A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

CLÀSSICS -feu vaga, o no- que us faran companyia

Sense categoria

Carpe diem. Acompanyat dels clàssics és el darrer llibre de l’amic Josep Maria Puigjaner. Escrit amb el bon estil i el sentit crític que són, en l’autor, marca de la casa, ha estat una de les meves lectures del proppassat estiu.

A partir de les citacions d’uns quants dels grans noms de la literatura i el pensament clàssics -grecs, llatins i alguns altres-, se’ns incita a reflexionar sobre la molta saviesa que els descendents dels sapiens i els neandertals hem estat capaços d’acumular -a desgrat de tantes nicieses- durant tants segles i mil·lenis.

És una obra que, publicada per Proteus [www.editorialproteus.com], us convido a compartir. A tall d’aperitiu, potser voldreu passejar de la mà d’uns quants d’aquests clàssics. Un petit luxe per tal d’encarar bé la tardor… fins i tot en un dia en què s’ha convocat una vaga general.

“Si la saviesa es donava amb la condició de tenir-la tancada, sense comunicar-la, jo la refusaria: cap bé no es posseeix a gust sense company”.

                                                                                                Sèneca

Segur que faria un bloc, doncs…

“Comença, petit infant, a conèixer amb un somriure la mare: la teva mare, deu mesos li han portat llargues fatigues. Comença, petit infant: aquell qui no ha somrigut als seus pares, ni un sol déu no l’ha jutjat digne de la seva taula, ni una deessa del seu llit”.

                                                                                               Virgili

Les dones, a la Roma clàssica, tenien una gestació de deu mesos? Curiós…

“El deure primer, i el principi de tots els altres deures, consisteix en viure i actuar humanament. La religió no és suficient ni ens eximeix d’això. L’ateisme, tampoc”.

                                                                                           Comte-Sponville

Ni l’agnosticisme, ja que la dualitat que planteja el filòsof francès és empobridora…

“Considera la pàtria com a família teva, i els ciutadans com a parents teus, els parents com a fills, i els fills com a la teva pròpia ànima, i procura fer-te’ls teus a tots ells amb beneficis. I si ho fas així, sàpigues-ho bé, hauràs aconseguit el bé més bell i preciós entre els homes: essent feliç, no seràs envejat”.

                                                                                              Xenofont      

Si fóssim capaços d’adoptar aquesta actitud, això seria el paradís terrenal…

“En la ciència de l’amor, els homes no són més que infants, comparats amb elles. No hi ha paraula, ni gest que elles no sàpiguen millor que els nostres llibres: és una ciència que els neix en les venes”.

                                                                                              Montaigne

Potser sí, amigues…

“Descobreixi vostè mateix quina és la qüestió essencial en la vida, no segons l’opinió del filòsof, del teòleg o de Krishnamurti, no d’acord amb ningú, sinó descobreixi-la vostè mateix”.

                                                                                              Krishnamurti

Ja us han posat deures…

“Oh, tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, ¿no t’avergonyeixes d’ocupar-te de la fortuna per veure com se’t farà el més grossa possible, d’ocupar-te de la glòria i de l’honor i, en canvi, del seny i de la veritat i de l’ànima, de veure com esdevindran millors, no te n’ocupes ni hi penses?”

                                                                                             Sòcrates

No cal dir que ja hi havia millets, en aquella Grècia…

“Mentre Pèricles estigué al davant del partit democràtic, les coses de la política anaven millor; però, mort Pèricles, molt pitjor. I és que, aleshores, per primera vegada, el partit democràtic prengué un cap que no tenia bona anomenada entre la gent de bé; abans sempre eren les persones de bé les que dirigien el poble”.

                                                                                             Aristòtil

Necessitem un Pèricles català. De cara al 28-N, és urgent…

“Has de ser com una roca en què s’estavellen totes les onades. Ella es manté ferma i l’onatge s’amanseix al seu voltant”.

                                                                                             Marc Aureli

Costa ben poc, de dir…

“Hem de sentir que som Terra, un sentiment que sorgeix espontàniament en qualsevol humà quan s’adona que el nom d’home deriva, cabalment, de la paraula llatina humus, que vol dir terra bona, terra fèrtil”. 

