A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Gris, obscur, quasi NEGRE

Sense categoria

Catalunya s’ha tornat de color gris, malauradament. Gris, obscur, quasi negre… No volíem normalitzar-nos? Doncs ho fem a cop de talonari corrupte, vet-ho aquí. En això som com tantes altres nacions, amb estat o sense.

La llàstima i la diferència, precisament, és que nosaltres no tenim sobirania: lleuger detall. Per tant -i a més d’impulsar plataformes, consultes i marxes pel dret de decidir-, hauríem de mirar de ser més estrictes en les conductes i modèlics en els costums. Si més no, perquè la nostra ciutadania no se senti impulsada a lliscar pels pendents del desengany…

Encara que aquesta terra, malgrat tot, continuï tenint tants actius. Com moltes d’altres, també.

  • No m’agrada que el meu país, a còpia de disgustos, vagi perdent l’autoestima.
  • Crec que els polítics poden ser tan deshonestos -o no- com tanta gent que es dedica a moltes altres activitats. 
  • Em desplau que cognoms il·lustres -uns més que d’altres- ens toquin i ens taquin col·lectivament.
  • I no és que m’estranyi gaire la ferum, però això no me la fa menys pudent.
  • Ferum que sembla que podria estendre’s a més municipis. També sembla lògic…
  • Em fa mal efecte -per legal que sigui- que un alcalde de ciutat treballadora visqui a una zona exclusiva de la capital.
  • Em fa un cert mal de ventre veure com la Guàrdia Civil -un cos militar, i molt espanyol- ens ocupa un Ajuntament.
  • Em sorprèn, com a molta gent, que hi hagi tanta diferència entre els procediments judicials del cas Millet i l’operació Pretòria
  • Preferiria que als nostres presumptes xoriços només els jutgessin jutges d’aquí.
  • Entenc que encara és molt d’hora per a mesurar les conseqüències del terrabastall d’aquest dies.
  • Trobaria lògic que el diner públic que va a parar al Palau de la Música només revertís en ell mateix -i en l’Orfeó Català, no cal dir.
  • Estimo molt la senyera, i no vull que emboliqui cap cartera.
  • Em sembla que l’Oficina Antifrau -amb competències efectives- és més necessària que mai.
  • Penso que potser sí, que al nostre país i al conjunt de la societat occidental, som com a la fi de l’Imperi Romà…
  • Continuo creient, malgrat tot, en la política. Regenerada, si pot ser.
  • Per no donar la raó als Angladas, Riveras, Nebreras… de torn.
  • I és que no sé ben bé què en sorgiria, de l’antipolítica…

Una de les poques coses que ens permeten superar per elevació totes aquestes misèries és, òbviament, la cultura. Ni que també hagi estat, durant tants segles, vinculada al poder, i no deixi d’estar-hi ara per molt que vulgui anar per lliure.

Hi pensava precisament ahir, dia de la declaració dels imputats pretorians davant del superjutge-megacrac Garzón. I és que vaig escapar-me amb la Marta a veure l’exposició Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan, a CaixaForum. Una selecció de peces úniques, algunes de gran valor, que abracen més de mil anys d’història i són un compendi ben valuós de les diferents civilitzacions islàmiques.

Fantàstica. Anticorrupció espiritual. Altament recomanable. Fins al 17 de gener. I de franc…

S’atansen les CUP a una Barcelona que put

Sense categoria

Les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) podrien concórrer a les eleccions municipals de Barcelona l’any 2011 i ahir van presentar-se en societat al Cap i Casal en l’auditori del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius). Més de 300 persones vam anar a escoltar els seus representants i amics i omplenàvem l’espai, com se sol dir, de gom a gom. Certament, la BCN actual, políticament i socialment prou degradada, necessita un sacseig i la renovació de les formes de participació. I és que cal un canvi en el paisatge polític municipal – i en d’altres escenaris- després de tants anys d’immobilisme…
Tot i el seu radicalisme nacional i social, cal reconèixer que les CUP
són una alternativa prudent i no estiren més el braç que la màniga. Actives ja a diversos ajuntaments del país, de moment no han vist clar presentar una candidatura al Parlament de Catalunya, la qual cosa, d’una banda, podria ser positiva, però de l’altra contribuiria a fragmentar l’espai independentista encara més del que ja ho està.

