A la brasa i al caliu

En aquestes eleccions al Parlament Europeu, la gent podia tenir moltes raons per abstenir-se: els estralls de la crisi econòmica, la manca de talla -amb les excepcions que calgui- de la classe política, la corrupció, la llunyania de les institucions comunitàries, la poca confiança en el sistema…

Però ja veiem, a la pràctica, quins són els resultats d’aquesta abstenció miop i, en el fons, empobridora: la dreta en treu, ara com ara, el millor partit. És, doncs, un mal negoci, i encara més en uns moments en què els valors del sistema capitalista semblaven en davallada. Però ja sa sap: “quien calla, otorga”…

La tendència dels diferents electorats europeus a participar d’una manera més aviat feble en aquestes eleccions pot ser lamentada per les forces polítiques, però en això hi ha molta hipocresia: el lament dúra només quatre dies, per no dir quatre hores… Al cap i a la fi, el que compta, com sempre, és allò de “nosaltres hem guanyat, vosaltres heu perdut”. Per no dir que, com passa sovint, tots han guanyat…

O sigui que es tracta d’una abstenció, en el fons, del tot masoca. I és que, si de cas es tractés de demostrar un cert -i legítim- fàstic o afartament de la política, hi ha un instrument molt adequat: el vot en blanc. I si es vol anar més enllà i adoptar estratègies antisistema, podeu provar de fer tants vots nuls com calgui, i amb les consignes més crítiques o agosarades… Però ja deveu saber que els no-vots de l’abstenció sempre cauen en un pou sense fons, perquè el signe dels abstencionistes és massa divers.

Permeteu-me que avui estigui una mica rondinaire, però és que crec que la cosa s’ho val. Hi ha una dita catalana que trobo, en aquest sentit, prou adient. Aquella que diu: “A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat”. I això és, poc o molt, el que passa. I passa que la dreta, habitualment, se’n surt millor, d’aquestes situacions. I ara influirà encara més en un Parlament Europeu on s’hi legislen tants temes que afecten veritablement la nostra vida.

L’enyorat Joan Fuster deia que “la política, o la fas, o te la fan”. Doncs mira: ara te la faran…  

El fet, històric i realment immens, que el Futbol Club Barcelona hagi obtingut tres títols grans en una mateixa temporada constitueix, per a l’entitat, un èxit esportiu indubtable. Ara: com que es tracta d’un club que és, precisament, “més que un club“, aquest nou triomf europeu té un gran valor simbòlic.

I és que Catalunya és un país relativament petit que, com que no disposa de la sobirania adequada en un món global com el nostre, pateix limitacions ben ostensibles i decepcions sovint doloroses. Sort, doncs, que té en el Barça un actiu potent o, si voleu, un exèrcit del tot pacífic i desarmat que li proporciona alguns dels èxits que es mereix i que, com a nació, necessita.
Anit, a Roma, el Barça va jugar indubtablement millor que el Manchester United, però també va tenir la sort que aquesta temporada l’ha acompanyat en els moments decisius. De tota manera, guanyar un triplet de títols com els actuals no tan sols és producte de la sort, sinó, sobretot, de l’esforç i el talent. I és que molts dels jugadors del primer equip, a més de Guardiola, Begiristain i, no cal dir, el president Laporta ja són, des d’ara, referències històriques.

La Champions -la tercera, per ara- i els altres títols li convenien, a aquest gran club que viu el millor moment de la seva història. Però Catalunya, els catalans i les catalanes també necessitàvem, ara mateix, d’un cert bany d’autoestima que gairebé només el Barça sembla que sigui capaç de donar-nos. Som una terra imbuïda de les possibilitats, els reptes i les dificultats que tenen els països del Primer Món, i ara mateix estem immersos, com la resta, en una important crisi econòmica. Però, a més, patim encara les seqüeles d’una guerra que vam perdre ja fa gairebé 300 anys i no hem superat del tot les ferides del franquisme, una de les exasperacions d’un nacionalisme espanyol que, ni que ara sigui d’una manera aparentment democràtica, no hem deixat de suportar.

Sempre m’ha agradat el futbol, però no n’he estat mai un fanàtic perquè hi ha més d’un aspecte del seu entorn que em molesta. Sóc del Barça perquè és un equip que juga molt bé la pilota i per tot el que representa per a Catalunya. D’altra banda, em sembla perfecte que la capital del país disposi d’un altre club de Primera Divisió, que ara, sortosament, ha pogut mantenir la categoria.

I us diré encara més: en la preadolescència, vaig tenir simpaties per l’Espanyol quan encara em mancaven, des del punt de vista col·lectiu, els necessaris punts de referència. Per tant, ara que fa força anys que em sento culer, no em considero pas anti-periquito, tot i que cregui que el club blanc-i-blau no té, entre nosaltres, el nom més afortunat, i que sempre li toca jugar, ambientalment, una mica a la contra.    

Vaig escriure l’estiu passat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/100325]  que Pep Guardiola, si se’n sortia prou bé, seria considerat un heroi nacional, i si fracassava, un entrenador que no disposava de prou experiència i, per tant, una aposta arriscada del club. A hores d’ara, és ben clar que l’aposta no ha pogut sortir millor i que el noi de Santpedor es pot dir que ja és el “català de l’any”. Un veritable ídol de masses que també ha beneficiat molt Jan Laporta, un altre nom per a la història a qui alguns sectors, no fa massa, li volien mal…

Sense oblidar-nos, és clar, del gran concurs dels Messi, Eto’o, Puyol, Iniesta, Xavi, Valdés, Henry, Bojan… Ni d’aquest formidable director esportiu que es diu Txiqui Begiristain. Ni d’alguns altres.

En fi, així és com ho veig. Ah!, i amb tot el respecte per la gent que no és del Barça, que no vibra amb el futbol o que, fins i tot, aquest esport l’avorreix o l’irrita. Són persones perfectament honorables que prou que han de suportar, no ja la realitat dels qui sentim els colors o la pilota, sinó, molt pitjor, l’existència dels brètols que, amb l’excusa del futbol i l’esport, cauen en la desmesura o arriben, fins i tot, a fer bestieses…

De matinada, ho afegeixo a darrera hora, aquests gamberros ho han tonat a demostrar. Malauradament.

Des que l’any 1961 va ser fundada a Londres, Amnesty International és un baròmetre indispensable de l’estat de feblesa -relativa, segons els barris-dels Drets Humans al món. Dic baròmetre no perquè sí, sinó perquè als EUA hi ha una altra organització valuosa en aquest àmbit, Human Rights Watch (El Rellotge dels Drets Humans), que té obertes oficines a d’altres països.

