A la brasa i al caliu

El documental  de Barbet Schroeder L’avocat de la terreur  (2007), que ens mostra la més que interessant trajectòria de l’advocat francès Jacques Vergès, és un dels films diferents que es poden veure actualment a la cartellera barcelonina. Al Meliès, concretament, i en versió original subtitulada en català. Si us interessa el cinema polític i, sobretot, conèixer o recordar alguns episodis representatius de l’evolució del món durant la segona part del segle XX, aneu-hi aviat, no fos cas que… I és que va desaparèixer molt ràpidament d’una altra sala, però diumenge passat estava ben plena la que us deia, i d’un públic que es veia ben motivat. Com a membre casual d’aquest públic, això no m’estranya gens.  

Nascut força a cavall de dos segles, ja fa temps que crec que el XX és, veritablement, el meu. És l’època en què vaig adquirir consciència moral, maduresa personal i sentit col·lectiu, i durant les seves dècades he obtingut les coses més importants que m’ha donat la vida. Fer aquest bloc seria una de les excepcions, per exemple, i espero que en vindran d’altres…

Per això, la personalitat de Jacques Vergès (Ubon Ratchatani, Tailàndia, 1925, fill d’un cònsol de França nascut a l’illa de la Reunió i d’una vietnamesa) ja em va interessar quan vaig descobrir-lo la dècada dels 90 com a defensor del famós terrorista internacional Carlos, d’origen veneçolà. No hi havia parat molta més atenció durant els darrers anys fins que vaig començar a llegir, fa poques setmanes, les primeres informacions i crítiques sobre el documental que contribueix a fer-ne una figura gairebé mítica. I vaig pensar: “Aquesta peli no me la perdo!”, amb la gran sort que la Diada de Tots Sants -el dia abans d’anar al Meliès, doncs- vaig poder llegir, a la secció de “Diàleg” de l’Avui [www.avui.cat] la bona entrevista a Vergès que va fer-li David Caminada.

D’idees comunistes -va militar un temps al PC francès-, Jacques Vergès, al llarg de la seva vida, ha defensat patriotes algerians -va implicar-se molt, fins i tot des del punt de vista sentimental, en el conflicte anticolonialista amb França-, activistes de la tan esquerranosa banda alemanya Baader Meinhoff, agents propalestins, dictadors com Slobodan Milosevic -ho va intentar també amb Saddam Hussein-, botxins nazis de l’estil Klaus Barbie, el polèmic filòsof Roger Garaudy, el ja esmentat Ílich Ramírez Sánchez, Carlos… En fi, la llista és llarga i farcida, més aviat, de veritables monstres, la hipotètica possibilitat d’haver de defensar algun dels quals és un dels impediments -entre d’altres limitacions- que un tindria per fer-se advocat. És allò de: “Jo, amb aquest o aquesta, moralment no podria…” 

Però ja se sap que un advocat, si és bon professional, no té per què compartir ni el pensament ni les actuacions dels seus clients, sinó intentar comprendre’n la motivació i esbrinar-ne les possibilitats de defensa. El cas de Jacques Vergès no deixa de ser, tanmateix, extrem. Per això -a part d’il·lustrar-me amb episodis més o menys coneguts del segle XX-, jo pretenia esbrinar, al meu torn, les motivacions del nostre defensor per assumir segons quines defenses.

I, després d’haver vist el film d’Schroeder -director, actor i productor del cinema francès nascut a Teheran el 1941-, arribo a la conclusió que l’orgullós advocat amb bufet a París i personalitat de vida no sempre plana -les seves liaisons amoroses o les misterioses desaparicions no constitueixen aspectes menors- no és ni una mena d’exhibicionista ni un personatge més aviat amoral. Provocador sí que ho és, i molts el veuen un nihilista, imbuït, a més, d’antisemitisme… 

En qualsevol cas, crec que es tracta d’un home d’una consciència profundament política, obsedit per conèixer la veritat i denunciar la hipocresia que hi ha, moltes vegades, en la vida pública.

Per exemple, quan va ser molt criticat per assumir la defensa del cabdill nazi Barbie, conegut com el carnisser de Lió. Vergès venia a dir-nos: “Sí, teniu raó, Klaus Barbie va fer les atrocitats conegudes. Però alguns francesos també  van comportar-se com els nazis durant l’alliberament d’Algèria, i això cal treure-ho a la llum”. 

I és que aquest veritable advocat del terror -i fumador de grans havans- sempre va al límit. En l’entrevista que us esmentava arriba a dir que, si l’època ho hagués permès, hagués defensat Hitler, Stalin o Mao. Ja va ser, en el seu moment, assessor del sinistre genocida cambodjà Pol Pot. I és que, més que sentir-se atret per les possibilitats del mal, diu que sent “fascinació pel cor humà”. Fins i tot afirma que, arribat el cas, li agradaria poder defensar Bush Jr. Però en la pel·lícula, si no recordo malament, afegeix amb murrieria: “Sempre que abans reconegués que és culpable”.

En fi, geni i figura. El documental de referència ens presenta adequadament un personatge i un segle -el meu- tan fascinants com convulsos. Ara, amb líders de la talla que esperem que realment arribi a tenir, per exemple, Barack Obama, el segle XXI potser correspondrà a un món diferent. Distint en el sentit de millor, però qui sap si això és esperar massa. Ara: un dels missatges de la campanya victoriosa d’Obama -que haurà d’acreditar relativament aviat les expectatives de canvi que ha estat capaç de generar- és que, si no hi ha relat, somni i esperança, el món potser no val tant la pena de ser viscut. 

Vergès, a la seva manera, ha tingut relat, i un relat fort. No sóc capaç de precisar del tot quins han estat el seu somni i la seva esperança -potser fer surar la justícia al preu que sigui-, però el que sí que he vist és que s’ha encarat desacomplexadament amb el món. Per això és ara protagonista d’una mirada sense concessions a un segle que ha estat interesantíssim en tants aspectes, però no menys inquietant.

Pyongyang, l’enginyós còmic del quebequès -resident a Montpeller- Guy Delisle que du el nom de la capital nordcoreana, ha estat una sorpresa agradable d’aquests darrers dies. Agradable per les formes, no tant pels continguts. L’autor, amb bon guió i traç destre, ens guia per un estrany univers totalitari que, encara que a voltes no ho sembli, pertany al planeta Terra barriada -Bush dixit– l’Eix del Mal. Sí, un dels últims bastions -per no dir el darrer- de l’estalinisme pur i dur, perquè Cuba, malgrat totes les crítiques que se li puguin fer, no és ben bé el mateix i fins i tot, enretirat Fidel, sembla que cerqui un mínim canvi que Obama, segurament, podrà afavorir.
Ha corregut darrerament pel despatx per gentilesa de l’Oriol, gran aficionat al còmic i bon guionista i ninotaire ell mateix. Ara m’ha tocat a mi el torn de consumir-lo. Jo sóc molt tintinià i havia estat, en els anys més joves, admirador del Capitán Trueno, el Jabato o Roberto Alcázar y Pedrín-i de menut del TBO o el Pulgarcito-, per recordar-vos alguns dels meus patufets de referència. Però és un univers que ja fa temps que vaig deixar per a les meves filles, amb les quals he fet -ara ja no- les excursions de rigor al Saló del Còmic, al del Manga i a botigues com Norma Comics i Continuará o la terrassenca L’Andròmina. 

