A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

DRETES i ESQUERRES, des de Vidrà

Sense categoria

Els membres del Club d’Opinió Arnau de Vilanova tanquem habitualment cada curs al poble de Vidrà (Osona, en els límits amb el Ripollès i la Garrotxa). Un dels nostres, en Ramon, hi té la casa pairal, El Cavaller de Vidrà, i d’aquesta trobada n’hem fet, cada mes de juliol, una tradició plaent.

Per tal que no quedi tot en un suculent tec -l’amanida, la delitosa fusta d’embotits, la carn a la brasa, el vi, el cava…-, acostumem a plantejar un tema com a nucli de debat. Enguany ha estat la tradicional divisió ideològica, que alguns creuen obsoleta i/o superada, entre dretes i esquerres. La discussió ha estat profitosa i, com sempre, he enfilat de nou la sinuosa carretera fins a Sant Quirze de Besora amb la sensació d’haver après molt, i no solament de política.

A parer meu, la distinció entre la dreta i l’esquerra continua tenint sentit, perquè la crec prou entenedora per interpretar la marxa del món. Tot i que cal matisar força i també adequar el debat, en el nostre cas, a la vigència d’un fet nacional que no ha deixat -ni deixarà, per ara- de ser un plet.

Vidrà és un racó deliciós, des del qual es poden fer excursions a cims no massa difícils, com el Puigsacalm o el Bellmunt. Fins i tot en ple estiu, el verd d’aquestes contrades, situades a la capçalera del riu Ges, i la frescor que se’n desprèn són plaers per a la vista i la resta de sentits. Impagables…

El Cavaller de Vidrà és una de les masies catalanes històricament més destacades. L’actual edifici, notable construcció barroca del 1787, fou projectada per un arquitecte francès. La finca pertanyia des del segle XIII a la família Cavaller i passà per matrimoni, el XVI, als Vila de Buscarons, després Vila d’Abadal, que han donat figures notòries a la vida del país.

A un dels restaurants vidranencs, la colla del nostre Club [www.arnaudevilanova.com] va intentar, dissabte passat, arreglar el món una altra vegada. Enguany, modestos com som, només preteníem escatir si la divisió ideològica tradicional entre dretes i esquerres continua sent vigent, o tenint sentit. No és poca cosa…

Tant pel nostre debat com per alguna conversa posterior amb gent del meu entorn he arr¡bat a la conclusió que aquestes denominacions diguem-ne tradicionals susciten, progressivament, alguns recels. Això no passa tant, és clar, amb persones directament vinculades als partits o fortament interessades -i encara no prou decebudes- per la política.

Per mi, la dreta i l’esquerra continuen sent pols vàlids en la mesura que serveixen per entendre i saber interpretar el món, sobretot des del punt de vista col·lectiu. La crisi actual potser ha complicat una mica les coses, però, malgrat tot, també ajuda a veure-hi una mica més clar. Ni que pugui no semblar-ho…

Ara: crec que cal introduir, en aquest debat, un seguit de matisos. Vegem-ne uns quants:

1) En l’espai europeu, si més no, l’esquerra ja no té la pretensió d’assaltar cap mena de palau d’hivern. Per tant, la confrontació, en principi, es resol en termes estrictament democràtics.

2) Mai no he estat marxista, perquè sempre he cregut que l’economia és molt important, però no ho condiciona tot. Ser d’esquerres, o de dretes, implica en bona part una mirada als valors humans i socials i prendre partit -que no vol dir, necessàriament, militar– en funció d’aquesta mirada.

3) Ser de centre també és legítim. No és únicament situar-se en un punt equidistant entre la dreta i l’esquerra, sinó viure el món des de la moderació. De fet, en conec moltes, de persones centristes.

4) Siguin de centre o no, hi ha persones que, en algunes coses, s’identifiquen amb valors esquerrans, i, en altres temes, amb valors dretans. La complexitat de les societats postindustrials també hi ajuda, perquè les polítiques són, a voltes, molt complexes.

