A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PUIG d’educació, de pedagogia, de civilitat

Sense categoria
L’Escola Cooperativa El Puig, d’Esparreguera, conforma un model educatiu català i avançat. El seu prestigi pedagògic es basa en una trajectòria de més de 40 anys de treball amb els nois i noies mitjançant un projecte sòlid i un dia a dia ple de reptes, d’il·lusions i d’afanys.

Cada festa literària de Sant Jordi, el centre edita un volum que correspon a un treball escolar temàtic. Aquesta vegada, el tema -menjívol d’allò més- era Entre la terra i la taula. Per la llibresca Diada vaig conèixer classe per classe -a més dels espais comuns- la molt reeixida realització in situ, i uns dies després rebia l’obra a casa. Com per sucar-hi pa… 

La vila d’Esparreguera, ben a prop de Montserrat, és famosa per les representacions centenàries de la seva Passió. I, en l’àmbit pedagògic, també té prestigi gràcies a l’Escola Cooperativa El Puig [http://www.escolaelpuig.cat/l180escola/], fundada per un grup de pares i mares l’any 1970.

Jo -que no estic gens vinculat al sector- en tenia bones referències, i a més, amb un dels mestres, el Patrici, m’hi uneix una bona relació i un llunyà parentiu. Va ser molt amable de convidar-me, la passada Diada de Sant Jordi, a la festa literària -i també convivencial- que l’escola hi organitza cada any. En el seu marc, s’hi mostren els resultats d’un projecte comú als diferents cicles educatius -des dels 2 anys fins als 16- i se n’edita el llibre que contribueix a fer-ne història.

Un volum de gran format i de compaginació atractiva, que es publica ja fa anys i que inicialment havia estat una revista. Constitueix un compendi dels diversos treballs realitzats a l’entorn del tema escollit, i s’acompanya d’un CD on hi són tots. 

El referent d’aquest Sant Jordi ha estat Entre la terra i la taula. Tot passant pels espais de l’escola i fullejant el volum, se’t fa la boca aigua -i mai tan ben dit. Del ben treballat que està tot, curull de menges i de composició dels aliments, d’informació complementària, de receptes… I no deixa de ressenyar-s’hi la xerrada de Carme Ruscalleda, la qual, en el desenvolupament del projecte, també va passar per El Puig. 

Es tracta, en conjunt, d’una passejada a l’entorn del que comporta amb tota la força la paraula menjar: cuinar, menjar bé, menjar bo, compartir la taula amb qui més estimem…”, tal com diu Montserrat Fusalba, la directora del centre, en la carta de presentació que acompanyava la tramesa del llibre.

Tot plegat, amb l’objectiu i el repte d’educar el paladar i el gust, d’ensenyar el valor que té l’alimentació en un món com el que vivim. I de valorar com s’escau -i m’agrada que avui se n’hagi fet una moda positiva- els productes de proximitat i la seva vinculació a la terra…

De manera que cal felicitar com pertoca aquest puig -que vol dir cim, en definitiva- d’educació i de pedagogia que conforma l’escola situada al nord del Baix Llobregat. Puig de civilitat, en poques paraules, que és el que, a la llarga, compta. Felicitar mestres, alumnes, pares i mares, col·laboradors… Quan tantes coses, avui dia, no es veuen clares, quan hi ha tanta incertesa -aquí i arreu-, cal valorar encara més la feina ben feta, el treball persistent, el projecte sostingut.

No caus del nostre hidroavió, XESCA ENSENYAT

Sense categoria
Aquest cap de setmana passat he tingut l’honor, que no és poca cosa, de participar en les I Jornades Blocs de Literatura, organitzades a la Fundació ACA de la població mallorquina de Búger. Ja sabreu que han constituït un homenatge a l’enyorada escriptora i blocaire del port de Pollença Xesca Ensenyat, desapareguda físicament l’any 2009 però viva del tot entre nosaltres, també gràcies a l’impuls d’aquests dies.

Les Jornades han estat igualment, amb la valuosa implicació de Vilaweb, un punt de trobada presencial de blocaires que demostra que això dels Països Catalans, a més de creure-s’ho, el que cal és practicar-ho. A la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el bloc L’hidroavió Apagafocs, si hi ha alguna fórmula màgica seria aquesta: treballar, viure i perviure.   

La perfecta organització, singularment a càrrec de les formidables Maria Victòria Secall i Roser Giner. L’acollida cordial i generosa del president de la Fundació ACA, el músic contemporani i gurú tel·lúric mallorquí Antoni Caimari. La bellesa del lloc, obert al pla de Mallorca, a la badia de Pollença, a la serra de Tramuntana.

La grata descoberta de Búger, un poble que m’havien dit que era més aviat poca cosa, i mira, no m’ho sembla. I una sorpresa -relativa- també excel·lent: el fet de retrobar l’amic -i excel·lent periodista- Pere Bonnínxueta mallorquí que, entre s’illa i el Principat, exerceix lúcidament com a tal.      