Ara m’ha fet gràcia que em deixessin Pyongyang, sobretot per la visió realista i crec que poc demagògica que Delisle ens ofereix sobre Corea delNord–sempre m’han atret les descripcions de països poc o molt inquietants– i el seu malaurat règim.

La sinopsi de la historieta, publicada originalment l’any 2003 i editada el 2005 prop nostre -i reeditada ja tres cops- per l’editorial basca Astiberri [www.astiberri.com], és aquesta:

El propi autor explica en primera persona un viatge seu de treball a la capital nordcoreana. Hi va per col·laborar amb el SEK (Scientific Educational Korea), organisme en el qual s’elaboren films de dibuixos animats de caire fortament educatiu dins l’ortodòxia del sistema. Però aquest és l’objectiu políticament correcte. L’altre és la necessitat de fer entrar divises estrangeres -franceses, principalment- en un país on hi ha tanta gent que, en els darrers anys, passa molta gana o fins i tot ha arribat a palmar-la per aquesta desgràcia.

Tot plegat és l’excusa perfecta per tal de fer desfilar un mostrari divers de situacions que, a les ments occidentals, ens resulten gairebé delirants. I sempre sota el control estricte del guia-intèrpret-vigilant-exmilitar -tot alhora- de torn. El protagonista viu aquestes situacions amb una flegma i un subtil sentit de l’humor que ja voldríem per a tots nosaltres, acostumats i acostumades majoritàriament a fer viatges de lleure en els quals pretenem -exigim- que tot surti gairebé a la perfecció…

L’èxòtic -però mira que n’és, d’auster!- règim fundat pel sàtrapa Kim Il-sung -a qui succeí el seu fill Kim Jong Il–, és un exemple insòlit de monarquia comunista ja molt passat de moda però encara realment existent. Fa ja unes quantes dècades, líders rojos més o menys propers com Santiago Carrillo, entre d’altres, hi anaven de vacances, poc o molt de treball. Però aquests van evolucionar raonablement, els nordcoreans no. Avui, el món no necessita per a res el seu model. Ni el del seu enemic Bush…

Mentrestant, gran part de la població de Corea del Nord pateix d’una malnutrició perllongada i suporta unes condicions de vida gens envejables. I això, malgrat que el país, segons he llegit darrerament, posseeix el cinquè exèrcit més nombrós del món. A més, l’hermètic règim de Pyongyang ja sabeu que és freqüent notícia pel reiterat xantatge que fa a la comunitat internacional amb els seus presumptes experiments nuclears.

Tot plegat resulta patètic, però, de tan ridícul com és, també pot provocar el somriure. Amb el seu talent, Guy Delisle ho arriba a aconseguir.
 

Cada any per aquesta època arriba puntualment una de les meves fruites preferides, el caqui, també conegut com a palosanto. Si més no, així és com em van ensenyar a anomenar-lo des de ben petit. Els palosantos són una de les menges naturals més dolces que podem trobar al mercat, però no de les més corrents, segurament per les seves característiques massa estacionals. Es pren preferentment amb cullereta, com si fos melmelada -que se’n pot fer un mateix, perquè, si no em dieu el contrari, no es comercialitza. Així, doncs, si us agrada la fruita i sou llamineres i llaminers, correu-hi, perquè la festa dúra poques setmanes… 
El caqui o palosanto és el fruit de l’arbre del mateix nom, de tipus caducifoli i una capçada que puja fins a 10 o 15 metres. La pela d’aquest fruit té un to groc vermellós, i la polpa, ben tova, és de color taronja. Originari de la Xina i de Japó, s’ha estès pels països mediterranis i també per altres territoris de clima temperat, com Califònia o Florida. Entre nosaltres se’n conrea, sobretot, al País Valencià.

És plantat pels fruits i també per la fusta, densa, elàstica i resistent, que s’empra per fer llançadores i pals de golf i també en torneria. Jo l’espero delitosament cada tardor. El Francesc del Mercat del Ninot, que n’està el cas, me’l serveix tan aviat com en troba a Mercabarna. I, com que és un fruit molt dolç i a les noies de casa no els agrada massa, en sóc consumidor exclusiu.

El palosanto, d’altra banda, forma part de la meva memòria sentimental. Vaig néixer el 1955 a Terrassa, en una casa gran que els meus avis materns compartien amb els meus pares -avui, això, ja no es porta, ni que torni a haver-hi crisi. A l’edat de 8 anys, el meu pare va adquirir una casa més senzilla de planta baixa que tenia un pati bonic i relativament gran, on vaig viure-hi fins als 14 anys. Hi havia un gran caqui i altres arbres fruiters més petits: un cirerer, una prunera, una figuera…

Recordo que, si no els collies aviat, els palosantos, en arribar aquesta època, s’esclafaven a terra de tan madurs. I tinc ben guardat al paladar el seu sabor tan dolç, la flonja consistència de melmelada només unida per alguns filaments. Des d’aleshores, ha estat habitualment un dels meus fruits. I això que prenc fruita d’una manera moderada i també perquè sé com és de convenient per a la nostra dieta mediterrània.

No em dedico a fer artesanalment melmelades, confitures, compotes ni aliments similars i, per tant, sempre me l’he menjat puntualment amb cullereta. Es veu que comercialitzar-lo dins un pot de vidre no deu sortir a compte, perquè, si no, a més d’un fabricant se li hagués acudit. Però segur que se’n pot fer melmelada d’una manera casolana.

I correu, correu, que el palosanto, cada tardor, dúra poc. Si hi sou addictes com jo, ja ho sabíeu. Si no… només cal que el proveu i, si la vida us ha convertit en drogates del dolç, ja en prendreu sempre.       

Des de la riquesa de la música popular, Joan Manuel Serrat és un dels bastions de la memòria sentimental d’aquest país. Ni que el bilingüisme deliberat de la seva trajectòria, instituït al cap de pocs anys, ens sonés a molts en el seu moment com una mena de traïció a la causa d’una cultura que s’ho val. Jo, potser per la meva edat, no renuncio a l’impuls de lamentar aquesta ambigüitat i l’ambivalència interessada que suposa. Però aquest lament no m’impedeix d’admetre que Serrat és, en l’àmbit de la cançó d’autor universal, un dels pocs mestres absoluts del gènere. Per això no és estrany que, en els darrers temps, m’hi hagi reconciliat, pel cap baix, dues vegades. 

La primera reconciliació va ser l’any 2006, quan les meves filles em van regalar el triple CD Per al meu amic… Serrat (Discmedi). Un conjunt d’intèrprets i de grups hi interpreten els èxits més coneguts del noi del Poble Sec en llengua catalana. Per mi, la producció serratiana que més he seguit i que em sembla realment consistent (no dic que l’altra no pugui ser-ho: dic que la conec molt menys, malgrat el valor indubtable que tenen treballs com Mediterráneo o l’àlbum dedicat a la poesia d’Antonio Machado, per exemple).

Tal com sol passar en aquesta mena de barrija-barreja -amb el disc d’homenatge a Lluís Llach, que també corre per casa, s’esdevé una mica el mateix- els resultats són, a voltes, decebedors. No per les cançons, normalment molt ben triades, ni per la categoria de l’homenatjat, sinó per la qualitat dels versionadors, molt desigual.

I és que no resulta fàcil interpretar cançons d’un estil, a voltes, ben diferent del teu i que els resultats siguin versemblants -oi Sisa, Pau Riba o Pere Tàpias? (Aquest darrer, deixeu-m’ho dir de passada, fa bé de dedicar-se preferentment a la ràdio i a la teca…).