Però jo, seguint més aviat una tendència europea, sóc soci d’Amnistia des de fa força anys i, malauradament, no tinc previst de donar-me de baixa. M’agradaria, és clar, perquè una ONG d’aquesta mena hauria de dissoldre’s… a condició que aconseguim, algun dia, viure al paradís terrenal o si més no que triomfin, arreu, el conjunt dels drets democràtics. Però crec que n’hi ha per estona.

Obrir qualsevol revista o publicació d’Amnesty International [www.amnesty.org] és entrar, voluntàriament, en una mena de museu dels horrors. L’horror que continuen sent la tortura, les execucions, el tracte als presos polítics i als dissidents… L’horror que suposen el racisme i la xenofòbia. L’horror de la violència contra les dones i, encara a massa països, l’homofòbia.

I no cal parlar de tots els problemes derivats de la pobresa, que, justament perquè és un tema econòmic, també entra de ple en la problemàtica dels drets humans. Ara que travessem una crisi de pronòstic encara incert, veurem, un cop més, com molts dels responsables d’aquest desgavell restaran impunes…

El món hauria de convertir-se en un lloc insegur per a totes aquelles persones i organitzacions que cometen crims contra la humanitat, en forma de guerres -a voltes il·legals- i de genocidis. Això és difícil, que ja veiem que el Tribunal Penal Internacional és un organisme amb poc poder, com no el té, no cal dir, l’ONU.

Per tant, el testimoni i les iniciatives d’organitzacions com Amnistia no solament són valuosos, sinó que continuen resultant necessaris i em temo que ho seran durant molt de temps. Ara que veiem que Obama té problemes en la seva política antiterrorista -tancar Guantánamo, com ja es preveia, no és tan fàcil-, cal que totes les ONG i grups pro-drets humans pressionin en un sentit, que prou que s’encarreguen altres instàncies de fer-ho en el contrari.    

Amnesty convida habitualment a escriure cartes als presidents de països on hi ha presos de consciència. Jo he enviat missives d’aquest caire a alguns d’aquests dictadors, però a voltes m’ho he repensat, en la temença que els reus encara serien més represaliats -i torturats, no cal dir- si les autoritats del país en qüestió constataven la tramesa de nombrosos suports per a aquella persona. No sé si aquest prejudici meu és prou correcte, però la reivindicació dels Drets Humans també té sentit justament perquè al planeta encara hi ha molta maldat humana, massa crueltat.

La Declaració Universal dels Drets Humans va complir, el 2008, seixanta anys. La seva mera existència és valuosa per tot el que suposa de progrés de la democràcia en un sentit ampli, però hi ha encara molta feina pendent si es volen adequar els fets a les paraules. I és que cada dia els drets de les persones, els grups i els pobles són trepitjats a diversos països, i en això el segle XXI no aconsegueix millorar fàcilment els horrors del XX…

Mentrestant, una entitat com Amnesty International -liderada actualment per una dona amb la personalitat de l’advocada i activista de Bangladesh Irene Khan-, continuarà intentant trencar, a la llum de les espelmes, les múltiples filferrades que oprimeixen la nostra dignitat.  

El disc Fronteres… és el darrer treball de Josep Tero, el cantautor de L’Escala. Un àlbum bell, que ens transmet amb calidesa els sons de la Mediterrània tal com l’artista en té acostumats. A la portada s’hi representen tres llengües i tres grafies -les del català, grec i àrab- simbolitzen un món divers i culturalment molt ric, però ja sabem que també sotmès, al llarg dels segles, a odis, intoleràncies i dominacions.

Aquestes són algunes de les autèntiques fronteres que en Tero voldria abolir, tot preservant el diàleg i l’intercanvi d’identitats. Paga la pena que ens fixem, novament, en el treball i la trajectòria d’un dels referents més sòlids de la Cançó, a qui comparo amb un bon pernil perquè crec que, sobretot pel que fa a la difusió, va fent -sense lluir tant com caldria- un camí propi entre els grans mites del gènere i els nous noms emergents.

De Josep Oliveres -l’àlies (1951) de Josep Tero en la vida civil- vaig adquirir-ne, ja fa uns quants anys, el seu segon àlbum, Raval (1990). És un vinil que ja aleshores em va interessar força, però que vaig acabar regalant com pràcticament tots els que -ai!- havia tingut.

Més tard, l’Oriol, amic i admirador del de l’Empordà, em va fer accedir a Sal (2001), un disc ja de maduresa on hi ha temes tan preciosos com Quan dic l’Escala, A la plaça de Maig, Balada de la garsa i l’esmerla -us n’he penjat el YouTube, d’ecològiques imatges, amb la interpretació dels versos de Joan Roís de Corella- o Miquel Àngel Riera, atractiva musicació d’un sentit poema de Carles Duarte dedicat a la memòria de l’enyorat escriptor mallorquí.

És ara el mateix company -gràcies, Uri- qui m’ha fet fixar en Fronteres… (Stres Music, 2009). Un treball que llegeixo -concretament a la revista Sons de la Mediterrània– que es distribuirà internacionalment a través del segell Harmonia Mundi. Me n’alegro, perquè crec que s’ho val. Si el món, en tants aspectes -i no solament el de la cultura-, no estés tan capgirat, crec que la composició i interpretació fetes a partir de les arrels musicals que sorgeixen de les diverses ribes del Mare Nostrum haurien de tenir, en l’àmbit català, una atenció preferent. Sense estar gens tancats -ans al contrari- a les més diverses músiques, cultures i tradicions…

D’aquest nou disc de Josep Tero m’agraden especialment Cor i arbre, A Griselda…, Jo, Rocaguinarda, Tornarem a tenir barques, L’aigua, Agion Oros -adaptació d’una cançó de Mikis Theodorakis sobre un poema de Iannis Ritsos– o El rei moro, tema, aquest darrer, dedicat amb tota justícia a la memòria de Salvador Escamilla.

Josep-Maria Terricabras -un pensador de lògica impecable- ha escrit un dels textos de presentació del disc. El seu contingut és suggeridor -com tants escrits d’ell- i per això us el poso a l’abast:  

“Els nostres camins són sempre barrejats. Els camins i les dreceres. La vida ho és: vivim i morim, ens matem i fem l’amor. Inventem fronteres quan no n’hi ha, en l’amor i en l’amistat, en el somni, en el silenci i el consol, en la dignitat de tots. Mentrestant, oblidem les fronteres del respecte, de la història i de la terra, de la llengua i del bressol. També l’amor té fronteres que traspassa però no esborra. I també és frontera allò que protegeix l’amor sense salvar-lo. Sempre roman una darrera tensió de l’amor amb la frontera. No la podrem resoldre. És tensió de vida humana: del que estima i que s’estima”.