La implicació activa de Vilaweb -garantia d’eficàcia- amb Vicent Partal i Assumpció Maresma presents a Búger. La qualitat de les reflexions sobre “Blocs i literatura” de Biel Mesquida, de Carme-Laura Gil, de Ricard Garcia, de Benjamí Villoslada, de Sebastià Perelló, del propi Vicent. Entre lletres i bits, l’interès de les seves aportacions va ser molt alt.

La calidesa de les intervencions dels “Lectors i amics blocaires de Xesca Ensenyat”: Josep Blesa -valencià de València-, Maria Folch -valenciana de Roma-, David Figueres -ferraterià-, Enric Marco -astrofísic-, Belén Murillo -madrilenya còmplice-, Josep Selva -cafeter-, Joan-Carles Ortega -rizomàtic. I la pròpia Roser Giner, tan intrèpida, i jo mateix…

L’oportunitat de la presentació d’Una altra vida, edició pòstuma d’una novel·la de na Xesca, a càrrec del seu fill, l’entusiasta i també novel·lista Marc Cerdó. L’entranyable implicació del marit i de la filla de l’autora. La bellesa del recital poètic, coordinat per la cordialitat i el bon fer de la Maria Victòria Secall. L’atractiu de l’audició musical del singular Antoni Caimari. La passejada, pel bonic moll de Pollença, als llocs de la narrativa de XE.

I el fabulós Arròs brut amb què ens van delectar en Caimari i els seus ajudants a l’Aula de Gastronomia Mallorquina de la Fundació ACA. I les anades i vingudes -sopar inclòs- a la plaça de Búger. I el sopar de Sa Pobla. I la Mallorca del mes de maig, esplèndida. I els moments de tertúlia espontània, impagables. I la convivència -dins i fora de les cel·les que s’havien habilitat- amb persones, per damunt de tot, d’una gran categoria humana…

Si a més fèiem pràctica activa -ara que fa mig segle de la publicació del Nosaltres, els valencians fusterià- d’aquesta xarxa contínua i vital que n’hem convingut a dir Països Catalans, ja era l’hòstia! Però no únicament és qüestió de noms, sinó de voluntat col·lectiva. La literatura, els blocs i altres noves eines també hi contribueixen a bastament. I ho faran, com va quedar ben clar.

I si, encara, mantenim i fem perviure referents de la vàlua, la qualitat i el prestigi de na Xesca Ensenyat, això ja no hi haurà qui ho pari! Ni a Mallorca, ni enlloc…

 
 

JAMES TAYLOR, rei del Palau (de la Música)

Sense categoria
Un dels millors cantautors nord-americans, James Taylor, ha demostrat novament que el Palau de la Música Catalana és molt més que l’anècdota d’un tal Millet, ni que aquesta -judici pendent a banda- sigui patètica. I és que amb figures d’un nivell com la del de Boston -i les de la música clàssica i d’altres gèneres-, el Palau serà sempre el Palau…

En el marc del Festival del Mil·leni, l’entrada de divendres passat em va costar -ai!- una mica careta, però la perspectiva del concert i la vàlua del seu artífex bé que s’ho valien. James Taylor: un luxe com a autor i intèrpret, un referent d’elegància, un exponent de la qualitat que sempre hem de procurar obtenir com a compensació, poc o molt raonable, a la duresa d’un món que torna a no ser ben bé com voldríem.

Amb l’Alfons i la Montse vam gaudir plegats d’una nit intensa, plena de bones vibracions. James Vernon Taylor -ciutadà de la collita del 1948- conserva no solament la seva reconeguda solvència com a autor i intèrpret, sinó un afany comunicatiu innegable i les maneres elegants d’un gentleman, ni que vinguin de l’altra banda de l’Atlàntic…

A voltes pot semblar un pèl monòton, però en conjunt convenç per la força de molts dels temes i per les ganes que hi posa Taylor, amb la seva veu tan ben timbrada, amb el seu estil alhora càlid i calmat. Quan el president Obama va lliurar, el 2011, la Medalla Nacional de les Arts a aquest singer-songwriter que ha venut des del 1968 més de 50 milions de discos, guardonava, sobretot, el talent tranquil. 

L’èxit li va somriure aviat: va ser el primer artista fitxat per Apple, la discogràfica dels Beatles. Tot i que ja us havia parlat d’ell en una altra ocasió [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/76345], confesso que no l’he seguit tant com caldria perquè habitualment no ho faig amb molts creatius de tradició anglosaxona.

Però hi ha d’haver excepcions, i la de James Taylor, òbviament, n’és una. El meu germà Alfons, gran admirador seu, em va fer veure que no podia deixar perdre l’oportunitat d’escoltar-lo en viu, i ho va encertar de ple. L’Àngela, que em va venir a saludar durant el concert, també estava exultant.

Us adjunto un dels temes de JT més coneguts, Fire & Rain
[http://youtu.be/-T35WXFOmwI]. Un públic molt ben predisposat i entusiasta va aplaudir-lo amb força al Palau, com ho feia amb tantes altres cançons, les últimes de les quals interpretades en companyia de la seva actual esposa, Kim Smedvig, que li feia de corista. 

Suposo que, com a bon americà, el de Boston no deu ser gaire monàrquic, però la nit de divendres es va erigir en rei del Palau… sense necessitat de caçar elefants.