En alguns dels temes que ens volen donar una altra interpretació de l’obra de Serrat s’hi produeixen veritables destrosses. No em feu dir noms, no vull ser cruel. Ara: ¿quan entendrà el bon jan que suposo que és Pep Sala, per exemple, que la malaurada mort de Carles Sabaté el va dur a tenir un protagonisme de la veu que no li pertoca, perquè els déus no li han donat el do del cant? I de la gola de Santi Arisa, multifacètic músic, podríem dir tres quarts del mateix… 

Hi ha, això sí, versions molt aconseguides que no desmereixen l’original -en les altres, sempre pensem en la interpretació serratiana i el nostre autor encara se’ns fa més gran. Com a actius de Per al meu amic… Serrat estic pensant, per exemple, en Antònia Font (Kubala), Peret (Me’n vaig a peu, també reeixida quan la canta Miquela Lladó), Sergio Dalma (Ja tens l’amor), Maria del Mar Bonet (Rosa de l’adéu), Joan Isaac (La tieta), Rosa Zaragoza (Res no és mesquí), Marina Rossell (Pare) i uns pocs noms més. I, és clar, les versions instrumentals d’Els vells amants i Com ho fa el vent, a cura de Ricard Miralles, i la de Paraules d’amor del tan enyorat Tete Montoliu…

La segona reconciliació es va produir fa unes poques setmanes, quan vaig anar, com de costum, a una biblioteca pública barcelonina -la Joan Miró, per ser exactes- i en vaig treure en préstec Mô (Sony BMG, 2006), el darrer treball de l’artista en la nostra llengua després d’anys -massa- de no gravar en català.

A Mô -que potser ja sabeu que és com els menorquins anomenen Maó, on Serrat hi té un refugi vora el port- hi ha unes quantes cançons que són meravelloses. Jo -com que els darrers anys el seguia més aviat poc, i, a més, no comparteixo gens la passió que ell i el seu amic Sabina senten per les curses de braus- em creia que el mestre estava gairebé acabat, problemes de salut a banda. I no, resulta que no ho està gens…

O sigui que a aquest disc hi trobem lletres i músiques de primera, amb la col·laboració de músics de l’experiència de Ricard Miralles, Josep Mas (Kitflus) i els altres instrumentistes que intervenen en la gravació.  M’agraden especialment la que dóna nom al disc, Mô, i també El teu àngel de la guarda, Perdut en la ciutat, Mala mar -amb lletra de Joan Margarit-, Capgròs -dedicada al desaparagut i entranyable Josep M. Bardagí-, Ja tens l’amor, Res al ras i, sobretot, les dues grans perles del disc, aquelles cançons que un no es cansaria mai d’escoltar: Cremant núvols i, posats a triar la millor, Plou al cor, una autèntica obra mestra -a parer meu- que us he seleccionat al You Tube. 

Ja ho dic: JM Serrat et convenç per una qualitat que supera habitualment la prova del cotó, més que no pas, sovint, per les actituds. És un home indubtablement progressista, però s’ha aprofitat força -ni que la seva mare provingués de l’Aragó- de les singularitats lingüístiques i culturals ibèriques, fonamentades històricament en l’opressió de l’àrea castellanoparlant sobre la resta.

I la jugada li ha sortit prou bé: a l’Amèrica Llatina sembla que és gairebé un déu, i aquí, s’hi estigui més o menys d’acord, la majoria del públic, pel cap baix, el respecta. I és que es tracta d’un dels exponents veritablements grans de la cançó d’autor, entre nosaltres i arreu del món. Fins i tot des d’un cert desacord, cal ser equànime i saber destriar les coses… 

M’agrada conèixer de prop figures del cant i de la música de les quals havia sentit parlar força però encara no tenia el gust. Avui hi ha molts mitjans per aconseguir-ho, des dels webs i els portals d’àudio i de vídeo de la xarxa o mitjançant el servei de préstec de les biblioteques públiques, esport que ja sabeu que practico sovint. Així, i ja que una de les meves cantants internacionals preferides és la portuguesa Dulce Pontes, volia anar més enrere en el temps i accedir a una altra artista lusitana també veritablement gran, Amália Rodrigues. O sigui, la figura que va projectar, el segle XX, un gènere de cançó tradicional i tan suggestiu com el fado arreu del món. Avui, la Pontes deu ser-ne la principal ambaixadora, tot i que no exerceix només de fadista i Portugal, musicalment, té també altres registres: ¿cal parlar d’una pura meravella com és el grup Madredeus i la seva extraordinària Teresa Salgueiro? 

Amália da Piedade Rodrigues va néixer al barri d’Alfama de Lisboa l’any 1920, filla d’una família que pertanyia al que Raimon anomena classes subalternes. De jove va haver d’espavilar-se per treballar com fos, alhora que ajudava la seva mare, que era venedora ambulant de fruita. Però la seva vocació artística era irreprimible. Tant, que va arribar a presentar-se, el 1938, al concurs Reinha do Fado.

Però la societat portuguesa de l’època -ja s’havia instaurat el reaccionari Estado Novo del dictador António de Oliveira Salazar- era atrassada i molt classista, com ho era, de fet, la de tants altres països. O sigui que la jove Amália va haver d’abandonar el certamen davant l’hostilitat de les altres participants, que no consentien haver de competir amb una ventafocs.

La nostra ventafocs arribaria, amb el temps, a ser una gran reina i l’artista portuguesa més reconeguda fora del país i que internacionalitzà decisivament el gènere [coneixeu-la més a www.amalia.com]. De Portugal saltaria al vast i tan musical país germà, el Brasil, i les seves gires posteriors per diversos continents esdevindrien triomfals, així com els premis aconseguits a l’exterior. Tindria, d’altra banda, una trajectòria també destacada com a actriu, a partir del seu debut el 1947 amb el film Capas negras.

Després de la Revoluçao dels clavells del 1974 la figura de la Rodrigues s’eclipsà temporalment, en ser acusada d’haver permès que la dictadura portuguesa de Salazar i el seu successor Marcelo Caetano fes servir la fama mundial de la cantant per fer-se progaganda. Però als anys 80 seria novament reconeguda i Mário Soares, quan era president del país, la va condecorar. Aleshores es va saber que Amália Rodrigues, en comptes de ser còmplice de la reacció, havia col·laborat econòmicament amb el Partit Comunista Portuguès -un dels més ortodoxos del continent- quan aquest era clandestí.

En fi, una figura completa i complexa -va morir a la seva ciutat natal l’any 1999- de la qual ens queda, sobretot, l’excel·lència del seu art: la seva interpretació tan intensa, la seva preciosa veu, el so de les guitarres que l’acompanyen… I és que l’Amália va saber donar al fado un fulgor nou, el va renovar a partir de la tradició tot sincretitzant el que era rural i urbà. El fado, aquesta cançó i música malenconioses i subtils, d’origen incert, que la lisboeta portà al cor del món…

Jo he tingut, les darreres setmanes, el plaer d’assaborir-la amb delectança de la mà d’un doble CD editat a Esplugues de Llobregat per Novoson [www.novoson.es] el 2005. Hi ha una quarantena dels seus grans èxits, que van dur el fado -també hi interpreta algunes cançons tradicionals espanyoles i corridos mexicans- a cims inconeguts fins aleshores. La subjugant Dulce Pontes i aquí a Catalunya, per exemple, Névoa, són algunes hereves del seu llegat.
  

L’exposició En trànsit# De l’objecte a l’espai és el resultat d’una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d’Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l’Eixample. El col·lectiu que l’ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desús des d‘una perspectiva crítica que qüestiona l’actual model de consum. En una societat plena d’objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna. 

