A la brasa i al caliu

L’acord de claredat anunciat recentment ho és tot menys clar, i una nova manera de marejar la perdiu. Em sap greu pel seu principal impulsor, el president Pere Aragonès. Un noi -perquè encara és jove- que no em cau del tot malament, perquè és seriós i normalment no diu tonteries. Però aquesta vegada s’ha ficat en un vesper, i la seva proposta ha estat rebuda amb una certa hostilitat o, pel cap baix, amb indiferència.

 

 

Quan et disposes a emprendre un viatge llarg i qui t’ha de rebre et diu que ni hi serà ni l’interessa rebre’t, ja es veu que la cosa té poc recorregut. Aleshores…

Tot plegat s’esdevé en un moment de crisi o, si més no, de replantejament de l’independentisme català. D’entrada, perquè els principals partits d’aquest signe estan massa barallats, i les entitats -bàsicament Òmnium i l’Assemblea Nacional (aquesta ja ho veiem, en crisi)- no van tant a la una com a voltes podria semblar. Jo sóc soci dels uns i dels altres, però ja fa temps que la línia d’Òmnium m’agrada més, perquè la veig menys erràtica i més inclusiva. De la mateixa manera, sóc independentista, si més no, des de l’any 1976, quan em vaig afiliar al Front Nacional de Catalunya, i no deixaré mai de ser-ho, a més de socialista democràtic. Però també m’adono de la gran dificultat que té assolir la independència.

És clar -em direu-, la via unilateral va fallar, i m’ho dirà també el president, i m’ho dirà Esquerra. Quina és la solució, doncs? Difícil, tenint al davant un Estat amb la capacitat repressora com és l’espanyol, i amb un passat feixista i uns deliris imperialistes encara massa presents. I comptant amb una Unió Europea que sembla que “ens miri” però, a la pràctica, si ajuda, que no diré que no, mai ho fa d’una manera decisiva. I a la que Espanya se la rifa. Mireu, si no, què ha passat recentment amb el Catalangate…

 

 

Potser el que cal és no desanimar-se i ser capaços d’emprendre, col·lectivament, noves iniciatives entorn de la catalanitat i el catalanisme. Per exemple, ara n’hi ha una que, segons com vagi, pot ser interessant, i és que s’està preparant una nova edició d’aquell Congrés de Cultura Catalana que va tenir lloc durant la Transició, i concretament entre els anys 1975 i 1977. Ara: del nou Congrés, més que amb el terme, una mica reduccionista, de Cultura, jo en diria Congrés d’AFIRMACIÓ CATALANA. O sigui, un replantejament i un nou impuls del país -i dels Països Catalans, no cal dir- des de tots els àmbits i sectors d’activitat.

I si teniu més idees i iniciatives de present i de futur, les exposeu. Estaré encantat de saber-les i, si s’escau, contribuïr a impulsar-les.

A veure si, entre totes i tots, hi veiem clar…