A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Increïble ISLÀNDIA (i 3): un balanç complaent

Sense categoria

El viatge a Islàndia era un dels somnis, aquests darrers anys, de la meva filla gran. Sempre li dèiem que no, que resultaria una mica car. Però al final vam sucumbir, i no ens sap gens de greu. L’illa islandesa, a tocar del Cercle Polar l’Àrtic, esdevé una experiència diferent precisament perquè és un país ben distint dels altres en el marc europeu.

Si el que hi busqueu és turisme de natura, aquest espai dels antics víkings constitueix un 10. Si hi cerquéssiu patrimoni monumental, absteniu-vos de posar-hi el peu: hi ha destins manifestament millors en aquest sentit. Si voleu sentir el relax de la solitud i el plaer del silenci, deu ser un dels llocs del món més idonis. Si el que preteneu trobar-hi és una mena de modernitat incontaminada, també ho haureu encertat. Si voleu respirar un aire puríssim, aneu-hi sense pensar-vos-ho gaire. 

I sobretot, si no voleu patir calor a l’estiu… cap a Islàndia falta gent. 

Hi sorprenen, d’entrada, els espais tan vastos, els paisatges tan immensos, els cels tan grandiosos. Tot plegat et crea unes sensacions increïbles, en molts casos, i d’aquí el títol que he posat a aquesta petita sèrie islandesa. I és que la natura ha procurat que, a l’illa nòrdica, els ulls restin, habitualment, extasiats.

La imatge adjunta, en què apareixo al costat d’una de les llengües de la glacera Vatnajökull -la més gran d’Europa- el proppassat dia 1 d’agost, n’és un dels exemples clars. I fixeu-vos en el gruixut jersei muntanyenc, que no és habitual, al nostre país, associar a l’estiu…

A Islàndia pots passar -aigua a banda- del verd puríssim a l’aridesa d’una terra volcànica i a una visió, doncs, del que s’entén sovint com a lunar. D’arbres, ben pocs n’hi ha, tot i que en algunes zones se n’hi concentren més. Sembla que bedolls antics haurien estat tallats -ai!- per fer-hi cases de fusta, avui substituïdes en general per habitatges més moderns però d’aspecte ecològic i pintats, sovint, amb colors vius.

Més de la meitat dels gairebé 300.000 habitants de l’illa es concentren a Reykjavík i la seva àrea. A més de dues poblacions satèl·lits de la capital, la quarta ciutat del país, la bonica Akureyri, al nord, s’apropa a les 18.000 persones. La resta són poblacions petites; minúscules, en alguns casos. Les gasolineres, amb el seu supermercat adjunt, constitueixen punts de civilització importants, de la mateixa manera que ho és no deixar apurar el dipòsit del vehicle…

La capital -la més septentrional del planeta i també la menys contaminada del món- esdevé local i global alhora, perquè el cosmopolitisme de Reykjavík transcorre plàcidament, com si fos una mica de poble. La vida cultural hi és intensa, de la mateixa manera que destaca, sobretot durant els caps de setmana, la seva marxa nocturna, concentrada en uns quants bars que escalfen un ambient habitualment fred, sobretot durant els llargs hiverns.

I és que, com ja deveu suposar, molts mesos islandesos són ben foscos i glaçats. Si algunes visites d’estiu les heu de fer en anorac, no cal afegir-hi gran cosa… I la pluja -o la neu a l’hivern- hi són ben presents. Només la lectura i altres activitats intel·lectuals o artístiques, l’ús d’Internet i una mica de beguda -moderadament, si pot ser, que no ho és sempre- poden contribuir a no deprimir-se del tot. Si més no, des d’una mirada mediterrània…

I, tanmateix, el país funciona, i ho fa amb un nivell de vida elevat. Els darrers temps ha tingut, com ja haureu llegit, dificultats econòmiques serioses, que fins i tot en van fer caure el govern. L’executiu actual, de centresquerra, ha demanat l’ingrés a la UE i es preveu que Islàndia l’aconseguirà molt ràpidament, d’aquí al 2013.

I és cert que viatjar allí resulta una mica car, tot i que sembla que aquest any la crisi ha afavorit una moderació en els preus. Una alternativa que surt relativament bé de preu -i que nosaltres vam fer servir- és l’allotjament en granges o hotels rurals, que n’hi ha força a prop de la Ring Road o carretera núm. 1 que dóna la volta a l’illa. Entreu a www.farmholidays.is i les anireu trobant.

Aquest post i els altres que l’han precedit només són impressions -poc o molt afinades- d’un turista àvid. Però, si voleu aprofundir una mica en el coneixement de la terra islandesa i del caràcter de la seva gent, us puc recomanar un bon llibre: Islàndia, l’illa secreta, del conegut periodista, escriptor i viatger Xavier Moret (en versió catalana del 2005 de Brau Edicions a partir de l’original castellà del 2002).

