A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Ja et tinc al sarró, FELIU VENTURA

Sense categoria
I és que per fi he pogut escoltar-te en directe. En tenia moltes ganes, però m’ha costat trobar l’ocasió. Va ser divendres passat, en un concert de franc al centre cultural barceloní de la Casa Elizalde. Hi presentaves el teu darrer i valuós treball, Música i lletra (Propaganda pel Fet, 2011). El públic, gent més aviat jove sobre la trentena d’anys, molta provinent de la teva terra, del País Valencià

El factor edat, en la música com en tot, té la seva importància. Així, tinc la satisfacció de dir-te que, en una sala del tot plena, jo devia ser dels més vells. Amb tot el que això deu suposar de positiu per a la continuïtat i la renovació generacional de la cançó d’autor entre nosaltres…   

Va ser el teu, Feliu, un recital fet amb economia de mitjans, no sé si també reflex d’aquesta època de crisi. Però el concurs, amb la guitarra, del teu fidelíssim Borja Penalba era garantia d’eficàcia. I vau produir bones vibracions, encara que, quan escoltes el disc, la sonoritat, òbviament, s’enriqueix amb altres talents: Sara Chordà al violoncel; Pau Figueres, amb l’slide i la guitarra espanyola, i Miquel Córdoba, a la viola i al violí.
La bellíssima Història d’un sofà [http://youtu.be/cHYqKlzmgrc] és el millor exemple que se m’acut per a transmetre tota la bellesa i la sensibilitat que incorpores en aquest sisè dels teus discos. Però podem trobar-hi altres temes que també ens fan admirar-te.

Un dels que més em complauen és Lluna de safrà [http://youtu.be/4Vn2TC9W_oQ], sentit homenatge als polisaris de la RASD en el qual entenc que també hi queda inclòs el reconeixement a la tan valenta patriota sahrauí que és Aminatou Haidar.

Ets xativí com Raimon, tot i que va ser Lluís Llach qui més et va donar entrada a la comunitat artística. Ets tendre i reivindicatiu, tímid i empàtic, sincer i compromès, factòtum i alhora artesà de la Cançó, arrelat al teu País i projectat als Països. I posseeixes un sentit melòdic que té ben pocs competidors, ara i ací…

Quan, en acabar el concert, em vas dedicar amablement la caràtula de Música i lletra, et vaig comentar que m’hagués agradat que interpretessis Que no s’apague la llum [http://youtu.be/n6SegnbRgXo], una de les teves peces -que també has cantat amb Llach- més emblemàtiques.

La que ens parla, amb emoció, d’un país “de llums enceses” que, si més no pel que fa al Principat, és el que sembla que tenim ara mateix.

De tota manera, i com diu el gran Vicent Andrés Estellés en un vers que has fet imprimir al nou treball, “enyore un temps que no és vingut encara”.     

En el viatge a ÍTACA, aclarim conceptes, desfem malentesos

Sense categoria
El procés d’autodeterminació de Catalunya ha començat, això és clar. A Espanya -i també a Europa- bé que ho noten. En termes nàutics, el president Mas pilota el vaixell, però no n’és el propietari, perquè ho som totes i tots nosaltres. Hi ha altres mariners distingits –Oriol JunquerasAlfons López Tena– i marineres –Carme Forcadell. Algun grumet despistat –Pere Navarro. Alguna cambrera descaradaAlícia Sánchez-Camacho. I sabotejadors diversos…

La singladura anirà bé -que és pel que apostem- o anirà malament. Mentrestant, paga la pena d’aclarir uns quants conceptes que sovint porten a malentesos i que fan que el viatge a Ítaca sigui més confús i feixuc.
  

El nom d’Espanya prové, que jo sàpiga, de l’antiga Hispània dels romans, terme no pas polític, sinó exclusivament geogràfic, que abastava la península Ibèrica sencera. Tots podríem haver estat espanyols, segons com, si la Història hagués anat d’una altra manera, i sobretot si Castella i les elits madrilenyes no haguessin fet una Espanya a la seva mida, en la que no hi cabem, com no hi va cabre Portugal. Ni hi cap Euskadi, no cal dir… Una solució confederal? Podria haver-hi estat, però no l’han fet possible.

Certament, com diu Esperanza Aguirre, Catalunya no ha estat mai un país independent. Sí que ha compartit Estat propi. Com sabeu, va formar-se a partir de la seva emancipació de la Marca Hispànica -altre cop- de Carlemany, i després conformaria -a partir de la singularitat del comtat de Barcelona- la Corona d’Aragó. Però els fets nacionals no són pas estàtics, sinó dinàmics. Galícia, per exemple, té atributs de nació, però no les ganes majoritàries de comportar-s’hi.

