A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

“DEMOCRÀCIA” a l’espanyola de la mà del FUTBOL

Sense categoria

El partit de Champions de dimecres passat a l’estadi Santiago Bernabéu ens aporta algunes reflexions no estrictament futboleres. Així, si el Madrid -simplificant- és Espanya i el Barça -esquematitzant- és Catalunya, la qualitat de la democràcia espanyola -o a l’espanyola– no és la desitjable. Molt haurien de canviar les coses, per tal que ho pogués ser…

Això es dedueix, per exemple, de la lectura de la crònica ambiental de l’Avui sobre el partit. Llengua catalana menystinguda, banderes estelades que duien els seguidos blaugrana requisades… Talment, una lliçó de democràcia de la qualitat a què ens tenen avesats.

“Hostilitat a dins i a fora” és el titular de la crònica. Seguim: “Abans de l’inici, la megafonia va pronunciar el tradicional missatge de rebuda als equips i les aficions en català, enmig d’una espectacular xiulada de l’afició local”.

El club blanc no volia que el missatge -a més, lògicament, de en castellà- es difongués també en català seguint els protocols de la UEFA. Al·legava qüestions de seguretat. Però, després d’una dura negociació, va rectificar, i tot va quedar en xiulada. En democràcia, la seguretat cal saber-la gestionar, fins i tot si les conviccions democràtiques de la plebs potser no són excessives, com sembla que és el cas.

D’altra banda, “encara no havia començat el partit, quan els membres de seguretat del Bernabéu van recórrer les grades on hi havia els seguidors per retirar, una a una, totes les estelades que lluïen en aquell moment. En pocs minuts, van desaparèixer de la zona i moltes van acabar a les escombraries”. 

Tot plegat molt democràtic, sí, senyor. Comprenc que als madridistes -als espanyols- la bandera catalana amb estel i triangle -blanc i blau, respectivament, per al meu gust- pugui desplaure’ls. Però, si fossin realment demòcrates, l’haurien de poder tolerar en nom de la llibertat d’expressió. Perquè no és una senyera agressiva, ni nazi, ni feixista, ni racista: tan sols expressa un estat d’ànim, una cosmovisió col·lectiva, un relat de llibertat.

Per aquestes i altres raons, podreu entendre per què jo mateix, per exemple, no votés la Constitució un ja llunyà 1978. És democràtica, la Constitució espanyola? Trobo que deu ser, com a molt, democràtica, i sóc generós…

El millor de tot -i al marge dels sorolls col·laterals d’aquests dies-, els dos gols del Barça. El segon, fet a partir d’una increïble genialitat de Messi. Són dues barraques que deixen l’eliminatòria pràcticament sentenciada. Democràticament… 

Ens veiem a TERRASSA o a VILANOVA per SANT JORDI?

Sense categoria

Com sabeu, la Diada de Sant Jordi d’enguany és una mica atípica: s’escau en dissabte de Setmana Santa, jornada que cada cop forma menys part del calendari religiós i més  del festiu. Ja veurem com anirà, tot plegat: pels llibres i per les roses.

Quant a mi, signaré a Terrassa, de 6 a 7 de la tarda, exemplars de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Serà a l’ultracèntrica plaça Vella, la de la fotografia. O sigui, al rovell de l’ou de la ciutat que em va veure néixer. Si m’hi voleu saludar…

I a Vilanova i la Geltrú -la ciutat de l’editorial-, l’editor Quico Mestres també m’ha convidat a participar de la parada d’El Cep i la Nansa, que es munta durant tot el dia. Hauré de mirar de multiplicar-me, quin remei! 

A Terrassa m’hi ha convocat l’acreditada llibreria El Cau Ple de Lletres, que ja fa uns quants anys que pertany a la coneguda cadena Bertrand, fa poc adquirida per la Casa del Llibre. La parada s’instal·larà, com us dic, a la cèntrica plaça Vella, molt a prop del carrer Cremat i de la històrica torre del Palau, el vestigi que resta del medieval castell-palau egarenc.

