A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Tancat per VACANCES

Sense categoria

Arriba el moment que cal fer una aturada en el camí. Les vacances generalitzades són un invent força modern, però ja les hem incorporat a les qualitats de l’aire que ens vivifica. Els pròxims dies i les properes setmanes seré amb la família a Holanda i després fora de Barcelona, i aquest bloc que, a la brasa i al caliu, mira de ser intens també té ganes de descansar. I de tornar després, amb les piles carregades, a la continuïtat d’una experiència realment gratificant, de debò.  

La calor ens imposa el canvi d’hàbits. Ho hem organitzat així i qualsevol s’hi resisteix. Qui pot fer vacances, poques o moltes, en fa, i a qui li agrada viatjar -i avui ja som legió- se’n va a veure món, més a prop o més lluny.

Aquest estiu, donaré -donarem- alguna volta per Holanda. Un país sembla que molt atractiu, començant per l’emblemàtica Amsterdam on, si tot va bé, hi aterraré dilluns.

Ja tindré ocasió d’anar-vos-ho explicant. D’aquí a uns dies -si em torno a quedar un mínim per Barcelona- o unes setmanes -si en torno a fugir de seguida.

Mentrestant, reiterar-vos quant de bona és aquesta experiència blocaire. Gràcies a mi, no dic que no, però també gràcies, en una part molt important, a la vostra atenció, seguiment i -deixeu-me posar sentimental- carinyo. Si més no, en tinc la percepció.

Tancat per vacances, doncs, però és un tancament del tot provisional. Mentrestant, que us ho passeu bé i sigueu feliços!

NICOLAS DE STAËL, infinitament recomanable

Sense categoria

Divendres passat vaig ser a La Pedrera en companyia de la pintura de Nicolas de Staël. Gosaria dir -torneu a llegir el títol- que és alguna cosa més que molt interessant. I, en cas de fer-me cas i visitar aquesta exposició de primeríssim nivell, no us perdeu l’audiovisual, que també és ben útil per a comprendre i interpretar el sentit de l’obra d’una figura valuosa de l’art del segle XX. 

No coneixia gaire l’artista, ho confesso -de fet, sembla que una visió global de la seva obra és la primera vegada que ha arribat a Catalunya-, però vaig intuir de seguida que aquesta mostra no podia perdre-me-la. A més, habitualment, quan visito les temporals del pis principal de La Pedrera en surto complagut. Tot això que li haig -que li hem- d’agrair a la (anava a escriure benemèrita, aquesta paraula tan horrible) Fundació Caixa Catalunya.

El pintor rus de Sant Petersburg (1914), establert a França, Nicolas de Staël -va morir a Antíbol o Antibes el 1955, el mateix any que jo vaig néixer- és un dels artífexs del panorama artístic de mitjan segle XX. Autor d’una obra abundant, concentrada en només tretze anys -perquè després diguin d’aquesta xifra!- d’intensa activitat, potser el seu mèrit principal, però no pas l’únic, és haver contribuït a superar la polaritat abstracció-figuració, com qui diu un dels eterns dilemes de la pintura contemporània. Tot i que en matèria d’art plàstic -o visual, com es diu ara- hagi plogut, en les darreres dècades, tant i tant.

De Staël potser no va tenir en el seu temps el reconeixement merescut. Ja passa quan vas una mica per lliure, al marge de modes o tendències. S’afirmà i reinventà el seu art des de la modernitat però en un diàleg constant amb la tradició. El que més em fascina d’ell -juntament amb el tractament del color i de l’espai- és aquest equilibri, ben palès en la seixantena d’obres -incloses les dedicades, tema no tan freqüent, a futbolistes- de la mostra de La Pedrera. Són quadres molt suggestius en bona part i  ben complementats per l’audiovisual, document que, insisteixo, no us podeu perdre.

De les seves reflexions, el díptic que pots agafar a l’entrada en destaca aquesta, que a mi també m’ha impactat:

"Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura".