Crec que la producció de Josep Tero al llarg dels anys, tot i que prestigiosa, hauria d’haver estat molt més reconeguda. I és que es tracta d’un autor i intèrpret d’acusada personalitat. Insisteixo, doncs: la seva figura correspon a un pernil del bo que ens nodreix delitosament -com a menja de qualitat- dins l’entrepà dels grans referents històrics de la cançó catalana i del cantants i grups que trepitgen fort aquests últims anys -els Roger Mas, Lídia Pujol, Gerard Quintana, Feliu Ventura, Miquel Gil, Túrnez & Sesé, Manel… Sense deixar de banda les mancances de promoció i de difusió cròniques que continua patint el gènere.

Però és també el que diu l’Oriol: en Tero -un mestre de professió que es dedica a l’ensenyament d’adults- ha anat per lliure i no ha rebaixat mai el llistó de l’exigència. I això, no cal dir, té el seu preu. En tot cas, del que estic convençut és que creadors com l’escalenc són dels que asseguren la continuïtat, sempre renovada, de la nostra tradició. En definitiva, la pervivència en el món de la identitat catalana. 

Finalment he aconseguit d’empassar-me les Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar. Per la meva devoció pel món romà, considerava que era una mancança i, per tant, m’ho havia -i us ho havia- promès. Crec que les he paït molt bé, tot i que inicialment em semblaven de digestió una mica pesada. Però és un llibre en el qual, un cop hi has aconseguit d’entrar, descobreixes tot un univers: el d’aquell gran Imperi en un dels seus màxims moments. 

Parlem, en definitiva, del nostre món global d’aleshores -Xina (l’Imperi del Mig), quedava molt lluny. Un àmbit vast i molt més divers en realitat del que resultaria si penséssim únicament en la Roma-ciutat. Però un emperador com Adrià, viatjant arreu dels seus dominis i, doncs, coneixent-los a fons, cercant-ne els límits, n’és un prescriptor immillorable. Això i, encara més decisiva, la proverbial saviesa de la seva reflexió sobre la condició humana, que la gran escriptora francesa d’origen belga explora magistralment.

En el post que vaig dedicar al mestre Joan F. Mira [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114843], prometia llegir el seu Borja, papa; interessar-me per la darrera obra de l’autor valencià, El professor d’història, i llegir, abans, les Memòries d’Adrià de la Yourcenar.

He complert parcialment. Borja… continuarà, per ara, a la pila mental. El professor… va ser l’obra escollida per a santificar el Dia del Llibre. I les Memòries… les he llegit com ja ho havia d’haver fet fa força anys. Si més no, des que vaig adquirir-les el 1985 -el meu exlibris n’és testimoni. 

Clarament, us les puc recomanar. Fins i tot si no llegiu habitualment novel·la històrica, gènere prou interessant -no és el de les Memòries…– però que ja arriba a un punt que comença a embafar. La jugada sempre és la mateixa: documentar-se, més o menys exhaustivament, sobre un període determinat, encaixar-hi una determinada trama, fer-hi versemblants uns personatges… i apa!, a vendre. És clar que alguns autors ho fan poc o molt correctament i d’altres ho han aconseguit de manera brillant.

Marguerite Yourcenar (Brussel·les, 1903 – illa de Mount Desert, Maine, EUA, 1987) va anar més enllà. Va expressar, d’una manera profunda i a una edat jove, tot el gran nombre d’impressions subjectives que una persona pot acumular al llarg dels anys. I no un home qualsevol, en aquest cas, sinó un dels millors del seu segle, el II dC. Un emperador nascut a la Bètica i especialment cultivat, de gust hel·lenitzant, que es dedicà a l’organització interior de l’Imperi, viatjà arreu i establí una burocràcia forta i un control seriós de les finances. 

Les memòries inventades d’aquell Adrià que s’encamina cap a la mort i que no pot impedir el suïcidi del seu jove amant, Antínous, són, paradoxalment, un art de viure. Un compendi d’intel·ligència, de passió raonada -tot i que això pugui semblar contradictori-, de mirada sobre el món, de comprensió del temps que, en cada època, ens cal copsar i, sobretot, sentir.

Jo vaig comprar la segona edició del llibre vinculada a la nostra cultura i posada al mercat el 1983 per la desapareguda Editorial Laia. Doncs bé, el meu nivell de català és prou correcte i fins i tot, em sembla, tirant a alt. Ja fa força temps que el poso a prova mitjançant la lectura i l’escriptura, i crec que això es nota. Tanmateix, en els darrers anys, poques vegades havia llegit un volum tant amb el diccionari enganxat a la vora. 

La versió catalana de Jaume Creus, pel que hi puc entendre, la trobo esplèndida, però hi ha força mots dels quals no n’entenia el significat. Per tant, he hagut de consultar molt, pràctica, fins a un cert punt, incòmoda. També he subratllat força, i això em resulta molt més habitual i, en tot cas, més plaent.

Heus aquí un dels subratllats (n’hauria pogut destacat tants d’altres…):

“Sempre he estat amic dels astrònoms i client dels astròlegs. La ciència d’aquests últims és incerta, falsa en els detalls, però potser veritable en el conjunt: puix que l’home, parcel·la de l’univers, està regit per les mateixes lleis que presideixen el cel, no és absurd de cercar allà dalt els horòscops de les nostres vides, les fredes simpaties que participen dels nostres èxits i dels nostres errors”.

I no em resisteixo, per la seva cosmovisió i riquesa descriptiva, a transcriure aquest:

“Volia que la immensa majestat de la pau romana s’estengués a tothom, insensible i present com la música del cel en marxa; que el viatger més humil pogués errar d’un país, d’un continent a l’altre, sense formalitats vexatòries, sense perills, segur de trobar arreu un mínim de legalitat i de cultura; que els nostres soldats continuessin llur eterna dansa pírrica a les fronteres; que tot funcionés sense entrebancs, els tallers i els temples; que la mar fos solcada per belles naus i les rutes recorregudes per freqüents tirs; que, dins un món ben ordenat, els filòsofs tinguessin el seu lloc igual que els ballarins”.

En definitiva, si us interessen mitjanament la història, el món antic, la cultura clàssica, la saviesa i l’experiència humanes, no us perdeu la lectura impagable d’aquestes imposants Mémoires d’Hadrien, aparentment falses però escrites amb clara densitat i acreditada veracitat. I que se’ns transmetren des d’una escriptura de primer nivell…

Avui s’ha presentat en societat a Barcelona l’Associació Joan Ponç, fundada a finals de l’any 2007 amb l’objectiu de recuperar la memòria i fomentar l’estudi i el reconeixement d’aquest artista. A parer meu, es tracta d’un dels creadors catalans més importants del segle XX, i per això m’alegro que, per fi, hagi sonat la sirena.