                                                                                             Leonardo Boff

Doncs cal que ens llaurem, plantem, reguem, abonem…

“No sé si mis amigos catalanes se percatan de las enormes resistencias que suscita su reivindicación. Casi cada castellano tiende a institucionalizar la heterodeterminada unidad de nación en el centralismo del estado español. Y una verbalización entre mítica y condenatoria de herejía antipatriótica y estereotipada, impide el acceso del pensamiento a la realidad ineludible de las nacionalidades”.

                                                                                             Aranguren

“Suma y sigue”…


“Reconec que el meu paper no és el de transformar el món ni l’home; no tinc prou virtuts ni prou llums per a fer-ho. Però potser és el de servir, des del meu lloc, els pocs valors sense els quals en un món, ni que fos transformat, no val la pena de viure-hi, sense els quals un home, ni que sigui un home nou, no mereixerà d’ésser respectat”.

                                                                                             Albert Camus

Modestament, intento posar el meu bloc al servei d’aquests ideals…

——————–

Josep M. Puigjaner ens ofereix, en el seu llibre, unes reflexions més àmplies i consistents que no pas aquestes meves acotacions iròniques. En qualsevol cas, la companyia dels clàssics sempre s’ho val, fins i tot en una jornada de vaga -que jo no he fet, malgrat alguns dubtes.

Desitjo, no cal dir, que aquesta companyia us sigui positiva, tant si esteu vivint un dia feiner més o menys semblant a molts d’altres o ben diferent…






Quan a Espanya, l’AUTODETERMINACIÓ, “molava”

Sense categoria

Enmig d’una llarga i prou interessant entrevista amb Lluís Llach que he llegit amb complaença a L’Avenç d’aquest mes de setembre, s’hi escola una perla com aquesta:

“Jo recordo el PSOE amb allò de l’autodeterminación de los pueblos de España“.

Sí, jo que tinc set anys menys que en Lluís -nascut el 1948- també creia recordar-ho. La cerca al Google ha estat, com gairebé sempre, fàcil. Feu la prova i, mentrestant, pregunteu-vos què ha passat, com jo ho he fet al meu torn.

Fàcil, igualment: del PSOE n’ha sorgit -anar-hi anant- el PESO

Som a l’any 1974, poc abans de l’inici de la Transició. Els dirigents i militants socialistes que assisteixen al mític Congrés de Suresnes, tocant a París, adopten a la seva resolució política, entre d’altres, la mesura següent:

“Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas”.

Però ja el 1977 -l’any de les primeres eleccions democràtiques-, ho matisen una mica, per si de cas:

“El PSOE se pronuncia por la constitución de una República federal de las nacionalidades que integran el Estado español por considerar que esta estructura estatal permite el pleno reconocimiento de las peculiaridades de cada nacionalidad y su autogobierno a la vez que salvaguarda la unidad de la clase trabajadora de los diversos pueblos que integran el Estado español”. 

Més farragós, impossible, però crec que s’entén prou.

En tot cas, queda clar que els socialistes -i, per extensió, la progressia de l’època- consideraven que l’autodeterminació i també la república eren uns principis justos. Ho eren tant que, amb el temps, han deixat de tenir per a ells -pragmàtics com són- cap mena de traducció política. Ben al contrari…

Què ha passat, doncs? Com que des dels apunts d’un bloc no s’escau fer assaigs polítics, millor ser sintètics. Per tant, observeu com, en el dia a dia, el PSOE ha anat variant l’ordre de les seves sigles i avui és el PESO (mai tan ben dit…): 

Partido: òbviament, parlem d’una formació que es mou en l’àmbit de la política, i que no cal dir que ha esdevingut un gran nucli de poder.

Español: les derives del PSOE-PESO han prioritzat força aquesta singularitat identitària. I, si la cosa decau, prou que s’encarrega el PP de posar-la a lloc.  

Socialista: en la mesura que ho són tantes altres formacions socialdemòcrates del món. Si jo em sentís espanyol, no m’hi trobaria del tot incòmode…

Obrero: la devoció a les relíquies sempre costa de superar, però ni González ni Zapatero haguessin arribat mai a presidents comptant només amb el suport del proletariat, que en deien.

