A la brasa i al caliu

Per si de cas, no us en priveu, de la producció d’aquell barceloní descendent de la noblesa. Sagarra era un escriptor de raça, que ja deveu saber que no ha estat sempre ben entès. Un supervivent del Modernisme enmig de noucentistes. I Vida privada és un text indispensable per a entendre com era la nostra societat urbana en l’època de Primo de Rivera i al voltant de l’Exposició Internacional del 1929.

“Hortènsia, que tenia cor d’àngel, hauria cridat una de les prostitutes, la més rebregada, la més destruïda de sífilis, i l’hauria fer sentar a la seva taula, i amb un gest teatral de princesa de comèdia de criatures, li hauria posat el collaret al coll”.  

I és que es tracta, per damunt de tot, d’un llibre fresc, divertit, profund quan s’escau, picant, irònic, entretingut… Si l’heu llegit, ho corroborareu, suposo, i si no… endavant! Devoreu amb el plaer que ho he fet jo darrerament aquest vast retrat sociològic que no s’està de res: ni de pujar als palaus i als salons, ni de baixar als bordells…

M’ha fet gràcia que un dels protagonistes col·lectius de l’obra -entre diversos d’individuals- sigui el restaurant Grill-Room, del carrer d’Escudellers. Em cau a prop de la feina i, ara que s’ha renovat ja fa un cert temps, el freqüento de tant en tant i hi menjo -habitualment ben acompanyat- bona teca i per poc preu. També hi havia anat abans -quan era més tradicional-, però clar, no tan abans com a l’època de Vida privada, quan Ciutat Vella i el barri Gòtic eren uns centres encara més neuràlgics de la vida barcelonina del que ho són actualment.

Com la de més amunt, hi ha moltes cites de la novel·la que podrien transcriure’s, però sempre és millor que la selecció la faci cadascú a partir de l’original. De tota manera, no em sé estar d’incorporar al post aquesta bellíssima descripció de l’amor platònic: 

“Ferran estava enamorat de l’amor, passava per aquell estat propi de les criatures de la seva edat en el qual una mena de desig sentimental i eròtic viu latent en totes les idees que el cervell elabora i en totes les impressions que es reben del món exterior. L’home estima i no sap ben bé el que estima ni el que vol; hi ha tots els elements subjectius barrejats d’una manera tendra i confusionària, i manca l’ésser concret per canalitzar, per destriar els elements. Manca la persona per establir el contacte. No s’ha trobat encara la dona, però se’n pressent el perfum; en la claror, en les músiques, en les mirades de totes, en la malenconia inexplicable, en els somnis nocturns, en l’aigua fresca del bany i en el vol de les orenetes. L’home només viu enamorat de l’amor”.

Vida privada és un text narratiu amb moltes possibilitats cinematogràfiques, i em sembla que hauria d’haver tingut més sort en aquest sentit -cal dir que hi ha hagut més d’un intent. Tot i així, Francesc Betriu en fa fer, l’any 1987, una minisèrie televisiva. Però trobo que els personatges i l’ambient social de la Barcelona -i la Catalunya- d’una determinada època haurien hagut de donar, necessàriament, per a més.

En fi, no us priveu d’aquest i d’altres sagarres. En temps difícils com els actuals, un dels millors búnquers antiaeris és la lectura. En aquest cas, de la mà d’un escriptor notabilíssim i un dels grans creatius de l’abans d’ahir del nostre país…   

El meu pare tenia en vinil alguns dels monòlegs d’en Capri, que jo escoltava amb interès i plaer de petit i que després vaig adquirir, recopilats, en dos CD. Està molt bé que en Pera, potser l’únic deixeble d’un mestre que no creà escola, els hi faci ara l’honor. També amb el mestratge escènic que li és habitual, i que hem anat reconeixent amb els anys. 

El mataroní Joan Pera és de la generació dels nascuts a finals dels anys 40 i li venia molt de gust -perquè s’hi sent identificat- d’homenatjar Joan Capri, aquell animal teatral fora de sèrie que, com a Joan Camprubí i Alemany, va viure a Barcelona entre els anys 1917 i 2000. En Pera també és un gran actor, sol o en companyia d’un altre referent, Paco Morán, i té un públic que li és molt fidel. 

També el tenia Capri. La seva vida als escenaris i singularment els seus celebrats monòlegs van marcar tota una època. Monòlegs tan curiosos, suggerents i sobretot divertits com El nàufrag, per exemple [http://youtu.be/iRq2QJgbPUk], que també és un dels que interpreta Joan Pera en un bon espectacle que sap recrear, amb subtilesa i enginy, el posat i les interpretacions de l’enyorat barceloní.

Una posada en escena que combina peces d’aquell mestre que fou i d’aquest altre que, feliçment, és. Dos talents inequívocament complementaris, que havien coincidit -un encara era prou jove- a la popular sèrie televisiva Doctor Caparrós, medicina general.

Personalment, a Joan Capri havia tingut l’honor d’entrevistar-lo per a una capçalera diària el nom de la qual potser recordareu, El Correo Catalán. Després dels seus èxits continuats durant l’etapa franquista, continuava encara com un dels mites vivents del panorama escènic a Catalunya. Per això, el diari -en el qual hi vaig tenir un contracte temporal en pràctiques- anuncià l’entrevista a la portada en color del seu suplement dominical, el dia 30 de desembre del 1979.

Una de les coses més curioses que em va dir -i que dóna bona idea de com era el personatge, un humorista no precisament alegre, com passa sovint- és que “si jo pogués, tal volta aniria sempre per un túnel sota terra, una mena de metro amb entrada i sortida davant de casa meva, i així no em podria veure ningú”.  

També m’explicà que els seus monòlegs -aleshores ja els havia deixat de gravar en disc- van representar “una autèntica novetat en un moment en què podia parlar-se de molt poques coses”. Doncs bé, el públic madur a què em referia abans, ara admirador de Joan Pera, va créixer en aquella època tan repressiva, però en la qual la gent -i encara més a Catalunya- maldava no tans sols per sobreviure, sinó per respirar més lliurement.   

I al final de la conversa, pujats ja al seu petit cotxe després d’haver-nos trobat a les històriques instal·lacions del Club Natació Barcelona -del qual havia estat soci i usuari habitual-, Capri em confessà: “Si vol que li sigui franc, no em retiro perquè estic esperant que surti un altre Capri, i m’agradaria que l’altre tingués deu vegades més èxit que jo”.   

D’èxit, al cap dels anys, n’ha tingut molt, encara que no sé si deu vegades més, set o cinc… Però no en dubteu: l’altre Capri ha estat i és Joan Pera. Que per molts anys!