No deu ser casualitat, doncs, que la revista gironina Bonart dediqués la portada del seu número de març a la presumpta resurrecció del pintor, un dels referents del mític grup Dau al Set. Aclareixo de seguida que, en la meva sensibilitat, Ponç mai no s’ha mort. Precisament, fa poques setmanes en vaig veure una petita exposició a la galeria barcelonina Gothsland. I avui mateix he passat pel CCCB -que també ha acollit la presentació de l’entitat ponciana– per veure “Il·luminacions. Catalunya visionària”, una mostra important en la qual un geni com Ponç no podia deixar de ser-hi.

Diuen que el pintor i dibuixant Joan Pons i Bonet, Joan Ponç (Barcelona, 1927- Sant Pau de Vença, Provença, 1984) és el més inclassificable i misteriós dels artistes de Dau al Set. En tot cas, per a mi és el més màgic, sense restar importància als altres. Des de fa anys que em sedueixen la seva imaginació, la seva destresa, els seus registres, els somnis, al·lucinacions, signes, paisatges i personatges que impregnen el seu món. Un món suposadament fosc -a mi no m’ho sembla del tot-, però segur que oníric i inquietant. 

Ja que no en puc tenir fàcilment originals a casa, sí que m’he anat fent amb uns quants llibres i catàlegs. I he anat admirant aquest “xaman demoníac que sabia dels grafismes dels asteques i dels murals urbans del segle XX, dels tatuatges, del culte al dibuix i al misteri del micro fet macro. Del surrealisme i de la patafísica. Ell, que caminava sense calçotets espirituals i s’alliberava de la consciència quan li plaïa, sense mètode o amb una derivació del paranoic crític”.

Ho expressa així el director de Bonart, Ricard Planas Camps, en l’editorial del número que us comentava. I també qualifica Ponç com “un personatge que s’hauria pogut passejar -de fet ho va haver de fer forçosament al Brasil- per un hospital psiquiàtric, no per demència sinó perquè la lucidesa de les seves obres cremava les pupil·les de la hipocresia mundana universal, la seva inclosa”.

Ara, un cop resolta una llarga batalla legal per l’herència del pintor -ja se sap com van aquestes coses-, la seva néta Sara, actual hereva dels drets de l’artista, impulsa una nova etapa en el coneixement -i reconeixement- del geni. L’Associació Joan Ponç [www.joanpons.cat] ha celebrat avui la I Jornada Ponciana al CCCB en ocasió del 25è. aniversari de la mort d’un foll que visqué i treballà a la vall de Camprodon els darrers anys de la seva vida. Ho ha fet amb conferències, projeccions d’audiovisuals i una taula rodona. I cal dir que un dels projectes més ambiciosos de l’entitat és la realització del catàleg raonat de Ponç, que podria estar enllestit per al 2012 i tenir ben bé més de 3.000 obres d’un creador molt prolífic.

La meva agenda d’avui -un dia feiner- només em permetia acostar-m’hi una estona a l’hora de dinar. Ja em temia que els i les participants estarien… dinant, precisament, però és igual: he aprofitat el viatge fent la visita que tenia pendent a la mostra “Il·luminacions. Catalunya visionària”, que acull el mateix Centre de Cultura Contemporània.

Una exposició en la qual, no cal dir, Ponç hi és representat, ja que conté els testimonis creatius -múltiples i polièdrics- de la rauxa i la follia catalanes. Per això la comissària, Pilar Parcerisas, ha triat la frase de Nicolau M. Rubió i Tudurí “De tant en tant, el seny català acluca l’ull i deixa fer”. A mi, això, m’està molt bé, tot i que crec que la sàvia combinació entre rauxa i seny -per aquest ordre- suposa el progrés no tan sols de Catalunya, sinó de la sencera Humanitat.

“Il·luminacions” és interessant, atapeïda, fins i tot hi ha qui creu que excessiva. Per si de cas, el CCCB us dóna dret, a la sortida, a tornar-la a visitar un altre dia… de franc. Suposo que ho faré, i ben de gust. Tindré encara -tindreu-, una mica de temps, ja que la mostra s’ha prorrogat fins al 24 de maig, la qual cosa vol dir que atrau força. 

De la mateixa manera que a mi m’atrau, i m’atraurà sempre, Joan Ponç, l’artista que l’any 1978 va declarar a l’enyorada Montserrat Roig, en l’espai televisiu Personatges: “Tinc la condició, potser perquè estic condicionat des de la infantesa, que la vida és molt dura, que l’home no té solució, que la humanitat és formada per uns éssers que han caigut en una mena de trampa de l’Univers, que l’home no és lliure, que quan va començar el món l’home no hi era i que quan acabarà farà molts milers d’anys que no hi serà”.  

És la paradoxa de l’art i dels artistes. Malgrat aquesta visió -tot i que lúcida- més aviat nihilista, per no dir que directament depressiva, a mi l’obra de Joan Ponç m’encomana vitalitat, m’infon energia.

Aquest mes d’abril ha aparegut a Serra d’Or una entrevista meva amb l’oceanògrafa i especialista en microbiologia marina Josefina Castellví. Això em suposa una doble satisfacció: d’una banda, el fet de tornar a publicar -després de força anys- en una revista de reconegut prestigi i que, com els bons vins negres, millora amb el temps. D’altra banda, l’oportunitat d’obtenir les opinions i els arguments de qui no solament és una autoritat en la matèria -sobretot, pel que fa a la recerca sobre l’Antàrtida-, sinó també una dama de formes elegants, tota una senyora de Barcelona.   

Josefina Castellví i Piulachs (Barcelona, 1935) és un dels referents de la recerca a Catalunya. No és debades que, a més de ser distingida amb la Creu de Sant Jordi (2003) pel nostre Govern, l’Ajuntament de Barcelona -que va atorgar-li, l’any 1995, la Medalla d’Or al Mèrit Científic- li encomanés el pregó de les Festes de la Mercè 2007. Un text, per cert, magnífic, en la qual es palesa que l’esperit científic pot donar-se plenament la mà amb la consciència humanista i la vocació cívica.

De l’entrevista de Serra d’Or en podria destacar força aspectes. Us en mostro ara alguns:

– “És preciosa, l’Antàrtida! Per mi, es tracta del paisatge més bell que he vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.

– El continent guarda, en el si del seu glaç, una informació extraordinàriament valuosa per a conèixer i estudiar els fenòmens pretèrits de la Terra. Aquesta memòria antàrtica és primordial”.

La calidesa entre els gels de la doctora Castellví encomana entusiasme. Jo, que per preparar-me bé el dossier antàrtic vaig llegir amb avidesa el seu llibre Yo he vivido en la Antártida (Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, 1996), ho he vist ben clar abans, durant i després de l’entrevista al seu pis -tan ben parat- de la Gran Via de les Corts Catalanes.

