A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

CARME TULON: més AFORISMES afinats

Sense categoria
Segona i darrera tanda dels preuats aforismes continguts a Introspeccions, obvietats i impertinències, de la Carme Tulon. Me n’agrada, sobretot, la destil·lació pausada de la vida i de les persones i l’experiència del món que ens revela un criteri precís.

O sigui que, a aquesta autora situada a l’insòlit triangle Almacelles-Barcelona-Vilanova i la Geltrú, caldrà seguir-la més de prop. Per exemple, endinsant-nos com es mereix en la seva primera i llarga novel·la, Zona fosca. Qui sap si arribeu a fer-ho primer vosaltres -si encara no ho heu fet- que no pas jo…

“En el meu vessant poètic m’engresca el repte de practicar la gasiveria verbal. Vull dir les coses de forma precisa, breu: de dret a l’essència”.

Així es manifesta la Carme a la presentació de les Introspeccions… I diu també:

“Estic convençuda que d’aforistes en som tots. A tots ens agrada esmolar la llengua i sentenciar en tal o tal tema: és connatural a l’espècie humana”.

Continuem, doncs, amb els aforismes iniciats a
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/247519:


Ateisme:
“Ser ateu demostra, com a mínim, que s’ha reflexionat sobre l’existència de Déu.”

Geni:
“La genialitat pot restar ignorada si no arriba a l’hora en punt.”

Sort:
“La sort, sovint, no és més que la recompensa a un treball tossut.”

Passat:
“El passat ens atrau quan oblidem les contrarietats que ens el van fer difícil.”

Amor/odi:
“L’amor no es mata; s’oblida. Hi ha, però, qui té poca paciència i s’entossudeix a odiar.”

Aprendre:
“Quan deixem de ser aprenents és perquè hem passat a la categoria de morts.”

Mesura sostinguda:
“La tossuderia pot resultar productiva però també et pot deixar esgotat. El veritable repte és la mesura en l’esforç.”

Guariment:
“”El temps tot ho guareix”. El temps no fa res: nosaltres ens guarim tot fent camí.”

Decidir:
“Ës més difícil prendre decisions que no pas queixar-se de les que prenen els altres.”

Risc:
“Ës més arriscat dir que contradir.”

Banal:
“Quan ens omplim la boca de banalitats és només per pertorbar el silenci.”

Pal:
“Els pals han estat creats per posar-los a les rodes de la vida.”

Estimació:
“”Qui bé t’estima et farà plorar”. Si us plau, no m’estimis!”

Barreja:
“Si parles barrejant veritat i mentida, et teu interlocutor deixarà d’interessar-se pel que dius.”

Empremta:
“Si tots els morts haguéssim deixat empremta no hi cabríem els vius.”

Insatisfet/a:
“Les necessitats que ens creem tenen a veure amb les insatisfaccions que ja tenim.” 

Si encara no teniu prou satisfacció, podeu endinsar-vos, per exemple, en les pàgines d’una novel·la de títol inquietant com és Zona fosca 
http://www.elcepilanansa.com/colleccions/la-cram/zona-fosca/

Potser, en alguns casos, ja l’heu llegida? Per part meva, segur que ho faré, però no encara: acabo de començar la llarga i sembla que valuosa biografia Espriu, trasparent, d’Agustí Pons. I pretenc simultanejar-la aquest estiu amb la lectura d’una altra obra també gruixuda i ja de referència: Victus, d’Albert Sández Piñol… 

O sigui que, a Zona fosca, potser hi accedireu abans vosaltres. La meva sogra -bona lectora de novel·les- em diu que paga la pena. I si ella ho diu…

Us deixo doncs, amb les de la Carme Tulon, algunes lectures recomanades -que potser en algun cas ja heu llegit. I em prenc, juntament amb el bloc, uns quants dies de vacances. Que també us siguin bones! 

La meva “ENCICLOPÈDIA” ha mort. Visca enciclopedia.cat!!!

Sense categoria
Dissabte passat podríem dir que a casa va fer-se visible, com poques vegades, el canvi d’època. Amb el pretext d’una remodelació i optimització de l’espai d’aquestes a què et veus obligat de tant en tant, vaig portar els verds i gruixuts volums de la Gran Enciclopèdia Catalana a la deixalleria del barri.

