A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

IBARRETXE aguanta

General

Novament, Juan José Ibarretxe tornarà a ser candidat a lehendakari pel PNB. Així ho ha decidit la direcció penebista en ocasió de l’Alderdi Eguna (Dia del Partit) de diumenge passat, a l’espera d’una ratificació de les bases que no crec que trigui a arribar. Ibarretxe, a Euskadi i al conjunt de l’Estat, representa avui la dignificació de la política. Ni que li retreguin -fins i tot des d’algun sector del nacionalisme català- que no té un full de ruta sòlid per al futur.
A voltes pot donar la impressió que el lehendakari, ni que ara hagi tornat a sortir-se’n, està cremat políticament. Però analitzem-ho amb calma: ¿quin projecte realment consistent del dret de decidir tenen la major part de polítics del nostre entorn? Els que volen realment decidir alguna cosa, és clar, perquè els altres…

I ja no diguem els polítics espanyols -anar fent, a dreta i esquerra-… o els mundials. Gairebé únicament Obama pel que fa al progressisme o Sarkozy per la dreta ofereixen una certa sensació de lideratge. Amb permís, això sí, del seny de la senyora Merkel, del carisma -esbojarrat, no cal dir- d’Hugo Chávez o, potser, de l’estil més pragmàtic del brasiler Lula. 

Pocs dies abans de l’Alderdi Eguna, en el debat de política general al Parlament de Vitòria, el lehendakari va afirmar que la famosa consulta que propugna és inevitable, perquè és la clau per solucionar el conflicte basc. Com a demòcrata, jo també ho crec així, encara que sigui complicat -ja ho veiem- arribar a celebrar una consulta d’aquesta mena. I no cal dir que ho seria encara més el fet d’aplicar-la si els resultats fossin favorables als qui propugnen, per vies pacífiques, l’alliberament del poble basc en el marc de la UE.

Ibarretxe troba, com jo mateix, que la democràcia ibèrica té poca qualitat. Ho assenyala clarament quan diu: “Ens han ensenyat els límits del filat; només hi ha una nació, l’espanyola, i el poble basc no existeix”. Pot semblar una formulació un pèl abrupta d’expressar-ho, però ja se sap que les veritats couen. Si fos d’una altra manera, probablement el text constitucional hagués merescut, ara fa 30 anys, un molt més unànime. No va ser així a Euskadi -on no va merèixer ni l’aprovat– i sí que ho va ser a Catalunya, malgrat que no tothom -com és, per exemple, el meu cas- es va empassar que aquesta Constitució -tot i que superadora del franquisme, només faltaria!- fos realment democràtica.

I així anem anant: atrapats, com a demòcrates, entre dos focs. Perquè a l’opressió d’un Estat que ja no és totalitari però que conserva prou tics imperials tampoc no és just, ni gens intel·ligent, oposar-hi la criminalitat, cada cop més patètica, d’ETA. El lehendakari Ibarretxe i una majoria qualificada de bascos també es troben al mig de l’entrepà. I ell se’n surt amb una dignitat que l’honora i que contribueix destacadament a dignificar la política, sense que això vulgui dir que el model basc hagi de ser, necessàriament, el nostre.

Més d’un i més de dos -també a Catalunya- creuen que Ibarretxe, a mig termini, té poc futur. Jo no ho sé ben bé, perquè ni sóc politòleg ni em dedico a la prospectiva. Però valoro, si més no, que JJI sigui un referent dels polítics de raça en la concepció més noble de la cosa pública. Els qui hem admirat tant Xabier Arzalluz sense haver de compartir, necessàriament, aspectes importants del seu ideari, trobem que Ibarretxe n’és, des del Govern Basc, un successor digníssim.

Però si Espanya, mani qui mani, no vol repartir joc d’una manera realment democràtica, què més s’hi pot fer? Perquè ETA no ho posa gens fàcil, com sempre…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.