Ja jubilada pel que fa a la seva valuosa trajectòria a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), l’exdirectora de la Base antàrtica espanyola Juan Carlos I (1989-1994) no para d’abocar-se de ple -tot viatjant on calgui- a la divulgació dels temes sobre els quals és una experta ben reconeguda.

En definitiva, un referent per a la ciència -que sovint ha estat, massa, territori d’homes-, un luxe per Barcelona, una fita per Catalunya. Tot i que J. Castellví hagi hagut de servir primordialment l’Estat perquè les competències, en segons quins temes, encara les té qui les té…  
e vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.
 

He tingut molta feina darrerament, però per Setmana Santa -enguany, força passada per aigua- vaig poder anar a veure Espías en la sombra, versió en espanyol del film francès Les femmes de l’ombre. Crec que us la puc recomanar, i encara més pel fet que la seva estrena aquí és d’aquells dies. 

En l’ona de preservar la memòria històrica, es tracta d’una nova contribució -i ben singular- per tal que no caigui mai en l’oblit tot el que va representar la barbàrie nazi. La cinta de Jean-Paul Salomé té interès no tan sols genèricament, sinó també pel fet les protagonistes són un valerós grup de dones en el qual hi veiem representats alguns dels millors actius de la condició humana. 
Amb la intenció de no xafar la guitarra a ningú per allò d’explicar massa l’argument, només reproduiré el reclam de la cartellera del diari:

“El maig del 1944, un grup de dones es van enrolar en un grup d’operacions de l’exèrcit britànic que tenia la missió de rescatar un geòleg militar anglès capturat mentre feia un reconeixement de les platges de Normandia i matar un coronel alemany de les SS”.

Novament, veiem que la valentia i el coratge extrems no són qüestió de sexe, tot i que a Espías en la sombra, a part del col·lectiu protagonista, hi ha també un home a qui els torturadors nazis fan patir de valent fins a causar-li la mort. Amb això us indico que la pel·lícula, a parer meu bona i interessant, té també unes quantes escenes dures, d’aquelles que poden ferir la vostra sensibilitat, i no, precisament, pel cantó pornogràfic…

Si de cas, la dels nazis va ser una pornografia històrica, i ben recent en el marc europeu i mundial. La cinta que us comento no va de camps de concentració, però negar l’Holocaust i d’altres situacions horribles, quan encara hi ha tants testimonis vius, és, senzillament, ridícul, sinó alguna cosa pitjor.

Vaig estar a Normandia ja fa força anys. Vaig veure-hi aquells immensos cementiris de gespa verda, amb tantes creus blanques. Les femmes de l’ombre també constitueix, d’alguna manera, un homenatge a aquell heroisme, ni que sigui a través d’una història que s’hi relaciona indirectament.

Tot el que signifiqui que, mitjançant l’art, ens reconciliem amb la Humanitat -o amb la seva part bona-, serà digne de ser viscut. Ni que sigui al cinema, que, quan té qualitat, esdevé un rastre de vida fulgurant i gairebé definitiu…

Aquesta serà, a partir d’ara, una de les meves divises. Brillar en el sentit de procurar fer la feina ben feta i d’exhibir, si es pot, un cert talent. Però no enlluernar per tal de no entrar en una lluita d’egos que no du enlloc, encara que hi hagi gent a qui aquest combat li és ben rendible. Brillar perquè la falsa modèstia no és mai una via encertada, però la prepotència esdevé un camí fals. Al cap i a la fi, tots i totes acabarem baixant-nos del tren, en una o altra estació, i el que perviurà de nosaltres -si hem estat positius- és una certa dignitat i l’intent d’haver intentat ennoblir la condició humana.
Em sembla que la divisa se’m va acudir a partir de la recepció d’un d’aquests correus divertits i/o enginyosos que la gent, en el món d’Internet, ens anem enviant d’una banda a l’altra. Una manera ben positiva d’establir complicitats i de passar-s’ho bé per poc preu.

Brillar en el sentit d’intentar no ser del tot un mediocre. De procurar que les teves actituds i actuacions tinguin una certa qualitat. De demostrar un mínim de destresa i suficiència a partir de l’assimilació, crítica, d’uns certs coneixements. De tenir, sobre el món, una mirada pròpia -qui fa un bloc, en principi, ja la deu tenir per definició. De creure’s que això de la creativitat no és una entelèquia, sinó una de les millors maneres d’entendre la vida. D’excel·lir davant dels altres, però, sobretot, pel que fa a un mateix…

I no enlluernar perquè ningú no té dret a creure’s el Rei Sol, que ja n’hi va haver un i n’hem tingut molts altres sense aquest títol. Perquè tothom està convidat, com tu, a ser creativa i creatiu, i, quanta més creativitat hi hagi, al món no li caldrien super-icones mediàtiques. Perquè els egos han d’existir, però s’haurien de saber temperar. Perquè el talent, quan es dóna, ha de fluir de la manera més natural. Perquè brillar és un dret, però no enlluernar potser hauria de ser considerat un deure…

En fi, us proposo que incorporeu aquesta divisa al vostre itinerari vital. I, a part de saber què en penseu, m’agradaria conèixer les vostres.
 

Sortosament, el professor Neira ha retornat de l’estat de coma que li va causar un indesitjable que estava atonyinant la seva parella. La víctima en qüestió, curiosament abduïda, ni s’ha molestat en agrair-li al professor el seu ajut. Què hi farem! El cert és que Jesús Neira, quan era a l’UCI i ara que ja pot parlar, s’ha convertit en un referent masculí del combat contra la violència de gènere. Un home digne contra tants mascles prepotents, que ens insta als altres homes a no tolerar l’agressivitat contra les dones perquè “els maltractadors ataquen també l’honorabilitat del nostre sexe”.
M’hagués agradat veure, divendres passat, l’entrevista que li feien al nostre heroi a Antena 3-TV, però no sempre un està en disposició d’escarxofar-se davant la tele. Com que tampoc no vaig preveure’n la gravació, algun digital me n’ha ofert un resum del que ara puc servir-me.

“Com a homes, estem units per un cordó umbilical al maltractador: som del mateix sexe. És una cosa no volguda, però ho som”, diu Jesús Neira. Certament, tantes vegades sento vergonya per les barbaritats, presumptes i provades, que el meu sexe és capaç de perpetrar contra l’altre…

El 2 d’agost de l’any passat, el professor de Dret Constitucional va estar a punt de no poder-ho explicar. Anava amb un fill seu per la població madrilenya de Majadahonda i va increpar un energumen que, a l’entrada d’un hotel, estava convertint la seva parella en un nyap. Després, va ser agredit per l’esquena per l’agressor, brutalment i amb traïdoria, doncs. Mai la senyora (sic) va agrair a Neira el seu gest, però ell té clar que va fer el que tocava.

