Començo a pensar que potser el meu projecte de visitar Cuba no arribarà a acomplir-se, tot i que no se sap mai… En l’entorn pròxim, no trobo qui vulgui acompanyar-m’hi, i no tinc el costum de viatjar sol si no és per a estades curtes.Per què voldria anar a la mítica illa del Carib? Reconec que el factor diferencial
fidelista és, segurament, el que més m’atrau, i això que jo, de comunista, no n’he estat mai. Però és allò d’anar una mica
a la contra, i també el culte al passat antiianqui que, poc o molt, hem
mamat.
També m’atrau d’allò més la calidesa del poble cubà. I si a més –cutre, o no tant-, L’Havana s’ho val i els paisatges cubans són turísticament atractius…
Ahir mateix, aprofitant que era el Día de la Hispanidad i que, per tant, calia pensar en altres coses, potser vaig celebrar l’esdeveniment de la millor manera possible: anant a veure una pel·lícula relacionada amb Cuba, el primer país americà on s’hi va crear una entitat catalana: La Sociedad de Beneficencia de los Naturales de Cataluña, fundada el 1840 i que encara funciona.
Aquest i d’altres vincles expliquen que la nostra ja popular bandera estelada tingui orígens cubans, tal com s’explica a un llibre que suposo que podreu trobar -a més de paradetes patriòtiques– a les biblioteques o a llibreries de vell: Origen de la bandera independentista, de l’enyorat Joan Crexell (El Llamp, 1984).
El film de què us estava parlant, 7 días en La Habana, constitueix un interessant projecte col·lectiu signat per diversos directors i que també suposa el debut darrere la càmera del conegut actor llatí Benicio del Toro. Vegeu-ne el tràiler [http://youtu.be/rsexa53bGLk]. Són singulars imatges i històries humanes ambientades a una ciutat que, per les seves circumstàncies, és diferent a moltes altres, i no sempre plaent, és clar…
I és que la Cuba que ens han llegat els germans Castro constitueix un compendi d’aspectes bons i de no tan bons. Millor el poble que el règim, això sembla clar. Un poble capaç de vibrar, de somniar, de viure -malgrat tantes dificultats. Un règim que, als seus inicis, semblava heroic -i potser, fins i tot, podíem aplaudir-lo-, però que històricament ha fracassat en l’intent d’esdevenir veritablement alternatiu a l’opressió i a la cobdícia.
Ara mateix, una de les darreres heroïcitats del castrisme ha estat la retenció de la popular blocaire dissident Yoani Sánchez. Si cliquem el seu valuós i arriscat bloc, Generación Y [http://www.desdecuba.com/generaciony/], es veu que la cosa, sortosament, no ha anat a pitjor. Des d’aquí el meu homenatge i reconeixement a la seva lluita i a la llibertat d’expressió -que ha d’anar sempre de la mà de la justícia-, a Cuba i a qualsevol país.
No sé si aniré a l’illa caribenya, ja ho dic, però sento que la duc al cor… No sé si trepitjaré L’Havana o Santiago, si m’allotjaré a Varadero, o als cayos… Si prendré mojitos -tan bons!- al prestigiós establiment La Bodeguita del Medio, per on hi va circular Ernest Hemingway, per exemple, i tants altres referents.
Veurem… Mentrestant, us deixo amb els meus cantants cubans preferits, Silvio Rodríguez i Pablo Milanés. El tema del primer, Ala de colibrí [http://youtu.be/3f7x8Ho-y_w], és interessant tant des del punt de vista poètic com fins i tot polític, i el del segon, Mi esperanza [http://www.youtube.com/watch?v=LG9M8VSIW80], és una majestuosa, i també tel·lúrica, cançó d’amor.
Un amor que, en el millor sentit de la paraula, també vull transmetre-us des de Cuba. Des de la meva Cuba virtual…