Força malmesos dels lloms a partir d’haver-los fet servir molt, ja ni decoraven prou bé el menjador. I els seus densos continguts -no cal que us ho digui-, fa temps que són a la xarxa, actualitzats puntualment. Sí, tot plegat és un paradigma que, com diria Dylan -un altre clàssic, no del tot periclitat encara-, “els temps estan canviant”… 

Gairebé no goses oferir-los, perquè ja no te’ls vol ningú. I no serà per manca de coneixements aplegats, ni pel caràcter d’una cultura -catalana i universal- que s’ha solidificat a partir de la GREC, una autèntica estructura d’estat

Amb uns quants directors, començant per l’admirat Jordi Carbonell, a qui fa poc vaig dedicar un sentit post http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/245134. Amb un gran nombre de col·laboradors i col·laboradores eficaços. Amb una determinació de primer ordre per construir -des de la ciència, el coneixement, la cultura- la nostra nació completa -els Països Catalans- i àmpliament projectada al món.

M’hagués agradat poder conservar els verds -i una mica daurats- i gruixuts volums, però el pis de l’Eixample barceloní que comparteixo amb la dona i les filles té els metres quadrats que té. I, si no acabo de veure del tot clars els e-books -tot i que en disposi d’un lector-, veig claríssim que el futur de les enciclopèdies en paper es pot dir que no existeix…

Com ja no existeix, per tant, el segle XX. També en un altre post http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240390 en protestava, d’això, però ho feia en relació a la memòria històrica. Avui, quant a molts usos, és evident que el canvi d’època ja s’ha produït. ¿Quin sentit tindria, per exemple, que m’imprimís tots els posts que he anat publicant en aquest bloc des del 2007 i els conservés en carpetes i arxivadors?

El que sí que guardaré a casa com a mostra física de la Gran Enciclopèdia és el seu magnífic Atles, de més gran format. Sí, ja sé que hi ha el GPS, i el Google Maps, però aquell notori esforç cartogràfic resulta encara manejable, és d’utilitat i m’emociona particularment. I és que el món, també des del punt de vista geogràfic, ha de ser, sobretot, capaç d’emocionar-nos… 

Quins d’aquests AFORISMES voleu compartir amb la CARME TULON?

Sense categoria
Carme Tulon i Arfelis és d’Almacelles (Segrià), però viu a Barcelona des de ben jove. Tècnica vocal i logopeda, té una trajectòria consolidada en aquest camp. I també és inquieta escriptora, en poesia, aforisme, narració curta i, darrerament, novel·la.

Una creativa del llenguatge i de la literatura, doncs, des de diversos registres. Un dels seus llibres –Introspeccions, obvietats, impertinències (2008)- és un recull d’aforismes l’interès de molts dels quals fa que vingui ben de gust intentar que els compartiu…  

Vaig conèixer la Carme gràcies a l’editor comú, l’amic Quico Mestres, en ocasió d’una recent trobada literària a Vilanova i la Geltrú. Ella va tenir l’amabilitat d’obsequiar-me amb alguns dels llibres que El Cep i la Nansa Edicions www.elcepilanansa.com li ha publicat, i que li permeten connectar amb públics més diversos que el més estrictament vinculat a les tècniques del llenguatge.  

Em sembla que els volums d’aforismes -o proposicions concises, completes, sovint enginyoses- no són, avui dia, tan freqüents. L’amic Joan Tudela -que trobareu als meus enllaços-, en va publicar un el 2004, En poques paraules. Ara, de la Carme Tulonn’he triat uns quants dels d’Introspeccions, obvietats, impertinències que crec que us poden interessar. El mot inicial és introductori… 

Il·lusió:
“La tasca més difícil de l’home és mantenir viva la il·lusió dels qui l’estimen.”

Joventut:
“La joventut és un convidat que, en sortir, tanca la porta sense fer soroll.”

Amor:
“Ser fidel a l’amor no vol dir estimar sempre la mateixa persona, sinó estimar pregonament.”

Rosa:
“Les roses, com l’amor, es moren quan no tenen més bellesa per oferir.”

Terra:
“La terra riu de goig en xuclar l’aigua de la pluja; però plora d’amargor quan rep la sang del combatent a qui obliguen a fer la guerra.”

Mort:
“La impotència davant la mort ens hauria de fer més generosos.”

Llum:
“No confiïs que la llum de l’exterior t’il·lumini. Crea la teva pròpia font d’energia.”