Hi seré, insisteixo, de les 18 a les 19 pm, que es diu en modern… Però hores abans, cap al migdia, hauré de fer cap a Vilanova i la Geltrú, a la parada que munta El Cep i la Nansa Edicions [http://www.elcepilanansa.com/] entre els números 7 i 11 de la rambla Principal, davant del bar Rosell. Tal com us he anat reiterant, el meu llibre n’és una de les novetats d’enguany, i me’n sento satisfet…   

Com anirà la cosa? Per molt que hi haurà gent fora de la seva població habitual, pot ser, ben segur, un dia animat. En tot cas, molt menys turmentat que la visió de La séptima legión, la pel·lícula de romans que vaig anar a veure diumenge. Aquest gènere constitueix, des de sempre, una de les meves addiccions, però cal admetre que avui ja és molt diferent del mític, i generalment admirat, pèplum clàssic. Amb els mitjans actuals, ara és més cru i realista, i fa patir molt més, tot i que no deixa de ser emocionant… 

Però tornem als llibres i a les roses, que també poden fer alguna sang amb els fulls -segons com- o amb les punxes. Tot i que no és sang gens sàdica -com la del film-, sinó dolçament agraïda.

Ah!!! I bona diada de Sant Jordi, damisel·les i cavallers que cerqueu Amor, Honor i Saber…

Les fases del meu INDEPENDENTISME

Sense categoria

Els resultats del 10A a Barcelona han estat força satisfactoris. No pas òptims -no cal enganyar-se-, però sí interessants i positius. A partir d’ells i, no cal dir, del meu vot afirmatiu a la consulta, m’he fet la pregunta: “Des de quan sóc independentista?”  

La resposta és que des de mitjans del 1976, quan vaig acceptar la invitació de militar a l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC). Cal dir que el meu independentisme ha tingut més o menys intensitat, segons les èpoques. A dia d’avui, tal com s’esdevé amb tantes persones, m’adono que constitueix un repte, més que necessari, inevitable.

Altra cosa és que assolir la independència, ara i aquí, sigui bufar i fer ampolles… 

En la primera formació política en què vaig militar -el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R), de Josep Pallach- no hi havia la independència de la pàtria com a objectiu. S’hi respirava, això sí, un ferm catalanisme de base popular i petitburgesa, ben indestriable de l’ideari socialdemòcrata.

Al cap d’un temps de passar al FNC, fins i tot vaig arribar a ser-ne dirigent nacional. Però això no es pot considerar un gran mèrit: no crec que arribéssim al mig centenar de militants arreu del Principat… El 1980, en formar part durant uns mesos del moviment Nacionalistes d’Esquerra (NE), l’independentisme que havia adquirit al Front continuava en una situació plenament operativa.

Després seria força anys independent del tot. El meu independentisme anava tornant-se una mica més relatiu. Pensava sovint: “Jo estic, sobretot, pel dret d’autodeterminació”. Sense límits, com es diu ara, però també amb la vocació de no esdevenir políticament marginal, com ho eren força independentistes dels anys 80 i 90.  

Quan, a mitjans d’aquesta darrera dècada, vaig entrar -hi seria nou anys- als rengles de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el meu independentisme continuava sent relaxat. Però també era viu, d’acord amb un foc latent que no portava traces d’extingir-se. I d’una posició ideológica de centresquerra de la qual no crec que abjuri mai.

I, ara que ja fa temps que no sóc exactament de ningú, el meu independentisme ha tornat a incrementar-se, en paral·lel a l’evolució de tanta gent. Però no pas d’una manera obsessiva, sinó com una reacció de dignitat al tracte que ens dispensen els espanyols. Gairebé una actitud moral…

En conseqüència, no podia deixar de participar a la consulta barcelonina. Jurídicament no vinculant, com remarquen des de Madrid i imposen des d’Espanya. Socialment viva, encara que menys majoritària del que seria desitjable. Tècnicament, força ben organitzada. I als primers que cal felicitar són les voluntàries i els voluntaris de Barcelona Decideix. I al portaveu de l’organització Alfred Bosch i el seu equip, no cal dir…
 
Políticament? Veurem els pròxims dies -quan es debati la independència al Parlament-, les pròximes setmanes, els pròxims mesos… Tindrem ocasió de comprovar com saben llegir -o no- els partits catalans el que manifesta un sector ben ampli del nostre cos social.

No em faig moltes il·lusions, en aquest sentit. Ara mateix, trobo que ningú no té una estratègia independentista adequada, probablement perquè assolir la independència no és bufar i fer ampolles. A més, si el món s’enfronta, actualment, a greus contradiccions, per què no nosaltres?

Tanmateix -i a qui li piqui, que s’ho rasqui-, “e la nave va…”