L’he estat llegint aquests dies, posteriorment al viatge, per comprendre millor el país. Moret, que ha estat unes quantes vegades a l’illa, diu que “em sembla que no exagero si dic que Islàndia s’ha convertit per a mi en una segona pàtria, freda i dura a primera vista, però d’una entranyable calidesa quan aconsegueixes entrar-hi a fons”.

La meva família i jo no preteníem tant. Només hem volgut tastar una mica aquella terra relativament extrema, que ara he intentat posar-vos més a l’abast. Mentrestant, enyorarem la seva raça autòctona de cavalls, que pasturen aparentment en llibertat. O de bens, també disseminats arreu. Per posar dos exemples més dels molts detalls islandesos que ens han captivat…  


Increïble ISLÀNDIA (2): el foc

Sense categoria

En l’entorn del volcà Krafla, la lava encara fumeja després de les erupcions produïdes entre els anys 1975 i 1984. Passejar a mitja tarda, enmig d’un ambient plujós, entre aquestes cendres visuals -talment un immens braser a cel obert- fa un gran efecte. El vulcanisme permet que una bona part del territori, a Islàndia, sigui més viu que el d’altres països, la qual cosa és un gran al·licient per als visitants i un poderós esquer per als científics. I és que l’illa -situada a la cresta de la gran dorsal submarina que recorre el fons de l’Altàntic de nord a sud- constitueix una mena de laboratori permanent.
Contemplar de lluny el cràter imposant del volcà Hekla, el més conegut de la increïble illa àrtica, del qual es porten comptades 23 erupcions -la darrera, del 1947-, i la llista continua oberta. Contemplar-lo des del prat verdíssim on fem el pícnic del dia -Islàndia, malgrat la molta lava que la configura, té també extensions bucòlicament verdes. 

Recórrer l’entorn meravellós del Krafla, al nord, de què ara us parlava, i que és l’espai tel·lúric més espectacular del país. Admirar-ne, donant-li la volta per dalt, el cràter Viti -l’infern, en llengua islandesa-, sorgit abans de l’erupció del 1724 i que té 320 metres de diàmetre. Descobrir-hi en l’interior un petit llac de 30 metres de profunditat, on l’aigua és a temperatura ambient però poc recomanable per al bany.

En el mateix entorn, trepitjar -tot seguint el curós itinerari establert, en un país que mima el turisme de natura- els camps de lava de la zona de Leirhnjúkur, que continuen fumejant després de més d’un quart de segle per al nostre deler. Adonar-se de la importància de la plana de Námaskard, amb les seves aigües en ebullició, solfatares, fumaroles i fangs ardents: una autèntica flipada geològica. Deduir el gran actiu que suposa, per a la vulcanologia, l’adjunta planta geotèrmica de Kröflustöd, instal·lada entre el 1975 i el 1977 i que aprofita part de l’energia que genera el Krafla, tot convertint-la en electricitat mitjançant dues turbines de 30 megawatts cadascuna.

Deplorar que les limitacions que són pròpies d’un viatge turístic -tot i que el féssim al nostre aire– ens impedissin efectuar la presumptament fascinant ruta del volcà Askja, situat a les poc accessibles terres interiors. Saber ja, prèviament, que el Toyota Corolla Verso que has llogat a l’aeroport internacional de Keflavík no et servirà a l’hora d’emprendre aquesta aventura, que cal iniciar a les 8 del matí amb el concurs d’empreses provistes de vehicles tot terreny i de conductors avesats als sòls volcànics. Pensar que, si algun dia tornessis a Islàndia -en aquest moment, ho veus de més interès que l’hipotètic retorn a d’altres països-, l’Askja i alguna aventura similar -inclosa la descoberta dels fiords nordoccidentals- les hauries de fer de totes totes. 

Disparar repetidament la màquina fotogràfica i accionar la càmera de vídeo en passar -al llarg de la Ring Road o carretera núm. 1 que circumda l’illa- per la zona de Skeidarérsandur, al sudest de l’illa, amb els seus camps de lava petrificada que agafen unes certes formes de sinuosos troncs vegetals o d’animals morts. Agafar, a la platja de la petita localitat costanera de Vík í Mýrdal, grapats de sorra negra i deixar que s’escoli entre els dits…

Lamentar, en fi, que la densa boira no hagi permès albirar el mític volcà Snaefells, a la península occidental del mateix nom. Mític per la seva peculiar activitat geomorfològica -que va convertir la zona des de l’antigor en un nucli considerat màgic- i també perquè Jules Verne l’hi va tornar encara més en fer-ne l’indret on els humans podíem iniciar, suposadament, un fabulós Viatge al centre de la Terra…    

En definitiva, no parar de sorprendre’s -o potser deixar de fer-ho, un cop assimilades la presència i influència volcàniques a Islàndia- per la rastellera de cràters -els actius i els adormits-, les grans colades de lava, les riolites, les obsidianes, les escòries de material piroclàstic i altres agents naturals que són conseqüència del poder tel·lúric del foc i de la importància orgànica d’aquest element -símbol del poder de la passió- en les nostres vides.  