I tampoc no tenen del tot coll avall si es presentaran, a Barcelona, a les pròximes eleccions municipals. Però és evident que els agradaria fer-ho si ho jutgem pel to que van emprar ahir diumenge el seu ardit portaveu, Xavier Monge, i la també combativa Aina Barahona, membre del secretariat nacional de la formació. El suport il·lustrat de l’escriptor Julià de Jòdar i la força que va encomanar el cantautor Cesk Freixas tot animant el públic a cantar Els Segadors van fer la resta…

Reinventem Barcelona era el lema de l’acte, i, certament, una alternativa així contribuiria a forjar un model ben distint al de l’esquerra oficial que governa la ciutat des de la Transició, i del que ERC se n’ha desmarcat adequadament. Jordi Hereu, com es pot comprovar, és un molt mal alcalde -seguint la deriva de Joan Clos- i els problemes li creixen, des de pràctica de la prostitució al carrer, l’incivisme, el mal plantejament de les obres de l’AVE, les polítiques dubtoses en matèria urbanística, la mala gestió dels serveis públics, la proliferació d’hotels sense massa criteri, la brutícia, la degradació del Raval, el turisme low cost, una catalanitat massa laxa… En fi, res que no sapigueu.

Ja fa temps que cal canviar aquest estat de coses i una alternativa com la de les CUP, entre d’altres, hauria de poder contribuir-hi. Alguns dels seus plantejaments em semblen encertats; d’altres, un pèl demagògics. Però la sensibilitat nacional, social, territorial i mediambiental que representen hauria de traduir-se en vots i després en una representació adequada al ple municipal. Tot i que una gran ciutat sigui, avui dia, una aventura molt complexa, i els interessos, ètiques i estètiques de tota mena suposin uns corrents ben diversos i expressats de manera plural.

Però, quants més siguem, més riurem… Si més no perquè, ara mateix, hi ha massa coses que no fan riure, sinó plorar. 

La Seu d’ÈGARA, dels segles V al XXI…

Sense categoria

Per tot aquest any es poden fer visites de portes obertes a la magníficament renovada Seu d’Ègara, també coneguda a Terrassa com les esglésies de Sant Pere. Terrassenc i/o egarenc com sóc, tocava d’anar-hi amb la família, i va ser diumenge passat. La intervenció arquitectònica i arqueològica i la museïtzació del conjunt monumental han quedat esplèndides, tot i un  inevitable rasurat de part de l’antiga vegetació, sobretot a l’espai central, en haver de posar en valor les restes de les tombes de l’antiga necròpoli o camp de les ànimes. La memòria dels morts en pedra… que de nit es transformen en veritables ànimes mitjançant subtils punts de llum.

Les tres esglésies -Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere-, més les restes ara molt millor conservades d’altres elements de la que va ser la catedral de l’antic Bisbat -avui hi és de nou-, donen fe d’un passat romà i paleocristià -a més dels vestigis d’època ibèrica-, visigòtic i romànic prou imposant. Un llegat que fa del conjunt monumental egarenc un referent d’història, art i cultura ben valuós a Europa. 
Fins a començaments del segle XX, aquestes esglésies no eren situades ben bé al terme municipal de Terrassa, sinó al veí poble de Sant Pere, aleshores incorporat de ple a una de les ciutats modernament més significatives de Catalunya. L’eix de separació entre ambdós nuclis era el torrent de Vallparadís, encara no urbanitzat quan jo hagués pogut passejar-hi més (però vam fer-ho discretament amb alguna novieta). 

Ara que ja fa anys que no visc a la cocapital del Vallès Occidental -que correspon aproximadament al municipi romà d’Egara (Ègara, n’han convingut a dir-ne actualment els experts)-, Vallparadís constitueix un dels parcs urbans més llargs, bonics, frondosos i suggestius del nostre territori.

A mi em van batejar a Sant Miquel, l’església que aleshores feia aquestes funcions dins la parròquia de Sant Pere -tot i que durant segles havia estat una edificació per a rituals funeraris. A la Mariona, que vivia molt més a prop del recinte que no pas jo, també la van batejar a la pila que -ella m’ho ha explicat- conformava un antic sarcòfag, i no pas per immersió al baptisteri que, a començaments del segle XX, havia construït el reconegut arquitecte, historiador de l’art i polític Josep Puig i Cadafalch. El mateix que aleshores feu unes importants excavacions del recinte que han perdurat fins fa poc.