En fi, des de la Transició ha plogut molt. El PSOE de ZP encara és, potser, un partit progressista, però ha anat deixant de banda diversos dels seus principis -reals o suposats- per tal d’accedir a la centralitat del poder. I avui constitueix -prou que es nota- un dels principals obstacles a la nostra autodeterminació i, no cal dir, a la possibilitat de la independència.

Si el possible full de ruta que Llach descriu hagués anat d’una altra manera, potser avui moltes i molts ens sentiríem partícips d’una mena de Confederació de Nacions Ibèriques. Però és obvi que aquell camí -sota la llosa del nacionalisme espanyol- ja fa temps que es va tòrcer, si és que mai va ser-ho, de camí. Amb referents com l’ara desaparegut Labordeta potser haguéssim pogut fer-lo amb unes bones motxilles, però ja es veu que de gent com ell no n’hi ha gaire…

En tot cas, una concepció integral de la democràcia inclou, a qualsevol nivell, el dret de decidir. Aviat tindrem l’oportunitat, ni que no sigui plenament, de tornar a exercir-lo. 


Els múltiples registres de ROGER MAS

Sense categoria

A nivell estrictament personal i barceloní, de la Diada Nacional 2010 en destacaria les torxes emotives de la vetlla nocturna al Fossar de les Moreres, el breu però sentit homenatge al general Moragues davant del seu monument a la plaça de Pau Vila, el moscatell dedicat a aquest heroi que vaig adquirir a la Festa de la Llibertat o les intervencions dels escriptors Jaume Cabré i Alfred Bosch i de l’economista Elisenda Paluzie en acabar la manifestació per la independència.  

Però va haver-hi un pròleg d’excepció: el concert de Roger Mas en el marc de la reeixida mostra sobre la Nova Cançó al Museu d’Història de Catalunya. En aquesta actuació, el cantautor solsoní va demostrar, novament, que és un artista amb múltiples registres i que la Cançó d’avui, amb referents així, té -malgrat els seus dèficits- corda per a estona.

Lletres oníriques, sons d’ara mateix, musiquetes de caire tradicional, la poesia de Verdaguer, textos a voltes durs, o directament inquietants… Tot plegat, servit amb la seva veu ferrenya, d’intèrpret que canta sense esforç aparent. Carn d’escenari que -tímid com és- comença encarcarada i, gràcies als efectes balsàmics d’una riallada que amenaçava amb descontrolar-se, pot acabar sent apoteòsica.

Des de Les Flors del Somni (1997) fins A la casa d’enlloc (2010), Roger Mas -a parer meu, galàctic per lliure- ha esdevingut l’hereu més directe dels grans de la Cançó, nova o vella. Sembla que pràcticament només ell [www.rogermas.cat] sigui capaç, per exemple, de posar-nos a l’abast la poètica verdagueriana amb un estil fidel a la tradició però també ben actual i despullat de nostàlgia.

Alhora, tot passejant pels camins tan transitats del pop -on s’endinsa amb personalitat pròpia-, en Roger ens aboca amb ofici el pensament, entre lúcid i sarcàstic, de Francesc Pujols. Divendres ho feia, fins i tot, amb un discurs especial Diada que potser no m’acabà de convèncer, però que segur que s’ha elaborat a consciència.   

Moltes i molts de vosaltres, segurament, ja el coneixeu. Amb el concert d’ara l’he sentit, en directe, tres vegades, i aquesta ha estat la més convincent. No sé si acaba de creure’s que és un tio veritablement important, un creador de talent, un artista carregat de futur. Jo crec que sí, en el fons, tot i que pugui semblar que, pel seu aire entre desmenjat i simpàtic, procura que no es noti massa… 

  

WILLIAM WALLACE crida llibertat

Sense categoria

Hem passat per Stirling i no podíem deixar de visitar-hi l’imposant monument dedicat a l’èpica de William Wallace. El gran heroi escocès -i ardit patriota- que amb el temps inspirà a Mel Gibson la seva també èpica pel·lícula Braveheart.  

