i, per tant, no valia la pena ni d’aprendre’n el nom. Si això ha sigut cert en algun moment, que no eren importants, ara no ho és. Mirem-ho amb algun exemple: el tàntal, quasi tots els dispositius d’electrònica digital el contenen, s’extreu d’un mineral de nom més familiar, el coltan; el neodimi, contribueix a crear els imants permanents usuals més forts, els pot trobar en els auriculars lleugers d’alta fidelitat, que tant abunden ara; l’europi, les bombetes de baix consum, l’ús de les quals s’està estenent, també contenen europi en la mescla per tal de crear una llum que s’assemble a la solar el més possible, també els bitllets d’euros, per a dificultar la falsificació; l’holmi, qui pararia l’atenció en una terra tan rara? Doncs, sapiguem que si ens hem fet una ressonància magnètica l’aparell corresponent l’utilitza; i, si aquí li han injectat un agent de contrast, molt probablement han fet servir gadolini, un altre rar. Elements de noms poc usuals, que tenim molt a prop.

Estem en mans dels elements químics: no només per fora, sinó per dins. El nostre reconeixement a l’oxigen que filtren els pulmons, al potassi i el sodi implicats en la comunicació nerviosa, al calci que ens permet mantenir-nos drets, i, a falta d’aquest, al titani; reconeixement al lleuger liti que commou l’estat d’ànim, i seguiríem amb el carboni, el seleni… tots importants per a tenir una salut de ferro.
Som un conjunt ordenat d’elements químics, cap dels nostres constituents bàsics cau fora de la taula periòdica. La meravella està en l’assemblatge i encara més en arribar a entendre’l, tot i que siga a mitges. Però la química va amb nosaltres i contribuirà a clarificar (-se). Els elements se sintetitzen en el cor extrem de les estrelles; els prenem prestats i, al final del nostre recorregut, els tornem tots: sostenibilitat.

No ens allarguem, que el temps és or per al lector; estan per tot arreu, els elements químics, cal anar amb peus de plom.

Què no es mereix el Baix Vinalopó un Museu de la Indústria amb una secció potent dedicada a la química? La química fa somiar.


Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, els elements, 6 de desembre 2011.

Imatge. Taula periòdica dels elements. Per veure-la més gran, punxeu sobre ella. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cràter Ausiàs March als mitjans

0

El final del mes d’octubre i el principi del de novembre han estat prolífics en notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre el cràter de Mercuri que, ara ja sabem, l’astrofísic David Morrison i el seu grup de treball en nomenclatura planetària van anomenar Ausiàs March i que es troba situat en la vora del major accident geogràfic del planeta, la Plana Caloris.

A finals d’octubre vaig assistir al Curs de Comunicació Social de la Ciència per a Investigadors celebrat a la Universitat Politècnica de València. En una de les xerrades, la periodista científica Maria Josep Picó, de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València, va presentar diversos exemples de notícies científiques que el seu centre havia contribuït a divulgar. I, entre altres, presentà l’article de Xavier Aliaga al Quadern del País. Maria Josep va ser qui em va fer veure que la “troballa” del cràter dedicat al poeta de Gandia seria periodísticament interessant.

Posteriorment, el 23 d’octubre, també es va parlat del cràter a la revista dominical Presència, del diari El Punt Avui. Ausiàs March, a Mercuri, és la posada en paper de l’article de Martí Crespo que aparegué a Vilaweb el 13 d’octubre.

A la revista en anglès Catalonia Today, l’article anterior va aparèixer traduït a la llengua de Shakespeare el dia 28 d’octubre.

I finalment, el dia 6 de novembre, al Diari de Girona, que segurament pertany al mateix grup editorial del diari valencià Levante, Rafel Montaner, periodista de Levante, i Alfons Petit, van publicar un nou article però destacant que també hi ha un cràter a Mercuri dedicat a Salvador Dalí, el geni de Figueres. La segona part de la notícia és un resum de l’article aparegut al diari valencià.

Poc a poc la difusió de l’existència del cràter del poeta saforenc va eixamplant-se. I d’ací a unes setmanes ho podrem llegir a altres llocs. Ja en parlarem.

Foto. Maria Josep Picó en la seua conferència. Enric Marco.