Els espanyols s’emparen en la seva llei-marc -la Constitució– per barrar el pas vers la independència catalana. Però amb un lleuger detall: la Constitució del 78 no és del tot democràtica, a part que hagin passat força anys des de la seva promulgació. Parla d’unitats indivisibles i imposa la Monarquia, per exemple. I és que va ser feta per un pacte entre franquistes i demòcrates, amb els sabres vigilant…

Certament també, els herois del 1714 no estaven per la independència, sinó per l’alternativa espanyola austriacista. Sota el Borbons ens ha anat com ens ha anat, però amb els Àustries… Tot i que les Constitucions Catalanes eren respectades, el comerç amb Amèrica se’ns havia impedit; el presumpte origen de Colom s’havia amagat; Felip II va ser un rei molt imperialista castellà, i sota el regnat de Felip IV vam patir un tal… comte-duc d’Olivares.

La progressia espanyola decep, i molt. Crec que, fa alguns anys, Víctor Manuel havia dit que “no se puede imponer la unidad por cojones, però ara, muts i a la gàbia. I l’altre dia es va mostrar comprensiu El Gran Wyoming -gràcies, benvolgut José Miguel Monzón. El PSOE, que durant la Transició deia que era favorable al dret d’autodeterminació dels pobles, ja ho veieu… Devia pensar només en la justa causa dels palestins. 

Anant pel món -ho sento, Francesc Pujols-, els catalans no ho tindrem tot pagat. Però ja hi fan molt la relativa neutralitat de les autoritats de la UE i les reaccions internacionals que es van manifestant sobre el tema del tema. Ens ho haurem de guanyar, però no sembla que ens posin, ara com ara, massa pals a les rodes. L’exemple d’Escòcia és un bon precedent, tot i que el Regne Unit -que, malgrat tot, arrisca- el jugui amb una certa trampa… Tot plegat és un problema de Democràcia.

Fins fa poc, no hi passava –retallades a banda-, però ara sí que podem dir que Artur Mas passarà a la Història, perquè n’està fent. Que li surti bé -no ho dic en termes partidistes, ni electorals-, que ens surti bé.
     

No sempre et fan PETONS, amb la LLENGUA…

Sense categoria
Contradictori com sóc -qui no ho és?-, reconec que m’encanta el disc Faro, de Sílvia Comes, interpretat íntegrament en castellà. Un bon aplec de cançons pròpies aparegut el 2006, alguns anys després que la cantautora deixés estar el seu antic i exitós duet -bilingüe- amb Lídia Pujol. 

I, en canvi, tot i que el tema m’interessa i de l’obra n’he llegit crítiques molt favorables, em fa pal procurar-me, ara com ara, la darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, Victus, publicada inicialment en la llengua del cavaller Cervantes…    

Continuo amb el vici -tan sa- de llogar CD a les biblioteques públiques. Això té el gran avantatge que pots fer moltes descobertes, perquè al costat de les novetats -que no sempre n’hi ha- trobes treballs a voltes no tan nous però que et poden interessar d’allò més…

Com he publicat en aquest bloc, sóc molt fan de la Lídia Pujol [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/138616], que també és un dels personatges del meu llibre Quinze entrevistes publicades a foc lent (2011). La valoro com a solista i també l’havia seguit, però no tant, quan feia duet amb la Sílvia Comes. Precisament, fa uns mesos, en ocasió del meu aniversari, el Juan -company de fatigues– em va regalar el segon i darrer disc de la formació, Al entierro de una hoja seca van dos caracoles (2000), alguns temes del qual són molt interessants.   

Per això he parlat amb ell -tan abocat a la música i a d’altres expressions creatives- de les personalitats distintes de la Pujol i de la Comes. I em va picar la curiositat de conèixer de prop l’obra en solitari d’aquesta figura més discreta, no sé ben bé si pel seu caràcter o per manca de promoció. O potser hi ha, a més, un problema idiomàtic…

En tot cas, us he de dir que, a partir del seu lloguer, Faro m’ha encantat. Diversos dels temes -aquí teniu el primer, Carta de amor [http://youtu.be/y34uhR5tNB8]- els trobo bons o molt bons, i el conjunt té una interpretació càlida i sensible, servida per una veu harmoniosa i ben temperada. Per una dona que sap fer música de qualitat i que també sap dir-la. Hauré de continuar interessant-me per més aspectes de la seva trajectòria.  

No recordo que el disc tingués, en el seu moment, massa èxit. Per què? ¿Potser perquè una cantautora catalana interpretava, des de Catalunya, totes, absolutament totes, les cançons en castellà? No ho sé ben bé, però amb aquest problema, tal com han anat les coses al nostre país, cal comptar-hi…    

Abans, jo era més inflexible en aquest sentit. Ara, sense que això s’hagi de contraposar per a res al meu independentisme, sóc més obert. Més enllà de la llengua -i del fet que discrimino positivament el català-, valoro, per damunt de tot, la qualitat i la creativitat artística.   
 
