A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MAIG DEL 68: jo no hi era… però hi sóc

Sense categoria

No, no vaig ser a París aquell increïble mes de maig. Tan sols tenia tretze anys i, us ho confesso: ni me’n vaig enterar, d’aquella revolta urbana i generacional. De manera que, si algun temps després, es va posar de moda dir que hi era tothom, a mi no m’hi van veure, ni se m’hi esperava. Però l’herència del Maig del 68 ha estat, i és, important. Per exemple, ¿creieu que, sense el seu impuls, Nicolas Sarkozy s’hagués pogut divorciar de la Cecile i casar-se amb Carla Bruni en un tres i no res?
Volien abatre el capitalisme i van representar -si més no a Europa- l’adveniment d’un capitalisme potser més capaç de conviure amb la diversitat, però no per això menys potent en la mesura que ha generat una globalització nova i, segurament, definitiva.

Com que es volien realistes, demanaven l’impossible. I, en canvi, el primer que van aconseguir al cap d’uns anys és un objectiu que ja s’albirava com perfectament possible: enderrocar el comunisme, els diversos murs del qual han anat caient, fets cascots successius.

Volien influir en la moral i els costums i aquest és, probablement, el llegat més perdurable d’aquella generació. La seva cara més coneguda, el després eurodiputat verd Daniel Cohn-Bendit, demana ara, curiosament -i jo crec que contradictòriament- que oblidem aquell Maig…

Però no crec que molta gent li faci cas al mític -la història li va assignar definitivament aquest paper- Dani el Roig. Gràcies al Maig, ¿quants nois i noies d’edats compreses entre la vintena i la quarentena conviuen avui sense casar-se, per exemple? Les mentalitats, des d’aleshores, són ben bé unes altres, i això abasta molt aspectes de la vida, no cal dir que els ideals verds inclosos.

El record d’aquells dies de revolta adolescent i juvenil -vinculada a la d’altres processos de canvi d’abast mundial en aquella època- no s’esvaïrà amb facilitat. És un referent ara que fa quaranta anys i crec que continuarà sent-ho. Per això dic que jo no no hi era… però hi sóc. Perquè la llibertat que volien aquells joves també la vull, acompanyada de drets -accepto, si s’escau, els deures- de tota mena.

És clar que el temps ha demostrat que sota les llambordes no hi havia la platja, però continuem estan delerosos -i deleroses- de trobar el mar… Cadascú la seva platja interior, en primer lloc. 

Cabòries MADRILENYES… des de la inevitable relació AMOR-ODI

Sense categoria

Ni la feina, ni la vocació, ni l’atzar m’havien portat a Madrid els darrers temps. I això que, entre altres records juvenils -inclòs, fins i tot, un dels episodis de la meva vida sentimental-, hi havia viscut gairebé un any mentre vaig fer una mili que, fa tres dècades, era obligatòria. Ja era hora, doncs, de tornar a la Villa y Corte per tal d’admirar tot el que la capital espanyola té d’admirable -que és molt- i de deplorar que una part poc o molt òbvia dels seus encants -incloses les Torres Kio- es basi en un espoli tan clar com poc dissimulat.   
La meva dona coneixia la ciutat molt relativament, i, per a les filles, l’estada madrilenya constituïa una experiència inèdita. De manera que aquest pont de l’u de maig era l’oportunitat perfecta. Amb l’AVE a l’anada -trepidant i plaent- i, per a tornar, una companyia aèria que -no cal fer propaganda gratuïta-, us diré que acaba en -ing.

No es tracta ara d’indicar cap itinerari turístic, que molts de vosaltres potser ja sabeu o esteu fàcilment, si us ve de gust, en disposició de tastar. Deixeu-me dir, en tot cas, que paga molt la pena de conèixer la nova i qualitativa aportació catalana a les glòries madrilenyes: la seu de CaixaForum, inaugurada fa ben poc a tocar del Museo del Prado. I no només pel seu impactant jardí vertical…

Del que es tracta és d’intentar treure alguna mena de conclusió mitjanament raonable de les moltes coses interessants que hem pogut veure en tants pocs dies. I el primer que a un -català i, a sobre, nacionalista- se li fa evident és que amb aquesta ciutat no tens altre remei que establir-hi una relació intensa, sí, però tan plena d’amor com d’odi alhora…    

I és que Madrid té una monumentalitat notòria, una ambientalitat destacada -amb força arbres i jardins per metre quadrat-, una vocació imperial vinguda a menys però no menys explícita. Amb els uns o amb els altres, la capital d’Espanya, quan cau, sempre ho fa dreta. I si véns, com era el nostre cas, del país de la sequera, t’adones que la ciutat és prou verda, o que les fonts i brolladors públics ragen sense cap trava, per exemple. O que la immigració queda més aviat circumscrita a l’àmbit llatinoamericà. O que la neteja -dispenseu la rima fàcil- fa enveja… sobretot si esteu acostumats a la brutícia i les olors de BCN. 

D’acord, Madrid no és París, ni Roma, ni Londres… ni potser Viena ni -aquestes encara no les he vist- Berlín o Praga. Però és una ciutat europea de primer ordre, per mèrits propis… però també amb el concurs d’obligats contribuents foranis. Que cal fer del Teatro Real una gran sala d’òpera i ballet? Doncs s’habilita un gran pressupost… i llestos. Que cal transformar un antic hospital en un modern i potent -el Reina Sofía- museu d’art contemporani? Doncs més morterada pública… y eso está hecho.