5) Considerar-se progressista és més inclusiu -i, segons com, menys sectari- que ser d’esquerres. A més, no totes les persones de dretes, o conservadores, són reaccionàries sense remei, tot i que n’hi ha que ho siguin tant.

6) De dretes n’hi ha hagut i n’hi ha d’autoritàries i de democràtiques. D’esquerres, igualment. A Willy Brandt i Stalin, posem per cas, els distanciava un abisme, i entre Franco i Sarkozy, per exemple, vull creure que també. I això canvia molt les coses.

7) En un cas com el català, hem de compaginar sempre l’eix ideològic amb l’eix nacional. A mi, per exemple, m’agradaria que la percebuda com a dreta i la percebuda com a esquerra nacionalistes col·laboressin molt més del que ho han fet aquests darrers anys en benefici del país.

En fi, podria afegir-hi encara més punts, però em deturo en el número màgic. Vull dir, en conclusió, que dreta, esquerra i centre, en un entorn democràtic, no han de deixar de dialogar mai, perquè el progrés social també té la seva base en aquest diàleg. Que no sempre és possible…

Abans de cloure el dinar, els del Club vam fer la clàssica ronda de definicions: on et situes, en l’eix esquerra-dreta? Doncs bé, jo em sento, des de que tinc ús de raó social i política, dins l’esquerra moderada. I ja fa alguns anys que prefereixo definir-me com de centre-esquerra per posar tant l’èmfasi en la necessitat del diàleg transversal com en una visió progressista del món que vivim.

Mentre aneu pensant, si us ve de gust, on us situeu vosaltres, us desitjo MOLT BON ESTIU. Aquest bloc farà vacances fins a algun dia del mes d’agost, que també s’ho mereix… i jo amb ell.

Les meves ONG (2): GREENPEACE

Sense categoria

Aquí i arreu, Greenpeace ha esdevingut un dels agents globals del món que ens ha tocat viure. I és que la preservació del medi ambient és un tema globalitzat com n’hi ha pocs, tot i que les seves manifestacions també són locals. L’organització ecologista segurament més coneguda del planeta ha fet molt perquè tanta i tanta gent hagi anat adquirint, durant les darreres dècades, una consciència verda que resulta indispensable si volem combatre amb eficàcia el canvi climàtic o, si més no, els seus efectes més destructius.

Com en el cas d’Amnesty International, a la qual fa unes setmanes vaig dedicar un post per tal d’iniciar aquesta minisèrie sobre ONG[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/90514], sóc soci de Greenpeace des de fa la tira d’anys i ho considero, permeteu-me, un timbre de glòria. El que no sóc -ni he estat mai- és un activista verd d’aquests que veiem sovint als noticiaris i en documentals. Simplement, em limito a pagar la quota de l’organització i a intentar reciclar els diferents tipus de deixalles el més curosament possible. I a contaminar tan poc com puc…

Ja sabem que el nostre món té molts problemes i que el travessen multitud de debats en els quals tanta gent es posiciona a favor i en contra. El de l’agricultura transgènica, per exemple, que ens ha de fer adoptar, com a mínim, una prevenció lògica i no veure massa de bons ulls que el nostre país sigui, en aquest sentit, un campi qui pugui -no és així a d’altres indrets d’Europa. O el de l’energia nuclear, que té avantatges i inconvenients, però que no hauria d’impedir el desenvolupament al màxim de les energies renovables, singularment la solar en el nostre cas.

Pertànyer a Greenpeace [www.greenpeace.org] no m’impedeix de ser crític amb els ecologistes quan ho crec necessari. En el tema del túnel de Bracons, posem per cas, la construcció del qual ha permès que dues comarques importants de la Catalunya interior com són Osona i la Garrotxa visquin ara molt menys d’esquena que no pas abans. La mobilitat d’un país o d’una part del seu territori no és un tema menor, em sembla. I de vegades hi ha un fonamentalisme verd que també cal matisar en nom, precisament, d’un progrés que sigui sostenible.

