A la brasa i al caliu

El que ara s’acaba ha estat, des del punt de vista català, un any intens, esclatant. L’any del Tricentenari de les llibertats perdudes, de la V de Victòria, del 9-N de Democràcia. L’any en què hem avançat vers la independència com no ho havíem fet, pràcticament, en tres segles. L’any en què, d’una manera o altra, hem desobeït col·lectivament l’Estat que moltes i molts no volem. L’any en què ens hem descarat…

No tot han estat, òbviament, flors i violes: el cas Pujol, singularment, ens ha creat més pesantor moral que no pas dany polític, tot i que alguns poden estar-ho patint, com és lògic, d’una altra manera.

El protagonisme d’enguany, tot i no deixar de correspondre als polítics, ha reforçat decisivament el paper d’una societat civil com més va més ben organitzada, i amb alguns lideratges marcadament femenins que s’han fet notar. Moltes picabaralles que semblaven eternes han estat substituïdes, progressivament, per la capacitat d’arribar a acords. S’ha anat veient clar que la unitat -que no exclou la diversitat- ens fa més poderosos i, sobretot, més eficients en la construcció de futur.

Ara, en aquest final d’any, tornem a viure moments de relativa incertesa. En primer lloc, perquè no és tan fàcil, per molt que els principals actors hi estiguin ben predisposats, resoldre definitivament una qüestió nacional com la nostra, la qual cosa no vol dir que no sigui possible. I també perquè en la societat i el món d’avui són diversos els factors que en determinen l’evolució, que no pot deixar de ser polièdrica i, per tant, complexa.

En qualsevol cas, si el 2014 ha estat un any apassionant, el 2015 no hi ha cap dubte que també ho serà. Personalment, trobo que no hem d’excloure cap repte ni defugir els nostres objectius. Entre els quals la independència ha d’esdevenir una necessitat encara més clara que atregui els indecisos, no una obsessió que pogués generar rebuig, ni que fos per cansament…

Vull confiar que els actors que dèiem, els polítics i els civils, sabran trencar aviat el nus, o passar la cruïlla, on sembla que som ara. I trobar la via més directa que ens permeti continuar-nos descarant.

Bon, feliç i combatiu 2015!!!

Els Mercats de Nadal a Alemanya -com a molts llocs del centre d’Europa- tenen tot l’encís de què havíem sentit parlar. Hi hem anat ja fa alguns dies i puc corroborar-ho. A la imatge hi veieu el de Braunschweig, a la Baixa Saxònia, on la Laia, actualment, viu i treballa.

Plegats hem visitat aquest i també els de Goslar -una mica més al centre del país- i Bremen -més cap amunt, ja a prop de la Mar del Nord.

Els Mercats de Nadal alemanys –Weihnachtsmarkt– duren, poc o molt, de l’Advent a Cap d’Any. Són extensos, perquè es distribueixen per diverses places d’un mateix entorn. I són més imposants que la nostra Fira de Santa Llúcia o els més modestos -i de poca durada- mercats de nadal que es munten per viles i comarques. Per això esdevenen un plaent lloc de trobada a l’aire lliure -amb temperatures força més baixes que aquí- de bona part de la comunitat.

Les casetes acostumen a ser grans, de fusta ben treballada i molt ben guarnides. Hi ha detalls per a comprar -en general , no gens barroers- i també teca i mam per a ingerir, que és el que més va a fer-hi la gentada. Com a alguns altres països de l’entorn, hi destaca un vi amb espècies –gluhwein– que es pren calent i servit de més d’una manera. A mi, que m’agrada el vi, no em va semblar res de l’altre món, però passa bé enmig del fred que ja es fa notar de valent a finals de tardor…

La tradició protestant -com sabeu, més austera que la nostra- fa que els ornaments públics i privats d’aquestes Festes siguin presents en la vida col·lectiva, però no amb la profusió ni ostentació d’aquí. I no contempla -això sí que s’ho perden molts alemanys, però no pas tots- els Reis d’Orient, l’única monarquia avui digna de respecte… O sigui que el cicle d’obsequis no cal que s’allargui tant.