En canvi -potser perquè els codis de la literatura i de la música feta cançó no són ben bé els mateixos-, us reitero que em fa força pal llegir Victus en espanyol, i no em convencen massa les raons adduïdes per Sánchez Piñol per canviar de llengua respecte de la seva exitosa producció anterior. Però el tema -la Barcelona del 1714- m’interessa, i molt. Que què he de fer? Doncs només esperar que surti la traducció catalana, que sembla que ja està al caure… per als llepafils, lletraferits i contradictoris com jo.

Llengües, identitats, territoris, països, cosmovisions… S’hi barregen tants aspectes, en l’orientació d’aquests sons que emet la gola humana, que ja se sap que n’hi ha per a llogar-hi cadires, i sovint la cosa deriva -i més ara- en ball de bastons. El benhaurat doctor Zamenhof, amb l’invent aquell de l’esperanto, va tenir una gran idea. Només que sembla que passés per alt del petit detall que les llengües també són vehicles de penetració econòmica, cultural, política, fins i tot militar.      

Les llengües són totes vàlides, perquè totes -petites o grans- reflecteixen replecs de l’ànima humana. El que no pot ser és que esdevinguin eines d’opressió. I el castellà -aquesta llengua en què Sílvia Comas o Luis Eduardo Aute, per dir-ne només dos, canten tan admirablement- ha servit per a finalitats no del tot comunicatives massa vegades.   

I ho deixo aquí, perquè en castellà o espanyol també escrivien els incommensurables poetes que han estat Aleixandre, Antonio Machado, García Lorca, Alberti, Salinas, Neruda… Des de la creativitat més gran, no l’agressivitat ni la imposició més mesquines.    

     

CUBA: no hi aniré?

Començo a pensar que potser el meu projecte de visitar Cuba no arribarà a acomplir-se, tot i que no se sap mai… En l’entorn pròxim, no trobo qui vulgui acompanyar-m’hi, i no tinc el costum de viatjar sol si no és per a estades curtes.Per què voldria anar a la mítica illa del Carib? Reconec que el factor diferencial fidelista és, segurament, el que més m’atrau, i això que jo, de comunista, no n’he estat mai. Però és allò d’anar una mica a la contra, i també el culte al passat antiianqui que, poc o molt, hem mamat.

També m’atrau d’allò més la calidesa del poble cubà. I si a més –cutre, o no tant-, L’Havana s’ho val i els paisatges cubans són turísticament atractius…

 

Ahir mateix, aprofitant que era el Día de la Hispanidad i que, per tant, calia pensar en altres coses, potser vaig celebrar l’esdeveniment de la millor manera possible: anant a veure una pel·lícula relacionada amb Cuba, el primer país americà on s’hi va crear una entitat catalana: La Sociedad de Beneficencia de los Naturales de Cataluña, fundada el 1840 i que encara funciona.

Aquest i d’altres vincles expliquen que la nostra ja popular bandera estelada tingui orígens cubans, tal com s’explica a un llibre que suposo que podreu trobar -a més de paradetes patriòtiques– a les biblioteques o a llibreries de vell: Origen de la bandera independentista, de l’enyorat Joan Crexell (El Llamp, 1984).

El film de què us estava parlant, 7 días en La Habana, constitueix un interessant projecte col·lectiu signat per diversos directors i que també suposa el debut darrere la càmera del conegut actor llatí Benicio del Toro. Vegeu-ne el tràiler [http://youtu.be/rsexa53bGLk]. Són singulars imatges i històries humanes ambientades a una ciutat que, per les seves circumstàncies, és diferent a moltes altres, i no sempre plaent, és clar…

I és que la Cuba que ens han llegat els germans Castro constitueix un compendi d’aspectes bons i de no tan bons. Millor el poble que el règim, això sembla clar. Un poble capaç de vibrar, de somniar, de viure -malgrat tantes dificultats. Un règim que, als seus inicis, semblava heroic -i potser, fins i tot, podíem aplaudir-lo-, però que històricament ha fracassat en l’intent d’esdevenir veritablement alternatiu a l’opressió i a la cobdícia. 

Ara mateix, una de les darreres heroïcitats del castrisme ha estat la retenció de la popular blocaire dissident Yoani Sánchez. Si cliquem el seu valuós i arriscat bloc, Generación Y [http://www.desdecuba.com/generaciony/], es veu que la cosa, sortosament, no ha anat a pitjor. Des d’aquí el meu homenatge i reconeixement a la seva lluita i a la llibertat d’expressió -que ha d’anar sempre de la mà de la justícia-, a Cuba i a qualsevol país.

