A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MIQUEL PUJADÓ, entre la veu, els dits… i el sentit crític

Sense categoria

www.cantautors.com ja fa alguns dies que hi tinc penjada, en dues parts, l’entrevista que vaig fer-li a Miquel Pujadó. A banda de convidar-vos a llegir-la, ara vull insistir que us fixeu una mica en la trajectòria -dilatada, coratjosa i a voltes a contracorrent- d’aquest cantautor, crític i un dels pocs experts que la Chanson de la França té actualment al nostre país. 

Miquel Pujadó García, nascut accidentalment a Madrid l’any 1959, és un artista de Terrassa -la meva ciutat d’origen- que porta molts anys ocupant el seu espai a la Cançó catalana. Com a cantant i autor, en primer lloc, però també, d’una manera prou remarcable, com a crític. Amb criteris propis i amb una dedicació i estimació especial per la cançó francesa, sobre la qual crec que, a hores d’ara, entre nosaltres hi entén més que ningú -i encara més quan, del doctorat sobre la qüestió, ja fa anys que hi va haver una retirada general, i feta sense el més mínim sentit del ridícul.

Pujadó, que ha exercit com a professor de llengua i literatura, estrenà fa uns mesos el seu propi web [www.miquelpujado.cat]. Us he de dir que, per la seva configuració i disseny, és un dels millors espais virtuals que he vist darrerament en el món de la música en català. Es nota que el seu impulsor ha volgut donar al tema -en benefici propi, és clar, però incorporant aquest guany al progrés artístic, cultural i col·lectiu- tota la importància que avui es mereix i que el públic té dret a rebre.

Al terrassenc, tradicionalment, se li havia penjat la llufa -per dir-ho així- que, des del punt de vist artístic, era molt bon lletrista, però més aviat fluix com a compositor i intèrpret. Jo no dic que això no hagués pogut ser d’aquesta manera, però també em sembla evident que el Miquel, com els bons vins, ha anat guanyant amb el temps, s’ha anat reequilibrant com a creador. I en el seu darrer disc, La sínia i l’estrella (Columna Música, 2006), ens ha demostrat les seves ganes de jugar-se-la del tot, és a dir, d’oferir-nos un seguit de cançons gairebé sense lletres pròpies. I ha reeixit en l’intent.

Aquest compacte -l’estic escoltant ara mateix- constitueix un homenatge a la memòria literària d’Agustí Bartra, un poeta molt vinculat a Terrassa els darrers anys de la seva vida -vaig tenir la sort, els anys 70, de tractar-lo a fons- i també íntimament unit a l’exili català a Mèxic. Un dels autors més singulars -i avui cada cop més oblidat- de les lletres catalanes del segle XX.

Els comentaris crítics d’en Pujadó podeu seguir-los cada mes, per exemple, des de Serra d’Or. I cal recordar que el nostre home ens llegà, l’any 2000, un referent indispensable: el seu Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català, editat per Enciclopèdia. És una obra molt ben documentada i ben exhaustiva, tot i que alguns la van acusar al seu dia de ser massa subjectiva. Però a mi -si no és massa forassenyat- m’agrada la gent que té criteri, i em malfio de la que en té poc o no en té.

Veureu a l’entrevista de Cantautors.com que Pujadó exhibeix un coneixement de la Chanson que va molt més enllà dels seus admirats Brassens -de qui és un reputat versionaire en català-, Ferré, Moustaki, Bécaud, Brel potser no tant. Des d’aquest punt de vista, el seu testimoni és un luxe, i també perquè té la virtut -a contracorrent, com tantes vegades ha hagut de fer les coses el Miquel- de combatre l’anglosaxonia que ja fa dècades que, en el món de la música i la cançó populars, ben segur que ens ofega.

Per a Miquel Pujadó, la cançó d’autor és un enllaç entre el món popular i el món culte. Porta força anys en aquest combat -tot i que va eixir a gravacions i escenaris quan la Nova Cançó només era un record força sepultat pels anys de plom– i està acostumat a haver d’espavilar-se. Per això neda i neda, si cal, a contracorrent, i ho fa -com diu el títol del seu disc fins ara més antològic- entre la veu i els dits.  

