A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La preciositat de DRESDEN i l’encant de la SUÏSSA SAXONA

Hem viatjat recentment a Dresden, amb la Laia de guia entusiasta i eficaç. Hem valorat -alhora que lamentat- com pertoca la destrucció que va caracteritzar aquesta ciutat de l’est d’Alemanya en un passat encara recent, pel fet de ser víctima del nazisme però també de l’afany de venjança de les forces aliades. Hi hem admirat la minuciosa i espectacular reconstrucció, també com a metàfora -però n’hi ha moltes- de l’afany de ressorgir del poble germànic. I hem estat, com a valuosa propina, a l’entorn -una mica insòlit- de l’espai natural conegut com la Suïssa saxona, amb construccions de pedra natural que poden fer-nos recordar, segons com, Montserrat… 

Tenia ganes de visitar Dresden, per la seva fama de capital del barroc alemany però també, i sobretot, per aquestes ferides històriques que, tractades amb cura i amb dedicació, constitueixen, ja en ple segle XXI, una preciositat, una nova meravella. Com ho és, per damunt de tot, la mundialment coneguda Frauenkirche, l’església evangèlica luterana de Nostra Senyora, monument que veieu abans i després, com a símbol en contra de la guerra i també de reconciliació.

Segurament sabreu que aquesta antiga capital saxona -coneguda com la Florència de l’Elba– va ser durament castigada pels bombardeigs dels aliats l’any 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial. El règim nazi ja era pràcticament al pot -només quedaven 12 setmanes per a la seva capitulació- i, per tant, s’ha qüestionat força si la crueltat de l’atac, que va destruir el centre històric i causà  milers de morts, era necessari. Però ja se sap que les guerres, sovint, disposen de lleis força alienes al cor humà i, doncs, difícils d’entendre…

Van destruir-se, en definitiva, gairebé tots els monuments d’importància: a més de la Frauenkirche, el fastuós palau reial que esteu veient, el teatre de l’òpera, el museu Johanneum… Però, sobretot un cop reunificat el país, s’han fet esforços molt notoris per tal que l’antiga capital barroca -que ja havia estat força arrasada el 1760, durant la Guerra dels Set Anys-, recuperés tot l’atractiu que la fa resplendent.

I com es gestiona, això? Doncs, a part d’invertir-hi uns pressupostos entenc que generosos, fent coses que entre nosaltres no sabem -o no volem, o no podem- aplicar. Penso ara, per exemple, en la discutible reconstrucció -per la part exterior, si més no- del Gran Teatre del Liceu després de l’incendi. Els alemanys, amb les pedres antigues que s’han pogut salvar i les noves que intenten imitar-les, fan trencaclosques que poden ser poc o molt discutibles des del punt de vista de la restauració de monuments, però que en la pràctica esdevenen funcionals i, sobretot, molt eficaços. A una altra ciutat, Hildesheim, a la Baixa Saxònia, vam poder-ho veure prou bé, i n’hi ha molts altres exemples…

A més, als espais que van ser totalment arrasats, saben bastir-hi immobles i disposicions urbanístiques de disseny moderníssim. El trajecte que duu, a Dresden, des de l’estació de tren, una altra de les emblemàtiques hauptbahnhof teutones, fins al altstadt, o centre històric, n’és un exemple magnífic, diria que del tot atractiu.

I està molt bé, quan visites qualsevol ciutat que no coneixies fins ara, que et portin a un entorn natural proper que arrodoneixi l’estada. En el cas dresdenià, la Laia -que ja havia estat a la perla de l’Elba– ho tenia perfectament previst. L’espai conegut com la Suïssa saxona permet una excursió tan relativament breu com ben plaent. Amb la verticalitat de les seves formes, que recorden, segons com, el nostre Montserrat, però mirades des d’una altra perspectiva…

De Dresden i el seu entorn vam tornar a Berlín, d’on proveníem, per via ferroviària. Vam fer el viatge d’anada i tornada des de la nova i moderníssima  hauptbahnhof  central berlinesa, inaugurada per frau Merkel l’any 2006. És el segon cop que hi feia estada, i ja puc dir ben clarament que, ara com ara, constitueix l’estació de tren més moderna i impressionant que jo hagi vist mai. A l’espera, és clar, de l’invent que puguin fer a la Sagrera, però no sé si esperar-ne gran cosa, i sobretot tenint en compte la situació actual -ai!- del nostre afligit i estimat país…