Avui Marie Curie fa 144 anys

1
Marie Curie
Llig al bloc de la divulgadora científica Mercè Piqueras, La lectora corrent, que avui 7 de novembre fa 144 anys del naixement de Maria Skolodowska, més coneguda amb el cognom del seu marit, el francès Pierre Curie, químic com ella.Marie Curie va aconseguir dos premis Nobels. L’any 1903 li van otorgar al seu marit el de Física per l’estudi dels fenòmens de radiació descoberta per Henri Becquerel. Aquest, però, el va rebutjar si no era compartit amb la seua dona, ja que els experiments els havien fet junts.L’any 1911 va rebre el segon Nobel, el de Química, en reconeixement als seus serveis en l’avanç de la química pel descobriment dels elements radi i poloni, l’aïllament del radi i l’estudi de la naturalesa i compostos d’aquest element. Ara fa 100 anys d’aquest reconeixement, i per això mateix, enguany se celebra l’Any Internacional de la Química.Google ha volgut celebrar l’aniversari de Marie Curie amb un doddle que podeu veure com a imatge. 

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ciència i mordasses informatives

0

Mordasses

Entre la incertesa del lloc on cauria el satèl·lit UARS de la NASA, si els neutrins superarien la velocitat de la llum al CERN o si el sistema financer global provocaria un altra extinció interplanetària, la debilitat de la transparència informativa en temes científics, i no científics, pot passar desapercebuda. Bé, a excepció que els consellers de RTVE decidisquen obertament sense rubor posar mordasses als informatius públics.

I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s’exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l’Occupational Safety and Health Administration.

Al Consell, l’estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l’elit científica s’ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d’haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d’euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d’euros en dos anys.

Això sí, ens queda un gran edifici d’arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat…), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d’Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s’enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d’artifici per l’expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l’institut per a l’estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l’abraçada mediàtica amb Bill Gates.

Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de setembre 2011.

Imatge: de Diario Médico.com

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

En el 189è aniversari de Mendel

0

Mendel

Segons m’avisa Google, avui és el 189è aniversari de Gregor Johann Mendel (20 juliol, 1822 – 6 gener, 1884). Durant la seua vida va ser un religiós agustí i naturalista i professor de l’escola elemental de Brno, en aquells anys a l’imperi austrohongarés i ara repúbica txeca. Se’l considera, amb raó, el pare de la genètica pels seus experiments amb la hidridació dels pèsols de les quals va treure les lleis de la genètica o lleis de Mendel.Ací podeu llegir (en anglés) la seua obra cabdal Versuche über Plflanzenhybriden (“Experiments d’hibridació en plantes”) i l’obra els Principis de l’herència de W. Bateson, publicat el 1909.Altres blocaires en poden parlar molt més i millor del tema d’avui. A nivell personal, només m’agradaria recordar que l’experiment dels pèsols sempre ha estat un dels que més he admirat. Recorde quan el professor de ciències del batxillerat contà a classe els treballs de Mendel amb els pèsols. Em va sorprendre com de les coses més usuals i trivials se’n pot treure coneixement fonamental per a l’avanç de la ciència.

Mendel morí als 61 anys sense que els seus treballs transcendiren massa. Sembla que fins i tot Charles Darwin no va conèixer els seus experiments. A més a més a la seua mort l’abat del monestir cremà tots els seus papers.

No va ser fins l’any 1900 quan es redescobrí els seus treballs i se’l va començar a conéixer.

I, per commemorar l’efemèride, el cercador de Google, com fa habitualment per a altres esdeveniments rellevants, ha modificat la seua pàgina per celebrar el natalici del científic. Durant tot el dia podrem admirar aquest doddle quan busquem alguna pàgina que ens interesse.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

2011, l’any de la química

0

Madame Curie

Tot és química. A proposta de la UNESCO i la Unió internacional de química pura i aplicada (IUPAC), l’ONU declara el 2011 Any Internacional de la Química.

L’objectiu és conscienciar el públic sobre les contribucions d’aquesta ciència al benestar de la humanitat. Han triat aquest any perquè fa un segle que li atorgaren a Marja Sklodowska, madame Curie des del casament el 1895, el Nobel de química; també perquè fa cent anys de la fundació de l’associació precursora de la IUPAC.

No importa el pretext, perquè cent anys arrere de qualsevol present, trobarem successos dignes de celebració i desgràcies monumentals. Sempre està justificat, però, reflexionar sobre la percepció que tenim de la ciència i la influència que ha tingut. Una valoració negativa de la química és equivalent a acusar d’homicidi un ganivet trobat al costat d’un cadàver.