En fi, que Nicolas de Staël és un pintor de primera. Ara que l’he conegut una mica, n’estic convençut. Fins i tot penso que m’agradaria trobar-ne alguna làmina, si no és massa difícil, ja que per a col·leccionista d’art -tot i que alguna obra original hi ha per casa- l’armilla no m’arriba. Però, per sort, posseeixo la sensibilitat suficient per a poder gaudir de l’art sense posseir-lo del tot, i a aquest agraït estadi els i les blocaires també podeu arribar-hi perfectament.

No vaig poder sortir de La Pedrera pel lloc habitual, sinó pel corredor que dóna accés subterrani a l’auditori de la Fundació Caixa Catalunya. Davant la icona gaudiniana hi havia mossos d’esquadra, guàrdia urbana, àrees acotades i, és obvi, força gent. Es veu que esperaven -havia de filmar allí alguna escena de la seva pel·lícula BCN- un tal Woody Allen. Ara no em vull fer el merda: segurament m’hauria agradat de veure’l, però el meu temps podia més que la meva curiositat.

I així, de passada, no em podreu dir provincià

PREMSA GRATUÏTA? No, gràcies

Sense categoria

Potser vaig una mica contracorrent, però la vella dita proclama que "ningú no regala res" i, en certes coses, considero que ser un clàssic és un autèntic luxe. Ep!, si del que es tracta és d’obtenir productes de qualitat a un preu raonable. En aquest cas, informació de qualitat, és a dir, amb continguts que siguin dignes d’aquest nom.  

"A tu el que t’interessa, sobretot, és la informació que és capaç d’oferir continguts", em va dir la Pia. Jo li comentava la bona impressió global que m’havia produït l’informe La força d’un gran mitjà, publicat per l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, un col·lectiu que ja porta deu anys d’activitat. Però també m’esplaiava sobre la prevenció que a mi, com a periodista i consumidor de diaris i d’informació en general, em produeixen les publicacions que no et costen ni un cèntim.

M’explicaré, perquè ja sé que, avui dia, pronunciar-se contra la gratuïtat de la premsa és anar, segons com, una mica contracorrent. I més encara quan s’estan donant tants canvis en l’univers mediàtic, dins el qual la premsa escrita n’és un dels referents, i jo crec que ho continuarà sent.

Un referent, és clar, entre d’altres, vells i nous. Diaris digitals com Vilaweb o el mateix fenòmen dels blocs tenen un espai valuós i cada cop més definit, un paper públic que era impensable només fa uns anys. I ja no parlem de la renovació a la ràdio, o de tota la revolució televisiva, que l’apagada analògica consolidarà encara més.

"S’ha introduït a la consciència de la societat que la informació ha de ser de franc, cosa que a mi em sembla una utopia fantàstica, però poc realista, perquè la informació de qualitat és cara". Això no ho dic jo sinó que ho explica, en una entrevista recent, Antonio Franco, un dels mestres de periodistes que hi ha avui dia a Catalunya.

I per què la informació hauria de ser de franc? El que cal és que sigui produïda amb la màxima professionalitat i es vengui a un preu raonable. Només així podrem exigir-li que acompleixi el seu paper social, a més de dur a terme una tasca d’investigació que sempre és necessària, sense menystenir la legitimitat de les empreses a l’hora d’obtenir beneficis.

Aquest matí, com a excepció del que faig habitualment, he deixat que em posessin a les mans un diari gratuït, el Qué! Barcelona, perquè volia tenir-ne algun a prop a l’hora d’escriure sobre el tema. Què m’ofereix el producte, i únicamente en castellà, diguem-ho també clarament? Doncs titulars ben cridaners, acompanyats de ben poca notícia. En algun cas -com els referits a Paulina Rubio o Halle Berry-, animats amb fotografies poc o molt insinuants.

