A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PUJOL, fuetada a l'”oasi”

Jordi Pujol

El patriarca Jordi Pujol ha decebut més d’un, i de dos. A mi, també. La qual cosa no vol dir que no es pugui considerar ben positivament, en molts aspectes, tot el que ha fet pel país, i que ens ha dut -en una part notòria- al nou i esperançat impuls que estem vivint ara.

La taca, de moment, hi és, tot i que manca encara perspectiva per saber fins on embrutarà. I, posats a fer net, potser millor que surti ara, quan encara no som independents però sabem que la independència també deu voler dir neteja…

És obvi que, des de feia temps, les notícies i els rumors relacionats amb la seva família s’escampaven. Hi havia coses que te les creies clarament, i d’altres que podies pensar que estaven inflades pels enemics de Catalunya, que no paren. Segur que no cal confondre la bandera amb la cartera, però és obvi -avui, més que mai- que hi ha molta gent que vol que prenguem mal.

Malgrat tot, jo em resistia a creure que un pare de la pàtria del seu nivell no fos, bàsicament, honest. També és cert que tota la pudor escampada al seu entorn més immediat ell no la denunciava prou… Això és humà i, per tant, puc entendre-ho.

Crec que no es tracta, ara, de fer llenya total de l’arbre caigut. Si és que ho és del tot…

Personalment, vaig militar durant nou anys a Convergència més per pujolisme i nacionalisme que per qualsevol altra cosa. El vessant social, per exemple, me’n distanciava una mica, tot i que en part recollia aspectes de la socialdemocràcia que han estat, habitualment, els meus. Abans havia col·laborat, d’una manera relativament directa, amb el president Pujol a la Generalitat.

Com a ciutadà, insisteixo, no tinc per què abraonar-m’hi, ara. La pròpia CDC intenta posar una mena de tallafocs purificador. Ben lògic. I, en el moment actual, encara més…

En darrer terme, sento tristesa i fins i tot una certa ràbia. Deien que Catalunya era un oasi, i sap greu admetre que, en una part important, és cert. No tots els polítics són iguals, això mai no m’ho creuré, però a voltes sembla que ho vulguin dissimular.

Ara voldran destruir-lo encara més, Jordi Pujol. I ho faran, també, per motius clarament interessats, en l’intent de desprestigiar tant com puguin un procés, el català, que il·lusiona. Voldran barrejar de nou la bandera i la cartera, però a nosaltres ens pertoca saber distingir, i no ficar-ho tot al mateix sac. És el que alguns -massa- volen…

 

 

La PROVENÇA, l’olor dels camps de LAVANDA…

Hem fet una breu escapada a la Provença, i sobretot a la zona del Luberon, en bona part per a contemplar la visió i olorar la fragància de la lavanda, que assoleix el seu punt de floració màxima aquest mes de juliol. Hi hem passejat per pobles molt de pedra, amb detalls plens d’encant. Hi hem descobert els paisatges ocres a l’entorn de Roussillon o de l‘anomenat Colorado provençal. Hem menjat, en general, bé. I ens hem desplaçat per unes carreteres sovint estretes i francament millorables, en més d’un cas…

A la Provença, o al tros que n’hem vist, hi hem trobat algunes similituds amb la Toscana: viles i pobles aturonats, com plataformes des de les quals contemplar un ampli paisatge on, a més de la lavanda, hi sovinteja la vinya, que produeix uns vins molt bons. 

 

El pòrtic del viatge, que fa temps que familiarment volíem fer, va ser una passejada per la ciutat d’Avinyó: només contemplar la imposant presència del Palais des Papes -símbol de l’històric Cisma d’Occident- ja paga la pena. I si, al damunt, et topes amb l’ambient del seu famós festival de teatre, encara més…

I, a partir d’aquí, trescar -a més de Villeneuve-lès-Avignon o la veneciana L’Isle-sur-la-Sorgue– els itineraris luberonians http://www.tourisme-en-luberon.com/index.php?lang=fr. Conèixer petites o grans meravelles com la coneguda abadia de Sénanque. O pobles tan turístics com Gordes, Roussillon, Venasque, Ménerbes, Oppède-le-Vieux, Lacoste -amb el castell que un dia fou del marquès de Sade-, Bonnieux, Saignon, Simiane-la-Rotonde, Forcalquier, Sault… i algun altre que fa de molt bon veure. Tot i que a voltes, encara que s’agraeixi la conservació arquitectònica i urbanística, també fóra oportuna una bona restauració dels rastres humans. Però tot no pot ser…

Ara: centrats en l’entorn natural, només la contemplació dels camps de lavanda -en català també en diem espígol– ja justifica l’estada. Sobretot l’embelleix, la perfuma. Perfectament conreats i, per tant, més presents a alguns indrets que a d’altres, n’hi ha prou com per a omplir-nos immensament la mirada. I una visita al Musée de la Lavande http://www.museedelalavande.com/fr/ permet saber moltes més coses d’un producte usat tant per a finalitats curatives i cosmètiques com inspirador d’un món ple de subtileses.

També els dos espais ocres que ja he descrit permeten que l’ull s’acostumi a una paleta intensa de colors que no resulta massa freqüent. I que tenim prou a tocar, en unes terres que van pertànyer històricament al Casal de Barcelona i la bandera tradicional de les quals té les nostres quatre barres orientades verticalment. I on -malauradament, força minoritzada- s’hi parla poc o molt una llengua, l’occità, de fort parentiu amb la catalana…

Les carreteres, ja us dic, estretes, millorables en més d’un cas i sovint mal senyalitzades. Ja sabem que l’Estat francès, pel que fa al caler públic, prioritza unes zones en detriment d’unes altres. És per això que el Luberon -i suposo que la Provença en general- és un paradís matisable però, això sí, singularment bell i sostenible.

Una travessa en cotxe pel Mont Ventoux -itinerari clàssic del Tour– també és francament recomanable. Com ho és gairebé cloure el viatge tot visitant Saint-Rémy-de-Provence i les traces que hi va deixar Van Gogh.

No era la primera vegada que jo trepitjava la Provença, i crec que no serà la darrera. Mentrestant, us convido a prendre-li el pols…