(Ufff!!!, penso ara, no m’hagués agradat córrer ni un mínim risc d’ofegar-me poc després de néixer, he, he!).

Els tècnics actuals han fet demolir aquest baptisteri bastit per Puig a l’espai situat entre les vuit columnes que sostenen la cúpula. El devien trobar massa postís o, en tot cas, poc fidel a la història. I a Santa Maria -construïda en estil romànic entre els segles XI i XII- hi han incorporat unes curoses estructures horitzontals de fusta i vidre que permeten trepitjar vestigis antics sense haver de malmetre’ls. Tot i que, casualment, durant la visita hi vam descobrir un pack de suc de fruita que, per desídia, s’havia colat on no toca. Una petita llàstima… suposo que relativament fàcil d’esmenar.

I Sant Pere, com a església més tardana -romànica del s. XII, tot i que en el seu espai hi havia hagut un temple anterior del VI- i parròquia del conjunt, és l’edifici on la intervenció ha estat més moderada. En canvi, l’antiga rectoria allotja, molt ben museïtzades, restes que suggereixen quines eren les dimensions originals -conjuntament amb l’espai de Santa Maria- del que un dia fou la catedral d’Ègara, aspecte que jo sóc el primer que no coneixia prou. Sort de l’interessant audiovisual que es pot veure a la part superior de l’edifici!
 
En fi, es tracta d’unes esglésies amb molta història i art -inclosos els excepcionals retaules gòtics-, que no és aquest, necessàriament, el lloc d’explicar. A més d’informar-vos adequadament a través de la xarxa [www.seudegara.cat], podeu il·lustrar-vos i també delectar-vos amb un magnífic llibre divulgatiu -amb DVD annex- editat per l’Ajuntament de Terrassa que ara tinc al costat. Us n’he adjuntat la portada.

En qualsevol cas, aquestes construccions religioses conformen un dels millors i més harmònics conjunts monumentals que hi ha per les nostres terres. Veritablement, un gran llegat. I és que més de quinze segles d’història contemplen aquest petit tresor del patrimoni català i europeu, únic per les seves característiques.

Els agnòstics -no sé ben bé com es prenen aquestes coses els ateus- admirem sobretot, dels llocs presumptament sagrats, els seus valors artístics, i potser també els valorem com a espais d’un cert recolliment. L’Església ens ha transmès molt d’art al llarg dels segles i, en aquest sentit, ha fet el bé, de la mateixa manera que històricament ha fet tant de mal, i en continuaria fent si la deixessin. Ha traït molt els valors de l’Evangeli -que jo respecto i, en una certa mesura, admiro- i ha generat, doncs, una formidable impostura -penseu, per un moment, en la història del Papat, a voltes sinistra. Això no vol dir que al seu si no hi hagi, també avui, gent bona, sensible i sàvia, alguns i algunes de les quals -tot i com s’ha tractat habitualment la dona en aquesta confraria– són amigues i amics meus.

La visió recent d’Ágora, d’Amenábar -un film interessant, amb una Hipàtia meravellosa (Rachel Weisz), però que no arriba a fer el cim-, m’ha acostat, recentment, al cristianisme més fanàtic. Ja sabreu que la història transcorre en una època concreta de la mítica ciutat d’Alexandria que fins ara coneixíem poc, de la mateixa manera que avui sembla que hi ha més fanatisme en creences d’altres menes. Però la dèria és sempre la mateixa: imposar, en nom d’un déu, una determinada visió del món; subjugar per la força; excloure i, si cal, matxacar el qui és contrari o diferent…

Ei, que se me n’ha anat l’olla! Jo només us volia parlar de la renovada -a càrrec, bàsicament, dels pressupostos públics- Seu d’Ègara. Aneu-la a veure, de franc o sense, i us guanyareu un mínim tros de Cel… si és que el Cel existeix i l’Infern no és únicament a la Terra.   

PAU CASALS, com a antídot

Sense categoria

El cas Millet continua portant cua, i és ben lògic, perquè la patacada -individual i col·lectiva- ha estat forta. Veurem què passa en la compareixença judicial del dia 19…

Mentrestant, sembla que el país necessita de nous estímuls que no li facin perdre la vigoria necessària i i que l’espoli del Palau de la Música també hauria contribuït a deteriorar. I, ja que parlem de música, un cert rearmament moral potser podem trobar-lo en l’actual exposició del Palau Moja barceloní, dedicada a Pau Casals i l’exili.