I per cert que en aquest CD, del 2004, el Miquel s’hi fa acompanyar al piano per un dels mestres moderns de la música d’aquest país, el tarragoní -i també compositor- Conrad Setó. Tot un luxe… que sí que ens mereixem.

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (i 5)

Sense categoria

A l’Est de Magnum 1945-1990 constitueix un document fotogràfic excepcional sobre quaranta-cinc anys de reportatge darrera del teló d’acer (o de ferro, com es diu a la portada del llibre catàleg). El va editar la Fundació Caixa de Catalunya la tardor de l’any olímpic del 1992 amb motiu d’una exposició homònima a La Pedrera. Suposo que no deu ser difícil de consultar -i qui sap si d’adquirir- a la pròpia Fundació. Per a qui l’interessi la història i la memòria dels països de l’Europa de l’Est en els anys de plom -jo, ara, n’acabo de completar l’ordenació dels propis records- les imatges que s’hi presenten, la majoria en blanc i negre, no tenen preu.

L’evolució del meu sogre, després de considerar-se un cristià pròxim a la línia del Concili Vaticà II, va portar-lo a abraçar una altra religió: la fe comunista. I no, precisament, la dels euros dels anys 70 i primers 80, sinó l’ortodòxia stalinista, així, sense embuts.

Com que ens apreciàvem molt i m’agradava, en la mesura del possible, tenir-lo content, el 1992 li vaig regalar el llibre catàleg de l’exposició A l’est de Magnum, que jo acabava de veure a La Pedrera i que, com a addicte a la història i al paper de les ideologies, m’havia interessat tant. Ell vivia no massa a prop de Barcelona i no estava molt bé de les cames: jo sabia, doncs, que amb aquell volum curull de bones i molt interessants fotografies ho encertava de ple.

En morir la tardor del 2001, la meva sogra em va oferir la possibilitat de quedar-me alguns dels seus diversos i nombrosos llibres que més m’interessessin. No vaig dubtar ni un moment en recuperar l’esmentat obsequi, tan singular com, per mi, valuós.

Els prestigiosos professionals vinculats a la reconeguda agència Magnum van donar vida, a partir del 1947, a un referent bàsic en el camp de la imatge com a primera agència mundial de fotògrafs independents. Estem parlant d’artistes com Robert Capa, Henri Cartier-Bresson o Sebastiao Salgado, per només dir el tres que a priori em sonaven més, però també són un luxe i, en conjunt, un fons documental únic, les mirades de tots els altres.  

Unes sensibilitats que van saber copsar admirablement els rostres, les actituds, els paisatges, les circumstàncies, els afanys, les pors, la repressió, la prepotència dels dirigents de les successives nomenklatures… En definitiva, l’ambient d’un temps, d’uns països -per dir-ho una mica a la raimoniana manera- que van frustar moltes esperances.

Potser tot plegat no era altra cosa, en el fons, que un gran engany, però a priori podia haver semblat diferent. Per si de cas, tot i que d’esquerres, no recordo haver-me considerat mai marxista, perquè el socialisme d’autogestió que, a més del patriotisme, vindicàvem els del Front Nacional de Catalunya als anys 70 era, diguem-ho així, una mica més llibertari.

I és que sempre vaig creure que en el marxisme -tot i que les seves anàlisis poguessin tenir interès- hi havia un determinisme econòmic massa encarcarat. No seré molt original si dic que el temps m’ha donat la raó: no a mi, sinó sobretot a la història, que ara malda per cercar nous camins de progrés tot intentant esquivar les urpades de la dreta de sempre.  

A l’Est de Magnum no es va trobar una alternativa prou vàlida al capitalisme, si és que hi era i hi havia la voluntat real d’establir-la. I, sobretot, va haver-hi molta rigidesa -sovint criminal- i ben poques dosis d’humanitat. I, quan aquesta sorgia -Hongria, l’antiga Txecoslovàquia, qui sap si a la Polònia d’un cert temps…-, als culpables els tallaven el coll o els condemnaven a l’ostracisme.

