El meu COTXE són les meves CAMES
Raons de salut no massa afortunades m’han dut, quan encara no sóc a la setantena, a haver de deixar de conduir automòbils. Una desgràcia? Sortosament, no ho veig així, la qual cosa no vol dir, necessàriament, que me n’hagi d’alegrar…
De manera que ara el meu cotxe són les meves cames, tot i que l’auto d’ús familiar no és el de la primera imatge ni les cames siguin, ni de lluny, tan nerviüdes ni potents com les de la segona. Conservo, això sí, el carnet de conduir, perquè mai no se sap en quina situació et pots trobar.
Quan ja no condueixes, la vida se’t converteix, segurament, en menys trepidant, però potser també en menys perillosa. Això sí: el meu “anar a peu”, tot i que procuro practicar-lo en sentit literal, pot tenir unes quantes extensions: metro, autobús, autocar, taxi, tramvia, tren de rodalies, TGV quan calgui, avió quan convingui… A més, familiarment disposo, per sort, de “xoferesses” que em cobreixen itineraris concrets, com avui el dinar de Nadal a la Costa Brava.
No portar cotxe també suposa percebre les coses en una altra dimensió. Des del seient del copilot, i encara més des del darrera, es poden contemplar sense tensió els entorns, rurals o urbans. I no cal dir des de la finestra de l’autobús o la del ferrocarril…
En definitiva, a la vida passes per diverses circumstàncies, i cada una té els seus requeriments, no sempre òptims. Però tot depèn de com t’ho prenguis, i creiu-me que, si el fet de no conduir et pot fer perdre graus d’autonomia, també té, us ho asseguro, els seus al·licients.
