A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

“PYONGYANG”: riure COREA DEL NORD per no plorar

Pyongyang, l’enginyós còmic del quebequès -resident a Montpeller- Guy Delisle que du el nom de la capital nordcoreana, ha estat una sorpresa agradable d’aquests darrers dies. Agradable per les formes, no tant pels continguts. L’autor, amb bon guió i traç destre, ens guia per un estrany univers totalitari que, encara que a voltes no ho sembli, pertany al planeta Terra barriada -Bush dixit– l’Eix del Mal. Sí, un dels últims bastions -per no dir el darrer- de l’estalinisme pur i dur, perquè Cuba, malgrat totes les crítiques que se li puguin fer, no és ben bé el mateix i fins i tot, enretirat Fidel, sembla que cerqui un mínim canvi que Obama, segurament, podrà afavorir.
Ha corregut darrerament pel despatx per gentilesa de l’Oriol, gran aficionat al còmic i bon guionista i ninotaire ell mateix. Ara m’ha tocat a mi el torn de consumir-lo. Jo sóc molt tintinià i havia estat, en els anys més joves, admirador del Capitán Trueno, el Jabato o Roberto Alcázar y Pedrín-i de menut del TBO o el Pulgarcito-, per recordar-vos alguns dels meus patufets de referència. Però és un univers que ja fa temps que vaig deixar per a les meves filles, amb les quals he fet -ara ja no- les excursions de rigor al Saló del Còmic, al del Manga i a botigues com Norma Comics i Continuará o la terrassenca L’Andròmina. 

Ara m’ha fet gràcia que em deixessin Pyongyang, sobretot per la visió realista i crec que poc demagògica que Delisle ens ofereix sobre Corea delNordsempre m’han atret les descripcions de països poc o molt inquietants– i el seu malaurat règim.

La sinopsi de la historieta, publicada originalment l’any 2003 i editada el 2005 prop nostre -i reeditada ja tres cops- per l’editorial basca Astiberri [www.astiberri.com], és aquesta:

El propi autor explica en primera persona un viatge seu de treball a la capital nordcoreana. Hi va per col·laborar amb el SEK (Scientific Educational Korea), organisme en el qual s’elaboren films de dibuixos animats de caire fortament educatiu dins l’ortodòxia del sistema. Però aquest és l’objectiu políticament correcte. L’altre és la necessitat de fer entrar divises estrangeres -franceses, principalment- en un país on hi ha tanta gent que, en els darrers anys, passa molta gana o fins i tot ha arribat a palmar-la per aquesta desgràcia.

Tot plegat és l’excusa perfecta per tal de fer desfilar un mostrari divers de situacions que, a les ments occidentals, ens resulten gairebé delirants. I sempre sota el control estricte del guia-intèrpret-vigilant-exmilitar -tot alhora- de torn. El protagonista viu aquestes situacions amb una flegma i un subtil sentit de l’humor que ja voldríem per a tots nosaltres, acostumats i acostumades majoritàriament a fer viatges de lleure en els quals pretenem -exigim- que tot surti gairebé a la perfecció…

L’èxòtic -però mira que n’és, d’auster!- règim fundat pel sàtrapa Kim Il-sung -a qui succeí el seu fill Kim Jong Il, és un exemple insòlit de monarquia comunista ja molt passat de moda però encara realment existent. Fa ja unes quantes dècades, líders rojos més o menys propers com Santiago Carrillo, entre d’altres, hi anaven de vacances, poc o molt de treball. Però aquests van evolucionar raonablement, els nordcoreans no. Avui, el món no necessita per a res el seu model. Ni el del seu enemic Bush…

Mentrestant, gran part de la població de Corea del Nord pateix d’una malnutrició perllongada i suporta unes condicions de vida gens envejables. I això, malgrat que el país, segons he llegit darrerament, posseeix el cinquè exèrcit més nombrós del món. A més, l’hermètic règim de Pyongyang ja sabeu que és freqüent notícia pel reiterat xantatge que fa a la comunitat internacional amb els seus presumptes experiments nuclears.

Tot plegat resulta patètic, però, de tan ridícul com és, també pot provocar el somriure. Amb el seu talent, Guy Delisle ho arriba a aconseguir.
 

    1. Diria que corria per aquí on treballo, el vaig llegir i el vaig tornar. Quan tu tornis aquí, no serà massa difícil trobar-ne un altre.

      Corea del Nord: un “planeta” difícil i amb un punt d’apassionant. Sobretot, si no s’hi ha de viure i, per tant, no se l’ha de patir…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.