Una de les formulacions que em deixaven més perplex d’aquell comunisme fossilitzat -que no cal posar necessàriament ben bé al mateix sac dels comunistes catalans i occidentals que, poc o molt, hem conegut- és la idea, suposo que d’arrel marxista, de l’home nou. O sigui, l’home -i la dona també, espero- alliberat de tot condicionament, de tota opressió, de tota servitud. Com a ideal de paradís, no estava gens malament, però ja sabem que els resultats van ser més aviat catastròfics: que els ho preguntin, i ens ho preguntin, pels romanesos, els kosovars i persones d’altres nacionalitats que potser no ens causen, a priori, tanta prevenció -tot i que la noia que em ven les patates cada dissabte al Mercat del Ninot sigui una romanesa ben eixerida que parla perfectament el català i es veu que estudia biologia a la Universitat de Barcelona. 

En fi, la profanació de la tomba de l’hongarès Janos Kadar m’ha fet anar a buscar unes quantes rampoines al bagul dels records. De vegades penso que, tot intentant ser un home del segle XXI, em sento molt vinculat al XX. Vaig néixer el 1955, o sigui que, gairebé, meitat i meitat. Per això, la meva educació sentimental feia anys que estava adquirida dins una centúria -suposo que com totes- força bèstia i, en tot cas, ben contradictòria.

Si almenys el futur es veiés més clar… 

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (4)

Sense categoria

L’any 1974 vaig visitar aquell estat més aviat gran que aleshores se’n deia Iugoslàvia i que comandava un antic partisà, el mariscal Josip Broz, més conegut per Tito. Aquest tenia un paper internacional rellevant en el Moviment de Països no Aliniats, i el socialisme titista gaudia del prestigi d’haver-se sabut desfer paulatinament de la tutela de Moscou. El seu model autogestionari encandilava més de dos i de quatre progres d’Occident. Doncs bé, qui anava a dir que el puzzle iugoslau, els anys 90, es desfaria com un bolado! La guerra dels Balcans, veritablement terrible, fou un despertar definitiu, i també molt bèstia, del somni…  

L’estiu del 1974, amb un amic, havíem decidit anar a Grècia, però el règim dels coronels estava agònic i fer turisme pel país hel·lènic resultava una mica arriscat. Total, que ens vam decidir pel que aleshores se’n deia Iugoslàvia, i ja ens tens amb l’Interrail -l’opció barata per veure el màxim de països europeus en un sol mes, i continua tenint èxit-, motxilla i manta.

Abans d’entrar al país del Balcans vam anar a parar a la ciutat italiana i adriàtica de Trieste, la petita pàtria del tan reconegut escriptor Claudio Magris. Em plau recordar-ho perquè crec que és l’única vegada que, anant de viatge, he dormit al ras. I és que vam arribar a Trieste cap a la mitjanit, estàvem cansats, la motxilla pesava un ou i ni teníem cap hotel reservat ni sabíem on parava l’alberg de joventut. Total, que les nits d’agost són prou càlides i ens vam posar a dormir a un banc de pedra tot alternant-nos cada dues hores, i aixi, mentre un procurava descansar, l’altre feia guàrdia.

Endinsant-nos ja per l’actual Eslovènia, recordo que en una estació -qui sap si era la capital, Ljubljana- vam veure una gernació corrent i assaltant literalment el tren en el punt on s’havia estacionat. L’escena, de tan caòtica, esdevenia prou demostrativa de com era la realitat més enllà del Teló d’Acer, un món relativament civilitzat però que, en tot cas, no era el nostre (ni que aquí encara no haguéssim sortit del franquisme).