Ja hi havíem estat fa uns mesos, però vam tornar a valorar Braunschweig, la imposant -tot i que en part destruïda per les ferides de la història recent- ciutat del lleó per la seva tradició medieval. Vam admirar la més petita vila de Goslar, enmig del massís del Harz, amb les cases embigades tan característiques d’aquesta part d’Europa. I ens va impressionar la bellesa del centre de Bremen, la ciutat dels músics del conte dels germans Grimm, l’estàtua representativa dels quatre animals del qual contempleu a la imatge.

Ai, aquesta Alemanya que sovint ens enamora però que, a voltes, tant ens ha fet patir! Aquesta civilització germànica fundacional de la moderna Europa, amb qui mantenim, encara avui, una relació d’amor-odi… Aquest entorn teutó que sento ara més a prop meu des que beneficia -en el present i sobretot de cara al progrés de futur- la meva Laia estimada!

Per això em complau molt que aquest post sigui exactament el 400 d’un bloc que es manté en actiu des de començaments del 2007 i que no té data de caducitat, per ara…

Bon Nadal!

Un cop escoltats Mas i Junqueras -que ara han, necessàriament, d’entendre’s-, i vist el pronunciament de l’ANC, crec -ho pensava ja fa dies- que l’alternativa més raonable per a sortir del laberint sobiranista és la fórmula 3 en 1.

O sigui, tres llistes diguem-ne de país i de sentit clarament plebiscitari. Orientades al centredreta, al centresquerra i a l’esquerra anticapitalista o alternativa, respectivament. Unides per un lema comú, ben explícit per la llibertat nacional. Fornides amb diversos independents, però sense amagar sigles de partits… 

La llista unitària que proposa el president, a més d’innovadora, és un espot publicitari magnífic, però podria tenir uns resultats incerts. Suposa, admetem-ho, un horitzó valent que el compromet a ell i avala la trajectòria recent de CDC -no tant la d’una més ambigua, i potser ja depassada, CiU…

Però és una perspectiva que té més d’una pega. Per començar, hi haurien bufetades per entrar a la llista, i més d’un ego es quedaria, decebut, pel camí.  Ben lògic: a la divisió d’honor  no hi cap tothom.

A més, una llista única encapçalada o amb el suport de Mas suscitaria rebuig en determinats àmbits i sectors: més al Baix Llobregat, al Vallès Occidental o al Tarragonès que no pas al Berguedà, al Gironès o a Osona, posem per cas; més cap a l’esquerra que no pas al centre i centredreta…

I és que del que es tracta, com s’ha remarcat, és que cap vot per la independència no es quedi pel camí.

La fórmula 3 en 1, com és evident, contempla tres llistes en el marc d’un espai comú. Un trident a l’atac, un paraigua que ens aixoplugui…

Una llista que encapçalaria Artur Mas -des del Govern, ha fet prou mèrits. Amb homes i dones independents de prestigi, que no en manquen, potser alguns més orientats al centresquerra. Sense que Convergència hagués de congelar-se, necessàriament. I amb dirigents significats d’Unió exclòs, entre d’altres, Duran, sobretot perquè ell mateix se n’autoexclou…

Una altra el núm. 1 de la qual seria Oriol Junqueras -des d’una oposició responsable, ha fet prou mèrits. Amb dones i homes independents de prestigi, que no en manquen. Sense que Esquerra perdés un protagonisme necessari. I amb la incorporació de figures destacades de la diàspora socialista, que ara en vol MÉS…

I la tercera al voltant de la CUP i dels sectors més sobiranistes d’ICV, a més d’altres formacions i expressions del sector. Aquesta llista, a hores d’ara, no tinc clar qui hauria d’encapçalar-la. Segurament, alguna persona independent, òbviament de prestigi…

La que proposo, al meu entendre (ni modest ni immodest), podria ser una fórmula clarament guanyadora a curt o a mig termini. Amb l’impuls mobilitzador de l’Assemblea, d’Òmnium i de moltes altres plataformes i entitats. Amb un Govern de concentració posterior per articular millor el nou Estat del futur.

Busqueu, compareu i, si trobeu una altra opció millor, compreu-la!

De tota manera… De tota manera, si triomfés la idea d’anar cap a una llista unitària, jo -que no la crec oportuna- la recolzaré amb tota la determinació de què sigui capaç. Com en recolzaria també alguna entre dues llistes connectades però diferents. No havíem quedat que no es pot perdre, pel camí sobiranista, cap vot?