MOMOMOMA -nom no del tot fàcil de dir, però eficaç i divertit- són quatre artistes: MOntse Pons, MOntse Roldós, MOntse Vives i MArio Hernández. Amb l’amiga Montse Vives, creadora i també dinamitzadora en l’àmbit de la pedagogia artística -vinculada, a Gràcia, a l’espai Experimentem amb l’Art [www.experimentem.org]-, ens coneixem de quan ella treballava en una entitat -jo vaig col·laborar-hi- que havia estat un cert referent catalanista ja fa uns quants anys: Xarxa Cultural. 

A més, la Montse té no un, sinó dos blocs, que podeu consultar des dels meus enllaços i així copsar més de prop la seva creativitat, la seva capacitat crítica i l’afany -delecteu-vos amb el viatge per terres sudamericanes- que ella posa en la vida.

Abans de la societat industrial -que avui dia ja és post, si més no a Occident-, la majoria de les persones tenia, molt més que no pas fins ara, les coses imprescindibles per viure. El model de consum va anar disparant, progressivament, l’apropiació de béns, objectes i il·lusions -a voltes ben humanes i sovint supèrflues. I és que tot el que ens acompanya a la vida té, poc o molt, un valor simbòlic, però acostuma a ser més prescindible del que ens creiem. I per sort -o dissort-, hi ha multitud de calaixos que ens permeten endreçar-ho i, fins i tot, amagar-ho més del que cal.

De tot plegat se’n desprèn més d’una contradicció, perquè moltes coses que posseïm no les necessitem, de fet, però ens agrada obtenir-les i després retenir-les perquè hi projectem, més o menys segons les èpoques, les nostres emocions i els nostres sentiments. Ara que sembla que la crisi només acaba d’arribar -i parlem, en un món globalitzat, d’una crisi de model econòmic global-, repensar tots aquests aspectes torna a ser, com a mínim, interessant, si és que no és necessari.

I això és el que MOMOMOMA ens proposa. Un seguit de fotografies d’objectes i les seves històries es poden contemplar en la mostra, accessible també a través d’un bloc: www.momomoma.blogspot.com. En aquestes imatges, hi podeu trobar de tot: un teclat elèctric, un disquet, un plat, una banyera infantil, un sabó, un ficus, un mòbil, un bandoneó, una màquina de cosir, un rellotge antic, un termòmetre, un timbal, etc., etc.

Un altre eix del projecte és la reconstrucció d’un espai abandonat, en aquest cas l’antiga fàbrica de Can Fàbregas, de Mataró. Als espais en desús, el temps s’hi ha quedat detingut, però és bo que la creativitat i el sentit pràctic que, quan volem, tenim, dotin de nous usos aquests escenaris. L’aventura humana també s’ha anat configurant a través de successives transformacions, de periòdics canvis de pell.

I, sense ànim de ser exhaustiu, vull convidar-vos a participar, en aquesta mostra, del seu espai en procés, que es va construint amb les aportacions que fa el públic dels seus objectes en desús i les històries corresponents. La coneguda nadala diu allò de: “Què li darem a n’el noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo”. I jo us pregunto, i em pregunto a mi mateix: “Què li darem… a la MOMOMOMA?”.

Jo li he donat uns quants cedés -consumibles tecnològics que, sobretot si no són de música, poden esdevenir prescindibles- i, com que he vist que hi havia unes caselles ordenades per anys i la que correspon al del meu naixement (1955) estava buida, els he col·locat allí. La participació en un projecte artístic és bo que també serveixi per fixar, i retenir, la pròpia memòria. Us proposo, doncs, de fer una cosa similar i aportar a En trànsit# De l’objecte a l’espai objectes preferentment petits i, si s’escau, subtils…

Qui sap si, en el trànsit, hi deixareu atrapats alguns sentiments i emocions, solitàries o compartides. Desprendre-se’n no sempre resulta fàcil, però pot ser profitós intentar-ho. Si us decidiu, fins al divendres dia 24 d’octubre, en què es clou la mostra, encara hi sou a temps. Al carrer de València, 302, l’art i la participació us hi esperen…

Novament, Juan José Ibarretxe tornarà a ser candidat a lehendakari pel PNB. Així ho ha decidit la direcció penebista en ocasió de l’Alderdi Eguna (Dia del Partit) de diumenge passat, a l’espera d’una ratificació de les bases que no crec que trigui a arribar. Ibarretxe, a Euskadi i al conjunt de l’Estat, representa avui la dignificació de la política. Ni que li retreguin -fins i tot des d’algun sector del nacionalisme català- que no té un full de ruta sòlid per al futur.
A voltes pot donar la impressió que el lehendakari, ni que ara hagi tornat a sortir-se’n, està cremat políticament. Però analitzem-ho amb calma: ¿quin projecte realment consistent del dret de decidir tenen la major part de polítics del nostre entorn? Els que volen realment decidir alguna cosa, és clar, perquè els altres…

I ja no diguem els polítics espanyols -anar fent, a dreta i esquerra-… o els mundials. Gairebé únicament Obama pel que fa al progressisme o Sarkozy per la dreta ofereixen una certa sensació de lideratge. Amb permís, això sí, del seny de la senyora Merkel, del carisma -esbojarrat, no cal dir- d’Hugo Chávez o, potser, de l’estil més pragmàtic del brasiler Lula. 

Pocs dies abans de l’Alderdi Eguna, en el debat de política general al Parlament de Vitòria, el lehendakari va afirmar que la famosa consulta que propugna és inevitable, perquè és la clau per solucionar el conflicte basc. Com a demòcrata, jo també ho crec així, encara que sigui complicat -ja ho veiem- arribar a celebrar una consulta d’aquesta mena. I no cal dir que ho seria encara més el fet d’aplicar-la si els resultats fossin favorables als qui propugnen, per vies pacífiques, l’alliberament del poble basc en el marc de la UE.

Ibarretxe troba, com jo mateix, que la democràcia ibèrica té poca qualitat. Ho assenyala clarament quan diu: “Ens han ensenyat els límits del filat; només hi ha una nació, l’espanyola, i el poble basc no existeix”. Pot semblar una formulació un pèl abrupta d’expressar-ho, però ja se sap que les veritats couen. Si fos d’una altra manera, probablement el text constitucional hagués merescut, ara fa 30 anys, un sí molt més unànime. No va ser així a Euskadi -on no va merèixer ni l’aprovat– i sí que ho va ser a Catalunya, malgrat que no tothom -com és, per exemple, el meu cas- es va empassar que aquesta Constitució -tot i que superadora del franquisme, només faltaria!- fos realment democràtica.

I així anem anant: atrapats, com a demòcrates, entre dos focs. Perquè a l’opressió d’un Estat que ja no és totalitari però que conserva prou tics imperials tampoc no és just, ni gens intel·ligent, oposar-hi la criminalitat, cada cop més patètica, d’ETA. El lehendakari Ibarretxe i una majoria qualificada de bascos també es troben al mig de l’entrepà. I ell se’n surt amb una dignitat que l’honora i que contribueix destacadament a dignificar la política, sense que això vulgui dir que el model basc hagi de ser, necessàriament, el nostre.

