A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

L’HERIBERT, fent de BARRERA

Sense categoria

La mort d’Heribert Barrera no deixa de suscitar una certa emoció patriòtica. La d’un polític de raça -ja no en queden tants-, representant eminent de la generació de la República. La d’un home d’idees moderadament progressistes i de tarannà cantellut, les posicions del qual esdevenien sovint incòmodes i no sempre resultaven prou compreses. La d’un català políticament conseqüent, que assumia amb plenitud l’horitzó de la independència després de comprovar que els altres camins eren barrats…

Per això ha fet, al llarg dels anys, ple honor al primer dels seus dos cognoms. Actituds com la de l’Heribert han representat fermes barreres o murs de contenció contra l’assimilisme espanyol. I han aconseguit que aquesta lucidesa sigui, com més va, més a prop de la majoria dins de la nostra societat.   

Devia d’haver vist per primer cop Heribert Barrera i Costa a començaments del 1975, darrer any de la vida del general Franco. Jo era un jove a punt d’arribar a la vintena que militava a l’anomenat Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, al capdavant del qual figurava l’enyorat Josep Pallach. L’Heribert era el cap de brot d’un petit grup de dirigents i militants de la històrica ERC que durant un temps es va adherir al Reagrupament. Recordo haver sentit comentar que Barrera, a més de situar-se en l’ala més dretana de la nova formació, era un polític tossut, sovint no pas fàcil de convèncer…

Van passar els anys i HB i els seus van aconseguir que l’Esquerra, tot i que petita, tornés a tenir futur. Ell, des de la presidència del Parlament de Catalunya, demostrà que políticament tenia capacitat, determinació i coratge, tot i que a voltes semblés poc flexible. Si el seu catalanisme sempre havia estat ferm -es vantava de no haver votat la Constitució, per exemple-, amb el temps -i sobretot, quan ja no era al capdavant del partit- esdevindria clarament independentista. Arribà a aquest estadi després d’haver anat comprovant que ni la federació ni, encara menys, la confederació, podien ser ben vistes des de Madrid. 

L’Heribert, més enllà d’altres consideracions, ha estat un exponent de la nostra dignitat col·lectiva. Per això disposava d’un bon nombre d’incondicionals, sobretot en el camp de l’independentisme cívic. Crec que la seva figura resistirà la prova del temps i que, més enllà de les actuacions polítiques concretes, se’n valorarà sobretot aquest paper de barrera, baluard o dic contra els que volen que, com a poble, prenguem mal… 

I no solament se’n remarcarà aquesta funció defensiva, sinó l’ofensiva que suposa que l’alliberament nacional, gràcies a testimonis de la seva vàlua, s’hagi anat obrint camí entre nosaltres. L’èxit -relatiu, no cal enganyar-nos- de les consultes sobre la independència n’és una de les millors proves.

Com a homenatge a aquest gran català nacional, he decidit d’interrompre la lectura del volum que ara mateix estava llegint i abordar Què pensa Heribert Barrera (Dèria Editors i Enciclopèdia Catalana, 2001), un interessant llibre-entrevista d’Enric Vila que romania encara inèdit a les lleixes de la meva biblioteca. Tot just vaig per la pàgina 30 però, en paral·lel, n’he realitzat una lectura de conjunt en diagonal per tal de farcir adequadament aquest post.

I la perla que us en transcric no és exactament política sinó d’actitud i mestratge vitals, ben representatius del tarannà de qui, a més de patriota, era també un científic.

El periodista li pregunta:

“- Així, vostè no s’avorriria de viure si, com sembla que podria arribar a ser possible, la ciència ens allargués la vida fins als 150 anys…

– No. Avorrir-me no. L’actualitat sempre és apassionant. En tota la meva vida no he conegut cap període que hagi trobat avorrit. No concebo que un es pugui avorrir, perquè el món canvia, i ara ho fa molt ràpid. Sempre surten llibres nous, sempre hi ha persones més joves que t’interessa saber què pensen. Penso que la possibilitat d’avorrir-se, almenys per mi, que he sentit sempre una gran curiositat intel·lectual -potser excessiva, perquè m’ha dispersat-, és molt remota. Al contrari, el problema és que no tens temps per arribar a tot arreu.”