Informacions com aquestes, i moltes altres, puc obtenir-les fàcilment per la ràdio, per la TV, per Internet… No em cal, necessàriament, llegir-les en un mitjà editat en paper. Sí, d’acord, no tothom ha de ser com jo, ja que cada persona té dret a tenir els seus gustos i satisfer les seves necessitats ni que aquestes siguin, a voltes, clarament induïdes. Però, quan ja gairebé no hi ha analfabetisme, el fet que vegis més o menys gent llegir al metro no té la significació que alguns creuen que té.

I ja sé que la qüestió pot comportar matisos. I que hi ha publicacions gratuïtes de més qualitat que no pas d’altres. I que compta també, en aquestes capçaleres, la proximitat a la gent i la voluntat de servei. A una ciutat com Barcelona, per exemple, però tant o més a comarques.

Penso, ara mateix, en casos com el setmanari La Fura, vinculat al Penedès i amb vint-i-cinc anys de dedicació, o el diari Aquí, adreçat al Camp de Tarragona i que el pròxim 1 de setembre celebrarà el primer aniversari. Són -i poso dos exemples que conec una mica- mitjans no solament en català, sinó que tenen una funció de servei i de cohesió social envers els seus entorns respectius.

Tot plegat és cert, però jo segueixo preferint la premsa de pagament. Més que res, per tal de distingir amb més nitidesa el paper singular que em sembla que li pertoca a la premsa escrita respecte dels altres mitjans. Un paper no solament d’informació, sinó d’anàlisi i interpretació de les notícies, a més de lliurament de les millors opinions i comentaris a partir de l’actualitat -o no tant-, sigui aquesta molt propera o més llunyana.

Una funció, en definitiva, de creació de contextos i d’aprofundiment dels temes, i això només s’aconsegueix oferint els continguts adients i ocupant -convenientment retribuïts- els directius, redactors i col·laboradors que siguin necessaris. I és que, en el món global, el paper escrit ens ha d’ajudar, sobretot, a llegir millor la realitat i disposar de prou sentit crític per tal que no ens manipulin massa. A tenir les eines per a comprendre, tant com sigui possible, els signes d’una època convulsa: la que vivim, segons com, enmig de tant desfici. 

    

ÒSCAR BRIZ, del disc al directe

Sense categoria

El cantautor valencià Òscar Briz ha estat premiat darrerament amb un dels Premis Ovidi Montllor, en l’apartat de millor disc de l’any, pel seu quart treball en solitari, Quart creixent. És un bon CD, que beu de diversos estils i que fa créixer el paper d’aquest artista en el panorama de la nostra música. Ben predisposat, doncs, vaig anar a sentir-lo, divendres passat, al Grec 2007, i em sap greu que els resultats del directe restessin per sota de les meves expectatives…  

Vaig adquirir Quart creixent a Gong, la meva tenda de discos habitual de Barcelona, ja fa unes quantes setmanes. M’agrada força, però de seguida vaig adonar-me que Òscar Briz [www.oscarbriz.com] no m’arriba potser tant com un altre valencià dels nous, Feliu Ventura. I no totes les cançons d’aquest són un deu, però en té unes quantes de molt bones, d’emblemàtiques fins i tot… A més, el Feliu ja ha sabut trobar plenament, crec, el seu estil propi. En fi, comparar -i ja no parlem de Miquel Gil, un cas a part- sempre és odiós, tot i que sovint esdevé inevitable.

I si no us he parlat fins ara del Feliu és perquè, tot i tenir-ne ja dos discos, no he trobat de moment l’oportunitat de sentir-lo en directe, assignatura suspesa però que espero aprovar aviat. En canvi, en el cas de l’Òscar, ja estem 1 a 1, o sigui: un CD que estic sentint ara mateix… i un concert escoltat.