Dolor:
“Si un dolor se t’arrapa al cor deixa’t abraçar per algú que t’estimi.”

Banalitat:
“No et deixis posseir per les coses banals, però aparta-les sense orgull.”

Veu:
“Si poses veu als teus pensaments te n’has de fer responsable.”

Aire:
“Fins el búnquer més tancat necessita obertures per on deixar circular l’aire.”

Mentida:
“La mentida és com un fruiter bord: potser faci flor, però no fruts saborosos.”

Innovació:
“Perdre les il·lusions no ens hauria de preocupar. Allò més preocupant és no crear-ne de noves.”

Espiritualitat:
“L’espiritualitat com a projecte comú podria ser una gran fita per a la humanitat, sempre que no hi intervinguin les religions.”

Amistat:
“Els bons amics t’acompanyen en l’enterrament però també en la dissort.”

Saviesa:
Dir què ha de fer el teu interlocutor no és un signe de saviesa, la saviesa radica en saber què has de fet tu.”

Respecte:
“Un fill respecta el seu pare fins que li descobreix la primera mentida.” 

So:
“El silenci dels morts és ple de sons en estat de repòs.”

Bondat:
“La bondat no ha de ser un mèrit, sinó un objectiu.”

Els aforismes de la Carme no estan gens malament, oi? Aviat en penjaré uns quants més per al vostre gust…

BRASSENS i PUJADÓ, sempre confluents

Sense categoria
El llegat d’un dels referents històrics de la chanson, Georges Brassens, es mostrava divendres passat a l’espai FNAC del Triangle barceloní. El seu ambaixador català, el cantautor i crític musical egarenc Miquel Pujadó, és el millor que el gènere arrelat a França pot tenir entre nosaltres a hores d’ara. I el concurs -oral, no ben bé musical- del benvolgut Pere Tàpies feia que el to de la convocatòria resultés encara més plaent…  

Pujadó hi presentava el darrer dels seus nombrosos discos, el doble CD Llum i Ombra, no pas el primer en què fa versions en català del mestre de Seta. Em complau, seguint una tendència prou en voga, haver contribuït com a micromecenes a què el treball sigui al carrer. Un doble disc que sona molt brassenià, justament perquè és molt pujadosià… I que vincula novament dos artistes units, des de la distància de temps i d’espai, per estrets lligams. 

Això del micromecenatge -i en aquest cas no és mitjançant Verkami- va a l’alça, i, tal com van les coses, hi anirà encara més. Té tot el sentit: l’artista ha de viure del seu talent, però no necessàriament servir-se sempre de la subvenció pública. I els que l’admiren o s’interessen pel que fa, han de poder -privadament, que no d’amagat- ajudar-lo…

A més, es tracta d’una pràctica absolutament transversal i molt democràtica. Així, a Llum i Ombra em fa goig compartir companyia amb Carles Duarte, Jordi Pujol, Maria Barbal, Joan Guitart, Dyango, Joan Josep Isern, Jordi Portabella, Carles Canut, Xavier Vinader i d’altres ciutadans i ciutadanes poc o molt coneguts… Confluència dels interessos culturals.

Ens trobem, en total, davant 45 interpretacions, ja que la capsa inclou 2 CD: l’intitulat pròpiament Llum i Ombra i el primer disc de Brassens que Pujadó ja ens havia ofert l’any olímpic del 1992: La mala herba.  

Vegem la interpretació televisiva de la picant Enriqueta: http://youtu.be/N4IQ7_IftGA. I sentim, amb una certa emoció històrica, el propi cantautor francès -i occità d’origen- a l’excel·lent Mourir pour des idéeshttp://youtu.be/PZa9PuyvvS4. Opció ben digna, però molt dura, a la que el creador i anarquista suau respon: “D’accord, mais de mort lente”… Amb un tema que Pujadó ha versionat en un altre dels seus discos brassenians, El temps no té cap importància (2002).

El Miquel, amb la desimboltura que el caracteritza i la bona veu que li coneixem, extreu uns ressons del de Seta molt consistents. I aconsegueix que se’m faci més pròxim un referent del qual n’he apreciat sempre la personalitat i la singularitat, però potser no n’he admirat tant el talent com, per exemple, en els casos de Brel, Ferré, Barbara, Moustaki… o el mateix Aznavour.