Que cal dotar la capital del Reino de més estacions de metro, autovies i altres infraestructures (de què em sona, aquest mot…) adients? Doncs ja xuclarem els calers de diversos llocs, Catalunya, no cal dir, entre ells. Que cal rehabilitar les façanes de palaus, palauets i altres edificis públics i privats? De paganos n’hi haurà molts…

Cada ciutat i cada país, és clar, const¡tueixen el producte de la seva història i del poder que hagin estat capaces d’acumular o retenir durant segles. Barcelona i Catalunya, per exemple, amb tots els seus actius, només han tingut una història realment potent durant la baixa Edat Mitjana. Madrid, en canvi… Madrid disposa avui d’un parc tan esplèndid com el del Retiro perquè aquest magnífic espai, quan tocava, va ser dissenyat expressament com a gran jardí reial. Barcelona, en canvi… Suposo que sabeu quin és l’origen del parc de la Ciutadella, per exemple: doncs una ominosa construcció militar per a bastir la qual fou necessari carregar-se, en el seu moment, mig barri de la Ribera…

Madrid celebrava aquests dies el segon centenari dels fets del 2 de Mayo, actualment, d’altra banda, Día de la Comunidad a major glòria de doña Espe, sí, la lideresa Aguirre. Però, molt més que la figura i el futur polític que pugui tenir la presidenta, em va interessar una història que no coneixia gens, la de Manuela Malasaña. Precisament, vam anar a sopar una de les nits del pont al popular barri que du el seu cognom -i que és, per a entendre’ns, com una mena de Gràcia-, i em va colpir el fet que la jove costurera que el 1808 tenia quinze anys fos acusada de rebel·lia… només pel fet de trobar-se-li unes tisores, obviant la suposada justícia el petit detall que Manuela s’hagués resistit a què els soldats napoleònics la intentessin violar.  

Valoro com cal, doncs, els símbols dels altres, de la mateixa manera que m’agrada que els altres valorin els meus. Com ara m’agradaria, no cal dir, que el Tribunal Constitucional no retallés l’Estatut… però les presumptes noves rebaixes ja es comencen a plantejar en públic. Veurem com acaba la cosa, però sembla clar que amb autogoverns realment potents -des del punt de vista polític i financer- Madrid, com a joia de la corona d’Espanya, no hauria esdevingut el que ha estat i, sobretot, el que és avui.

I si en voleu una prova contundent, anem a Barajas, per exemple. Gràcies a la companyia aèria el nom de la qual acaba en -ing, vam poder conèixer en família la increïble nova terminal aèria de l’aeroport madrileny, la T-4. Aquí sí que ja caus de cul… Per dimensions,  per inversió, per disseny -de gran qualitat, cal dir-ho- i per la fàcil i malaurada comparació amb l’aeroport del Prat.

Com que a Madrid tot és a lo grande, la T-4 no podia ser menys… I nosaltres, pobrets mediterranis, entretinguts fins fa quatre dies en determinar si l’aigua que l’àrea barcelonina havia de venir de l’Ebre, del Segre… o del Roine!

Però cap problema: des de Madrid també ens ho han determinat. A compte de l’Estatut, naturalment…     

Cridar “Visca el TIBET LLIURE!” des de Barcelona

Sense categoria

Érem poques i pocs, divendres passat al vespre. Quatre-cents, com a molt. La manifestació barcelonina pels drets del poble tibetà va ser, sobretot gràcies als globus, un clam de colors per tal les nacions i les cultures puguin decidir lliurement per sí mateixes. El ressò mediàtic ha estat escàs i, tanmateix, de vegades sents més satisfacció de prendre part en una convocatòria així que no pas en d’altres de molt més massives.   

A través d’un restaurant vegetarià de connotacions budistes, m’havia fet feia uns dies amb un petit full de la mà del qual es convocava aquesta marxa, organitzada per la Fundació Casa del Tibet a Barcelona [www.casadeltibetbcn.org]. Com que veia que no se’n parlava gens, unes hores abans vaig trucar a la Fundació per tal d’assegurar-me que realment la cita tirava endavant, la qual cosa em van corroborar.

Volia anar-hi, no cal dir, per la jugada immensa que el Govern xinès -i no ara, sinó des de fa dècades- li fa al Tibet [www.tibet.org ]. D’altra banda, en el món global i l’era d’Internet, aquell país no és un sostre del món remot, sinó un territori que tenim aquí a la cantonada.

Com que no em vagava d’arribar puntual al començament de la manifestació, vaig decidir anar directament a la concentració final de la plaça de la Catedral. Els manifestants hi van arribar molt ben provistos de globus de colors, a més d’alguns cartells i banderes tibetanes. Els mitjans i l’assistència eren certament modestos, però cal dir que tot plegat feia patxoca i constituïa, més que la denúncia crispada d’una opressió cruel, un cert esclat de vida.

Precisament, aquest divendres dia 25 d’abril s’esdevenia el dinovè aniversari de Gedhun Choekyi Nyima, onzè Panchen-lama -la segona autoritat religiosa després del Dalai-lama- del Tibet. Aquest personatge -definit per un cartell amb la seva imatge que havien instal·lat els organitzadors com El presoner polític més jove del món– aviat farà tretze anys que va ser segrestat pels xinesos quan tan sols en tenia sis. En paraules del monjo que duia la veu cantant, a hores d’ara ni se sap on para ni, fins i tot, si encara és viu. El pròxim 17 de maig, data de la seva desaparició, la Casa del Tibet farà una concentració, a les 8 del vespre, a la plaça de Catalunya.

Els globus de colors -a mi me’n va acabar tocant un- vam deixar-los anar fins que es van perdre delitosament pel cel en direcció a l’avinguda de Francesc Cambó. Mentrestant, ens vam afartar de cridar Visca el Tibet lliure!, Free Tibet! Llibertat Panchen-lama!, Visca el Dalai-lama! i coses per l’estil. Més enllà dels rituals -inevitables, en aquests casos-, el que m’interessa remarcar és el coratge, pagat a un preu molt alt, del poble tibetà en una ocasió d’or com són els propers Jocs Olímpics.

La majoria de nacions sense Estat -inclosa, òbviament, la catalana- ho tenen difícil. I el Tibet, concretament, l’hi té molt pel fet de trobar-se envaït per una de les potències emergents a la qual, atès el seu immens mercat, se li perdona gairebé tot. D’altra banda, els han, l’ètnia xinesa dominant, sembla que ja han deixat als tibetans en minoria al seu propi país… De tota manera, els tibetans, sobretot gràcies a la força pacífica que irradia el Dalai-lama, també tenen prestigi cultural i són, arreu, símbol de pau. 