I és que “tornaria a fer el mateix: defensar una dona. I m’arrepenteixo de trobar-me d’esquena a una cucaracha. No hagués tingut cap problema amb ell [un tal Antonio Puerta], perquè és un home [sic] d’una envergadura menor. És a dir, que si arriba a tractar de colpejar-me de cara, n’hauria sortit molt mal parat”.

Tots podem saber quines són les nostres possibilitats físiques, i les meves, per exemple, no són les més òptimes. Però tinc molt clar que faria alguna cosa en un cas semblant, perquè sempre m’he considerat un home a qui agrada la companyia de les dones, no pas un mascle pres del sadisme d’agredir-les. Per a mi, i espero que per a molts homes dignes, el professor Neira ja és un dels nostres referents.

Jesús Neira diu que, un cop restablert del tot -no cal dir que li desitgem-, pensa acceptar la proposta de la Comunidad de Madrid de nomenar-lo director del Consejo Asesor del Observatorio Regional de la Violencia de Género. Darrerament, no ens arriben notícies massa bones d’aquella capitalina i mesetaria regió, la presidenta de la qual és, precisament, una dona que a Catalunya suscita molt poques esperances…

Però farà bé Neira d’acceptar el càrrec i d’intentar dur a la pràctica -fins on pugui i li deixin- les seves conviccions per la igualtat, la paritat, la llibertat, la dignitat. I contra la violència, la injustícia, l’estupidesa, la barbàrie.

Per començar, cal elaborar un full de ruta que sigui mínimament viable per tal d’anar avançant cap a l’objectiu. Jo tinc el meu i us en faré cinc cèntims, però, si en teniu de millors, serà bo que s’explicitin i, sobretot, que s’apliquin. ¡No fos cas que el 2037, l’any en què arrenca el nou llibre de Patrícia Gabancho, Catalunya no sigui encara independent!  

No sempre a un li és viable de fer segons quina mena d’excursions, però, si jo no era dissabte a la capital belga i comunitària, això no vol dir que no hagués pogut ser-hi. I que no cregui que el Catalan state que reivindicaven els manifestants sigui el que més ens convindria ara mateix.

El tema no és si volem –we want, que començava dient la pancarta de Brussel·les-, sinó si -a més de si ho volem en un nombre suficient- els catalans i les catalanes podem arribar a obtenir realment aquest estat. We can, que diria Obama. En qualsevol cas, i més enllà de manifestacions i de moltes altres iniciatives, si no es compleixen algunes condicions prèvies ho veig una mica difícil:

• La primera d’aquestes condicions és un acord per formar govern a Catalunya entre les dues formacions polítiques parlamentàries alguns dirigents de les quals, precisament, eren a la manifestació de dissabte: Esquerra Republicana i Convergència Democràtica.
• Prèviament, CDC hauria de poder trencar la federació amb Unió, que en la qüestió sobiranista, a hores d’ara, és un autèntic llast. I seguramente es beneficiaria de l’impacte que, d’aquí a dos anys, hagi estat capaç de generar el projecte de la Casa Gran del Catalanisme.
• Aquesta coalició d’Esquerra i Convergència, al voltant d’un programa sobiranista, hauria de ser capaç d’atreure una majoria qualificada de votants.
• Aquests votants i el conjunt de la societat civil tindrien un protagonisme molt actiu en el procés per tal de no confiar-ho tot als polítics.   
• El nou govern hauria de dur a terme, entre d’altres iniciatives, una tasca diplomàtica no pas fàcil però que obtingués resultats positius, sobretot a base d’aconseguir una certa neutralitat dels estats de la Unió Europea.
• I, és clar, caldria preveure la reacció d’Espanya, el glorioso ejército de la qual té, entre altres missions, la de defensar la integritat territorial.

En fi, aquest és, únicament, un full de ruta breu, susceptible d’ampliar-se si hi dieu la vostra. Patrícia Gabancho, a la seva Crònica de la independència, s’imagina el país del futur i la manera pacífica -tant de bo- com es va separar d’Espanya. Si no hi som una mica amatents, ja es poden fer manifestacions i publicar llibres, que potser només se’n podrà escriure un, el títol del qual m’invento: Crònica d’una impotència…

O així és com ho veig. I perdoneu-me l’escepticisme relatiu.

Em resistia a tenir un MP3, sobretot perquè no acostumo a escoltar música quan vaig pel carrer. No n’acabava de veure, doncs, la utilitat, i no m’agrada dependre de la tecnologia, sinó únicament adaptar-la a les meves necessitats. Però finalment -esperonat per les dones de casa, que en tenen totes tres- he sucumbit, i ara sóc un usuari selectiu del petit estri. Selectiu en la mesura que no penso treure’l a passejar, i que combinaré la música que hi gravi amb l’escolta de cedés propis i dels que trobo en préstec a les biblioteques.

Posats a fer, el meu MP3 s’ha estrenat amb Manel, el grup català, i en català, de moda… per mèrits totalment propis. Les cançons que conté el seu primer disc, Els millors professors europeus, m’agraden força, i algunes m’agraden molt. Són vives, creatives, enginyoses, fresques, estimulants. El boca-orella ha funcionat prou bé, en aquest cas, fins al punt de revolucionar una mica l’star-system nostrat. 

Amb l’MP3, el quartet de Gràcia [www.manelweb.com] encara m’entra més bé, òbviament, a l’orella. I és deliciós que, tal i com ha declarat algun cop Guillem Gisbert, el cantant, moltes de les cançons del seu plàstic “estan fetes per uns individus que no es plantejaven mai treure disc”.

És justament això el que sembla -a més, no cal dir, del seu talent- que atreu de Manel: la naturalitat. El Guillem, el Roger, l’Arnau i el Martí van de tios normals, d’aquells en què l’èxit sembla que ha sorprès la pròpia empresa. Però és un èxit legítim i que, col·lectivament, ens convenia, ara que el panorama de la música catalana sembla que està tornant a animar-se, sobretot pel cantó del pop. 

Us he adjuntat el directe d’una de les cançons d’aquests xicots que més m’encanten, Ai, Dolors, tant en la lletra com en la música. És un tema que sap expressar l’amistat que pot quedar després de l’amor amb una gran subtilitat. De fet, si les músiques manelesques són realment plaents, les lletres tenen una barreja d’originalitat i quotidianitat que les fa ben interessants.