Ha plogut molt, i progressivament la gent s’ha anat adonant que de la preservació adequada del medi en depèn una part important del futur del planeta, o de Gaia, per dir-ho a la manera de James E. Lovelock, un dels gurús del pensament ambiental. Fins i tot des dels Estats Units, un polític com Obama i un expolític -tots dos demòcrates, remarquem-ho- com Al Gore gosen liderar, a la seva manera, una nova consciència que és clau per a la continuïtat de la història.

Tot plegat no és cap broma, perquè els estudis més recents sobre el canvi climàtic revelen l’impacte d’aquest procés presumptament imparable en l’agreujament de malalties i desastres naturals. I no cal dir que les seves conseqüències perjudiquen sobretot els països més pobres, que són, per a més sarcasme, els menys contaminants.

Resta, tanmateix, alè per a l’esperança. I és que, a tranques i barranques, l’agenda verda ja no deixarà de ser present a les reunions del G-8 o del G-20. Els resultats, en aquest sentit, podran semblar migrats o insatisfactoris. El risc de les emissions de CO2, per exemple, perviurà poc o molt mentre continuï la dependència del petroli. I els vessaments al mar de residus tòxics són una taca no pas fàcil de diluir…

Tanmateix, la consciència ambiental ja l’hem incorporat definitivament a la cultura de la modernitat i als valors de la nostra època. Ni que la cobdícia del totxo, per exemple, aquí i a molts llocs, continuï fent estralls. Greenpeace, en aquesta presa de consciència global, hi té, segurament, el paper més rellevant. Que algun dia es pugui assolir, i que després es consolidi del tot, la pau verda que indica el seu nom…

 

FINANÇAMENT: Agafa els diners i corre…

Sense categoria




 

 

 

 

 

 

 

 

 


La segona part del títol d’aquest post tradueix el nom d’una de les pel·lícules –Take the money and run (1969)- de la producció primerenca d’algú que estimem tant, Woody Allen. I sí, pot donar la impressió que el que calia, en matèria de finançament, era agafar el diner disponible i no intentar anar més enllà. Però el procés negociador amb Espanya havia arribat a un punt que, segurament, calia…

En tots aquests mesos, les forces polítiques majoritàries i, en primer lloc, el  tripartit al govern, han estat dignes i no han acceptat engrunes. Calia plantar-se i hem sabut fer-ho, de la mateixa manera que intentar ara trencar els límits de l’acord possible hagués acabat sent eixorc. Digui el que digui CiU, el maximalisme aparent de la qual -en una federació habitualment tan pactista- sembla una tàctica prou calculada a poc més d’un any de les eleccions al Parlament.  

Fa uns quants anys vaig tenir un litigi laboral amb una empresa periodística en català. Una part de la plantilla havia de quedar absorbida per una altra empresa, i jo formava part del grup d’acomiadats. Vaig anar a veure un conegut advocat laboralista i el que em va dir m’ha estat, des d’aleshores, com una certa llei de vida.

“Vostè, el que ha de tenir clar, són els màxims i els mínims. Ha de demanar inicialment el màxim tot sabent que, segurament, no li donaran. Però ha de saber quin és el seu mínim irrenunciable. Si accepta el que puguin donar-li per sota d’aquest mínim, haurà perdut la dignitat”. 

No vull entrar ara en valoracions de tipus econòmic, però llegit el que he llegit les darreres hores, entenc que l’acord de finançament que són a punt de subscriure els governs català i espanyol es troba per damunt d’aquest mínim. Aquest acord ens impedirà, doncs, sentir-nos col·lectivament derrotats i, poc o molt, enganyats. Vull dir que no és molt bo -un pacte així mai no ho serà prou-, però tampoc tan dolent. Que hi estiguin en contra el PP i la Brunete mediàtica -inclosa, en aquest cas, certa premsa econòmica- és bona senyal. I que no ho vegin prou clar alguns dels sectors catalans més nacionalment exigents crec que forma part del guió.