Aquest debat seria una oportunitat per fer aflorar coneixements i prejudicis; l’altra discussió pendent, el vincle entre la química i el salt que la indústria d’Elx fa durant el segle XX. Cap no és motiu del present escrit.?

Recordarem altres qüestions relacionades amb madame Curie. Les seues aportacions estan vinculades a la física i la química moderna. Ho prova haver sigut mereixedora de dos Nobel: física (1903) i química (1911), tots dos relacionats amb la radioactivitat.

Ara, però, evocarem fets que solen oblidar-se: és una de les poques dones que en el tomb de segle XIX-XX s’obrí pas en un món d’hòmens: l’universitari, l’acadèmic, el cientificotècnic.

Quan madame Curie es llicencià en física (1893), només una altra dona arribà a graduar-se en tota la universitat de París. Un any després, quan es titulà en matemàtiques, els números eren semblants.

El 1901, les estudiants a les universitats franceses representaven el tres per cent del total de l’alumnat (i moltes, com madame Curie, eren forasteres). La presència de la dona en estudis cientificotècnics era anecdòtica. Cal recordar que estem parlant d’un dels països més avançats del món.

El 1906, quan ocupà la càtedra de física a la Sorbona, es convertí en la primera professora universitària… i en una funció, a les classes assistia alumnat i molts espectadors encuriosits per veure una dona dalt d’una tarima il·luminant problemes de física i química.

El següent Nobel de química atorgat a una dona tardà un quart de segle i seixanta-un anys el de física. I a madame Curie, tot i acumular els dos màxims guardons, se li negà l’entrada a l’Acadèmia francesa de ciències. Tot no eren flors i violes. L’home, ací, mostrà en l’evolució un esglaó més curt.?

A casa nostra, calgué esperar a 1910 perquè les titulacions universitàries donaren els mateixos drets a les dones que als hòmens.

La primera llicenciada en química de la universitat de València, Francisca Lorente Solaz, és de 1918. Quasi una dècada després, Elx té la primera titulada universitària, en filosofia.

Però, durant la II República, amb l’impuls de la Institució Lliure d’Ensenyança, el 20% del personal investigador de l’Institut Nacional de Física i Química eren dones. Després de la Guerra tornaren a posar el comptador a zero.?

Madame Curie (noteu, per a la història el cognom del marit), com altres dones, contribuí a trencar un monopoli amb la seua irrupció en les carreres de ciències. Ara, a la universitat de València i quasi a la d’Alacant, en primer curs la meitat de l’alumnat de químiques són dones.

Aquests canvis, que parlen de la incoporació de la dona a la ciència, també s’han de celebrar. I, recordem: tot és química… fins i tot els pensaments, els bons i els dolents.

La química ens fa que pensar.


Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.

Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, l’any de la química, 25 de gener 2011

Foto: Fotografia de Marie Curie per al Premi Nobel, 1911.  Wikimedia Commons

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tot és Química

2

Llegir sense fronteres

El Sol davallava ràpidament sobre la Fira València. Mentrestant els alumnes de 4t d’ESO amb el seu professor Vicent Soler, de l’Institut Sixto Marco d’Elx, aprofitaven aquests darrers moments del dia per mirar la cromosfera solar amb un telescopi de l’Aula d’Astronomia.Era encara pràcticament de dia però la Lluna, en quart creixent, es trobava ben alta, cap al Sud, i el telescopi ens la mostrà ben bonica i amb suficient contrast per veure les seues zones muntanyoses, les zones altes, i les immenses planícies lunars, els mals anomenats mars. És en aquest moment quan el nostre satèl·lit presenta les muntanyes més destacades ja que és quan es formen les ombres més llargues.

Júpiter fou trobat en un cel encara blau. El trobar-lo fou un repte visual i les seues bandes de núvols i els satèl·lits agradaren força als estudiants.

Però que feien estudiants del Baix Vinalopó en instal·lacions de la Universitat de València? Realment la visita astronòmica fou un afegit, un plus a la que s’anava a fer a les 19 hores al Club Diario Levante en el que seria el primer acte formal de la Universitat per commemorar l’Any Internacional de la Química.

Allí, uns dels estudiants elxans anava a rebre un dels dos guardons del II Premi Llegir sense Fronteres. La Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València (CDCUV), de mans d’uns dels seus membres, Fernando Sapiña, explicà la necessitat d’aquest premi per estimular l’hàbit de lectura, investigació i creativitat dels estudiants d’ensenyament secundari i batxillerat. Cada estudiant que ha participat ha hagut d’escollir un dels llibres de la col·lecció de divulgació científica Sense Fronteres i fer-ne un resum crític.