Per això, l’expectativa d’assaborir un segon treball dels graciencs és, ara mateix, alta. De moment, la seva música compacta, entre el folk i el pop, ens ha seduït, ens ha atrapat a molts i a moltes. Tant de bo que, en català, això fos moneda corrent. Antònia Font, si no m’erro, ha estat l’últim cas concret -entre els grups- d’un tipus de fascinació que converteix la música d’aquí en un actiu social. I, personalment, m’agradaria que amb els maresmencs Relk acabés passant el mateix… 

Al despatx, la Noe és una reconeguda fan de la banda mallorquina liderada per Joan Miquel Oliver, però els darrers mesos també s’ha rendit a Manel. A l’Oriol -el criteri musical del qual sempre cal valorar- també li agrada un grup que va poder escoltar -com la Noe- a uns concerts que van tenir molt d’èxit al bar Heliogàbal de Gràcia. L’Anna, d’aquesta aigua, no en beu tant, perquè és més addicta a la música anglosaxona i a la cultura japonesa en general, a més de cinèfila de pro. Tots els gustos i aproximacions a les arts, i sobretot si hi ha qualitat, són respectables…

Al meu MP3 hi aniran entrant moltes músiques, però procuraré que tinguin, precisament, el segell de la qualitat com a distintiu. Si d’alguna mena d’elitisme em puc vantar, sortosament, és d’aquest. Justament per tenir nivell, Manel ha fidelitzat un sector de públic, i això és bo per a ells i positiu per a la música, la cultura i el país. Quan tantes coses són incertes, els referents, si més no, han de ser bons. Que cadascú hi aporti els seus.

Són realment originals i, entre nosaltres, únics. Cauen, relativament, poc de pas, i potser aquest és un dels secrets de la seva bona conservació. Llegat molt valuós dels ilergets, la Fortalesa va ser abandonada voluntàriament després de 450 anys, i no s’hi va construir més al damunt: una altra de les seves sorts. Es tracta d’un conjunt monumental preibèric iniciat l’any 775 abans de Crist, i que corresponia, doncs, a una civilització relativament potent, només vençuda i/o assimilada pels romans.

Són els Vilars d’Arbeca, a les Garrigues, i sembla que molta gent no sap encara massa de la seva existència. Una altra de les seves sorts, potser, tot i que el més lògic és que poguessin passar de jaciment encara en procés d’excavació a espai cultural museïtzat i, per tant, en règim organitzat de visites. No com ara, que la visita pots fer-la absolutament per lliure, com la meva dona i jo el primer diumenge d’aquest mes de febrer.

Ja us deia en un dels posts més recents [  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/121969] que, tornant de Les Borges Blanques, havíem fet prop d’Arbeca una descoberta fabulosa. Per anar als Vilars des de la vila garriguenca, cal agafar la carretera C-233 en direcció a Vilanova de Bellpuig, prendre el trencant a mà dreta al quilòmetre 71 i seguir el camí asfaltat paral·lel al Canal d’Urgell fins arribar a la Fortalesa, que es bastí, pr cert, no sobre cap turó, sinó en plena plana. 

Un cop allí, s’aparca el cotxe -o el vehicle que sigui- i l’espectacle corprèn. Davant vostre, força ben conservats, us repten uns 28 segles d’història, en un recinte desenvolupat en diversos períodes constructius que van de la primera edat del ferro al període anomenat ibèric ple. La tarda d’aquell diumenge corresponia a un dia rúfol, però ens va permetre donar un tomb a l’entorn del fossat de la tan antiga Fortalesa -jo fins i tot vaig baixar-hi- i fer unes quantes fotografies, cap de les quals és la que incorporo aquí perquè em plau que tingueu dels Vilars una perspectiva de conjunt.

Precisament per ser festiu, no molestaven ni els arqueòlegs, que, de fet, mai no fan nosa… I encara menys en aquest cas, perquè una amiga que és del ram, la Maria Dolors, m’ha proporcionat amablement la guia del Museu d’Arqueologia de Catalunya dedicada als Vilars d’Arbeca i editada l’any 2005 en el marc de “la Ruta dels Ibers” [www.mac.cat/cat/Rutes/Ruta-dels-Ibers]. Altres fonts d’informació que podeu consultar són www.vilars2000.com o www.amicsdevilars.com, per exemple.

La Fortalesa, tal com diu un dels capítols de l’interessant volumet, constituïa veritablement un sistema defensiu inexpugnable. Un sistema que constava de quatre elements: la imponent muralla -i encara més si la contemples des d’una simulació virtual- de 172 metres de longitud; les catorze torres que la reforçaven; el camp de pedres clavades, i el fossat que us comentava abans.

En aquest sentit, les úniques opcions atacants eren llançar fletxes incendiàries des de lluy per tal de calar foc al recinte o arriscar-se amb escales a intentar saltar al mur. La qual cosa, segons sembla, era francament difícil.

L’interior dels Vilars disposava d’una superfície habitable d’uns 2.164 metres quadrats. Un espai reduït, doncs, que es tractava d’aprofitar al màxim, amb cases atapeïdes i carrers estrets. Els habitants -es calcula que de l’ordre d’un centenar i mig- devien viure més aviat amuntegats. Per a ells -com per a totes les civilitzacions-, la gestió de l’aigua era molt important. És per això que una monumental bassa-pou -recuperada els darrers mesos des del punt de vista arqueològic- es trobava al bell mig del recinte, i en la imatge podeu apreciar-ho prou bé.

Els experts no acaben de tenir clares les raons per les quals els darrers pobladors dels Vilars, l’any 335 abans de la nostra era, van abandonar la Fortalesa. Cap destrucció violenta sembla justificar-ho. Qui sap si el motiu correspondria a la pròpia evolució dels ilergets, el poble iber més desenvolupat i poderós al nord de l’Ebre. Els romans ja no eren tan lluny, però encara no havien tingut lloc, amb els cartaginesos, les guerres púniques. 

En qualsevol cas, la Fortalesa d’Arbeca, en la seva condició de centre de poder, exaltava el prestigi d’un llinatge aristocràtic. I constituïa, alhora, un instrument de dominació militar sobre el territori que, amb la seva característica forma rodona, avui encara se’ns mostra, si no resplendent, sí majestuós…

És un món, l’ibèric, que cada cop m’interessa més, tot i les moltes llacunes que encara tinc en la matèria. Ja n’he parlat al bloc en visitar el conegut poblat empordanès d’Ullastret [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/62661] o l’assentament laietà del Puig Castellar, situat a la part de muntanya del terme de Santa Coloma de Gramenet [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/50230].

I és que, si el món romà i la romanització -i, en general, les grans civilitzacions antigues- m’han fascinat des de sempre, crec que hem de valorar més les ètnies que habitaven els nostres territoris i que també van contribuir, en el passat remot, a donar-nos la seva sang, després mesclada amb tantes d’altres.

