Salve, GUARDIOLA!
Tothom s’adona que, en aquests moments, Pep Guardiola constitueix la gran esperança del Barça. Òbviament, més que Jan Laporta, que s’hi agafarà com un clau roent de salvació. Amb el Pep només poden passar, bàsicament, dues coses: si se’n surt -com ho espero i desitjo-, serà considerat un heroi nacional. Si no… sempre quedarà el recurs de recordar que, per molt que porti sang blaugrana a les venes, no era fins fa ben poc -a banda d’un grandíssim jugador- més que un entrenador amb èxit d’un equip que va aconseguir pujar de Tercera Divisió a la Segona B.
No sé encara què farà el primer equip del FC Barcelona en el seu primer partit de Lliga, però la pretemporada s’ha portat bé, i l’accés a la Champions -malgrat el mal regust de la nit de Cracòvia-, també. Fins i tot en el primer sorteig sembla que hi ha hagut sort. I tot plegat es deu, bàsicament, al conjur d’un nom: Josep Guardiola.
El Pep és perfectament conscient que, a hores d’ara, constitueix la gran aposta del primer equip de futbol i del club en el seu conjunt. Txiki Begiristain és un home capaç -ho vaig comprovar personalment en entrevistar-lo, a primers anys 90, per a la revista institucional Viure en català– i un bon secretari tècnic, però pertany més al passat que al futur. I Joan Laporta… ha superat amb un èxit relatiu la seva situació crítica d’abans de vacances, però, per a ell, ja res no tornarà a ser com abans. Sé de bona font episodis concrets de com el seu caràcter el traeix, i per això crec que les seves qualitats de lideratge -tot i que unides a una catalanitat prou sòlida- potser no són suficients per tenir vida pública de primer nivell més enllà del futbol.
Amb en Guardiola hi he mantingut, des de fa anys, una relació indirecta. Personalment, no ens coneixem de res, i crec que només l’he vist una mica de prop al seu poble d’origen, Santpedor, al cor del Bages, i una sola vegada de les tantes que hi vaig. Hi vaig sovint perquè hi viu la meva sogra, i per això a qui conec força és a un oncle de l’entrenador, que és amic d’ella i també ho va ser del meu sogre. Precisament, el dia que vaig veure el Pep, en una festa popular, l’oncle en qüestió no hi era. Si no, no cal dir com m’hagués complagut que pogués presentar-me a qui figurava, en aquells moments, com un jugador nacional i internacional de renom.
A Santpedor han donat, amb bon criteri, el nom de Josep Guardiola al nou camp de futbol, situat a tocar de la carretera que du a Navarcles. Però, a més del futbol i el Barça, el que també m’uneix al Pep -xicot, ja ho veiem, de fina sensibilitat i proverbial intel·ligència- és la passió comuna per Lluís Llach i també l’alta valoració d’un altre prestigiós i alhora popular amic seu que fou, com se sap, un poeta molt remarcable: l’enyorat Miquel Martí i Pol.
En fi, Pep Guardiola té les condicions necessàries per fer vibrar novament l’entorn del Barça i proporcionar-nos moltes tardes i nits de glòria. Si se’n surt, serà considerat, ja us ho dic, una mena d’heroi nacional. Si no… ell sap prou bé que el fracàs tindria pal·liatius. Laporta sap també, millor que ningú, que el seu futur immediat depèn, sobretot, del fet que la pilota entri, tot i que els seus opositors dins i fora el club -els nuñistes i els altres- no pararan d’assetjar-lo a la més mínima ocasió.
I és que els gols els fan els jugadors, però qui dirigeix la banqueta és el primer que rep. En aquest cas, el mister és totalment dels nostres, però, tot i així, l’èxit no està assegurat. Ara que, als singulars Jocs Olímpics de Pequín, Catalunya, com a país, hi ha tornat a comptar ben poc o gens, el Barça, Guardiola, Messi, Eto’o, Puyol i, si pot, Jan Laporta -entre alguns altres ciutadans i entitats, i no solament dels vinculats al club-, poden contribuir a mantenir-nos ben amunt l’autoestima. I encara més quan alguns polítics, sovint, sembla que s’esforcin per tal que s’arrossegui per terra…