En aquesta segona edició del Premi Llegir sense Fronteres s’ha reconegut a Marta Salesa Tarancón, estudiant de 1r de Batxillerat en l’IES Almussafes, pel seu treball sobre el llibre Neurotafaneries d’Adolf Tobeña. El premi per a secundària ha estat atorgat a José Antonio Ferrández, que cursa 4t en l’IES Sixto Marco, d’Elx, per la seua crítica sobre l’obra El cervell polièdric de Xavier Duran. Allí els acompanyaren companys i professors, així com també familiars.

Fernado Sapiña va fer una introducció avisant de la remuntada de les explicacions alternatives al món natural. Comentà el nou programa científic de la televisió basca Escépticos on un grup d’estudiants de geologia no es creuen l’arribada del ser humà a la Lluna. «Vivim en un món altament desenvolupat des del punt de vista intel·lectual, científic i tecnològic» i alertà que «els discursos contra el coneixement estan de moda». Mentre que «el mètode científic parteix de la hipòtesi nula: l’afirmació que es va a investigar no és vertadera fins que es demostre el contrari; moltes afirmacions del contraconeixement están basades en l’hipòtesi negativa: si la ciència no pot explicar X, llavors l’explicació d’X ha de ser necessàriament certa, encara que siga sobrenatural».

Enguany és l’Any Internacional de la Química i l’acte al Club Diario Levante tingué també una conferència-espectacle: La Màgia de la Química. El catedràtic de Química Inorgànica, Miquel Julve, i la seua col·laboradora la química Anabel Terraes ens mostraren, mitjançant 14 experiments, que tot el que ens envolta és química, i en un equilibri perfecte que fa que es puga mantindre la vida en la Terra.

Els experiments de convertir el conyac en aigua (quina pena!), aigua en vi (molt millor!), la construcció d’un jardí químic, amb reaccions lentes que semblaven realment plantes i fins i tot l’intent de cremar un bitllet de 20 euros meu vàren agradar molt als adolescents d’Elx que marxaren cap a les ribes del Vinalopó amb ganes de tornar alguna vegada més per València.

«Todo es química y lograr un mundo sostenible es el mayor reto de futuro». Levante-EMV, 14 gener 2011.Foto: De dreta a esquerre, Maria Josep Picó (CDCUV), Fernando Sapiña (CDCUV), José Antonio Ferrández, Marta Salesa Tarancón i Soledad Rubio (CDCUV). Enric Marco.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Menys diners per a la ciència

0

Mars-Comet-NASA

Parlava fa uns dies de l’alarma que s’estengué entre els assistents a la IX Reunión de la Sociedad Española de Astronomía (SEA) en córrer el rumor que rebaixarien una mica més els diners per a fer ciència a l’estat espanyol en els pròxims pressupostos per a l’any 2011. I els temors s’han confirmat. Un estudi detallat de l’Avant-projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) no dóna moltes alegries a la ciència en aquesta part d’Europa. La COSCE, confederació de les societats científiques espanyoles, des de l’any 2005, encarrega cada any a una comissió d’experts un informe sobre la previsió dels diners que es dedicaran a la ciència en l’any següent. I la conclusió és ben clara. Les despeses seran un 8,37% menors que l’any passat que, recordeu-ho, ja van sofrir retallades.

Com diuen a l’informe, la part del pressupost dedicat a ciència al Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN) baixarà un 3,55% mentre que al del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç (MITYC) encara ho farà més ja que es retallarà un 17,56%.Finalment afirmen que: “És cert que la situació econòmica general i pressupostària en particular configuren un marc molt difícil per al Govern, però… resulta molt més difícil tornar a recuperar la senda que fa pocs anys creiem consolidada: la Investigació+Desenvolupament+innovació (I+D+i), com tot coneixement, té un caràcter acumulatiu que fa que qualsevol acció negativa multiplique els seus efectes. A més a més, aquesta tan citada i no sempre compresa I+D+i hauria de ser ja una peça esencial en l’orientació cap al futur de l’economia espanyola.”

No som alemanys. Allí la cancellera Angela Merkel fa retalls als pressupostos però no toca, sinó que incrementa ciència i educació en 12000 milions d’euros. Definitivament,  açò no és Alemanya.