Des del punt de vista arqueològic, els Vilars garriguencs constitueixen un jaciment descobert el 1975, en el qual les primeres intervencions no es van fer fins uns deu anys més tard. És una llàstima que bona part de les fases constructives pròpiament ibèriques ja haguessin estat arrasades per treballs agrícoles, però seria encara pitjor que s’hi haguessin bastit construccions ulteriors, com passa habitualment en les zones urbanes. A partir del 1987 passà a ser un projecte del Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida, i ara fa onze anys que va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat.

És, doncs, un monument protegit per la llei i tutelat a hores d’ara pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Recursos a banda -i ja sabem que, actualment, n’hi ha més aviat pocs-, segur que caldrà museïtzar-lo algun dia sense abandonar, òbviament, les tasques de recerca. Quan s’arriba al recinte podem trobar-hi uns panells informatius, però no crec que això sigui suficient, tot i que, de tant en tant, s’hi organitzen visites guiades i altres activitats. 

I és que Arbeca i les Garrigues, de la mà dels Vilars, es mereixen, i molt, aquest plus de turisme cultural més enllà de l’oli. Necessiten, em sembla, la millor promoció d’un conjunt que la Maria P. i jo vam contemplar sense cap agobi, fascinats, la gris però plàcida tarda d’aquell diumenge. 

En poc més de dos anys, les visites globals a aquest bloc ja han arribat a les 15.000 -les que s’han fet a les diverses entrades són pràcticament el doble. La fita -tal com m’havia autoimposat a partir de les 5.000 entrades- constitueix una bona excusa per reflexionar sobre aquesta experiència d’escriptura. I fer-ho ja no des de l’excitació que suposa la novetat, sinó de l’hàbit -que sempre cal procurar que sigui creatiu, i no pas rutinari- d’una certa maduresa.  

La conclusió seria: el vi aquest és molt bo… si es pren sense excessos.
Quan A la brasa i al caliu va complir les 1.000 visites [vegeu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/40089], ja vaig escriure a l’entorn del bloc. Aleshores, l’excitació era extrema -la d’un erotisme limitat només a la comunicació i la tecnologia. L’eufòria encara continuava a les 5.000 visites [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/60849]. El que hi ha a hores d’ara, tal com passa habitualment amb les parelles -i amb el bloc som, de moment, una fidel parella de fet–, és estimació. I crec que, per a ambdues parts, segueix constant.

Diumenge passat va fer exactament 2 anys i 1 mes des de l’inici. En tot aquest temps, considero que l’experiència ha estat molt satisfactòria. No pas descansada, ep!, perquè sóc molt perfeccionista en cada post i acostumo a esmenar força, fins i tot després d’haver-lo penjat. De fet, molts creadors fan el mateix, i la blogosfera, al seu nivell, també és creativitat. A més, ja veieu que tendeixo a rajar més aviat llarg, i això dóna prou feina.

Són, doncs, 15.000 visites globals i un total de 163 posts. Conec alguna i algun blocaire que de visites en tenen moltes més, i també deu haver-hi qui en té menys. És igual: el que em compta, sobretot, és el fet de tenir-ne cada dia. Visites adreçades als textos més nous, particularment, però també als que no ho són tant. I és que no he vingut aquí a fer cap cursa amb ningú, sinó tan sols a prende part en l’única competició que crec vàlida: la que mantinc amb mi mateix. Habitualment, és el que m’ha passat a la vida…

Sovint em feu comentaris, que contesto, com a norma, sempre. Potser no en tinc tants com m’agradaria, però prou que sé que tothom va molt atrafegat. El més valuós d’aquests comentaris és que han aconseguit la fidelització d’amigues i amics que, o no veus tant com voldries, o fins i tot no coneixes personalment. I, en el cas de les persones que tractes més en el dia a dia, la intervenció interactiva també té el seu mèrit. Gràcies, doncs, a totes i a tots. 

Hi ha apunts que no han aconseguit interessar tant com jo hagués volgut. En d’altres, en canvi, m’he endut sorpreses. Sóc i em sento, sobretot, periodista, encara que ja fa temps que exerceixo la professió a temps parcial. La meva mirada al món és doncs, habitualment, molt més externa que interna. L’autoreflexió més aviat me l’hauria d’imposar, perquè em surt, espontàniament, ben poques vegades. I el relat literari -tot i que m’agrada molt la literatura- tampoc no és ben bé el meu fort. En canvi, les ganes potencials de dir la meva sobre un munt de coses més aviat són infinites…

Sospito que no seria el mateix si m’hagués decidit a endinsar-me en les noves xarxes socials tipus Facebook, Twitter o Hi5, per exemple. Per la informació que en tinc -el MySpace és, potser, una altra cosa, i sobretot per als músics-, prima més la quantitat que no pas la qualitat. D’altra banda, jo no desitjo per a res que em surtin 25.000 amics, per exemple. Tal com deia Josep Pla, procuro distingir curosament entre amics, coneguts i saludats. Qui sap si ja començo a ser una mica antic, als 54!

Quan, a mitjans de gener del 2007, vaig començar A la brasa i al caliu -o la passió que cal posar en la vida i, si s’escau, en les persones-, segurament em volia menjar el món. A mesura que passen les setmanes i els mesos, et vas tornant, més selectiu. En primer lloc, perquè el temps, òbviament, mana. Després, perquè escriure compulsivament en un bloc no constitueix el meu repte ni el meu objectiu. A una criatura textual així cal anar-la alimentant ni poc ni massa, que és el que ja fa temps que procuro fer. I és que el vi aquest és molt bo… si es pren sense excessos.

Un bloc et pot omplir de vanitat -tu, la xarxa i el món; el món, la xarxa i tu-, però també t’ha de procurar humilitat. La blogosfera, en català i en tantes llengües, és molt extensa, i es nodreix cada cop de més aportacions, encara que la teva, per a tu, sigui la més genuïna. Però no és a les mans d’un salvar res ni ningú, sinó únicament gosar tenir, sobre el món, una mirada pròpia.

I fer-ho, sobretot, escrivint, que és l’única cosa a la vida que em surt d’una manera prou satisfactòria. Però no pas sobre qualsevol tema ni de qualsevol manera, sinó amb la voluntat d’aportar alguna visió un xic original. I si, algun dia encara no sé quin, decideixo posar punt-i-final a aquesta experiència, el bloc serà el millor testimoni dels afanys, neguits i curiositats d’un període concret de la meva existència. Que, des del carrer del Rosselló de l’Eixample barceloní, es projecta tan a prop, o tan lluny, com calgui…

15.000 gràcies, doncs… i punt-i-seguit.