En aquesta tragicomèdia -perquè qualsevol negociació nostra amb Espanya és tràgica, però alhora fa riure-, a Convergència i Unió li ha tocat un paper més aviat poc lluït. Els seus dirigents són massa previsibles quan, per càlculs puraments electorals, parlen d’un mal acord. Si fossin al govern, ho veurien ben bé d’una altra manera. No els critico, perquè crec que els seus 23 anys al Palau de la Generalitat van ser, globalment, positius per a Catalunya. Però em fa gràcia que siguin més aviat poc congruents. Artur Mas, quan va pactar de matinada l’Estatut actual amb Zapatero, era l’artífex d’un possibilisme que ara li costa practicar…

Esquerra Republicana té, com sempre, un paper desagraït, sobretot de cara als sectors formalment més independentistes. El que han de demostrar aquests nuclis -ara com ara, no ho han fet- és que són capaços d’obtenir el relatiu èxit electoral i de govern que ERC, amb els seus encerts i errors, ha assolit aquests darrers anys. Un impacte i una influència capaços, en bona mesura, de condicionar el PSC i les seves relacions amb el PSOE.

Quan els organitzadors d’una manifestació et diuen que hi havia 100.000 persones, posem per cas, i la policia xifra l’assistència en 30.000, el més probable és que els manifestants fossin 50 ó 60.000. Per tant, ni acord de finançament històric ni desastre nacional: només una nova eina que ens permetrà continuar avançant.

I qui -com jo mateix- vulgui anar més enllà, doncs ja ho sap: majoria absoluta al Parlament de les forces clarament nacionalistes, sobretot Convergència -no sé si Unió-, Esquerra, potser Iniciativa i el sector més catalanista del PSC. I amb una col·laboració molt més estreta entre aquestes forces que la que es dóna actualment. Si fos possible, que s’hi sumi el Reagrupament d’en Carretero, que alguns pocs diputats i/o diputades sí que serà, suposo, capaç de treure…

Aquest és, esquemàticament, el meu full de ruta per la sobirania. Mentrestant -tot i que caldrà estar a l’aguait de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut-, agafem el diner i correm, que la despesa social que al país li convé és molta, diversa i, en algunes qüestions, urgent.

PORCEL, en sensuals paràgrafs

Sense categoria

Tal com era de preveure, la mort de Baltasar Porcel ha desfermat comentaris de tota mena. S’hi ha destacat, bàsicament, l’excel·lència de l’escriptor, l’habilitat -i ambigüitat- del columnista i el gran ego del personatge. Ha estat, segurament, un homenot excessiu, per dir-ho a la manera del seu admirat Pla. 

Amb virtuts i defectes, quedarà per a la història, sobretot, un literat de vocació mediterrània i ambició universal. Que hagués estat, ben segur, un excel·lent Premi Nobel de Literatura, la qual cosa -tot i que diuen que Porcel només anava per ell- ens hagués beneficiat molt des del punt de vista col·lectiu.

Jo em quedo, sobretot, amb l’escriptor. Per això em plau retre-li un petit homenatge reproduint alguns dels sensuals paràgrafs de l’inici d’una de les seves novel·les que més m’han agradat, Les pomes d’or (1980).

“Carla ha arribat a mitja tarda, caminant artificiosament redreçada entre l’ametllerar pansit. Les fulles, penjant amb un arrugat patetisme, com si cada arbre s’humiliés davant la triomfal atmosfera solar. En la terra calenta, l’eriçada rostollada semblava una agressiva salvatgina. Surava una olor de cremat, acre: per la falda d’un pujol, la verdor de la seva pineda groguejant amb exaltada tonalitat, avançava a poc a poc un incendi. Encara el puc distingir, resplendor llunyana i balandrejant, sord bramul”. 

……………………………………………………………………………………………………………….

