A la brasa i al caliu

“No en dubtis gens -em va dir ja fa temps el Raimon, un veterà molt savi. El perfil de la teva cara és típicament jueu”.

Però aquest no n’era el primer indici. Molts anys abans, quan jo en tenia 28, el doctor Ciril Rozman -prestigiós metge d’origen eslovè i d’ascendència també jueva, resident de fa molt a Catalunya- em va diagnosticar d’una d’aquestes dites “malalties rares”, de les quals demà n’és, precisament, el Dia Mundial. Es tracta de la febre mediterrània familiar (FMF), descrita inicialment entre jueus i després en altres pobles de la conca del Mare Nostrum.

No us en donaré més detalls. Només dir-vos que intento conviure-hi dignament, i que, amb el tractament adequat, la FMF m’ataca molt menys de gran que de jove…

En conèixer la possibilitat d’aquesta ascendència, la meva mare se’n va alegrar i ens va regalar, a cada un dels germans, un petit canelobre jueu daurat, amb espelmes vermelles –diferents, doncs, de les de la imatge. Em va agradar molt, i és una de les icones -entre d’altres, també hi ha un petit Buda comprat a la Xina, o una de les creus de la Sagrada Família- del nostre menjador.

Un metge mallorquí, el doctor Joan Buades -amb qui també m’he visitat, un dia de gener del 1991, a Palma-, té publicada, del 1988, la seva tesi doctoral sobre la FMF a partir de la recerca dels nombrosos casos de la malaltia esdevinguts entre xuetes, o jueus de Mallorca…

I un d’aquests, l’amic Pere Bonnín, reconegut periodista de Sa Pobla amb anys de trajectòria des de Catalunya, va publicar amb èxit el 1998 Sangre judía, llibre que constitueix una bona introdució al tema d’un poble de vocació tan genuïna com d’arrelament universal.

Al final d’aquesta obra hi ha una relació de cognoms molt interessant. És treta de les llistes de gent represaliada per la Inquisició, dels censos dels calls i d’altres fonts que indiquen clarament que la persona que du aquell cognom té ascendència jueva.

S’hi troba, per exemple, Alcaraz, i jo me’n dic -com a fill de cosins germans- per partida doble… 

I tants -molts- d’altres…

Tot sembla que lligui, doncs, però continua sent especulatiu. Hi ha prou indicis, però no la certesa suficient. O la constatació científica necessària…

Des de portals com, per exemple, MyHeritage http://www.myheritage.es/
o Family Search https://familysearch.org/ -aquest darrer curiosament vinculat, o no tant, als mormons– podeu interessar-vos o progressar en les vostres recerques genealògiques. Jo, ja dic, si ho faig serà quan m’hagi jubilat.

Mentrestant, ja fa temps que vaig prendre bona nota que és probable que vingui de jueus -sefardites, òbviament. Sense tenir-ne consciència d’antuvi, ni professar-ne la religió, ni haver-me vinculat a la seva cultura, ni formar part de cap lobby, ni haver visitat Israel -però admeto que m’agradaria-, ni sentir-me necessàriament partícip d’algunes o moltes de les decisions que pren, o pugui prendre, el seu Estat… L’existència del qual no deixa de tenir, és clar, connexions amb la qüestió catalana, com també la tenen, al seu torn, els palestins.

Això sí: m’honoro de compartir -presumptament- alguna herència amb referents com Albert Einstein, Bob Dylan, Bruce Sprigsteen, Elias Canetti, Karl Marx, Barbra Streisand, Georges Moustaki, Hannah Arendt, Steven Spielberg, Simone Veil, Primo Levi, Lou Reed, Demi Moore, Baruch Spinoza… o fins i tot -malgrat que ara estigui sota sospita des del punt de vista moral– Woody Allen.

Una setmana d’aquestes vaig tornar -ai!- a fer anys, i la Mariona -amb qui comparteixo despatx- va tenir la bona idea de regalar-me un disc que, de fet, no té un títol precís, com no sigui la referència dels seus intèrprets. Això sí: molt ben editat i dissenyat -la carpeta és obra de Perejaume-, i ric de lletres, músiques, sensacions, continguts. Un bon obsequi, sí senyora…

El tons greus de la veu de Roger Mas, en cançons ben diverses -algunes de les quals ja li coneixia-, s’acoblen prou bé -i mai tan ben dit- amb el so preuat de la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Sovint el piano fa d’elegant connector entre les cadències d’avui i les d’ahir. Entre la modernitat i el refilar d’unes tenores que, en aquesta valuosa fusió, no hi sonen gens, d’antigues.

El Roger és, no en dubto gens, un dels millors cantants i autors que ha donat als darrers temps la música en català. Clarinetista i saxofonista als 12 anys i debutant dins la cançó a mitja dècada dels 90, molts dels seus temes més pop són atractius, com, posem per cas, L’home i l’elefant  http://youtu.be/Sk870CFXNXU.