Sense que amb això vulgui dir que no hi ha talent, o, de manera més específica, consistència musical. Tal com deia Pujadó a la contraportada d’El Punt Avui de dijous passat, “hi ha gent que confon la complexitat instrumental amb la qualitat musical, i Brassens va fer unes cançons d’una manera molt simple, com a molt amb contrabaix i una segona guitarra, i això li ha donat aquesta fama de persona senzilla i ha fet que els seus discos no estiguin marcats en una època determinada”.

És un parer interessant i qualificat. En tot cas: 1) Les lletres de Brassens són habitualment bones. 2) Hi ha cançons d’ell que són valuoses en el seu conjunt. 3) La seva personalitat no deixava indiferent ningú. 4) Les versions de Pujadó convencen molt… Tot plegat, a parer meu, no és per a matrícula, però esdevé un notable alt.

CAMP Nou, CLAM lliure

Sense categoria
Êxit inqüestionable del Concert per la Llibertat. Unes 90.000 persones omplint el camp del Barça -i moltes més en el seguiment dels mitjans- en són la millor prova. L’organització, gairebé impecable, malgrat que 6 hores de moguda poden semblar massa… Els cantants i els grups, en general, van donar la talla. I la independència, un clam unànime: si allí s’hagués hagut de decidir realment el dret a decidir, ho tindríem tot guanyat…

Veurem. El poble català -o una part prou significativa-, sap el que vol. Però el camí, tal com va reconèixer en el seu parlament la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, és complicat. Però, com també va dir, “vosaltres sou el somni”. Per això, la cadena humana del proper Onze de Setembre és la gran cita participativa següent.

L’allau del primer dia de venda va produir un col·lapse informàtic, i no era clar, d’entrada, que la Maria P. i jo poguéssim accedir al superb estadi -hi he estat unes poques vegades, inclòs el mític concert de Lluís Llach del 1985. Sortosament, disposàvem d’una connexió Santpedor -res a veure amb Pep Guardiola– que va resultar gairebé decisiva…

I que ens va permetre -a més de cridar, aplaudir, fer l’onada, agitar l’estelada- sentir en directe els admirats i les admirades Xavier Baró, Gerard Quintana i Sopa de Cabra, Dyango, Paco Ibáñez, Jaume Arnella, Joan Isaac, Joan Amèric, Pau Alabajos, Titot i Brams, Maria del Mar Bonet, la Dharma, Pastora, Lídia Pujol, Marina Rossell, Manel Camp i molts altres artistes. A més dels qui feien proclames i llegien poemes, i dels Castellers de Vilafranca, que van carregar un magnífic 3 de 9 amb folre. Com magnífic va ser, no cal dir, el gran mosaic col·lectiu.  

I descobertes d’interès: Projecte Mut, Mercedes Peón, Fermín Muguruza, Cesk Freixas, Nena Venetsanou, Meritxell Gené, Alessio Lega… i el coratge espanyol de Ramoncín.

Un Llach en bona forma -malgrat haver-se enretirat, que no retirat- va ser el major protagonista musical de la tarda-nit. Penjo, doncs, una part de l’atmosfera al Camp Nou del gran tema que és Venim del nord, venim del sud http://youtu.be/g0Ay67lisvo. Al meu entendre -i no sóc l’únic-, molt més oportú -i conegut- per a ser cantat col·lectivament que el més aspre Tossudament alçats.

Aquesta és la nota crítica més destacada que gosaria fer d’un gran concert que va comptar amb la bella escenografia de Lluís Danés. També discrepo -i sap greu- de la coratjosa líder d’opinió que és Patrícia Gabancho pel fet que es preguntés, en una tertúlia recent, per què dos artistes emblemàtics com Raimon o Serrat no participaven a la trobada…

Sisplau, no caiguem ara en cap mena de pensament únic: el del Poble Sec no ha estat mai independentista, i el de Xàtiva segurament no hi és contrari, però potser la qüestió de la màxima llibertat nacional no és el seu punt fort, i en té molts… D’altra banda, en aquests casos els egos també compten, i l’organització va apostar decididament per la figura del de Verges, referent clar del sobiranisme.

En fi, no serà fàcil -o aixi m’ho sembla- forçar la consulta, però molta gent té clar que el procés no té marxa enrere, aquest blocaire inclòs. Per tant, comenceu -comencem- a pensar com cobrirem la gran via humana la pròxima Diada Nacional tot donant-nos les mans…