Com que tots tenim llacunes, confesso que no havia vist la cinta fins fa pocs dies. M’ha impressionat, però potser el monument ho va fer encara més. Situat dalt d’un turó, s’erigeix altiu -des dels seus 67 metres d’alçada- com un símbol de dignitat i llibertat. Valuós per a Escòcia, però també per a qualsevol poble que vulgui decidir el seu lloc en el món. 

Quan arribes al centre d’atenció als visitants del monument nacional a William Wallace, situat a la rodalia d’Stirling, tens dues opcions: a) Pujar a un minibús que et durà al cim del turó on s’hi dreça la gran icona. b) Fer la breu però costeruda ascensió a peu. Amb l’entorn familiar de què disposo -i malgrat que sovint tendeixi a la comoditat-, no dubtava gens que escolliríem la segona opció.

I, en aquest cas, és totalment adequada. En primer lloc, com a petit esforç d’homenatge al gran esforç que va fer Braveheart durant tota una vida de lluita més aviat breu (1270-1305). I també perquè l’ascensió vers la llibertat i la dignitat humanes resulta sovint arriscada però sempre emocionant. I Wallace, just fins al moment abans de morir al patíbul londinenc, va cridar “llibertat”…  

El monument -l’ascensió interna es fa per una característica escala de cargol-
també impressiona i emociona. D’estil victorià [http://www.nationalwallacemonument.com], es va erigir a Stirling la segona meitat del segle XIX perquè és en aquesta històrica ciutat on, l’any 1297, les tropes del futur rei escocès Robert Bruce -al capdavant de les quals es trobava William Wallace- van infligir als soldats del rei anglès Eduard I una de les seves més dures derrotes. I es diu popularment que “qui domina Stirling, domina Escòcia”.

Traït per sectors de la noblesa, l’heroi que havia estat nomenat guardià del seu país va ser delatat a l’enemic i acusat de traïció. Penjat, decapitat i esquarterat, algunes parts del seu cos les van escampar per diferents llocs com a advertiment general contra la rebel·lia.

Una vida dura però apassionant, que el film de Mel Gibson, com a director i primer actor, reflecteix, en línies generals, prou bé. Una mort terrible, com tantes n’hi havia en aquelles èpoques. Pèrò la causa de Wallace no és només la causa d’Escòcia, sinó la de tots els pobles que volen dignitat i criden llibertat.

A voltes es diu que la indústria audiovisual catalana, per tal d’internacionalitzar el nostre fet nacional, hauria de ser capaç de produir una mena de Braveheart adaptat a aquesta terra mediterrània. No sé ben bé qui en seria el personatge, però jo apostaria, salvant les distàncies, pel també ardit general Josep Moragues, l’autèntic heroi del 1714, no pas Rafael Casanova. Ara que s’acosta la Diada, trobo que és una nova ocasió per a meditar sobre la dissortada figura de l’austriacista Moragues i la possibilitat d’incorporar-la a la pantalla.

Curiosament, la batalla del pont d’Stirling va tenir lloc l’11 de setembre del 1297, la mateixa data, doncs, que la nostra Festa nacional. I també que el gran atac a les Torres Bessones de Nova York, que es pot dir que inaugurà el segle XXI. I que el cop del sinistre Pinochet a Xile…  

En iniciar, l’any 2007, aquest bloc, ja vaig dedicar un post a la causa nacional escocesa [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/36896]. I darrerament he llegit que, segons un estudi, es preveu que Escòcia pugui convocar un referèndum sobre la seva independència el 2019. M’agradaria, i si pot ser abans, molt millor. Com també em plauria que Catalunya assolís la independència d’aquí al 2014, però no sé si hi arribarem tan fàcilment. Les trifulgues d’alguns dels nostres independentistes tampoc no hi ajuden massa…

Mentrestant, paga la pena d’enfortir el cos i la ment tot pujant al monument a Wallace i admirant-ne la càrrega simbòlica. Cal imbuir-se de la seva èpica no pas per fer-ne, en ple segle XXI, una transposició mimètica, sinó un model de futur. Des d’Stirling, i per a tots els pobles oprimits del món, la memòria de l’heroi i la lluita del patriota volen més vida, criden llibertat.