Més d’un i més de dos -també a Catalunya- creuen que Ibarretxe, a mig termini, té poc futur. Jo no ho sé ben bé, perquè ni sóc politòleg ni em dedico a la prospectiva. Però valoro, si més no, que JJI sigui un referent dels polítics de raça en la concepció més noble de la cosa pública. Els qui hem admirat tant Xabier Arzalluz sense haver de compartir, necessàriament, aspectes importants del seu ideari, trobem que Ibarretxe n’és, des del Govern Basc, un successor digníssim.

Però si Espanya, mani qui mani, no vol repartir joc d’una manera realment democràtica, què més s’hi pot fer? Perquè ETA no ho posa gens fàcil, com sempre…

La invitació d’Emigdi Subirats i Sebastià a través del seu bloc -que jo vaig caçar a un altre bitàcola, De res, massa– no podia ser més oportuna. I és que honorar un poeta com Gerard Vergés constitueix un veritable plaer. Des que vaig descobrir-lo a L’ombra rogenca de la lloba (1982, Premi Carles Riba de l’any anterior), Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931) és un dels meus poetes preferits en llengua catalana. La seva poesia -culta, elaborada, sàvia- no deixa de ser prou entenedora, en un equilibri que no sempre és fàcil. Apotecari de sòlida formació humanística, us parlo d’un ebrenc universal que el 26 de setembre va ser homenatjat, com s’escau, al tortosí Teatre Auditori Felip Pedrell.

Autor d’una obra relativament breu, l’any 2005 no vaig dubtar a adquirir la seva poesia completa, traduïda al castellà però publicada en edició bilingüe sota el títol La raíz de la mandrágora. La va posar al mercat una editorial barcelonina poc coneguda però de títol ben curiós: La Poesía, señor hidalgo [www.poesiahidalgo.com].

Posats a fer, he seleccionat no un, sinó tres poemes de Gerard Vergés. El primer es diu -en homenatge a un altre poeta major- Inspirat molt vagament en Hölderlin:

Vénen i van les ones de la mar
i en el seu si profund el meu cor nego,
l’ànima nego, nego el pensament.

Considero en silenci el meu destí,
i el cant s’acaba sempre en desencant.
Només quan era noi el món brunzia
com un eixam d’abelles. De bon grat
tornaria a la mar de la infantesa;
perquè Déu ha ancorat la melangia
-com un navili d’ombra- al pit de l’home.

La mort és un dels temes eterns de la poesia -forma part de la vida, ens agradi o no. Vergés -fixeu-vos en el final del poema- ens en dóna, a Cant terrenal, una interpretació alada: 

Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,
si el rostre de Déu Pare no ens somriu,
començarà la fosca interminable.

El que és cert és que, a l’entranya de la terra,
l’àgata i l’ònix -en gelat silenci-
ones de llum aniran acumulant.
I serà el mar d’un blau incandescent.
I d’herba nova es bastiran les prades.
I les Venus de marbre, d’ulls d’ametlla,
impassibles veuran minvar la lluna.

Per museus en penombra (estimat Vermeer!)
transitaran turistes i escolars.
I seguiran sonant Schumann, Vivaldi…
Les quatre estacions: aquells estius
quan els pits de les noies, vora el mar,
eren llimones àcides; octubres
de clarors tardorals als vitralls gòtics;
i els hiverns que enceníem foc de llenya;
i aquelles primaveres de sol càndid.

S’esgrogueiran, en calaixeres fondes,
velles fotografies de família
(els pares morts, la germaneta morta);
velles cartes d’amor intransferibles;
vells i oblidats poemes, com presagis;
també velles revistes de cinema
(llavis de Marilyn com les maduixes,
l’immòbil fum dels cigarrets de Bogart…).

Serà, aquell dia, el cel més clar que mai.
I seguiran fulgint els ors litúrgics
i, al sol, les sedes pàl·lides del palis.

Darà voltes el món. Cantaran aus.

Els dos poemes precedents són del recull Long play per a una ànima trista (1986). De Lliri entre cards (1998), poso al vostre abast Ella entre sàtirs, un sonet que demostra que la poesia, a més de ser sensible i enginyosa, pot ser, si s’escau, divertida:

                        
Missenyora Isabel és tan bellíssima
i té un llarg coll de cigne tan blanquíssim
que sembla cendra de carbó tristíssima 
-al seu costat- la neu del llir puríssim.

La desitja la plebs ignorantíssima,
la desitja el filòsof sapientíssim,
i la veu li tremola -inspiradíssima-
al sagristà que, al cor, canta a l’Altíssim.

Infames tots! Si estic captivadíssim
d’Isabel, és per ser dama castíssima
i jo l’enamorat més fidelíssim.

Com veieu, un veritable Príncep de la Poesia. Lloats sien els déus, Gerard, amic! 

                                    
 

La professora Guibernau -que té sobre el món una mirada profunda- voldria un planeta ben articulat entre les seves múltiples identitats, no pas globalitzat a precari, o sigui, sense tenir en compte el que és divers. The Identity of Nations (2007) és el darrer exponent de la seva reconeguda capacitat d’estudi i anàlisi. L’autora és prou conscient que la convivència i el respecte mutu entre les nacions i els estats, per molt que cada cop visquem més en xarxa, continuen sent esports de risc.  

En l’entrevista de Presència, Montserrat Guibernau em va dir moltes coses interessants sobre les nacions sense estat i el món del nostre temps. Destaquem-ne algunes:

– “No hi ha cap estat que hagi decidit lliurement deixar de ser-ho per convertir-se en regió, província o comunitat autònoma”.

– “Les nacions sense estat s’han de beneficiar del cosmopolitisme, que defensa el respecte a la diversitat i a la democràcia que tant sovint els hi són negades; condicions que elles també han de respectar dins del seu territori”.

– “La proposta d’un nacionalisme progressista i modern passa pel disseny d’un estat del benestar òptim, el desenvolupament econòmic del país, la qualitat de vida, un nivell cultural elevat, un territori net i ben cuidat”.

– “El més important és que la presa de decisions segueixi la praxi democràtica i que els pobles, les nacions, els estats aprenguin a conviure i a respectar-se mútuament uilitzant el diàleg com a eina. Això és molt difícil, i a hores d’ara gairebé impossible”.

– “La política i els polítics es troben desprestigiats; sembla que aquest fet afecta Occident en general”. Tot i així, “estem a punt d’entrar en una nova etapa en què el carisma i el lideratge guanyaran pes en el món polític”. Ni que, en dir això, la Montserrat només pensés en les perspectives obertes per Barack Obama -acabi guanyant, com espero, o no-, ja m’estaria molt bé…

Tot i les possibilitats, que ara tornen a apuntar-se, que a Catalunya pogués acabar guanyant el sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, ella no ho veu tan clar: “La societat catalana està dividida, i el sentiment catalanista no significa el mateix per a tothom”.   

Sigui com sigui, l’horitzó al que aspira nacionalment Montserrat Guibernau constitueix una oportunitat i alhora un repte:  “Si el discurs a favor del dret de decidir es construeix de forma sòlida, realista, ben planificada, sense fer volar coloms i amb lideratge coherent, honest i intel·ligent, les coses podrien canviar. Aquest canvi requereix temps i una estratègia ben construïda”.

Jo, ara mateix, aquesta estratègia i el lideratge que l’ha de guiar no acabo de veure’ls. Vosaltres sí?

En l’àmbit de les ciències socials, Catalunya no té, a l’exterior, massa referents de prestigi. Des del Regne Unit, la politòloga Montserrat Guibernau és una reconeguda estudiosa dels nacionalismes i el seu paper en el marc de la globalització. L’activitat d’aquesta vilanovina -professora investigadora visitant a diverses universitats europees, americanes i asiàtiques- és incessant, i tots els seus llibres són escrits originalment en anglès. Alguns tenen versió catalana i castellana, i també hi ha traduccions en altres llengües, fins i tot al xinès.