I també em complau, i molt, en peces més pausades. Escoltem-lo ara, igualment amb la Cobla, en el singular Caminant, amb música d’ell i lletra de Jacint Verdaguer http://youtu.be/GCmGxP_X62U. Un tema inclòs originalment dins d’un àlbum especialment destacat, Les cançons tel·lúriques (2008).

La majoria dels temes del disc enregistrat en directe a la capital del Solsonès són en català, però també n’hi ha en italià, gallec, basc, castellà i francès. En aquesta darrera llengua, no em sembla tan destacable la seva versió -alternada en català- de la coneguda L’aigle noir, sobretot si penso en l’original de la gran Barbara o amb la coneguda interpretació de qui va donar a conèixer aquest tema formidable entre nosaltres, Maria del Mar Bonet.

En qualsevol cas, us recomano que, si no el coneixeu prou -però segur que moltes i molts, sí- presteu atenció a l’artista solsoní, que a mi em va començar a interessar a través del deliciós disc Casafont (1999). Us n’adjunto un àudio, de ressons contemporàniament trobadorescos: el d’El diable, la princesa i jo http://grooveshark.com/#!/s/El+Diable+La+Princesa+I+Jo/3H0HaT?src=5.

Des d’aleshores han passat uns quants anyets, i Roger Mas és avui -des de la terra, des de la sang, des d’una modernitat genuïnament desacomplexada-, un dels referents de la nostra música. Que per molts anys!

Arran d’un perfil periodístic que li estic preparant, vaig quedar amb l’Ada al singular vestíbul d’un restaurant on hi he menjat molt bé, però només dues vegades, una de les quals el primer dia d’un d’aquests anys. I és que ja fa temps que, amb la meva família, tenim el bon costum d’encarar cada gener en una casa de menjars  distingida, habitualment de Barcelona, i el Semproniana www.semproniana.net, no cal dir, n’és una.

A més de proporcionar-me alguns materials sobre la seva trajectòria, va tenir el detall d’obsequiar-me amb la seva novel·la -l’única, esperem que per poc temps- i un dels seus llibres de receptes per a joves. Les receptes, en tot cas, les hauré de practicar, i millor, en el meu cas, que el manual sigui per a principiants. Però Sal de vainilla (Planeta, 2012) només em calia llegir-la, i el resultat és, certament, per a sucar-hi pa. I és que no he parat fins acabar-la, m’hi vaig enganxat del tot.

No us explicaré massa l’argument, és clar, per a mantenir-vos l’interès. Però tot, o quasi tot, s’esdevé dins les taules i els fogons d’un imaginari restaurant de Bigues i Riells, al Vallès nadiu d’una autora que pertany a la prestigiosa nissaga Parellada, de la Fonda Europa de Granollers http://www.casafondaeuropa.com/, un establiment amb més de 300 anys d’història.

Només dir-vos que l’Annette, l’Àlex i la Carol formen un trio explosiu, en el qual l’amor hètero conviu -per separat, aclarim-ho- amb la passió lèsbica, en benefici del primer. I entremig, les trifulgues d’una cuina que fracassa i se’n torna a sortir, un establiment al qual no li quadren els números, l’ofici de la gastronomia, la història de l’alimentació, els reptes de la multiculturalitat, els sons de cançons i músiques, l’ús efectiu de les xarxes socials, el plaer a taula, la passió al llit…

Tot plegat, amanit amb històries, més que humanes, humaníssimes, alguna no precisament tendra. Un llibre divertit, escrit amb grapa, conduït amb destresa, pensat amb deteniment. Amb el gran valor afegit que suposen les petites lliçons culinàries que, a les pàgines de Sal de vainilla, vessen per tot.  

Només una petita pega, i no deu ser culpa de l’Ada, precisament. Trobo que l’editorial podria haver inclòs, a l’obra, l’índex corresponent. Hagués estat un recorregut gustatiu deliciós: amarg, àcid, salat, dolç, tomàquet, flors de patata, mongetes, pebrots, sal de vainilla, xocolata, blat de moro, gall dindi, pinya, alvocat, gira-sol… i d’altres referents de signe divers.

Ada Parellada, en una entrevista que li va fer el juliol del 2012 Lluís Bonada a El Temps, explicava que “l’editor que em van destinar, una editora, em va acompanyar al llarg de la redacció. Em va ajudar, aconsellant-me”. Segurament que, d’aquesta manera assistida, la qualitat de l’obra hi ha sortit guanyant, però no cal dir que l’enginy, la imaginació, el sentit literari, el tremp narratiu… són mèrit de l’autora.

De manera que esperem que l’Ada torni a trobar un temps que, hiperactiva com és, segur que no li sobra, i publiqui una altra novel·la “àcida, fresca i enginyosa, però també tendra i enigmàtica” -que diu la contraportada- com Sal de vainilla, aquesta “saborosa novel·la sobre les segones oportunitats”. Els seus nombrosos admiradors -a la taula, a la xarxa, als llibres…- hi sortirem guanyant, i molt. Ens hi lleparem els dits…