O sigui que tot plegat ho hem d’acabar de veure… Ara sembla que el Govern xinès diu que té la intenció de reunir-se amb emissaris del líder espiritual tibetà -i per què no amb ell, directament? Qui sap si d’aquest diàleg podria sortir-ne alguna cosa positiva. No hi confio gaire, però les protestes internacionals a l’entorn de la torxa olímpica indiquen que els xinesos se senten mínimament pressionats.

Per això m’hagués agradat que la pressió barcelonina de l’altre dia, a més d’emotiva, fos molt més intensa. Però ja se sap que les coses, sovint, no són ben bé com voldríem que fossin…          

Amb LÓPEZ TENA, en la intimitat

Sense categoria

Divendres passat, no arribàvem a una vintena de persones les que vam compartir sopar amb Alfons López Tena, president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, al reservat d’un hotel de l’Eixample barceloní. Aquest nombre discret -en tractar-se d’una trobada col·lectiva- ens va permetre gaudir d’un debat molt interessant a l’entorn d’un ponent que s’ho val. I que està esdevenint una de les figures clau del panorama actual del  nacionalisme català.

D’entre les coses que haig agrair-li a la Pilar figurarà des d’ara que em convidés a assistir a aquest sopar amb l’il·lustre notari. Però no exactament il·lustre per la seva respectable -i benestant- professió, sinó, sobretot, pel seu activisme dels darrers anys, que sap fer compatible -amenaces incloses- amb la condició de vocal del Consell General del Poder Judicial.

Alfons López Tena, valencià de Sagunt (1957) i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes -hi comparteix protagonisme amb Hèctor López Bofill-, és un home molt preparat i té una visió certera de les dinàmiques nacionals i internacionals que mouen el país català i el món. Excessivament optimista, a voltes, sobre les possibilitats reals
de la nostra emancipació com a poble, té un nivell de reflexió que el capacita equilibradament per a l’acció.

Està convençut que els espanyols, a catalans i bascos, ens veuen com una altra cosa, i que per això no ens donen ni ens donaran el dret a reclamar res en peu d’igualtat. A parer seu, s’ha demostrat a bastament que la via autonomista i de desplegament estatutari es troba clarament esgotada, i, per tant, el que cal és una esmena a la totalitat. Militant de Convergència, no acaba de veure clar el paper d’impuls dels partits polítics en aquest procés, ni del seu ni d’Esquerra Republicana.

I no és que rebutgi les possibilitats dels partits, sinó que s’inclina més en aquest moment vers la dinàmica que hauria de ser capaç de generar la sempre invocada societat civil catalana. Per això ha estat elegit recentment vocal de la junta directiva d’Òmnium Cultural i creu en el paper rellevant que, per tal de mobilitzar els sectors nacionalistes i, en definitiva, la part de país no claudicant, té avui la Plataforma pel Dret de Decidir com una mena de successora històrica -salvant les distàncies- del que en els anys 80 va significar la Crida a la Solidaritat.

Trobo que López Tena -i aquest va ser un dels punts d’una certa discrepància amb ell- creu massa poc en el paper dels líders, que no són pura conseqüència -el nostre jurista pensa que sí- de la capacitat d’actuació que dóna el poder, tal com la figura carismàtica de Jordi Pujol, posem per cas, s’ha encarregat prou de demostrar. Un altre aspecte que no veig prou clar és que els motius objectius que els catalans podem tenir per esdevenir independents no casen prou bé, sovint, amb la voluntat col·lectiva real d’emprendre un full de ruta clar que ens aplani el camí.

Ell reclama que aquest full de ruta es defineixi d’una vegada per totes, i ho fa amb prou convicció. És agosarat en els seus plantejaments i coratjós en la seva actitud, però cal tenir en compte que la paradoxa sobiranista actual és -tal com va analitzar molt bé Francesc Codina el 27 de març a l’Avui-, que “la majoria dels ciutadans favorables a la independència té molta por de les conseqüències d’un conflicte mal portat i mal resolt amb Espanya“. Codina, amb prou visió, continuava dient: “La independència els atrau, però l’independentisme realment existent els espanta”.   

Em va quedar ben clar, en el decurs del sopar, que a Alfons López Tena -d’altra banda autor del volum Catalunya sota Espanya (RBA, 2007)- aquest futur lliure no l’espanta gens, tot el contrari. Ni que només fos -una de les dades d’interès que va aportar- per tal que es pugui volar directament de Barcelona a Brussel·les -la capital d’Europa, en definitiva- en línia regular, i no únicament de baix cost. Aquesta és, avui, una de les tantes vergonyes nacionals que hem de suportar. Fins quan? Això sí que no queda gens clar, i, després dels darrers resultats electorals, encara menys.

En una conferència de dijous passat a Brussel·les, precisament, aquest nou líder que no creu massa en els lideratges va defensar que Catalunya, si s’independitzés, seria membre de la UE de manera automàtica. I, per descomptat, no podria perdre l’euro, ja que sobre aquesta moneda Espanya no hi té cap exclusiva. O sigui que, sobre el paper, el nostre futur -polític i econòmic- és molt clar, i només cal determinació i coratge. Precisament, això és el que falla, per molt català emprenyat i molta agitació sobiranista que dóna la impressió que hi ha, i més ara que abans. Més paradoxes… que caldria superar. De debò sabrem fer-ho?  

… i la CANÇÓ sobreviu amb dignitat el 2008 (i 2)

Sense categoria

Si Salvador Escamilla continués al món dels vius, s’adonaria -ja devia fer-ho fins fa poc- de la gran qualitat i diversitat que hi ha en moltes de les actuals propostes de la cançó d’autor en llengua catalana. Ara mateix torno a constatar-ho en el singular treball Les cançons tel·lúriques,  de Roger Mas, però d’exemples us en puc posar uns quants, alguns dels quals ja han anat sortint en aquest bloc. La Nova Cançó va ser el mite d’una època, i la Cançó 2008, amb més limitacions ambientals, sobreviu amb dignitat com a gènere, en el marc més ampli d’un sector que no està gens en crisi -creativa, si més no: el de la música en català.