Diumenge passat, dia 21, va aparèixer a la revista Presència la meva entrevista amb Monserrat Guibernau i Berdún (Vilanova i la Geltrú, 1960). Personalment i professionalment, això em representa una doble satisfacció. En primer lloc, per la vàlua i el prestigi de l’entrevistada, però també perquè la publicació gironina que esmento -i en la qual ja havia col·laborat a començaments dels anys 80- és una capçalera històrica de la premsa en català, amb molts lectors ben repartits per bona part del nostre domini lingüístic gràcies a les diverses publicacions que la distribueixen setmanalment. 

La professora Guibernau, catedràtica de Ciència Política el Queen Mary College de la Universitat de Londres i visiting fellow al Centre for Global Governance de la prestigiosa London School of Economics, ha publicat diversos llibres, entre els quals Nacions sense Estat (1999, Premi Ramon Trias Fargas 1998), Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil·leni (com a directora d’aquest llibre col·lectiu, 2000), Nacionalisme català. Franquisme, transició i democràcia (2002), The conditions of diversity in multinational democracies (2003) o Governing Europe: The developing agenda (2006). El seu darrer volum aparegut és The Identity of Nations, del 2007.

En l’àmbit de les ciències naturals, ha estat molt freqüent -potser ara les coses, sortosament, comencen a canviar- la immigració de cervells a l’exterior. Però és molt menys habitual -com en el cas de Montserrat Guibernau- en el camp de les ciències socials. Segurament n’hi ha més, però ara penso, sobretot, en el conegut sociòleg Salvador Giner, que ha ensenyat a universitats britàniques i americanes i actualment presideix l’Institut d’Estudis Catalans.

En tot cas, la Montserrat -llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i màster i doctora en Teoria Social i Política per la de Cambridge- anà a estudiar al Regne Unit i s’hi ha guanyat una càtedra ben merescudament. Des d’allí es projecta arreu -ha arribat a exercir l’activitat docent fins i tot a Pequín- sense haver perdut mai el contacte amb el seu país. Aquí és, per exemple, patrona de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i membre de la renovada Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas [www.catdem.org]. També forma part del consell editorial de la nova revista Catalan International View, d’anàlisi estratègica de temes globals des d’una òptica catalana. 

A més, és coeditora de la publicació Nations and Nationalism i membre del consell assessor de l’Associació per l’Estudi de l’Etnicitat i el Nacionalisme (ASEN) i del Journal of Iberian Studies. Una trajectòria ben completa, doncs, que he volgut contribuir a difondre perquè cal posar, en cada àmbit, els criteris dels experts a l’abast d’un públic el més ampli possible. 

El pintor Rafael Duran Camps (Sabadell, 1891 – Barcelona, 1979) va ser un gran creador figuratiu que, en homenatge a la seva mare, va soldar els seus cognoms per fer-ne el nom artístic. Ara, l’historiadora de l’art Pia Subias n’ha fet una documentada biografia breu a la col·lecció “Gent Nostra”. És una llàstima que l’artista vallesà s’oposés excessivament, en públic, als corrents estètics que no eren de la seva corda, però això no treu que, en aquesta, fos un mestre absolut.

Amb Pia Subias Pujadas (Barcelona, 1962) compartim no solament un entorn laboral, sinó també  bones complicitats, començant per la comuna admiració per la trajectòria de qui és, segurament, el més prestigiós joier català contemporani, Joaquim Capdevila. Aquesta historiadora de l’art, eclèctica en la seva dedicació, s’ha vinculat, com a comissària i estudiosa, a la joieria, però també a la pintura i, singularment, a la ceràmica i a la seva dimensió arquitectònica.

Un àmbit, aquest darrer, que no li és gens aliè, com a filla d’un conegut arquitecte d’origen figuerenc, Xavier Subias. I la sensibilitat artística l’ha amarat des de sempre, com a néta de l’historiador i crític d’art Joan Subias Galter. 

Ara ha abocat el seu gust i els coneixements que la distingeixen a Durancamps, volum 134 de la col·lecció “Gent Nostra“, d’Infiesta Editor. A la Pia, el coneixement de la figura del sabadellenc no li venia de nou: els anys 1989 i 1990 va ser comissària de l’exposició Rafael Durancamps. Entre 1915 i 1945.

En poques pàgines, i enmig d’acurades reproduccions, l’autora traça certerament la trajectòria d’un artista que no feia, per exemple, com Nonell -que deia allò de “Jo pinto, i prou”. I és que el sabadellenc -que abandonaria aviat el negoci tèxtil familiar- pintava incomparablement bé, però li recava massa que l’evolució de l’art del segle XX emprengués uns camins diferents dels que eren, per a ell, la veritat estètica. 

Va interessar-se inicialment per l’impressionisme i, singularment, per un mestre com Cézanne, però el que més l’influiria és la gran pintura de l’escola espanyola -Velázquez, El Greco, Goya…- que havia contemplat tantes i tantes hores, de ben jove, al Museo del Prado. Després, els tretze anys viscuts a París i la galeria d’art que hi va obrir –La Fenêtre Ouverte, el mateix nom de l’interessantíssim quadre del 1934 que us adjunto- el farien, potser, una mica més permeable, i la relació amb Picasso, Dalí, el poeta Paul Eluard o Giorgio De Chirico, entre d’altres, són una prova del seu interès per no quedar aïllat.

Però el retorn al nostre país, enmig d’un ambient no precisament democràtic, també va afavorir que Durancamps declinés definitivament tota preocupació avantguardista. Des del 1939 -escriu la Pia-, “exposarà ininterrompudament cada any a la Sala Parés i tindrà contactes freqüents amb el nou món artístic de Madrid”. A cavall, sobretot, de les capitals catalana i espanyola, no s’estigué de pontificar contra l’informalisme, el surrealisme i les altres tendències que tenien l’abstracció com a denominador comú. El 1950, per exemple, arribà a pronunciar a l’Ateneu madrileny una conferència sobre Las lacras de la pintura actual. 

Sap greu que un artista amb tant de talent -els seus paisatges, bodegons i figures, d’una execució impecacle, en són la millor prova- caigués en aquest dogmatisme. Pia Subias, d’una manera subtil, ens ho va donant a entendre. Però de l’agradable lectura d’una biografia que, tot i que breu, és ben documentada, n’extrec una altra reflexió d’interès.

I és que l’evolució, tan ràpida, de l’art del segle XX ens va fer, a molts, apartar-nos intuïtivament dels estils més clàssics o acadèmicament figuratius. Però ha plogut força en poques dècades i ja és hora que els arbres -sobretot, quan són sòlids- ens dexin veure el bosc. I és que valorar adequadament una figura artística de la categoria de Durancamps no m’ha d’impedir, per a res, interessar-me per molts altres corrents, ben distints i sovint oposats al seu.

Em sembla que l’art, més que nou o vell, ha de tenir qualitat, capacitat de presència -com deia Modest Cuixart- i, sobretot, esdevenir un batec intens de la condició humana. Només els creadors autèntics, en cada tendència i cada estil, són capaços d’aconseguir-ho. 

Per tot plegat, cada cop tinc més clar que eclecticisme -que no vol dir neutralitat- és sinònim d’intel·ligència. Per les converses que a voltes mantenim amb la Pia -una altra admiració comuna és Guinovart, per exemple-, entenc que ella també va per aquí. I que el que la mou en la seva dedicació a l’art, per damunt de tot, és la sensibilitat, el gust i el misteri. Me’n felicito.