Pel que fa a Zagreb -la primera ciutat important que vam visitar, sense saber gens que després esdevindria la capital de Cròacia-, no va haver-hi gran cosa que ens impressionés. Potser com a curiositat -i ja que no sabíem l’idioma del país, i el nostre anglès era molt macarrònic-, cal dir que la nit de l’arribada, a l’hora de sopar, vam agafar la carta i vam triar-ne tres plats cadascú absolutament a l’atzar. Alguna menja de les que ens van portar era comestible; altres, més aviat vomitives, però és obvi que no teníem cap dret a queixar-nos, ni hagués servit de res…

Tot anant en direcció a Belgrad, se’ns va acudir preguntar a un grup d’obrers -als països de l’Est, si més no abans, gairebé tothom semblava obrer o camperol- que què passava amb la gent que no estava d’acord amb Tito. Ens van venir a dir: "Senzillament, aquesta gent està boja". En fi, és difícil deduir res a partir d’una única i més aviat elemental conversa, però també resulta evident que, quan t’arriben a dir això, no et queden moltes ganes de prosseguir amb l’intercanvi d’impressions…

De Belgrad, l’aleshores capital federal iugoslava i més tard de la Sèrbia del monstre Slobodan Milosevic, us parlaré sobretot de l’esplèndida vista de la confluència dels rius Sava i Danubi que s’obté des de l’antiga fortalesa del Kalemegdan. També em van impressionar alguns parcs urbans que eren, literalment, boscos ben preservats, suposo que com a conseqüència de la propietat col·lectiva sobre el sòl. Confio que, enmig de tants efectes que han estat negatius, aquest exemple de sostenibilitat, poc o molt, continuï.

I, per cert, que a l’alberg de joventut vam trobar-hi un cambrer el nom del qual sonava, poc o molt, com bitxo. De manera que, de tant en tant, cridar-lo ens divertia molt. "Vine cap aquí, Bitxo". I el nostre bitxo particular va resultar bon noi i molt atent. Així sí, que dóna gust…  

I què podem dir de Sarajevo, després la capital de Bòsnia i Hercegovina? Ciutat veritablement singular, aparentment tan civilitzada sota l’exotisme d’un paisatge urbà ple de mesquites. Quanta barbàrie vindria després, i que poc ens ho podíem imaginar aleshores… Ciutat assetjada, gent atemorida, població màrtir! A mitjans 70, res de tot això es podia preveure, potser també perquè aleshores, si més no el meu amic i jo, sabíem molt poca història.

I, per cert, algú té idea on paren els criminals Radovan Karadzic i el general Ratko Mladic? Perquè tots els que ho saben -i segur que en són molts- no fan res per lliurar-los al Tribunal Penal Internacional. És clar que, amb Milosevic, els actuals dirigents serbis no van tenir més remei…

La sortida de l’ex-Iugoslàvia en direcció a la veïna Àustria va ser veritablement apoteòsica. El tren era nocturn, però es pot dir que no vam aclucar l’ull en tota la nit. Una munió de gent cantant, menjant, bevent, dormitant, amb els peus calçats amb sandàlies o només amb mitjons sobre els seients, i plens de paquets, farcells… Una veritable perla col·lectiva, vaja!

Acabarem de reflexionar una mica sobre tot plegat en el pròxim i darrer capítol d’aquesta minisèrie sobre els meus records dels antics -perquè ara potser ja van sent nous, i prou que els hi costa- països de l’Est.   

 

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (3)

Sense categoria

La Varsòvia del general Wojciech Jaruzelski -tot i l’esperança que aleshores representava Solidarnosc- era, quan la vam visitar amb la MP l’any 1988 com a primera escala d’un viatge a la Xina, una ciutat trista. No sé si ara ha canviat tant, però de Polònia, si més no políticament, no n’arriben bons vents. En qualsevol cas, també a Varsòvia vam tenir-hi algunes vivències poc o molt xocants. 