El Jordi no ha pogut ser més oportú en passar-me, aquests dies, el nou treball de Roger Mas, ben diferent, per exemple, de Mística domèstica, l’anterior, però coherent en la diversitat de conjunt que té la seva ja prou sòlida i valuosa producció.

Les cançons tel·lúriques –que us convido a adquirir o, si més no, a procurar-vos de la mà d’alguna de les diverses maneres que hi ha avui dia per tal de gaudir de la música- és un molt bon exemple, però només un, del tan creatiu moment actual de la nostra cançó d’autor. Els altres referents ja han anat desfilant pels posts d’aquest bloc: Lídia Pujol, Joan Isaac, Túrnez & Sesé, Xavier Baró, Miquel Pujadó, Miquel Gil, Òscar Briz, Paco Muñoz, Maria del Mar Bonet, Enric Barbat, el record de Lluís Llach… I encara podem parlar -sense oblidar mai la pedra de toc que és Raimon i valorar l’aportació de Serrat- de Josep Tero, Feliu Ventura, Anton Abad, Quim Vila, Albert Fibla, Gerard Quintana -quin gran disc, Treu banya!… O dels més nous: Sanjosex, El Fill del Mestre, Cesk Freixas…

En definitiva, aquí es dóna una situació paradoxal, en bona part producte del canvi d’època: globalment, són millors moltes de les cançons catalanes actuals que no les del temps mític. Però sabeu prou bé que ara no hi ha una promoció tan decidida, ni l’atenció dels mitjans és la que seria desitjable, ni el públic respon en la mateixa mesura…

I encara rai que podem servir-nos d’un entorn més ampli que, poc o molt, va tirant. I és que la Cançó, avui, és un gènere -amb personalitat pròpia, només faltaria!- de la música en català entesa en un sentit ampli. En la qual, a més dels cantautors, hi ha grups de la qualitat d’Antònia Font, Relk, Els Pets, Lax’n’Busto, Gossos, Mishima, potser Obrint Pas -d’aquests en reconec l’èxit, però no m’agraden tant… O referents individuals com Mazoni o Refree, per exemple. Per no parlar de tota la gent -sobretot des de la potent plataforma que és l’ara renovat Centre Artesà Tradicionàrius- que impulsa i protagonitza, d’una manera desacomplexada, el nou folk…

Serà perfecte, doncs, que entri en funcionament, tan aviat com sigui possible, el portal de música en català que prepara l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals). Esdevindrà una gran eina de projecció -un veritable portal de descàrregues en català- que necessitem com el pa que mengem.

I és que els temps són nous. En l’època de les descàrregues des d’Internet i de sistemes de copiatge tan fàcils, i quan la difusió de la música ha agafat camins ben diferents dels d’abans -amb unes indústries culturals nostrades que no tenen els recursos de les de les grans cultures-, la Cançó sobreviu i ho fa, malgrat tot, amb prou dignitat. Tot compta, però la base és la inspiració de creadors i intèrprets, i aquesta hi és. El desaregut Salvador Escamilla seria un dels primers que n’estaria orgullós…

I, per acabar, us parlaré d’un altre històric del tema, Lluís Serrahima, sortosament viu i també amic meu. El gener del 2009 celebrarem -i això no hauria de quedar gens en la intimitat– el cinquantenari del seu conegut manifest Ens calen cançons d’ara, inspirat pel gran Josep Benet i publicat a l’antiga revista Germinabit, dels patriòtics monjos de Montserrat. Aquest text ha estat històricament considerat el manifest inicial de la Nova Cançó. Ho recordo ara per endavant, tot i precisar que l’amic JJ Isern ja ho va avançar recentment al seu bloc -que podeu clicar des dels meus enllaços- Totxanes, totxos i maons

Tot lliga, doncs: Escamilla -de qui tinc breus però emotius records personals-, Serrahima, la Medalla d’Or del Parlament, l’antologia històrica de l’Avui Però tot, tot, ho hem de posar no pas al servei del passat -i mira que la memòria és important!-, sinó del futur des d’un present que -des del punt de vista qualitatiu, si més no- és prou esplendorós.

  

PUIGCERCÓS també fuig d’estudi

Sense categoria

No cal menystenir les apostes pel progrés i la identitat catalana del govern tripartit -ara dit oficialment d’Entesa- ni les succesives aportacions d’ERC a aquest govern. Però em sembla clar que, si volem avançar per la via del sobiranisme -amb 2014 o sense-, algun tipus d’entesa estable entre Esquerra i CiU sí que haurà d’haver-hi. Les declaracions de Joan Puigcercós ahir a El Punt tornen a posar de manifest, per enèsima vegada, les dificultats d’aproximació entre les dues forces més bàsiques del catalanisme.

Llegeixo unes interessants declaracions de l’exconseller de Governació, secretari general d’ERC i un dels quatre aspirants a la presidència del partit. Joan Puigcercós explica al diari d’origen gironí coses prou interessants i posa, al servei del projecte, la seva reconeguda capacitat de treball.

De tot plegat no cal dubtar-ne, amb indepèndència del respecte que ens mereixin les altres candidatures d’un debat precongressual que, després de la confusió dels primers dies, discorre ara per camins una mica més acceptables.

De tota manera, us convido a reflexionar sobre una qüestió que em sembla clau. En un moment determinat de la conversa, diu Puigcercós:

“Hem de recuperar molta gent sobiranista que s’ha quedat a casa. La sensació que els partits catalans estaven tot el dia pel tacticisme i la baralla, la podem enterrar amb una candidatura a les europees que és el primer embat que tenim. Aquí ha de començar una etapa”

A partir d’això, els entrevistadors li fan al polític de Ripoll una de les preguntes que lògicament podrien desprendre’s de les seves paraules:

-“S’adreça especialment a CiU?” 