“Vaig guaitar entre les persianes: Carla venia. Alta, amb un vestit llarg fins a mitja cama, negre i amb unes grans flors blanquinoses estampades, caminava solemnement tesa. Però imprimint alhora al seu cos una gairebé imperceptible ondulació, delicat residu d’adolescència i velada insinuació sensual que foragitava l’halo de severitat que emanava del vestit”. (…).

……………………………………………………………………………………………………………….

“Carla somrient: una expressió subtil i equívoca, més en la mirada que als llavis. O potser fugissera conseqüència de l’aguda conjunció dels seus trets facials. Els ulls lleugerament oblics, el nas llarg caient, la boca d’una acusada carnositat, i estreta i punxeguda la barbeta. Abans d’obrir el balcó, l’he contemplada detingudament. És torbadora la seva semblança amb els busts fenicis, els de l’enigmàtic somriure arcaic, que els arqueòlegs extreuen del subsòl d’aquesta illa mediterrània, sec i flamejant arxipèlag balear, on he vingut a raure, una altra etapa que no sé quant durarà.

“Somriure floral: sempre he associat Carla amb les flors, sempre la n’he vista plena. En el seu vestit, aquesta mateixa tarda. I en el jardí dels nostres malencònics anys inicials, la boia com una gran bandera de tristesa i ella passejant-se amb el gerro d’alabastre vessant de roses i mimoses… Les flors també com a llenguatge ideogràfic, proveït d’un doble significat: el de l’alegre bellesa i el de les amenaçadores recambres”.   

No sóc especialment necròfil, però fa una estona he passat un momentet per la capella ardent de l’autor mallorquí instal·lada al magnificent Saló del Vigatà del Palau Moja, una de les seus del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Era una manera de completar l’homenatge a l’escriptor, que no, segurament, a la persona. En aquest darrer aspecte, us convido a llegir el que ha escrit Eulàlia Mesalles al post Ha mort déu Baltasar Porcel, de l’1 de juliol, inclòs al bloc riellblvd.blogspot que figura als meus enllaços.

Cal separar, en definitiva, l’escriptor del personatge, per molt vital que aquest hagi estat. I recordar, per exemple, que el gran Jorge Luis Borges donava suport als colpistes argentins; que Llorenç Vilallonga un altre autor mallorquí cabdal- era falangista, o que Picasso era cruel amb l’entorn. El cas de Porcel no es ben bé comparable al d’aquests i altres exemples que podria posar perquè s’entengui el que vull dir.

Personalment, en guardaré dos records. El primer, quan em va rebre durant dues hores a la seva casa de Vallvidrera, una xafogosa tarda del dia de Sant Joan. Jo devia tenir uns divuit anys, i m’agradava d’anar a visitar alguns escriptors il·lustres. El segon, quan vaig arribar a penjar al meu estudi -i no he estat mai maoista!- un gran pòster de Mao Zedong, influït pel llibre porcelià China: una revolución en pie (1974).

Més tard, el llibertari de morro fi que sempre va ser i maoista alguna estona es va arribar a fer, fins i tot, amic del Rei Juan Carlos… Deixem-ho. I encara sort que es va acostar -per interès mutu- a la figura de Pujol, i aquí sí que podíem tenir més coincidències.

Tant li fa, tot plegat. Em quedo amb l’escriptor, insisteixo. Per això, vull reproduir una de les citacions -seva, en aquest cas- incloses al recordatori que donaven al Palau Moja:

“Concebo la literatura com una recreació apassionada del món primer, com una atmosfera, un magma, del qual poden brotar després arguments centrals, però que sobretot són farcits de mil i una pul·lalacions humanes, sensorials, fugisseres: el riu heraclià”. 