Estimulant Heribert! I sortosa Catalunya que un home del seu tremp hagi contribuït sostingudament a la superació -inconclusa, per ara- d’alguns dels més importants dels nostres reptes…

JOSEP PLA ens passeja en góndola pels canals VENECIANS

Sense categoria

S’esqueia, a Venècia, trobar-hi un gondoler de luxe. Les sensibles Cartes d’Itàlia de Josep Pla podien ser una de les millors opcions en aquest sentit. Com que havíem fet per llegir-les a propòsit de la Toscana -decisió sàvia-, per a la continuació del viatge també ens servirien d’allò més.

En les estones que el senyor Pla ens deixava lliures, vam admirar alguns dels més famosos palaus distribuïts pel Canal Grande: Ca’ d’Oro, Ca’ Foscari, Ca’ Rezzonico, Palazzo Grassi… En un intent d’anar més enllà del clàssic l’entorn de la Piazza San Marco, vam recórrer -a l’oest de l’illa central, Castello-, l’interessant sector del Dorsoduro. Vam admirar -des de l’exterior- el mític teatre de La Fenice. I vam visitar Murano, Burano -l’illa, d’entre les petites de la llacuna veneciana, que més ens va agradar- i Torcello. La Giudecca, San Giorgio Maggiore i el Lido quedaran per a una altra ocasió…  

A Venècia [escrivia Josep Pla] no hi ha pas dues formes iguals. Tot és atzar, il·lusió, novetat. No hi ha res convencional, i per això tot és plaer, prodigalitat, fantasia, sorpresa (…). I els colors, qui podria descriure’ls? Trobo en el meu carnet aquesta successió de colors, passat Rialto: blanc de llet, pany de paret de color de teula, casa de color de rosa amb venes blavenques, colors de sang de bou calenta, verds rabiosos d’unes finestres, entre xocolates i colors de terra; ocres, una carnació rosa i fresca, sedosa; marbres jaspiats, nacres que espurnegen, colors de bombolla de sabó irisada; rovellats; més colors de terra, camussa bruta d’un palau, pólvors transparents, suc de pipa d’una ombra, més verds i rosa…”

A la mítica ciutat dels canals és on la prosa de les Cartes d’Itàlia assoleix més intensitat poètica:

“La góndola camina. Passa a fregar els fonaments de pedra rosegats pel corc aquós. El canal és solitari. Es travessa la mitja lluna d’ombra d’un pont. La llum moribunda toca el color de carn setinada d’una casa. Més enllà hi ha una paret llarga i nua que vacil·la dins de la veu. Passa un fanal de paper de colors i deixa a l’aigua una pols verda i porpra que es va morint lentament”.

L’ambient de les góndoles i dels gondolers no té parió, però nosaltres -insisteixo- m’havíem triat un de primera:

“Sorprenent Venècia! De quin estil és la façana del Duomo? De quin estil és el Palau Ducal? En quin estil s’hauria d’encabir la plaça de Sant Marc? Per altra part, dels palaus del Canal Grande, no n’hi ha cap d’igual. Tot això produeix un efecte estrany: la sensació de trobar-vos en una ciutat que no s’assembla a cap altra, que és diferent de totes les altres”.

Però ja sabem que a l’escriptor de l’Empordanet no li mancava mai un sentit de la realitat ben característic:

“Els palaus són decrèpits. En general, tota la ciutat -vista amb un cert detall- té un punt de decrèpit. (…). Però Venècia és una ciutat a la qual la decrepitud va bé. Un punt d’escrostonament i de vellesa sembla estar profundament lligat amb la seva prodigiosa, única personalitat -sobretot amb el color que té, tan aquilotat. Aquesta decrepitud és potser una garantia. Una Venècia nova, pintada de fresc, lluent, hauria estat ja envaïda per la burgesia de gust americà. Venècia els agrada molt, però la seva decrepitud no l’acaben de digerir. És perfectament explicable”.    

Pla va fer-nos còmplices de les seves incisives impressions italianes ja fa unes quantes dècades. Cal suposar que el negoci de les tendes de màscares -a partir del fascinant Carnaval– no estaria tan desenvolupat com ara. En els dos dies i mig que vam recórrer Venècia -plena, ja se sap, com un ou- en vam veure moltes, però em quedo singularment amb una que teníem a tocar de l’hotel -i amb l’obrador a l’altra banda del petit canal: Ca’ del Sol [www.cadelsolmaschere.com]. La casa del sol, sí… Quan visiteu la humida ciutat, aneu-hi -és força a prop de San Marco- i gaudiu-ne, també de la preciosa música que no para de delectar-nos els sentits.