I la resposta és… ben clara:

-“Crec que ICV es pot sentir cridada a aquesta oportunitat. El president Maragall en algun moment ho havia plantejat, i crec que el PSC s’ho hauria de pensar. No excloc ningú. També hi ha gent que no està alineada amb cap partit i que es podria integrar. Seria un al·licient i una primera pedra per generar confiança i il·lusió al país”.

És ben clar, doncs, que, malgrat el “no excloc ningú”, hi ha ben poques ganes d’esmentar la formació concreta que s’inclou en la pregunta. Comprenc que ara no interessi, en nom de l’estabilitat que necessita el país, de trencar el govern, però també és evident que, a mig i llarg termini, no es pot excloure cap possibilitat democràtica.

A Puigcercós, ara mateix -si la transcripció de les seves paraules és correcta-, li ha interessat novament fugir d’estudi. Deixem, doncs, que les aigües, a Esquerra, baixin més netes i ajornem el debat per a més endavant. El debat de l’entesa possible, i segurament desitjable, entre les dues forces més catalanistes de què disposem, ara com ara.

Un debat que, òbviament, no es podrà ajornar sempre…

La NOVA CANÇÓ va morir el 1982… (1)

Sense categoria

Ara que ens ha deixat Salvador Escamilla, pot ser un bon homenatge a la memòria que crec que sempre li tindrem pensar una mica en l’aportació històrica de la Nova Cançó a partir del fil de la valuosa antologia que l’Avui en va difondre els darrers mesos. Però la introspecció no seria completa si no reflexionéssim una mica sobre la Cançó actual i les seves perspectives de futur, vinculades a les de la música en català en el seu conjunt.  


La Nova Cançó 1965-1982 ens ha permès recuperar en condicions alguns dels temes nacionals més entranyables que els de la meva i alguna altra generació teníem vinculats a la nostra memòria sentimental. Fer-ho, doncs, més enllà dels sorollets tan freqüents a les audicions actuals dels vinils, sempre que, com és el meu cas, no haguéssiu ja enviat el plat a una jubilació ben merescuda. 

Dels 18 llibres-CD se’n poden fer unes quantes notes d’aquest caire:

1) Els quatre grans -Raimon, Llach, Maria de Mar, Serrat (malgrat el joc d’aquest a dues bandes)- ho serien a qualsevol país, qualsevol cultura, qualsevol temps.

2) Si no hagués existit un moviment com el d’Els Setze Jutges, hauríem hagut d’inventar-lo. L’entusiasme amateur dels seus primers components va fer possible el salt qualitatiu i la progressiva professionalització dels segons. Alguns i algunes es van perdre pel camí, però l’homenatge de l’any passat en forma de Medalla d’Honor -en la seva categoria d’or- del Parlament de Catalunya suposava, tal com es va dir, reparar una certa injustícia històrica. Força tard, és clar, perquè Miquel Porter i Delfí Abella, malauradament, ja havien mort. 

3) Dóna gust de tornar a escoltar totes les veus, individuals i col·lectives, provinents del Grup de Folk. És una escola que jo, de més jove, no vaig valorar prou, però sense la qual no es podria explicar la irrupció posterior dels galàctics, encapçalats per Sisa i Pau Riba, tot i que aquest punt potser sigui un pèl discutible. L’Oriol -al qual m’ha interessat demanar-li el seu parer sobre la qüestió- no hi està del tot d’acord, per exemple.

4) Sentida la petita selecció de temes de Pi de la Serra, sembla encara més urgent que el Quico s’interessi per enllestir relativament aviat la integral de la seva obra o, pel cap baix, un doble CD. No sé ara si aquest cas té, o no, molta complicació en matèria de drets de reproducció. Una possible integral de la Bonet, posem per cas -que també seria necessària-, em consta que sí que els tindria.

5) Un cantautor com Ramon Muntaner no era exactament dolent, però sense el seu concurs -ara que ja fa força anys que es dedica a la promoció d’alt nivell- tampoc no s’hi ha perdut gran cosa.

6) En canvi, el seu company de generació Joan Isaac està vivint una segona època artística especialment fructífera. Ja us en vaig parlar uns quants posts enrere.

7) Tot insistint en la mateixa fornada, la Marina Rossell, en altres moments tan creativa -tot i que no hagués arribat mai del tot a fer el cim-, sembla ara massa perduda en arqueologies diverses que aporten això que avui dia se’n diu poc valor afegit.    

8) Qui no sembla que es despisti, a la seixantena, és l’Enric Barbat. Ja us vaig explicar la grata impressió que en el seu moment em va causar el seu disc més recent, Camins privats, aparegut després d’anys de no gravar res. Ara cal esperar amb candeletes el nou plàstic que anuncia.

9) M’ha agradat de retrobar autors que ja són fora de circuït, com el cas del badaloní Ramon Muns o el valencià Marià Albero, entre altres exemples.

10) L’Ovidi va ser massa bandejat els darrers anys de la seva vida… i ha estat molt mitificat darrerament. Ambdós extrems semblen exagerats, sobretot el primer. Ara: és un creador que, globalment, aguanta bé el pas del temps.

11) La Guillermina (Motta) pot tenir els seus mèrits de pionera, però, un cop retrobada antològicament, continuo pensant el mateix que abans: des del punt de vista artístic, no serà mai santa de la meva devoció.  

12) A una cançó i una cultura normals li convé disposar d’algun Pere Tàpias, tot i que, si després aquest es dedica, preferentment, a la gastronomia i a la ràdio… no passa res.

13) Hi ha força gent nostàlgica d’Esquirols. Nostàlgia plenament justificada, em sembla ben evident. Gent d’Osona, us estimem!