Aquesta Diada de l’11 de Setembre es commemora el centenari de l’aparició de la bandera estelada. És un motiu d’orgull, però també la constatació que continuem reivindicant la llibertat com a poble… perquè no la tenim. I, tal com van les coses, dubto, sincerament, que ens posem en camí d’aconseguir-la cap a l’any 2014. L’uniformisme espanyol, tal com denuncien historiadors de Galícia, Euskadi i Catalunya, continua sent una realitat massa aclaparadora, contra la qual reaccionem, però poc. I sort, encara, de TV3, que acaba de fer 25 anys… però que tampoc no pot adormir-se.

En un comentari al post anterior, vaig ser convidat a adherir-me a una campanya (vegeu www.marroca.blogspot.com) per penjar banderes estelades als blocs. Ho faig amb molt de gust i, a més, us convido a llegir una petita crònica sobre la història de l’estelada a la secció de política corresponent a l’Avui d’aquesta Diada [www.avui.cat].

Tot plegat està molt bé, però, com es diu actualment, no n’hi ha per tirar-hi coets. No m’estendré ara sobre el tema del finançament, que espero que no acabi malament del tot, però respecte del qual m’agradaria que hi hagués, en primer lloc, una classe política a l’altura -i no ho dic només per Joan Saura.

Carod-Rovira té plantejat, per al malauradament emblemàtic 2014 -quan s’acompleixin 300 anys de l’ocupació borbònica-, la possibilitat que siguem capaços d’exercir el nostre dret de decidir d’una manera efectiva. La teva jugada, benvolgut vicepresident, és perfecta: emplaces amb temps suficient polítics i societat civil a mirar-nos al mirall d’una vegada i decidir què volem ser quan siguem grans. Però, a hores d’ara, si no hi ha un miracle…

Sí que hi ha una certa energia, en aquest país, per saber-se mantenir com un poble distint, però sembla evident que no tenim col·lectivament prou força, ara com ara, per trencar cap sostre de vidre. Les pulsions sobiranistes sovintegen, aquests darrers temps -i això és un motiu d’esperança-, però no acaben d’esclatar.

Mentrestant, l’uniformisme espanyol -en versió carca o més progre– no para de fer estralls. Ara mateix, acabo d’adherir-me a un manifest d’historiadors gallecs, bascos i catalans (vegeu Nova Galeusca a l’Avui d’ahir, a la secció de “Cultura i Espectacles”) que denuncia, un cop més, aquest estat de coses…

El més positiu de la Diada d’enguany són, convinguem-ho, els 25 anys de Televisió de Catalunya. Sense ella, el nostre redreçament -el poc o molt que hi ha hagut- no seria el mateix. Això no vol dir que la nostra televisió nacional, en alguns aspectes importants, no necessiti millorar. Cal donar crèdit a Mònica Terribas -en qui no tothom confia, però jo sí- i al seu equip perquè siguin capaços de donar el tomb.

Mentrestant, i malgrat tot -i no per culpa de l’estelada, precisament-, bona Diada!

Fins al diumenge 5 d’octubre podeu visitar a Sant Cugat del Vallès una mostra antològica de l’artista Josep Pla-Narbona. Jo ho he fet durant el mes d’agost i ja sabia que no en sortiria defraudat, perquè no només jugava  sobre segur sinó, goso dir, a camp propi. I és que, a partir de l’entrevista que vaig fer-li l’any 2001 per a El Temps, es va crear entre nosaltres una atmosfera d’amistat, admiració i complicitat a l’entorn d’un esperit sensible -d’aquells que, certament, es fan estimar- i una obra que s’ho val.
“La societat formiguera no és gens formidable”, vaig titular la conversa publicada en aquella ocasió -al núm. 897 del prestigiós setmanari. I és que Pla-Narbona em comentava: “Penso en Paul Valéry quan es referia al que ell en deia la societat formiguera en què vivim, tan massificats, i que em sembla tan poc formidable”.

Certament, Josep Pla-Narbona San Antonio (Barcelona, 1928) sempre ha anat fent via tot fugint una mica del ramat, i potser per això no ha tingut el reconeixement que, com a gran creador que és, li seria degut. Per les vicissituds de la seva trajectòria i també per les circumstàncies: prestigiós primer en el món del disseny gràfic, deutor d’episodis vitals a voltes traumàtics, protagonista tardà en el món de la pintura -tot i que ja se’l coneixia com a dibuixant i gravador… Ara, als seus 80 anys, contempla la vida des d’una sensibilitat alhora serena i extrema.

L’Eros primordial en l’obra de Pla-Narbona és la mostra mitjançant la qual us convido a descobrir -o redescobrir, segons la vostra disposició- una obra que participa de l’esperit del Renaixement i, sobretot, de la poètica del surrealisme, una avantguarda que alguns poden creure superada, com si formés part d’un passat remot que, òbviament, no ho és tant. També s’ha considerat aquesta obra com a “metarealista” per tal com expressa amb intensitat els drames i les paradoxes de la psicologia humana. Posat a etiquetar-se, l’artista es considera integrat dins del realisme simbòlic.

Pintura, dibuix, gravat, escultura… El nostre home hi incorpora obres d’una plàstica i una cosmovisió a voltes increïbles i sovint colossals. Jo vaig entrar en contacte amb el seu univers a partir, precisament, del llibre L’univers Pla-Narbona (2000), de l’amic Oriol Pi de Cabanyes -comissari de la mostra actual- i el desaparegut escriptor, metge i polític gallec Domingo García-Sabell. Una obra magníficament posada a l’abast del públic per les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa [www.elcepilanansa.com].

Des d’un “domini absolut del dibuix”, com diu Francesc Fontbona, m’agradaria assenyalar el mateix pel que fa al color si no fos que jo no sóc un expert. En tot cas, i com a simple consumidor d’art, us ha de quedar prou clar que aquesta obra m’encanta. Em fascinen moltes de les seves peces, començant, per exemple, per les que incorporen uns característics paravents entre les persones com a símbols de la incomunicació humana. O les màscares que tots portem al damunt per prevenir d’excessives incomoditats la nostra vida…

O, més en concret, pintures tan deliciosament poètiques com Peres aerostàtiques (1998), El temps de les cireres (1999) o una altra de més punyent però amb un títol massa llarg, per al meu gust: Ara és temps de morir que la vida comença (1996). Per no parlar de la que -tan conceptualment rotunda- adjunto a l’entradeta d’aquest post, Adan i Eva (1983).

Però podria destacar moltes més composicions. Impossible, doncs, d’encabir-les en l’espai d’un bloc ni, fins i tot, en el món d’Internet. Per això us convido a anar a Sant Cugat -una ciutat, d’altra banda, prou ben comunicada- i tastar Pla-Narbona per vosaltres mateixos.

En aquest sentit, a www.museu.santcugat.cat hi trobareu les pertinents indicacions prèvies, en el benentès que, al seu espai del Monestir, podreu admirar -a més d’escollits quadres de Pla-Narbona- la suggestiva resta d’instal·lacions museístiques i el formidable claustre. I a la Casa Aymat -situada ben a prop de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat-, una part encara més completa de l’obra de l’autor, amb el complement d’un audiovisual prou interessant. Com també és reeixit el catàleg, que encapçala una presentació de l’alcalde santcugatenc Lluís Recoder.

