A la brasa i al caliu

I més endavant carregava contra un altre català universal, Salvador Dalí, que ja sabem que no era de la seva corda… “En els medis seriosos de la cultura artística de tot el món, Dalí, a partir de la Guerra Civil, es troba totalment desprestigiat, malgrat que la dreta francesa li organitzés, fa un parell d’anys, una exposició al Beaubourg de París, en un afany de trobar un emblema artístic per a tota la dreta cultural europea”.

Em deia Tàpies, a la seva casa singular del carrer de Saragossa, al barceloní barri de Sant Gervasi a tocar de Gràcia, que, si de vegades el poder s’aprofita dels artistes, “també nosaltres ens podem aprofitar del poder. Quan jo vaig exposar per primera vegada a la Biennal de Venècia, l’any 1958, també em vaig aprofitar del poder franquista per a donar-me a conèixer internacionalment, al costat d’altres artistes”.   

Segur que algunes de les seves opinions no seran -abans i ara- del tot compartides: “Es diu clarament que el futbol també és cultura. I que quedi clar que jo, l’esport, el respecto, i el trobo molt bé com a cultura física, però tot el “tinglado” que s’ha muntat al seu voltant considero que és una cosa embrutidora, cretinitzant (…). El Barça? La seva mitificació em sembla excessiva, fins i tot carrinclona en molts aspectes”.

En fi, no hi havia aleshores la crisi sistèmica actual, però aquest gran creador, alhora polemista i reflexiu, s’adonava ben bé que la contemporaneïtat no anava gens sobrada. “Ens falten projectes de vida col·lectiva, però això està lligat a una profunda crisi cultural i ideològica que travessa tot el món occidental i, més específicament, la civilització judeo-cristiana. En tot cas, i de cara a l’any 2000, a Catalunya caldrà fer neteja, desemmascarar moltes coses, molts poders ocults que han de sortir a la llum. I, naturalment, deixar via lliure a concepcions molt més progressistes del món que les actuals”.

Antoni Tàpies se’ns ha mort, quan som ja al 2012 i així anem, des del punt de vista nacional i social. Així va el món, ple de xacres… En tot cas, i per no repetir massa els elogis i valoracions d’aquests dies sobre qui era considerat l’artista visual català núm. 1, i el més universal, he volgut aportar una mica de material genuí. 

I he de dir, sense mitificar-lo, que a mi m’agrada Tàpies: el seu gest destre, el seu traç calculat, les seves cal·ligrafies sàvies, un univers de densitat matèrica alhora ric i auster, l’obertura a les sensibilitats d’altres civilitzacions… He fruït amb la seva obra, com ho faig amb les de Gaudí, Mir, Guinovart, Ponç, Subirachs, Miró, Pla-Narbona, Barceló, el primer Viladecans, fins i tot el primer Dalí, o certes expressions de Picasso i de tants altres mestres. Inclosos, per què no, els impressionistes de l’excel·lent exposició del mateix nom que he vist darrerament a CaixaForum. 

L’home també establert freqüentment en l’entorn natural del baix Montseny perviurà, amb mèrits rellevants, en la nostra història cultural i artística. I haurà contribuït dins del món global, amb la T de Tàpies, a la C de Catalunya.