I deixem-ho, per a no cansar-vos massa, en tretze, nombre emblemàtic. Podríem parlar de molts altres artífexs de la NC -Rafael Subirachs, Isidor, Ia i Batiste, Jordi Barre, Xavier Ribalta, Pep Laguarda, l’enyorat Gato Pérez, la recentment desapareguda Dolors/Maria Lafitte, el gran (com a compositor i guitarrista, no com a cantant) Toti Soler… Però no acabaríem. Més val intentar plantejar, en el post següent, una visió comparativa entre aquella Cançó d’abans i la nova cançó -així, en minúscula, i no pas per manca de qualitat- que ha produït la nostra música en els darrers temps.   
 

ZORAN MUSIC a la Pedrera: de la foscor a la llum

Sense categoria

L’obra de Zoran Music torna a encarar-nos amb els episodis més terribles i els àmbits de gran devastació -però també d’ascensió al paradís- del segle passat. Els seus continguts ens estremeixen, i la seva qualitat resulta subjugant. De Dachau a Venècia -que podeu veure fins al 18 de maig a la Pedrera- és com la recerca de la llum a partir de la pesantor de la tenebra. Una de les millors exposicions que he vist els darrers temps, d’un artista que aquí sembla que encara és tot un descobriment.
La primera que me’n va parlar va ser la Isabel, i la Pia va insistir-hi. Com que les dues són ben properes a l’art -l’una, des de la pràctica; l’altra, des de l’estudi-, no vaig tenir dubte de fer cas de la recomanació, i encara més si vaig veient que de les successives mostres que organitza la Fundació Caixa Catalunya no n’acostumo a sortir defraudat pràcticament mai.

Zoran Music, nascut el 1909 a Gorizia -població de l’antic territori austrohongarès, avui enclavada a Itàlia-, establí les primeres connexions artístiques en contacte amb dos grans referents culturals europeus com són Viena i Praga. Estudià després a Zagreb i anà posteriorment a Madrid atret per dos grans mestres com El Greco i Goya. També residí durant un temps a Barcelona fins que, en esclatar la Guerra Civil, es traslladà a la regió balcànica de Dalmàcia -on participà en les seves primeres exposicions col·lectives- i finalment a Venècia, fins que fou deportat al camp de concentració de Dachau, prop de Munic. 

Allí dibuixà clandestinament la terrorífica realitat que l’envoltava i que tan bé expressen, sobretot, els apilaments de cadàvers. Són apunts que, a partir del 1970 i mitjançant la invocació de la memòria -quan l’artista ja havia tornat a Venècia i s’havia instal·lat a París-, inspiraren un dels cicles de Music més coneguts: l’intitulat, significativament, No som els últims. A la Pedrera podreu admirar-ne algunes peces significatives, que us faran patir relativament -és còmode veure imatges d’un camp de concentració des del pis principal d’un dels dos grans monuments gaudinians del passeig de Gràcia, amb prou cal·lefacció si fa fred-, alhora que posen al vostre abast els cims més ominosos de l’horror humà.

El contrapunt a tanta barbàrie són les pintures i dibuixos d’ambient venecià, resolts, com les obres anteriors, amb una tècnica molt depurada. La llum no hi és nítida, ja que les aproximacions a Venècia són fetes, sovint, des de l’opacitat, però assoleixen la superació de la foscor i la distància de la crueltat dels paisatges de la mort. Aquestes peces precedeixen les últimes grans sèries del pintor -mort a la ciutat dels canals ara fa tres anys-, que tenen com a protagonista la figura humana, inclosos els Autoretrats o els retrats amb l’esposa, la pintora veneciana Ida Barbarigo.

El poder creatiu de Zoran Music -una gran descoberta entre nosaltres, insisteixo, i crec que això ho pot compartir qui hagi visitat o visiti la mostra- es complementa amb els seus escrits i amb fragments del llibre-entrevista amb el creador, a càrrec de Jean Clair i Michael Peppiat. Com que el primer dia que vaig veure les obres no portava paper i llapis -i les expos de la Pedrera ja deveu saber que són de franc, diguem-ho tot-, vaig tornar-hi una altra vegada per tal de repassar les peces en conjunt però, sobretot, per anotar uns quants textos.

Sobre Dachau:

“La meva experiència de la mort havia transformat la meva experiència de la vida. Només m’interessaven les imatges si estaven reduïdes a la seva essència”.

“Jo no sabia que tornaria a pintar cadàvers. És un tema que ressorgeix quan tots els altres temes han esdevingut impossibles. Quan ja no puc pintar les coses que m’agraden de la vida”. 

Sobre el sentit de l’art:

“Solament em necessito a mi mateix. El dibuix és el lloc de les meves meditacions, de la meva soledat. Quan dibuixo, escric de manera inconscient les meves memòries”. 

I la citació lapidària:

“Tota la meva pintura ha girat entorn d’un únic tema: el del paisatge desèrtic que és la vida”. 

Pintar a l’entorn de l’Holocaust deu suposar una experiència trasbalsadora, però l’esclat de la vida torna, finalment, a imposar-se. Venècia n’és la metàfora, en aquest cas, i Zoran Music, un gran mèdium. Aneu a l’encontre de la seva obra i ja m’ho sabreu dir.

   

JOSEP BENET, un gegant (malgrat alguna deriva “unitària”)

Sense categoria

Amb Josep Benet i Morell acabem de perdre un dels grans prohoms de la història catalana del segle XX. Un referent dels que, tant en l’acció com en la reflexió, han contribuït de debò a salvar-nos els mots, en el sentit conceptual més ampli. Ara que de dignitat col·lectiva i de fermesa nacional anem més aviat justets, exemples com el d’aquest l’advocat, historiador i polític cerverí haurien de ser, en bona mesura, fars del nostre futur. A la vista dels darrers esdeveniments, no estic gens segur que puguin ser-ho.
Encara paga molt la pena de dir-se -i sentir-se- català si aquesta condició comporta el fet d’haver estat compatriota, fins fa unes quantes hores, del ciutadà Josep Benet. Un baluart de catalanitat o un home nacional d’aquells de pedra picada, com us vingui més de gust. Si més no, a partir del seu pas per l’Escolania de Montserrat i de la pertinença, durant la Guerra Civil, a la coneguda lleva del biberó.