LÍDIA PUJOL, punyent amb delicadesa

Sense categoria

Aquest és el títol de la meva entrevista amb la cantant, apareguda diumenge passat a la revista Presència, que ja sabeu que s’encarta a diversos diaris d’abast territorial començant per El Punt. Tal com dic a l’entradeta, la de la Lídia “és la veu de dona més interessant de les aparegudes els darrers anys en el panorama de la música popular a Catalunya”. Ho acrediten, singularment, els seus dos discos editats en solitari, Iaie (2003) i Els amants de Lilith (2007), però també els múltiples projectes en què s’implica habitualment.

El segon dels treballs esmentats va merèixer l’atenció de la crítica internacional, que el va incloure a la prestigiosa llista World Music Charts Europe, el nexe de la qual és la qualitat. Ara, des de la xarxa, Lídia Pujol ha iniciat un nou projecte musical i escènic, el primer fruit del qual és el tema en anglès -d’aire més pop que els precedents- Begging the waves.

És un luxe veure’s novament acollit per les pàgines d’una capçalera tan veterana però que, des de fa uns mesos, disposa -a més de continguts interessants- d’un disseny reeixit. I és un privilegi haver tingut l’oportunitat d’entrevistar una molt bona cantant -i a voltes compositora- que viu la música i l’art d’una manera intensa, tal com ja us transmetia en el primer post que li vaig dedicar [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77570].

Deixeu-me ara que us posi a l’abast algunes de les coses més interessants que la Pujol -com s’autoanomena sovint- em va dir una tarda de primavera en un bar plaent de l’entorn on viu, el barri barceloní o antiga vila de Gràcia. Ho feia ben acompanyada del seu gosset Uli, testimoni força tranquil de la conversa:

“Sempre em dic a mi mateixa: Espero que no deixis mai d’anar polint aquest diamant que, malgrat tot, som les persones“.   

“Cantant puc resultar intensa, suau, esquinçada… talment com són els colors de la vida. Puc transmetre la tristor, l’emoció, la ràbia, la calma, l’amor, la pèrdua…”

Els amants de Lilith mostra, del món, la cara més fosca. El repte, doncs, és que aquesta foscor aflori, surti a la llum”.

“El cel és a la terra, però també hi és l’infern. Cel i infern, en definitiva, és el que som nosaltres mateixos, però el que hem de procurar és que la part fosca no se’ns mengi”.

“El repte és anar posant llum a les coses que ens fan ser animals en excés, com la violència de gènere, per exemple, que es reflecteix en aquests temes que pertanyen al cantó més tètric i salvatge del cançoner tradicional català”.

“Lilith -la dona independent, fins i tot rebel- i Eva -més submisa- no són dues dones separades, sinó la cara i la creu d’una mateixa persona. Jo penso que una dona pot ser tendra i afectuosa i, alhora, ferma i amb caràcter. Que sàpiga dir que sí, però també que no, que tingui diversos registres”.  

“El català sempre serà, per a mi, una llengua preferent, però m’interessa explorar diverses tradicions que s’expressen en diferents llengües”.

“L’aspiració a la bellesa mitjançant la música i la paraula que hi havia a l’època trobadoresca connecta, amb noves fórmules, amb la sensibilitat d’avui“.

“Crec que el nivell de receptivitat del públic per a la música que es fa aquí està pujant. I estaria bé que els artistes que elaboren propostes amb contingut trobessin els canals de difusió adients, perquè la qualitat i la comercialitat no estan renyides”.

En fi, són bons botons de mostra d’una artista que té un discurs potent. Seguiu-la en directe, adquiriu-ne els discos o localitzeu-la a la xarxa, i en primer lloc a www.lidiapujol.com.

Jo us n’he penjat el YouTube que inclou el directe del tema Amèlia en l’escenari singular de l’acte institucional de l’Onze de Setembre del 2008 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. És bo que les nostres institucions tinguin el criteri de mostrar propostes artístiques com la de Lídia Pujol, que a les històries més aviat terribles d’Els amants de Lilith reivindica no solament la condició de la dona, sinó el sentit de la lluita contra la no menys patètica violència de gènere.

I ho fa tal com ella és en l’art i en la vida: punyent, però amb delicadesa…