Pla-Narbona ha estat amic, entre d’altres, de figures de la talla de Salvador Espriu, Joan Brossa, Camilo-José Cela, Felip Cid, Francesc Català-Roca, Joan Obiols o Juan Rof Carballo. Precisament, en relació a Brossa -amb qui compartia tertúlia al reservat d’un restaurant del carrer Mallorca barceloní desaparegut fa anys, el Sí, Senyor-, m’agrada cloure el text amb l’enginyós joc verbal -sobretot, per part d’en Josep- amb què va finalitzar la conversa publicada que vam mantenir a la seva casa i estudi de La Floresta:

“-Precisament, Brossa definia la seva producció com un bosc inquietant de presències. Aquest bosc, deixa veure els arbres?

-No. Tot són presències.”  

Tothom s’adona que, en aquests moments, Pep Guardiola constitueix la gran esperança del Barça. Òbviament, més que Jan Laporta, que s’hi agafarà com un clau roent de salvació. Amb el Pep només poden passar, bàsicament, dues coses: si se’n surt -com ho espero i desitjo-, serà considerat un heroi nacional. Si no… sempre quedarà el recurs de recordar que, per molt que porti sang blaugrana a les venes, no era fins fa ben poc -a banda d’un grandíssim jugador- més que un entrenador amb èxit d’un equip que va aconseguir pujar de Tercera Divisió a la Segona B.

No sé encara què farà el primer equip del FC Barcelona en el seu primer partit de Lliga, però la pretemporada s’ha portat bé, i l’accés a la Champions -malgrat el mal regust de la nit de Cracòvia-, també. Fins i tot en el primer sorteig sembla que hi ha hagut sort. I tot plegat es deu, bàsicament, al conjur d’un nom: Josep Guardiola.

El Pep és perfectament conscient que, a hores d’ara, constitueix la gran aposta del primer equip de futbol i del club en el seu conjunt. Txiki Begiristain és un home capaç -ho vaig comprovar personalment en entrevistar-lo, a primers anys 90, per a la revista institucional Viure en català– i un bon secretari tècnic, però pertany més al passat que al futur. I Joan Laporta… ha superat amb un èxit relatiu la seva situació crítica d’abans de vacances, però, per a ell, ja res no tornarà a ser com abans. Sé de bona font episodis concrets de com el seu caràcter el traeix, i per això crec que les seves qualitats de lideratge -tot i que unides a una catalanitat prou sòlida- potser no són suficients per tenir vida pública de primer nivell més enllà del futbol.

Amb en Guardiola hi he mantingut, des de fa anys, una relació indirecta. Personalment, no ens coneixem de res, i crec que només l’he vist una mica de prop al seu poble d’origen, Santpedor, al cor del Bages, i una sola vegada de les tantes que hi vaig. Hi vaig sovint perquè hi viu la meva sogra, i per això a qui conec força és a un oncle de l’entrenador, que és amic d’ella i també ho va ser del meu sogre. Precisament, el dia que vaig veure el Pep, en una festa popular, l’oncle en qüestió no hi era. Si no, no cal dir com m’hagués complagut que pogués presentar-me a qui figurava, en aquells moments, com un jugador nacional i internacional de renom.

A Santpedor han donat, amb bon criteri, el nom de Josep Guardiola al nou camp de futbol, situat a tocar de la carretera que du a Navarcles. Però, a més del futbol i el Barça, el que també m’uneix al Pep -xicot, ja ho veiem, de fina sensibilitat i proverbial intel·ligència- és la passió comuna per Lluís Llach i també l’alta valoració d’un altre prestigiós i alhora popular amic seu que fou, com se sap, un poeta molt remarcable: l’enyorat Miquel Martí i Pol.

En fi, Pep Guardiola té les condicions necessàries per fer vibrar novament l’entorn del Barça i proporcionar-nos moltes tardes i nits de glòria. Si se’n surt, serà considerat, ja us ho dic, una mena d’heroi nacional. Si no… ell sap prou bé que el fracàs tindria pal·liatius. Laporta sap també, millor que ningú, que el seu futur immediat depèn, sobretot, del fet que la pilota entri, tot i que els seus opositors dins i fora el club -els nuñistes i els altres- no pararan d’assetjar-lo a la més mínima ocasió.

I és que els gols els fan els jugadors, però qui dirigeix la banqueta és el primer que rep. En aquest cas, el mister és totalment dels nostres, però, tot i així, l’èxit no està assegurat. Ara que, als singulars Jocs Olímpics de Pequín, Catalunya, com a país, hi ha tornat a comptar ben poc o gens, el Barça, Guardiola, Messi, Eto’o, Puyol i, si pot, Jan Laporta -entre alguns altres ciutadans i entitats, i no solament dels vinculats al club-, poden contribuir a mantenir-nos ben amunt l’autoestima. I encara més quan alguns polítics, sovint, sembla que s’esforcin per tal que s’arrossegui per terra… 

Com el Maig francès del 68, enguany s’acompleixen quatre dècades de la Primavera de Praga, la revolta que va demostrar definitivament que el comunisme de matriu soviètica -ho sento, Gorbatxov- era irreformable. Les imatges, que aquests dies hem tornat a veure, són impressionants: la d’un poble que surt en massa al carrer tot intentant aturar la brutalitat. Tanmateix, els tancs russos -que ara hem vist novament passejant-se per Geòrgia- eren garants d’un ordre que es volia impertorbable…
Alexander Dubcek cercava un socialisme de rostre humà, i només per això ja té el meu reconeixement com un dels referents del segle XX. A mi també m’agradaria que fos realitat, aquest ideal, i de més jove, de la mà del Front Nacional de Catalunya, vaig apuntar-me -a més de la causa independentista catalana- a les teories més aviat vaporoses del socialisme d’autogestió. Ara, haig de conformar-me amb una socialdemocràcia arregladeta -no pas la del PSC, òbviament, sinó de caire més republicà-, que no és poca cosa pels temps que corren.

El líder d’aquella Primavera, un cop destituït i progressivament depurat -no pas afusellat, per sort-, no va poder viure massa la nova democràcia postcomunista perquè va morir l’any 1992 a conseqüència d’un accident d’automòbil. Em va saber greu, i vaig lamentar encara més la immolació d’un dels herois de la revolta, l’estudiant de filososia txec Jan Palach, a la plaça de Sant Venceslau de Praga el gener del 1969.

Des d’aleshores, Palach es convertí en un heroi i en un símbol de l’esperança. L’Est europeu podia retornar a la democràcia, com així ha estat, tot i que els continguts d’aquesta democràcia no sempre siguin els més desitjables. Rússia hauria de veure’s obligada a reduir l’abast del seu somni imperial -tot i que no a renunciar-hi, ja ho veiem. El comunisme passà, en poques dècades, de representar un sistema que es volia alliberador a expressar una de les cares sinistres -no pas l’única, és clar- de la condició humana.

Per aquells fets, i no cal dir que també per l’art, la cultura i la història, porto Praga al cor. Malauradament, encara no he tingut ocasió de visitar la que sembla que és una de les meravelles urbanes d’Europa -sí que ho he fet, i paga la pena, amb la veïna Budapest. Tot i que els viatges familiars, òbviament, em veig obligat a pactar-los, confio que aquesta assignatura pendent no trigarà massa a caure. Quan el somni es faci realitat, recordaré Dubcek, Palach i molta altra gent anònima que, ara fa 40 anys, es mobilitzà per la llibertat, la justícia i un món més digne de ser viscut.