Varsòvia, com probablement sabreu, és una de les capitals europees que més van patir la barbàrie nazi. La ciutat, doncs, va haver de ser reconstruïda a partir d’un model urbanístic i constructiu soviètic que resulta, com a mínim, gris. Hi ha un centre històric que, ja en aquells anys, estava força refet i preservat. Això sí, el verd em va semblar que era abundós, ja que els països del socialisme real algun avantatge, reconeguem-ho, havien de tenir…

Ens allotjàvem, precisament, al cèntric Hotel Polonia, un edifici històric l’adequació interior del qual -incloses, òbviament, les habitacions- era més aviat justeta. Davant nostre hi teníem un edifici una mica mastodòntic, per no dir emblemàtic: el Palau de la Cultura i de la Ciència, exemple típic del que alguns en diuen arquitectura pastissera. Una construcció típicament stalinista que el monstre ferotge i gran artífex del comunisme internacional, el camarada Iossif Vissariónovitx, va fer construir especialment per als polonesos com a desgreuge per les moltes putades que els havia fet. Bravo…   

Passejant per la ciutat, recordo que vam veure una tenda d’aparells televisius. Televizory, crec que en diuen en correcte polaco. I jo que li deia a la meva dona: "Tu, on veus els televisors?". Clissant, clissant, finalment en vam veure un no massa lluny d’un ben buit aparador. En fi, societat de consum, que diria Raimon. No, si l’excés de consum ja reconec que enfarfega, però entre poc i massa…

El que més em va agradar és un parc ben bell on hi havia, a més de roses roges, una gran estàtua de Chopin, el músic polonès i absolutament universal, també per les seves aventures mallorquines amb la George Sand. En canvi, els guàrdies hieràtics de la Tomba al Soldat Desconegut i la visita, en el moment que hi érem, d’una presumpta delegació cubana… doncs això, tan plena de solidaritat internacionalista -i també de rigidesa ritual- com vulgueu.

Però el més impactant de la visita a Varsòvia va ser quan ens havíem aplegat de nou amb el grup del viatge i ens van portar a un parc que era emplaçat en una de les zones on hi havia hagut el tràgicament famós gueto. La guia que ens ho explicava en castellà era una senyora gran del país que, de menuda, havia viscut -i sobreviscut- els tràgics fets que Roman Polansky explica tan bé a El pianista.

"Mirin -ens deia-,  jo vull demanar-los perdó si algú de vostès és alemany o es troba vinculat a Alemanya. Però no puc fer distincions: per mi, tots els alemanys són dolents. Ja sé que, en molts casos, puc ser injusta, però ho sento així, perquè tot el que vam viure a Varsòvia i a Polònia durant la Segona Guerra Mundial va ser massa terrible. Les persones que encara podem explicar-ho ho portem tatuat a la pell, fixat a la mirada, gravat al pensament".

Què es pot afegir, davant de paraules tan sentides i doloroses com aquestes? Només la ràbia, la reflexió i el silenci. El segle XX té períodes molt negres però també va saber desvetllar grans horitzons, entre els quals, malgrat tot, l’europeu. I en el segle XXI, tal com van moltes coses fins ara, que Déu ens agafi confessats!   

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (2)

Sense categoria

La Bucarest de Nicolae Ceaucescu és una altra de les capitals de l’antic bloc de l’Est que he tingut la sort -no sé si immensa, per ser-vos franc- de visitar. No puc recomanar-vos, en principi, que la prioritzeu a l’hora de pensar en algun viatge, ni ara que el conducator i antic amic de Santiago Carrillo, sortosament, ja no hi és. I reitero això darrer tot i ser conscient que la seva mort no va ser gens presentable en una Romania que encara ha de demostrar que, com a país europeu, ho és realment. 

Estiu del 1986. Amb la MP -encara no érem casats- tornàvem d’un molt interessant viatge a Turquia quan la majorista va plantejar la possibilitat que visitéssim Bucarest, la capital de Romania, durant unes poques hores. Pel que sembla, la que aleshores era la meva nòvia -per seguir una terminologia que els mots companya/company han desplaçat una mica- ja hi havia estat i no en tenia, precisament, molt bon record.

Però ara disposàvem d’una possibilitat que no costava molt d’aprofitar. Ep!, si la policia romanesa de l’època -a la més repressiva crec que li deien la Securitate, però no sé si els guàrdies de l’aeroport formaven part exactament d’aquest més aviat lúgubre cos- no posava massa pegues a la, per a nosaltres, positiva pretensió.

