Avantatges de tenir 60 anys: aprofitem-los!!
I m’afanyo a escriure aquest post, perquè aviat arribaré als 61. .. D’avantatges, n’hi ha uns quants. En una edat dins la qual ja has viscut molt i, si no estàs massa espatllat -confio que la imatge adjunta no ho denoti- tens encara múltiples coses a l’abast, i més avui dia. I pots recollir els fruits de tot el que has anat sembrant, fins i tot plantar alguna llavor. Encara…
Un dels avantatges -m’ha passat unes quantes vegades-, és d’avui mateix: viatges amb metro o ets al bus i una veu amable, normalment jove, et convida a asseure’t al seu lloc. Òbviament, ho refuses, i si s’escau dius alguna cosa com: “Molt agraït, però és que només en tinc 60…”. O bé: “Gràcies, però tan fumut, em veu?”. A voltes, ho dius en castellà; o en anglès, ni que sigui dolent…
De vegades també, tot dinant sol -ho faig més d’un dia, i de dos…-, algun cambrer, o cambrera, et deu percebre més aviat fràgil i/o vulnerable, i s’interessa per si t’agrada el menjar, o si a l’establiment t’hi sents prou a gust. És com una sensació de protecció que, si no és embafadora, s’agraeix. I així és com goses comentar-li, posem per cas: “Haver vingut a aquest restaurant, només pel fet de sentir la bossa nova que hi toqueu, ja paga la pena”.
Una bossa com, per exemple, aquesta tan preuada Insensatez, de l’enyorat mestre Tom Jobim https://youtu.be/PHIe9B5plDI.
En començar la seixantena és quan perceps, més aviat intensament, que si no canvien massa les coses et podràs jubilar aviat. O sigui, podràs gaudir -a certs nivells, ja que no a tots- més que mai. I això gràcies a les oportunitats -sobretot culturals, en el sentit més ampli- de què disposa qualsevol país mitjanament civilitzat en aquesta segons dècada del s. XXI.
Òbviament, sempre penso que de jubilats -o jubilades– n’hi ha de dues menes: els de 60 i tants… i els de 90 o 95, per exemple. Aquests darrers, si encara són vius, ja van a pocs llocs. O sigui que…
És una edat en què ets a temps de fer els viatges somniats que, pel motiu que sigui, encara no has pogut realitzar. En el meu cas, el Machu PIcchu -i, de passada, altres llocs del Perú. Sempre dic que si quan l’hagués palmada no hi hagués anat, és que alguna cosa va fallar, i per ara… El cas és que, el 1990, l’organització terrorista Sendero Luminoso segrestava turistes. En una situació així, et comença a agafar canguelis i, amb la meva dona, vam decidir d’anar al Brasil, decisió de la qual no ens n’arrepentim gens, ben al contrari…
Una de les passions de la parenta és anar algun dia a Egipte, i fàcilment l’he feta meva, però tal com va el món… En una línia semblant, un altre dels països que m’agradaria visitar és, precisament, Síria, una terra que no es mereix els drames terribles que està vivint.
Altres llocs on m’agradaria anar: Madagascar, Cuba… Però no trobo fàcilment qui vulgui acompanyar-m’hi.
D’altra banda, també és evident que, si et trobes sense parella -per trencament o, ja en el límit, per defunció-, sempre els 60 seran millors que els 70 per a intentar trobar-ne una altra; els 70, millor que els 80; els 80, que els 90; els 90, que els 100; els 100, que els 110…
Pots continuar tenint els mateixos valors -o ben semblants- en què creies de jove. Personalment, em malfio de la gent que als 18 volia fer la revolució i als 60 accepta del tot -o gairebé- l’ordre establert. Jo he estat, habitualment, un reformista d’esquerres, i ara… deixem-ho més aviat en centre-esquerra. La qual cosa vol dir que continuo aspirant als canvis que són necessaris a qualsevol nivell… però sense perdre de vista el sentit de la realitat.
I és que una cosa és creure poc en els valors del capitalisme -mai no els he vist massa clars-, i altra cosa ser anticapitalista militant, tipus CUP. I prefereixo deixar-ho aquí, com a independentista, per tal de no haver-m’hi d’enfadar massa. Més val contenir la irritació i confiar, d’aquí a poques hores, en el miracle…
Als 60, com que ja no vols triomfar professionalment -si ho pretenguessis, series un il·lús-, pots encarar les teves perspectives cap als diversos aspectes del creixement personal. Sol, o en parella. Sol, o amb la família. Sol, o amb els amics -més amigues, en el meu cas. Sol… però mai del tot, perquè trobes tantes coses que et poden acaronar, captivar, interessar-te, fer-te companyia… Si heu anat seguint aquest bloc, veureu que n’he anat trobant unes quantes.
D’avantatges, doncs, tots aquests, pel cap baix. I més val, perquè els inconvenients, no cal que us els digui: pèrdua de potència -en tots els sentits-, més visites al metge i més pastilles, més sensació que t’encamines -poc o molt lentament- cap a la decrepitud… I no tant cap a la mort en la mesura que -un cop se n’hagi anat el cos físic- hagis realitzat alguna o algunes coses singulars i la gent -poca o molta- se’n recordi…
Però no ens posem tan transcendents, i acabem amb una bellíssima cançó del gran Raimon, una mica més grandet que jo, això sí. Un tema que es refereix essencialment al que us he intentat transmetre, Mentre s’acosta la nit https://youtu.be/LEgOxTAhh9o?list=RDLEgOxTAhh9o.
Als 60, raonablement, la nit encara no s’acosta tant. I sí, potser tenim “més passat que futur”, però pot haver-hi prou futur en el nostre horitzó. Aprofitem-lo!!