La integritat -provada- d’un català universal com a antídot de cognoms il·lustres que ens han fallat…
Més d’un cop us he recomanat exposicions quan no faltava tant que s’acabés el termini per a visitar-les. Però ara -davant l’autoestima col·lectiva ferida- vull que sigui diferent. M’he afanyat, doncs, a anar a veure, a la sala d’exposicions del Palau Moja, aquesta Pau Casals i l’exili, de la qual podeu gaudir fins al diumenge 29 de novembre.

“Primer, sóc un home i, segon, un artista. Com a home, la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la Humanitat”, deia el mestre del Vendrell. Per això va posar la música en general, i el seu violoncel en particular, al servei d’ideals de pau, catalanitat i democràcia. La seva vinculació amb l’exili català, tal com es pot veure en una mostra valuosa però de discretes dimensions, n’és un gran reflex.

L’actitud favorable de Casals a la causa republicana va ser considerada per alguns com a política. Ho era, ben cert, però ell la definia, simplement, com a moral. No és estrany que el gener del 1939 marxés a l’exili amb el ferm propòsit de no retornar fins al restabliment de la democràcia. Per això -malgrat la visita del 1955 per assistir a l’enterrament de la seva companya sentimental, Francesca Capdevila- no va poder fer-ho, ja que morí a San Juan de Puerto Rico el 1973. A partir del 1979 -quatre anys després de la mort de Franco-, les seves despulles resten entre nosaltres.

La seva posició ferma contra les dictadures venia de lluny: l’any 1919 havia rebutjat tocar a Rússia, i el 1933 a Alemanya. El seu prestigi internacional atreia, però ell mateix, com veiem, es fixava uns límits: durant un temps, per exemple, declinà tocar en públic com a protesta per l’actitud de les democràcies vers el règim franquista. “No puc dir que fos una decisió fàcil -comentava en aquest sentit-, però un ha de viure amb un mateix”.

La mateixa integritat i sentit de la coherència feu que l’any 52 rebutgés de col·laborar amb la UNESCO després de l’admissió de l’Espanya de Franco en aquest organisme internacional. I escrivia a diferents presidents nord-americans en defensa de la llibertat i la democràcia entre nosaltres. En plena Guerra Freda, amplià el seu activisme antifranquista amb un decidit -i conegut- combat per la pau al món, en sintonia amb les posicions de l’ONU, a la seu general de la qual donà, l’any 1971, una sentida notícia de Catalunya.

Molt abans, des de Prada de Conflent, havia contribuït a organitzar l’ajut als refugiats. El seu contacte amb l’exili -concerts, visites als casals catalans, actituds solidàries…- fou constant. I és que els exiliats sabien que amb Casals s’hi podia comptar. És, doncs, una llàstima -a part que no li atorguessin el Premi Nobel de la Pau- que no acceptés la Presidència de la Generalitat a l’exili. No era, certament, un polític com Josep Tarradellas, però no hagués fet el mal que feu aquest, sobretot abans del seu retorn, tal com explica a bastament Josep Benet en el llibre El President Tarradellas en els seus textos (1954-1988), publicat l’any 1992.

El testimoni del mestre sobre alguns dels anys passat a Prada, en companyia de la família Alavedra, diu que “a Vil·la Colette existíem bàsicament gràcies a un plat de naps, faves o llegums bullits. La llet i la carn eren un luxe desconegut. Trobar una o dues patates era motiu de celebració”. Així visqué durant una temporada un referent internacional de la música i la cultura. Potser eren èpoques en què la gent, de grat o per força, tenia altres valors. Ben diferents, en molts casos, als d’ara mateix…

Sobre un dels majors catalans universals, digué Albert Einstein: “El que n’admiro particularment és l’actitud ferma, no tan sols contra els opressors del seu poble, sinó també contra els oportunistes sempre disposats a pactar amb el diable. Casals ha sabut comprendre amb gran clarividència que el món és en perill per la causa tant dels qui toleren el mal, com dels qui el cometen”.

Algunes de les expressions d’aquestes paraules del gran físic em tornen a fer pensar en el cas Millet. És obvi que entre Pau Casals i Fèlix Millet -figures públiques de ben distinta naturalesa- hi ha gran distància, gairebé un abisme. Però l’exemplaritat d’un contrasta amb la barra de l’altre i dels seus presumptes còmplices. I, ja que de música estem parlant…

O no parlem només de música?