Com a activista, prou que deveu saber que va ser una figura clau de la
resistència política i cultural al franquisme i de la voluntat unitària de l’Assemblea de Catalunya. Entre moltes de les iniciatives que va impulsar, es troba a l’origen del moviment de la Nova Cançó, ja que va inspirar el conegut manifest fundacional de Lluís Serrahima Ens calen cançons d’ara, del qual precisament el 2009 farà cinquanta anys.

Més tard esdevindria el senador més votat en el període de la Transició -quina llàstima que, després de tants anys, el Senat espanyol continuï servint de ben poca cosa! Com a historiador, és autor d’uns quants llibres essencials de la historiografia catalana, i per això us remeto, per a aquesta i altres dades benetianes, a www.grec.cat per tal que en tingueu les més essencials.

Jo l’havia entrevistat, a començaments dels anys 90, per al setmanari barceloní Set Dies d’Actualitat, del qual vaig ser redactor en cap. No puc consultar el text ara mateix, ja que conservo íntegrament la meva col·lecció de la revista en una mansió familiar de la comarca del Bages. Però recordo perfectament que Benet, des del seu despatx de director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya al Palau Moja de Barcelona, em donava tants titulars com volgués. Ho dic en el sentit que -amb la seva correcció, però també severitat, proverbials- feia anàlisis implacables, a mig camí entre el sentiment i la raó crítica. O sigui, una autèntica i esmolada fera patriòtica i cívica, un home que, amb la seva veu més aviat tènue, cremava tot per dins. 

Cal dir també que anys abans, exactament l’octubre del 1980, jo havia publicat en un altre setmanari -l’històric Presència gironí, avui encartat en conegudes capçaleres de la premsa comarcal- una altra entrevista amb la seva muller, la senyora Florència Ventura. Aquesta sí que la tinc més a mà, ja que va ser aplegada en el primer dels -malauradament- pocs llibres que he publicat: Elles, les dones dels nostres polítics (Pòrtic, 1982). I la Florència -una dona també de gran dignitat-, em deia, des del pis familiar del barceloní carrer Calvet: “En Josep té una visió molt clara de les coses, i preveu el que passarà a cinc anys i, segons com, a deu anys vista. Ell sap quines coses són les desitjables perquè el país vagi per bon camí. I, a partir d’això, troba col·laboració o no la troba”.  

Va trobar-ne molta, de col·laboració, singularment a l’època de l’Assemblea de Catalunya i durant la Transició i primers anys de la democràcia. Aleshores, Josep Benet era un personatge ommipresent a partir del seu compromís nacional i també progressista. Tot i així, la seva deriva unitària -que tan prestigi li donà inicialment-, el duria després, políticament, a la via morta… 

En efecte, democristià d’esquerres, catòlic avançat i bon company de viatge dels comunistes catalans, es presentà com a candidat pretesament unitari pel PSUC a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya del 1980. Al partit, això, li anava com anell al dit, ja que es corresponia amb la seva tradició política d’ampliar tant com pogués el seu espai real.

En aquest sentit, la satisfacció, que vaig viure de prop, que sentia un altre pes pesat de la política catalana, l’enyorat Antoni Gutiérrez -el Guti-, en presentar el presidenciable Benet en un míting era molt gran. Unitari? Sí, d’acord… però només d’uns. Els comunistes iniciarien la seva davallada posterior i la carrera política de Josep Benet tocava a la seva fi… tot i que encara va tenir temps de presentar el 1982, contra algú que el considerava un dels seus mestres -el president Pujol- una fracassada moció de censura.

I és que també en la vida dels grans hi ha contradiccions… Més que el polític, doncs, em quedo, sobretot, amb l’historiador i, mirat en conjunt, amb l’artífex d’un catalanisme transversal. Ara tinc ben present, per exemple, la gran impressió que em va produir la lectura del gruixut volum benetià El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (Empúries, 1992).

Si jo no havia estat mai tarradellista, aquest llibre m’allunyava encara més del personatge tants anys exiliat des de Saint-Martin-le-Beau. No recordo que ningú, ni els partidaris més enfervorits de JT, s’atrevís a desmentir les greus acusacions que en l’obra hi fa en Benet tot servint-se d’una documentació abundosa.

Per exemple, el detall que Tarradellas es fes un tip d’escriure i enviar cartes confidencials profusament multicopiades a diverses personalitats catalanes de l’interior o de l’exili. En aquests textos, el to, els anatemes i les condemnes contra persones i col·lectius eren moneda habitual. I quina mala sort, noi!, que els milers de còpies fossin utilitzades per la premsa franquista o interceptades per la policia política del Règim, amb els riscos subsegüents per al seus destinataris. Sí senyor, un gran servei del president exiliat a la resistència cultural i a la democràcia! I no cal que parlem -són ben coneguts- dels seus atacs i recels envers institucions com Òmnium Cultural o l’Abadia de Montserrat, i moviments com la mateixa Asemblea de Catalunya, per exemple.

En fi, Josep Tarradellas -malgrat ser un home gros– no va ser un polític gran. El seu oponent Josep Benet -van unir-los una enemistat i rivalitat profundes-, ha estat, per damunt d’altres consideracions i també d’alguns errors, un patriota molt digne, intel·ligent i conseqüent, a més de gran pencaire. Ara ens acaba de deixar i ens fa encara més orfes, en temps de rebaixes de la visió i dignitat nacionals. Nosaltres el trobarem a faltar, però no sé si ell a nosaltres… 

On són, els CASSIÀ JUST d’ara?