Increïble ISLÀNDIA (1): l’aigua

Sense categoria

Onze dies -i deu nits- viatjant per Islàndia resulten suficients -tot i que mai no són prou, és clar- per descobrir-hi moltes meravelles, més de les que hauríem imaginat. En primer lloc, totes les relacionades amb el cicle de l’aigua. L’illa septentrional, atlàntica i àrtica en vessa per tots cantons. N’és un impressionant botó de mostra el màgic, fulgurant i delitós llac amb icebergs de Jökursárlón, situat als peus de Vatnajökull, la major glacera d’Europa i la tercera del món.
La pluja fina que gairebé no ens va deixar mai, els dies finals de juliol i la primera setmana d’agost. La humitat constant que aquesta mullena desprenia, enmig d’un clima que aquí en diríem d’hivern temperat i d’un aire pur, incontaminat, absolutament net.

La cascada -en català no s’admet el terme catarata– de Gullfoss, el primer impacte aquàtic fort -més enllà de la immensitat de l’oceà Atlàntic- que van rebre els nostres sentits. La de Seljalandsfoss, l’única que hem vist que ens deixa passar-hi pel darrere. La de Skogáfoss, gran cortina d’aigua de 62 metres de caiguda, amb un estrèpit espectacular (ja haureu endevinat que, en la per a nosaltres difícil llengua que és l’islandès, foss vol dir cascada, precisament).

La cascada de Svartifoss, amb les seves potents columnes basàltiques. Les de Lítlanesfoss -amb la mateixa escenografia natural que l’anterior- i Hengifoss, a la qual el riu ens va impedir d’acabar d’admirar del tot els seus 118 metres de caiguda. Les impressionants de Detifoss, Hafragilfoss i Selfoss, al gran congost que forma el riu Jökulsá i que ens hagués agradat de tenir més temps per recórrer…

En fi, la de Godafoss o cascada dels déus, dita així perquè, fa uns mil anys, les autoritats vikingues de l’època hi van precipitar els ídols pagans per tal de mostrar la voluntat que l’illa nòrdica -qui sap si la mítica Thule- es convertís al cristianisme, que hi funciona, sobretot, en versió luterana. O les de Hraunfossar -on l’aigua sorgeix directament de la lava- i de Barnafoss, on, malauradament, fa anys que hi van caure dos nens i que no té res a veure, és clar, amb Barcelona… Per dir-vos únicament les que vam tenir ocasió de visitar, enmig de desenes i desenes que petits i mitjans salts d’aigua que anàvem veient pel camí.

La impressió inoblidable que produeix el llac glacial de Jökulsárlón, situat, com us deia, als peus de la major glacera europea. Els seus icebergs insòlits, que semblen petits animals marins flotant per l’aigua… Els nombrosíssims llacs -petits i grans- que vas trobant en el teu itinerari viatger, amb la singularitat del llac Mývatn i les seves curioses illes-cràters. O l’urbà Tjörnin, al centre de la capital, Reikjavík. Els cabdalosos i, per tant, més que generosos rius… Les glaceres de Langjökull, Hofsjökull, Eyjafjallajökull (ja haureu endevinat que jökull vol dir glacera), Mýrdalsjökull i, sobretot, la gran Vatnajökull, potentíssima plataforma vora l’Atlàntic que trobem a l’est d’Islàndia.

L’albirament de balenes en un petit vaixell que solca l’oceà Àrtic -la primera i emocionant vegada que el veia- a la badia de Húsavík. O de foques -per mi, encara més suggestives- a una altra badia àrtica, prop d’Ósar…

Els més que interessants guèisers de Geysir -d’on els prové, precisament, el nom. L’aigua calenta natural que la tecnologia d’avui aprofita per a l’àrea urbana de la capital. I, per no cansar-vos més, els relaxants banys geotermals a la Bláa Lónid -més coneguda internacionalment com a Blue Lagune-, prop de l’aeroport internacional de Keflavík, i uns altres no tan grans a la zona del llac Mývatn.

En fi, que el tema de l’aigua, a la terra islandesa, dóna per a molt, però no esgota aquest meravellós entorn natural que continuaré provant d’acostar-vos…