Anem al disc, doncs. Quart creixent –editat el 2006 per Ventiladormusic [www.ventilador-music.com]- combina amb encert el so acústic amb la programació electrònica. Reivindicació, des del punt de vista de les lletres, de la noblesa -ai!- dels humans, en la creativitat del de l’Alcúdia hi ha moltes influències: pop, jazz, folk, samba, bossa nova… Una paleta de colors musicals, ben diversa des del punt de vista estilístic. Del conjunt, prou interessant -no hi ha cap tema que em desplagui-, en destaco La gent que jo busque, Tirar a matar, Personal, No sóc, La llamada (curiosament, en castellà), Sona i Meu cel colorit

El cantant i compositor que us intento presentar no és pas un nouvingut en això de la cançó i la música. Va ser el líder de Banderas de Mayo, una banda diuen que mítica del panorama musical valencià dels anys 80. Va tocar la guitarra amb els Withlams, un grup independent i australià d’èxit, ja que l’Òscar va viure una temporada al continent dels cangurs. I ara ja fa anys que -primer acompanyat pel conjunt Els Cors d’Aram- treballa en l’univers de la cançó d’autor en català, amb discos com El temps ja ha arribat (1999), Purdesig (2003) i Identitat aliena (2004), a més de Quart creixent.

Ben predisposat, doncs, vaig anar a sentir-lo divendres passat a la Plaça del Rei barcelonina en el marc del Grec 2007. La Plaça del Rei, mítica i tan vinculada a la figura i la trajectòria de la Maria del Mar Bonet, la qual, per cert, hi presentà el 1994 Livaneli, el mestre turc de qui ja us vaig parlar fa unes quantes setmanes.

Les cadires que s’hi havien disposat -tot i que únicament omplien una mica més de la meitat de l’aforament del recinte- eren pràcticament plenes. Un altre punt a favor, doncs. La llàstima és que, a mesura que l’actuació s’anava desenvolupant, jo m’adonava que l’Òscar em feia vibrar més aviat poc. No acabava d’assolir la capacitat de commoure’m, i de seduir, que és patrimoni dels millors artistes, i que també saben transmetre els grans comunicadors. 

Qui sap si eren les dificultats acústiques que plantejava l’espai; o la inevitable comparació amb el disc -tot i que alguns temes no eren de Quart creixent-, respecte del qual el directe sempre pot resultar un pèl decebedor, perquè els matisos musicals mai no són els mateixos… O potser, ras i curt, el problema residia en què Òscar Briz és un bon autor i un correcte intèrpret, però li manca encara definir un estil propi. Potser els músics no passaven de ser discrets. O qui sap si jo, aquella nit, no estava -malgrat les meves ganes- prou receptiu…

En fi, no pretenc influir-vos negativament, i encara menys quan ja sabeu que sóc tan favorable a la nostra Cançó i les seves diverses possibilitats. Escolteu Quart creixent i altres treballs de l’Òscar, animeu-vos a assistir a algun dels seus concerts i opineu per vosaltres mateixes, per vosaltres mateixos. Tenir criteri propi és, en gairebé tot, el més important.

  

MACIÀ, el coronel que els va tornar el sabre

Sense categoria

El seu director, Josep Maria Forn, sosté que la pel·lícula El coronel Macià és de plena actualitat. Ho és, sobretot, perquè l’essencial de la relació Catalunya-Espanya continua patint els desequilibris de costum, tot i que els militars ja no ens assaltin -només faltaria!- les redaccions dels periòdics. Em quedo, sobretot, amb la superba interpretació de l’antic oficial i després president que ens ofereix l’Abel Folk. 

Es va estrenar el dia 20 d’abril a Barcelona -després d’haver recorregut el territori, fet no gens habitual- i només la feien ja a l’Aribau Multicines. La por, doncs, que aviat la retiressin de la cartellera era prou fonamentada, i el cas és que no volia perdreme-la. Ahir dijous, acompanyat -ai!- d’un públic amb excessiu blanqueig de cabells, vaig poder veure, per fi, El coronel Macià.

