Gris, obscur, quasi NEGRE
Catalunya s’ha tornat de color gris, malauradament. Gris, obscur, quasi negre… No volíem normalitzar-nos? Doncs ho fem a cop de talonari corrupte, vet-ho aquí. En això som com tantes altres nacions, amb estat o sense.
La llàstima i la diferència, precisament, és que nosaltres no tenim sobirania: lleuger detall. Per tant -i a més d’impulsar plataformes, consultes i marxes pel dret de decidir-, hauríem de mirar de ser més estrictes en les conductes i modèlics en els costums. Si més no, perquè la nostra ciutadania no se senti impulsada a lliscar pels pendents del desengany…
Encara que aquesta terra, malgrat tot, continuï tenint tants actius. Com moltes d’altres, també.
- No m’agrada que el meu país, a còpia de disgustos, vagi perdent l’autoestima.
- Crec que els polítics poden ser tan deshonestos -o no- com tanta gent que es dedica a moltes altres activitats.
- Em desplau que cognoms il·lustres -uns més que d’altres- ens toquin i ens taquin col·lectivament.
- I no és que m’estranyi gaire la ferum, però això no me la fa menys pudent.
- Ferum que sembla que podria estendre’s a més municipis. També sembla lògic…
- Em fa mal efecte -per legal que sigui- que un alcalde de ciutat treballadora visqui a una zona exclusiva de la capital.
- Em fa un cert mal de ventre veure com la Guàrdia Civil -un cos militar, i molt espanyol- ens ocupa un Ajuntament.
- Em sorprèn, com a molta gent, que hi hagi tanta diferència entre els procediments judicials del cas Millet i l’operació Pretòria.
- Preferiria que als nostres presumptes xoriços només els jutgessin jutges d’aquí.
- Entenc que encara és molt d’hora per a mesurar les conseqüències del terrabastall d’aquest dies.
- Trobaria lògic que el diner públic que va a parar al Palau de la Música només revertís en ell mateix -i en l’Orfeó Català, no cal dir.
- Estimo molt la senyera, i no vull que emboliqui cap cartera.
- Em sembla que l’Oficina Antifrau -amb competències efectives- és més necessària que mai.
- Penso que potser sí, que al nostre país i al conjunt de la societat occidental, som com a la fi de l’Imperi Romà…
- Continuo creient, malgrat tot, en la política. Regenerada, si pot ser.
- Per no donar la raó als Angladas, Riveras, Nebreras… de torn.
- I és que no sé ben bé què en sorgiria, de l’antipolítica…
Una de les poques coses que ens permeten superar per elevació totes aquestes misèries és, òbviament, la cultura. Ni que també hagi estat, durant tants segles, vinculada al poder, i no deixi d’estar-hi ara per molt que vulgui anar per lliure.
Hi pensava precisament ahir, dia de la declaració dels imputats pretorians davant del superjutge-megacrac Garzón. I és que vaig escapar-me amb la Marta a veure l’exposició Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan, a CaixaForum. Una selecció de peces úniques, algunes de gran valor, que abracen més de mil anys d’història i són un compendi ben valuós de les diferents civilitzacions islàmiques.
Fantàstica. Anticorrupció espiritual. Altament recomanable. Fins al 17 de gener. I de franc…