Que les hi posava, de bon principi, i ja tenim el nostre grup de viatge organitzat posant-nos tranquils al vetust aeroport enmig de polis amb la metralleta calada. Però el més impressionant eren els xassís dels camions de circulaven per la pista, talment la imatge de la postguerra espanyola, tot i que ja sabeu que el bloc soviètic -en fabricació, disseny i molts altres aspectes- donava pel que donava, que no va ser molt. Finalment, va quedar clar que érem un grup de turistes poc o molt inofensius i ens van donar un permís de visita a Bucuresti -per dir-ho en correcte romanès- d’unes tres hores, aproximadament.

El que més em va agradar d’una capital més aviat trista i força paralitzada en el temps va ser, precisament, el que era previ al comunisme. Us parlo de l’assistència a una celebració ortodoxa en una església ad hoc que es desenvolupava, aparentment, sense restriccions. No sóc religiós -això sí, m’interessa la qüestió des del punt de vista cultural-, però he d’admetre que tanta espelmeta i la imatgeria de to bizantí que és característica d’aquests espais confortava. Et posava a l’escalf de la fredor ambiental dominant.

Però ens va tornar a agafar la depre en fer cap, com a última visita bucarestiana, al que podríem anomenar el corte inglés del lloc -qualsevol semblança, tot i així, seria pura coincidència. Quines vitrines més ronyoses i poc assortides! Quantes capses de cartró amb presumptes articles a dins posades per terra de qualsevol manera! I quin aire de desídia que tenien, en general, els empleats!

En fi, ja se sap: si vosaltres necessiteu, posem per cas, unes sabates, la cosa pot ser molt senzilla -i faig caricatura, d’acord, però no tanta. "Miri, senyor, senyora, del número que vostè calça només tenim tres parells de models. Pot triar entre el color marró, el beig o el negre". Sortiríeu calçats dels magatzems, evidentment, i hauríeu satisfet així la necessitat -poc o molt bàsica, en la vida urbana- de no haver d’anar descalços o únicament amb mitjons. 

En tot cas, així els va acabar anant rere del mític i tràgic teló d’acer. I així van acabar el 1989, d’una manera entre tronada i tràgica, el conducator Ceaucescu i la seva dona, la pèrfida Elena. I consti que no he combregat mai amb alguns aspectes bàsics de l’esperit del capitalisme, però els socialdemòcrates som gent adaptable i sabem obrar segons el principi de realitat.  

Llegeixo ara en un web que el centre de Bucarest té un cert encant, malgrat les cases mal conservades. I que hi ha, a l’entorn de la ciutat, sectors immensos plens d’avingudes verdes, xalets monumentals i parcs, molts parcs. Ho celebro, però comprendreu que tot això, en només tres hores, no vaig ser massa capaç de veure-ho, si és que ja hi era tant. Tampoc no sé si hi era l’immens -i inútil- Palau del Poble que el dictador va fer construir a marxes forçades, inspirat en el fabulós model nordcoreà…

Només us explico alguns aspectes que, poc o molt, en van impactar de la capital romanesa. D’una ciutat per mi força prescindible però que, curiós de mena com sóc, m’agrada, malgrat tot, haver trepitjat.     

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (1)

Sense categoria

La recent profanació de la tomba de Janos Kadar (1912-1989), el darrer i pragmàtic dictador comunista hongarès, m’ha fet recordar la trobada casual amb el seu enterrament en la visita que vam fer a Budapest l’últim dels anys que acabo d’esmentar. D’aquesta manera, se’m desvetllen també altres i significatius records del meu poc coneixement directe dels països de l’Europa de l’Est. Amb la culminació, extraordinària, d’un volum d’imatges fotogràfiques tan valuós com A l’Est de Magnum 1945-1990.  

Amb el relatiu retard amb què llegeixo habitualment un setmanari que trobo sempre estimulant -i deixo ara de banda que en sóc col·laborador esporàdic-, descobreixo al número 1.196 d’El Temps [www.eltemps.cat], de 15 de maig, un article, Profanació i revenja, que té la virtut de fer-me obrir la capsa dels records.