I no em va desagradar, la pel·lícula d’en Forn, però no sé si m’hagués complagut tant si no hi hagués, per part meva, un interès previ i evident pel personatge. Trobo, com va dir el crític Carlos Losilla a l’Avui [www.avui.cat] del 23 d’abril -diada de Sant Jordi- que la gramàtica visual del film és una mica antiquada, en la línia de productes històrics com La ciutat cremada, d’Antoni Ribas; Companys, procés a Catalunya, del mateix Forn, o La plaça del diamant, de Francesc Betriu.

En canvi, no estic tan d’acord amb Losilla en què la interpretació resulti encarcarada. No ho és en absolut en el cas d’Abel Folk, que fa una autèntica creació de personatge ficant-se dins la pell de Francesc Macià. Marta Marco també em convenç en el paper d’Eugènia Lamarca, l’esposa del dirigent. I ho fa força bé l’actriu nordamericana -resident entre nosaltres- Molly Malcom tot donant vida a una suposada historiadora irlandesa interessada en la causa d’aquest país i, singularment, en la trajectòria del futur líder d’Estat Català i la primera Esquerra Republicana de Catalunya.

Macià volia fer una carrera de militar professional dins un exèrcit en el si del qual devia ser molt complicat -com ho deu ser ara- sentir-se dignament català. L’escena de la pel·lícula en què, ja vestit de carrer, torna el sabre als seus superiors és una metàfora del que ens passava a començaments del segle XX i, d’una manera més esmorteïda, ens continua passant el XXI.

Els militars, certament, ja no ens assalten redaccions de periòdics com les del Cu-Cut! o La veu de Catalunya, i el general Franco aviat farà 22 anys que es troba sota una llosa al seu Valle de los Caídos (els seus). Però les campanyes anticatalanes en el recent debat de l’Estatut van ser les que heu pogut veure; del recurs presentat davant del Constitucional ja en parlarem de com anirà, i del dret de decidir… ni pel forro!

"La pel·lícula sobre Macià és de plena actualitat", diu Josep Maria Forn. Per això em complau que, si no un gran èxit, no hagi estat un fracàs de taquilla. Podia estar més ben feta, i podia haver disposat de més pressupost. Però, si del que es tractava és, sobretot, de donar a conèixer aspectes de Macià massa poc coneguts i de contribuir així a la memòria històrica, crec que els resultats no són dolents. I a la pel·lícula li veig encara una altra virtut: trenca una mica el tòpic de l’Avi que, aplicat a Macià, era veritat, però no era, ni molt menys, tota la veritat.

Amb ESQUERRA, fins i tot si l’esguerra

Sense categoria

Esquerra Republicana de Catalunya torna a ser notícia, sobretot perquè al seu entorn hi ha gairebé tantes estratègies com caps de brot a l’hora d’intentar aplicar-les. Segueixo amb atenció aquest debat per la meva triple condició d’esquerrà, republicà i nacionalista. Un debat amb noms i cognoms -que ara analitzarem- i que confio que no derivi en excessives confrontacions, sinó en síntesis enriquidores. Pel bé de Catalunya, el seu progrés i el seu futur.

És difícil que a un partit com Esquerra hi hagi excessiva pau. Primer, per la seva naturalesa assembleària -potser molt democràtica, però també difícil de fer anar en el dia a dia. I després, perquè ERC, a més del progressisme i el republicanisme, té un objectiu estratègic que no és gens senzill: assolir la independència d’aquest país dins la Unió Europea.

Ara com ara, un cert conflicte -en forma de ball de noms– està servit. Analitzem una mica la identitat dels principals caps de brot.

1) Carod

És el dirigent que ha dut el partit a ser una formació de govern. Figura políticament rellevant ja des dels temps de l’Assemblea de Catalunya, el principal problema que té ara mateix és que el temps li juga en contra. Difícilment arribarà a ser president de la Generalitat, que és una de les coses que més desitjaria, i ja farà prou de conservar la presidència d’Esquerra.

