A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Sap molt de greu, però aquest MES… és menys

No n’he parlat gaire al bloc, perquè els esdeveniments que s’anaven succeint no eren, diguem-ne, com per tirar coets. Però el cas és que he estat afiliat, durant gairebé tres anys, al Moviment d’Esquerres, també conegut per les sigles MES en cas que li sàpiga l’existència tanta gent -fins i tot persones interessades pel món de la política-, que aquest era un dels meus dubtes -resolt desfavorablement aquest mateix matí- i també de les meves incerteses.

D’idees socialistes o socialdemòcrates i de posicions sobiranistes o independentistes i republicanes -coordenades polítiques que són exactament les meves-, no me n’he anat fa alguns dies, doncs, per cap qüestió ideològica, sinó per discrepar del funcionament, la manera de fer les coses, la política erràtica de la direcció, la gairebé nul·la incidència pública i mediàtica, els escassos resultats… I per considerar, en definitiva, que en política els partits són tan sols instruments per a servir objectius que haurien de considerar-se, en principi, nobles -i sobretot si l’organització es diu d’esquerres. És el que penso ara i el que he pensat sempre, i encara més quan no em mou -ni pràcticament m’ha mogut mai- cap cadira per ocupar… 

Certament, de cadires per tocar poder, a MES  http://mesesquerres.cat, n’hi havia i n’hi ha poques, i ja van procurar els i les que tenien més possibilitats de fer-se-les seves de deixar la formació tan aviat com van comprovar que l’eina era prima o, en tot cas, ineficient. Per exemple, un dels fundadors, l’any 2015, del Moviment d’Esquerres, Ernest Maragall -el Tete per als amics-, que provenia de liderar la Nova Esquerra Catalana i abans, com recordareu, del PSC. No cal dir que la seva darrera jugada política, esdevenir alcalde de Barcelona des de la llista d’ERC, no li ha sortit tan bé com ell i les moltes persones que l’hem votat -tot i guanyar les darreres eleccions municipals en sufragis- voldríem, però les regles de la democràcia ja sabem com van…

De fet, alguns també sabíem que en els seus darrers temps com a dirigent de MES -que coincidien amb la seva tasca com a europarlamentari per Esquerra Republicana-, l’Ernest se sentia poc implicat en el futur de la formació… Mentrestant, una altra fundadora de MES a partir del Moviment Catalunya, l’exconsellera socialista -com MaragallMarina Geli, va preferir aviat aproximar-se al tan ampli com actualment confús -una certa olla de grills, si em permeteu- espai postconvergent, tot i que no ha passat d’ocupar-hi posicions simbòliques.

Però hi havia una altra dama que ja havia presidit MES durant un temps i que, diputada al Parlament de Catalunya per la coalició Junts pel Sí, tenia la possibilitat d’encapçalar una formació potser força petita però que, en tot cas, continuaria sent parlamentària, amb tot el que això implica de visibilitat, espai propi, presència als mitjans… Però Magda Casamitjana, que també havia estat alcaldessa de Roses, va preferir una opció segurament més còmoda: ingressar a ERC i esdevenir diputada al Parlament. Aviat farà un any que no ho és, i actualment dirigeix un programa de salut mental vinculat a Salut i altres departaments de la Generalitat.

Per a qualsevol partit, no és el mateix formar part del govern que trobar-se a l’oposició, ni ser parlamentari o no ser-ne. L’agost del 2016, jo m’havia afiliat a una formació políticament minoritària però no pas marginal, que és el que s’esdevé quan no tens cap escó, ni un, en una cambra. I sempre recordo que un dels meus mestres polítics, l’enyorat i admirat Jordi Carbonell, deia: “En política, cal estar disposat a ser minoritari, però no pas marginal”. 

He trigat alguns mesos a seguir-li el consell, però ho he acabat fent per pur realisme o, si voleu, sentit comú. Prou abans, des del febrer del 2016, presidiria MES -encara ho fa a hores d’ara, sense oposició aparent- el mataroní  -d’origen sevillà- Alfons Palacios, professor d’informàtica al Tecnocampus de la capital del Maresme. També havia estat vinculat al PSC -no és el meu cas, que sempre m’ho va prohibir el metge…- i és la parella de l’exdiputada d’aquest partit, la sociòloga Consol Prados.

No vull ser injust amb l’Alfons: és un home serè i analític, i resulta eficaç, per exemple, a l’hora de dirigir i moderar les reunions. Però qui és president -d’un partit, d’una escala de veïns o del que sigui- ha de tenir la capacitat de presidir; qui és líder, la voluntat d’exercir un cert lideratge; qui va al davant, en definitiva, de fer-ho amb pas ben ferm. La qual cosa, en política i entre més, vol dir crear discurs i saber-se projectar a través dels mitjans. No ha estat el cas, i prou que ho lamentem algunes i alguns. Com a molt, més que de president, Palacios ha exercit la tasca més purament executiva  d’un secretari general…

El 2016 i part del 2017, la meva trajectòria a la secció territorial del Moviment d’Esquerres a Barcelona va esdevenir força erràtica… Fins que un conegut advocat de reconegut prestigi en l’àmbit dels drets d’autor i la propietat intel·lectual, l’amic Pau Miserachs -provinent de Nova Esquerra Catalana i abans d’ERC– va esdevenir el coordinador del partit al Cap i Casal, fins aleshores en mans pretensioses, en algun cas, o ineficaces, en algun altre…

Entrat en la setantena i ja pràcticament retirat com a jurista, tothom qui coneix el Pau sap que -a més d’autor de nombrosos llibres de caire catalanista, socialdemòcrata i republicà-, continua sent un activista social i polític de molta empenta, a més d’un home empàtic i d’una gran afabilitat.  Per tal de donar més relleu i multiplicitat a les seves iniciatives,  ja fa un cert temps que va posar en marxa un diari digital, L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya http://opiniosocialdemocrata.cat/, en el qual es parla, òbviament, de política catalana, espanyola i internacional, però també de municipalisme, qüestions socials i culturals, referents històrics i, en definitiva, d’un ampli ventall de temes i propostes que poden interessar, i fins i tot engrescar, amplis nuclis de la ciutadania. 

Miserachs ha aconseguit un seguiment notori a través del digital -en el qual m’honoro de col·laborar-hi- i un cert èxit social mitjançant els sopars-debat que periòdicament organitza, també com a president del Grup d’Estudis Polítics https://grupdestudispolitics.cat/.  No ha tingut tanta sort, en canvi, amb la direcció nacional de MES, partidet no parlamentari que volia aglutinar  la gent sorgida del PSC i evolucionada vers l’independentisme, més altres persones que, com jo mateix, hem procurat anar-nos-hi afegint, sobretot si l’experiència pagava la pena, cosa sobre la qual hi ha, si més no, el benefici del dubte…  A més del fet que es valori poc, per part de la direcció, que la capital del país -lleuger detall–  sigui Barcelona, amb tot el que això vol dir.

Per tot plegat, MES -que a tot Catalunya compta només amb 4 alcaldies i una quarantena llarga de regidors i regidores a diferents municipis, alguns d’ells, això sí, importants- s’ha quedat gairebé sense afiliats a la capital catalana. Un partit, doncs, fet de petites taifes locals i comarcals. Si és així, com a model -tot i que hi continuï simpatitzant- no m’acaba d’interessar. I ho dic, creieu-me, amb tot el dolor del món…