El text del periodista Llibert Ferri, reconegut expert dels països de l’Est europeu i de la seva transició al capitalisme, comença així: "La profanació, ara fa uns dies, a Budapest de la tomba de Janos Kadar -en van robar el crani i les cendres de la dona- ha tornat a remoure el passat d’una societat amb ferides històriques no pas cicatritzades del tot.

"Per a molts hongaresos, Kadar continua essent un criminal que va trair la revolta antisoviètica de 1956. Però per a uns altres fou un patriota pragmàtic que va aconseguir la normalització d’Hongria. I ho aconseguí calmant Moscou i intercanviant llibertat per una prosperitat econòmica que, en caure el comunisme, ha facilitat la transició al capitalisme i a la democràcia".

El 1989, amb la meva dona i un amic que diríem que ja no ho és, vam visitar Budapest com una ampliació indispensable i molt convenient -i encara hi afegiríem el conegut llac Balaton, el més gran de l’Europa central- d’un magnífic viatge a Àustria. I vam topar-nos sense voler -en el sentit que fins aleshores no teníem notícies de la mort- amb l’enterrament de qui una majoria d’hongaresos considera, malgrat tot, el millor polític magiar del segle XX, el pragmàtic Kadar.

Recordo la llarga cua -sempre acostumen a ser llargues, en aquests casos- de ciutadans i ciutadanes, molts d’una certa edat, que volien donar l’últim adéu a l’home que, amb una certa mà esquerra, els va permetre progressar relativament sense asfixiar-los del tot. I va impedir, amb el seu possibilisme -mancat, és clar, de l’idealisme valuós però qui sap si un pèl il·lús d’un Dubtxek a l’antiga Txecoslovàquia- que l’ós soviètic de l’era Brejnev esclafés, com Khruixtxov abans i després el propi Brejnev a Praga, el petit país centreuropeu que creua el Danubi.

I també conservo de Budapest -una ciutat molt interessant, creieu-me, i que encara em fa esperar l’esclat que algun dia em significarà Praga amb més avidesa- un altre record diguem-ne domèstic ben revelador. No teníem cap reserva d’hotel, i la tarda que hi vam arribar en cotxe no en trobàvem fàcilment i ens sentíem una mica perduts. Tanmateix, a prop d’una estació de tren vam veure uns individus que anaven una mica "a la caça del turista", i en principi no pas amb cap mala intenció. Un d’ells, gràcies a l’anglès més aviat macarrònic amb què ens esforçàvem per a fer-nos entendre, va venir a dir-nos: "Necessiten un lloc per a dormir? Facin el favor de seguir-me"

El nostre benefactor tenia el cotxe aparcat en l’entorn de l’estació i el vam seguir fins que ens va dur a una casa de planta baixa situada en un barri que no tenia mal aspecte del tot. Ens vam posar d’acord de seguida, quin remei!: de particular a particular, vam llogar-li una cambra per dues nits i a un bon preu. Tot anava bé fins que, al matí següent, quan érem a punt d’anar-nos a visitar la ciutat, truquen a la porta.

Es tractava d’uns operaris que venien a fer algunes reformes a la casa i, és clar, necessitaven que els hi deixéssim les claus -el propietari no venia amb ells. No podíem perdre temps i els hi vam dir que aquell dia no podia ser, que en busquessin un altre. Òbviament, tampoc no podíem exposar-nos de cap manera a restar sense claus. Ens vam plantar, ells es van posar a discutir la jugada i, després de remugar una mica, van marxar per on havien vingut.

"Mala sort, nois", vaig pensar. En un país força burocratitzat com encara devia ser l’Hongria d’aquell temps, disposar dels operaris adients per a un dia determinat no devia ser tan fàcil. Però nosaltres no en teníem cap culpa -també els hongaresos es beneficiaven dels nostres diners- i la situació era una mica confusa. Per sort, tot va acabar bé, i la visita a Buda i a Pest -la part de la ciutat més gran, moderna i plana- va ser estimulant, però massa breu. El calendari del nostre viatge -ja anàvem de retorn- no donava per a més.