2) Puigcercós

A aquest xicot no l’acabo de veure clar -disculpi la franquesa, honorable conseller-, però no se li pot negar coratge. És probable que es faci relativament aviat amb el lideratge del partit, però hauria de defugir tàctiques de curta volada -en sap alguna cosa d’això, Sr. Vendrell?- i definir una estratègia clara. Socialment, sembla que es passa una mica pel cantó liberal. Vejam, en el futur pròxim, què diu, què fa i, sobretot, com ho fa.

3) El Dr. Carretero

Milita a Esquerra, però en el fons és un carlí de nova fornada. Es tracta d’un home seriós, però encara no tinc clar si realment és un polític. Sembla que, més que d’un front d’esquerres, la seva prioritat és un front patriòtic, per al qual hauria de comptar, arribat el moment, amb els sectors més sobiranistes de Convergència, exclosa explícitament Unió. Aquest llamp del Pirineu pot ser una reserva de futur… si el tro no resulta massa destructiu. 

4) Uriel Bertran

Connais pas, de moment, o no gaire. Va realment per lliure, o és un satèl·lit d’en Puigcercós?

5) Portabella

A hores d’ara, no sé si solament és un dirigent municipal del partit o encapçalarà una nova tendència en el futur. Si som benpensants, creurem que la seva retirada de l’equip de govern de l’Ajuntament barceloní ha estat digna, en funció dels mals resultats. Però, si pensem una mica més malament, potser intuïrem que es tracta d’una retirada tàctica, per allò que cal donar un pas enrere per fer-ne després dos endavant…

I no puc dir allò de ja s’ho faran perquè fa un cert temps que els d’Esquerra són presents a moltes instàncies de poder del país. Personalment, em sento més proper al sobiranisme pragmàtic d’en Carod, ara que sembla que ha après una mica d’alguns i notoris errors recents. La seva estratègia gradualista té molt en compte, crec, la complexitat de la societat catalana i la dificultat d’això que Puigcercós en diu l’embat amb Espanya, i Joan Ridao -un dirigent molt preparat- el pla de desconnexió. Que no dic que no s’hagin de plantejar -si les coses continuen com van ara mateix, a mig termini serà inevitable-, però que no tindran èxit si no compten amb el suport d’una certa majoria social.

I sap greu, però jo no veig en aquest moment que hi hagi prou gent a Catalunya que estigui per la tasca. Esquerra, els darrers anys, ha aconseguit tenir un espai polític digne d’aquest nom, però és obvi que li costa avançar. La societat catalana és molt diversa, i hi ha massa sectors que es troben molt lluny de qualsevol plantejament sobiranista. Per això, jo sempre dic que, més que independentista, el que sóc és partidari del dret a l’autodeterminació, o de decidir, com es diu ara. I si hem de decidir només uns quants, malament rai: no serem mai independents. Però si la cosa agafés la marxa que sembla que va agafant a Escòcia, per exemple, procuraré estar al cas, perquè aleshores potser anirà de veres. Sigui com sigui, és ben clar que, en democràcia, el futur l’hem de guanyar entre tots i totes. 

D’aquesta situació n’és perfectament conscient, no cal dir, el cap més ben moblat que crec que hi ha a Esquerra, el conseller Huguet. Em sembla que la del Lenin de Manresa és una de les visions més estratègiques, i per la seva dilatada trajectòria -iniciada al PSAN fa molts anys- és ben clar que poques lliçons d’independentisme poden donar-li.

En fi, des de la meva simpatia pel partit, desitjo que se’n surtin tots plegats. Però han de deixar-se de calçotades i altres collonades que han malmès la imatge d’ERC i plantejar les qüestions molt seriosament. I si han de barallar-se, que ho facin amb contenció i mesura. El futur de Catalunya com a país sobirà dins Europa -i tant de bo que poguéssim estendre-ho al conjunt dels Països Catalans!- i el paper que ha de tenir en aquest futur una esquerra no dogmàtica són objectius prou importants. Companys i companyes, amics d’Esquerra: no ens defraudeu!