La TOSCANA, de perfils ben humans

Sense categoria

Poques vegades com a aquest territori -una de les regions històriques i més emblemàtiques d’Itàlia- hi he vist tant la mà de la nostra espècie fent una natura més a mida. És un paisatge que sembla clarament domesticat, fet per a gaudir-lo en plenitud. I això que la natura, a la Toscana, no ho ha posat del tot fàcil, amb els pujols continuats, de desnivells constants. Però el sòl ha estat tractat amb la vinya -en pendent, sense feixes-, amb els camins flanquejats pels xiprers, amb els conreus de blat i d’olivera, amb els camps de gira-sols…

I entremig, habitualment aturonades –Florència i Arezzo podrien ser-ne, en part, dues excepcions-, ciutats i viles construïdes amb el mestratge de la història. Des d’una evolució plenament autònoma que confluiria, de la mà del Risorgimento, amb la unificació italiana, ara fa exactament només 150 anys. Però de la parla toscana en sorgiria l’italià modern, la qual cosa vol dir que aquesta regió conforma un món ben propi -certament seductor- i és, alhora, molt Itàlia.  
Ës difícil de dir què sedueix més a la Toscana: si el vast llegat històric i artístic o el paisatge ple d’encís. És clar que la separació no deu ser possible, perquè un element, sense l’altre, no tindria sentit. Ja fa molts segles que els etruscs -qui sap si provinents de l’Anatòlia- van començar a fer-ho possible, tot i que després fossin, com tants pobles de l’època, dominats pels romans.

A partir del segle XIV, la nissaga dels Mèdici també va tenir clar que, des de Florència, intentarien establirir a la Toscana un gran centre de poder que competiria, en l’entorn més immediat, amb  Siena, Pisa o Lucca. Va ser un disc dur expansiu, i no solament a nivell polític i econòmic, sinó pel potentíssim Renaixement artístic que influiria l’evolució de tot Europa.

Jo no havia estat a la capital florentina des del setze anys, quan amb l’escola vam fer un ampli -i agraït- tour italià. Era l’ocasió, doncs, de recomençar gairebé des de zero, tot ampliant horitzons. La Piazza della Signoria, el Ponte Vecchio, la galeria dels Uffizi -que no vam tenir temps de visitar-, l’imposant -sobretot per fora- Duomo, amb la singular cúpula de Brunelleschi… No m’entretindré massa en recomanar-vos del tot -als que ja la coneixeu i als que no- una ciutat on l’art s’acompassa amb la respiració.

I us animaré -no cal dir- a anar a Pisa i a fer-hi el turista més que mai. També a la veïna Lucca, harmoniosament fortificada. I a Siena -gran joia medieval-, amb un Duomo magnificent i una Piazza del Campo -la del cèlebre Palio– inoblidable. Us convidaré a recórrer la coneguda vall de Chianti i a viure-hi com cal la cultura del vi. I a visitar l’abadia benedictina del Monte Oliveto Maggiore -no comparable, diguem-ho clar, amb la nostra Montserrat- o la de Sant’Antimo

I vull fer-vos pujar a Montalcino, petita capital d’un vi -el Brunello- de prestigi internacional. I visitar la vall d’Orcia -tot i que, en aquest cas, potser millor per la primavera. I admirar la magnífica plaça renaixentista de Pienza. O la bella Piazza Grande d’Arezzo, que surt -valgui la redundància- al film La vita è bella, de l’aretí Roberto Benigni. O els antics nuclis etruscs que donarien origen a les encimbellades Cortona i Volterra

I no cal que us recomani que guaiteu les altes torres del superturístic San Gimignano perquè segur que tot us hi porta. Però sí que us suggereixo la visita de Montepulciano: feu-la i després me l’expliqueu, perquè a la veïna Pienza se’ns havien fet les 9 del vespre tocades i ja era forçar una mica…   

A voltes, les limitacions també es tornen avantatges. Mentre la dona i la filla petita -companyes, aquest cop, d’expedició- pujaven a l’esvelta Torre del Mangia de l’elegant Palazzo Comunale de Siena, jo, al·lèrgic com sóc als llocs excessivament penjats, romania a una terrassa de la Piazza del Campo prenent-me un deliciós shakerato -un espresso amb nata, gelat i agitat, que et serveixen en un elegant vas de martini. Per uns quants minuts -van trigar una mica a baixar- vaig sentir-me un home veritablement feliç, un ciutadà decididament important, integrat històricament -i harmoniosament- a un entorn únic.

Ei!, i només per 5 euros que considero molt ben pagats, al cap i a la fi…