No sé si aniré a l’illa caribenya, ja ho dic, però sento que la duc al cor… No sé si trepitjaré L’Havana o Santiago, si m’allotjaré a Varadero, o als cayos… Si prendré mojitos -tan bons!- al prestigiós establiment La Bodeguita del Medio, per on hi va circular Ernest Hemingway, per exemple, i tants altres referents.

Veurem… Mentrestant, us deixo amb els meus cantants cubans preferits, Silvio Rodríguez i Pablo Milanés. El tema del primer, Ala de colibrí  [http://youtu.be/3f7x8Ho-y_w], és interessant tant des del punt de vista poètic com fins i tot polític, i el del segon, Mi esperanza [http://www.youtube.com/watch?v=LG9M8VSIW80], és una majestuosa, i també tel·lúrica, cançó d’amor.

Un amor que, en el millor sentit de la paraula, també vull transmetre-us des de Cuba. Des de la meva Cuba virtual…
 

SAGRADA FAMÍLIA nostrada, potent, barcelonina i universal

Sense categoria
Ser soci dels Amics del Temple de la Sagrada Família té alguns avantatges: entre d’altres, que cada any pots disposar de dues entrades per a visitar de franc el magnífic recinte gaudinià i post-gaudinià. Expiatori dels pecats d’alguns -que no dels meus, agnòstic amb poca gràcia divina. Màquina turística i de promoció de la capital catalana de primer ordre. Que també seria -serà?- un dels grans atractius del nostre futur Estat propi amb permís o sense de Benet XVI o dels seus successors.

Ja vaig dedicar un post
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/180684
 al Temple de la Sagrada Família, però ara voldria explicar les impressions de la visita de diumenge passat. A la meva dona -que encara no havia vist la gran nau coberta després de la inauguració-, el recinte la va impressionar d’allò més, i a mi, què voleu que us digui?, vaig tornar a pensar que Barcelona ha tingut molta sort de topar-se amb Antoni Gaudí, un arquitecte realment inigualable que va infondre a la ciutat, crec que de manera perenne, el seu art, la seva inspiració i el seu talent.    

La SF que podem contemplar avui dia és un gran immoble religiós -i civil!- construït, de manera aproximada, en un 60%. Falta, doncs, força encara per a la conclusió definitiva, començant per la que serà -si la deixen- magna façana de la Glòria. Però ja avui podem observar perfectament que el temple i ara basílica és ple de detalls, referències, símbols, al·legories… I això no té res a veure en si creus en la Transcendència, la combats o no la veus clara, com és el cas d’aquest blocaire. Cadascú al seu gust…   

A més dels vitralls del mestre Joan Vila Grau -quan hi siguin tots, donaran al gran, ampli i alt espai una coloració preciosa-, vam gaudir molt aquesta vegada de la visita al museu, que jo vaig trobar molt més ben posat del que el recordava. Hi ha -a més de les peces, elements de mobiliari, fotografies històriques, plànols i maquetes- un audiovisual molt complet, en el qual la significació i l’evolució de la llarguíssima obra queden molt ben explicades.

Veus clar, doncs, que els intents que hi ha hagut –Oriol Bohigas et alii– de convèncer l’opinió que el fet de continuar el temple no tenia massa sentit han resultat estèrils. Entre els sensacionals edificis gaudinians de Barcelona, què contemplaríem, ara?: la quasi momificada presència de la meravellosa façana del Naixement enmig del verd d’un parc. Sí, Gaudí en estat pur… però tot plegat tindria, crec, poca gràcia. A part que -digueu-me crematístic– no representaria un dels grans atractius universals del turisme barceloní.

Precisament, pensant en l’euro i també, és clar, en els valors artístics de la Sagrada -que en diuen algunes i alguns-, ara imagineu-vos l’escenari següent: ja hem aconseguit -per fi!- la independència, després d’un procés que confio que no sigui massa traumàtic. El TGV o TAV -ara en diuen AVE-, que prové d’Espanya i va cap a França, funciona a ple rendiment. Però el seu pas subterrani continuat -amb les vibracions consegüents- ha comportat al temple esquerdes, desperfectes i altres riscos poc o molt previsibles.

Renascuts mundialment com a catalans, seríem, aleshores, la riota del món… Quina llàstima! Ara, ja sé que poden haver-hi variables: que el tren no causi problemes, per exemple, però no sembla prudent -a priori- que passi pel traçat previst. O, fins i tot, que no haguéssim aconseguit l’Estat propi -digueu-me pessimista- per molt que sigui just i necessari… 

Mentrestant, visitem i admirem la Sagrada Família: ara ja és possible gaudir com cal d’aquest Gaudí, tan potent, des de l’antic barri del Poblet -de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals-, avui perllongació de l’Eixample.