Sense categoria

La mort de l’abat Cassià, un dels indispensables -ara que n’hi ha pocs- líders morals amb què Montserrat havia beneït el país, fa que ens sentim una mica nostàlgics d’una època no cal dir que difícil, però també molt solidària. Temps en què l’Església -a l’empara del concili Vaticà II- era molt més respectada que no pas avui per als qui no ens sentim creients, i en què la catalanitat era concebuda, malgrat les angoixes del dia a dia, com una ferma esperança.
No cal esplaiar-se massa sobre tot el que s’ha dit, i sentit, aquests dies: l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, com a referent de catalanitat, espiritualitat, obertura intel·lectual, progressisme, lluita pels drets humans, capacitat de diàleg, compromís amb la societat i amb el seu combat poc o molt unitari contra el franquisme -recordem la famosa tancada d’intel·lectuals del 1970-, servei a la cultura…

Un líder sociopolític, en definitiva, dels que cada vegada ens costen més de trobar. La seva actitud un pèl alternativa dins l’Església catòlica -en una Església que no era tan semblant a la d’avui- seria ara una mica excèntrica. I no cal dir que el seu catalanisme natural i les seves activitats socialment solidàries, vinculades a diverses entitats d’una de les quals -la fundació Acció Solidària contra l’Atur- fa tants anys que sóc soci.

Un lideratge de la consistència del seu -i havia succeït l’abat Escarré!- es nota a faltar dins l’Església catalana d’avui, malgrat el paper de referent que -en un estil menys carismàtic- continua havent-hi en l’actual abat montserratí. Però a la jerarquia catalana -amb cardenals o sense- li falten autèntics pastors que guiïn bé les ovelles i les posin veritablement a cobert dels roucos i les COPES de torn…

Un dels trets més remarcables de la personalitat oberta de l’abat Just és la seva capacitat de diàleg i amistat amb les persones que no som creients. D’una entrevista aplegada al llibre Converses amb deu líders (1980), de l’enyorat Josep Faulí, en rescato aquestes paraules:

“Tinc -deia el pare abat- autèntics amics que són agnòstics, amb una estimació mútua i amb un enriquiment mutu. Tinc i tenim, perquè no sóc jo sol en aquesta actitud, sinó que és de tota la comunitat. I em sabria greu que canviés aquesta situació, perquè ja d’abans de la guerra tinc bones notícies de les relacions de l’abat Marcet amb agnòstics o amb persones que es trobaven en actitud de recerca”. 

Sembla un altre model d’Església, ben diferent, en molts aspectes, de l’actual. Pare abat, descanseu en pau… vós que vau contribuir a afermar la nostra identitat catalana des d’un gran sentit -també musical– de la pau.

VOT ÚTIL… per a segons què i segons qui

Sense categoria

Un dels motius ben clars de la victòria del PSOE -i, a Catalunya, del PSC- és el famós vot útil. Aquest sufragi peculiar -també una de les causes, però només una, de la patacada d’Esquerra– acostuma a produir efectes força injustos i, sovint, letals. Així, molta gent només entén el vot útil com una manera poc dissimulada de donar un suport abusiu a les -previsiblement- grans opcions polítiques. Per mi, en canvi, la utilitat del vot es vincula molt més a les conviccions però també a una manera completa -i mínimament complexa-, d’entendre el que el sistema parlamentari vol dir realment. 

Per raons òbvies, hi ha molts electores i electores que -sobretot a Catalunya- volien tornar a exercir un vot útil anti-PP. La propaganda socialista -producte, això sí, d’una maquinària molt ben greixada-, els ho posava fàcil: “Si tú vas, somos más”. “Si tú no vas, ellos vuelven”.

Si es volia exercir aquesta mena de vot, hi havia dues opcions raonables:

– Votar el partit majoritàriament alternatiu al PP: PSOE-PSC (posem les sigles per aquest ordre).

– Votar qualsevol altre partit gens susceptible de donar suport al PP en cas que aquest guanyés les eleccions per la mínima. 

Tots dos serien, legítimament, vots anti-PP, no únicament el primer, com sembla que s’empassa tanta gent…

Jo crec que és un vot inútil el d’aquelles opcions poc o molt pintoresques les paperetes de les quals et trobes als col·legis electorals. Formacions de les quals no tens, pràcticament, ni idea de qui són, ni et sona per a res el nom del seu o la seva cap de llista, per exemple.

En canvi, entenc per vot útil el destinat a recolzar qualsevol força parlamentària que tingui una tradició política reconeguda, o bé que es presenti per primer cop amb determinades expectatives. Per tant, són vots plenament útils, a Catalunya, ERC i ICV, i no cal dir CiU; o a Espanya, IU. Ho són, igualment, les llistes que apareixen “en un momento dado” -que diria Cruyff- amb certes possibilitats.

En aquesta segona opció, us poso ara dos exemples que es troben, precisament, a les meves antípodes: Ciutadans podia ser un vot útil quan va sorgir, però crec -i tant de bo!- que ja ha anat deixant de ser-ho. La senyora Rosa Díez i la seva UPyD són, de moment, un vot útil, perquè hi ha un sector del centresquerra espanyol susceptible d’identificar-se amb les seves posicions. De fet, per això han aconseguit representació al Congrés, ni que sigui -sortosament- mínima.  

El vot útil, tal com l’entenen moltes i molts, no és sinó altra cosa que contribuir a l’apoteosi barroca del bipartidisme, a bastament fomentada pels grans mitjans de comunicació. És un vot legítim, no dic pas que no, però poc vinculat a conviccions. Per tant, no considero que sigui un vot prou creatiu, perquè és circumstancial i no incorpora cap visió del món rigorosa o prou precisa. Ei!, és la meva opinió, que ja sé que hi ha qui ho veu d’una altra manera. D’això em queixo, precisament…

I aquesta utilitat, en el cas d’unes eleccions de les anomenades generals a l’Estat espanyol, té efectes més aviat nocius. No solament reforça el bipartidisme, sinó que fa que uns comicis parlamentaris -en els quals l’elecció del president o presidenta, si no hi ha majoria absoluta, és el resultat de l’obtenció d’una majoria plural de diputats i diputades- esdevinguin, a la pràctica, gairebé presidencialistes.

D’altra banda, pel que fa a Catalunya, aquesta situació afebleix clarament el sistema català de partits i, en definitiva, el catalanisme. És allò que s’ha sentit durant les darreres hores: “Més Espanya, menys Catalunya”. I és clar, companys, no és això… Ni resulta lògic que el partit de govern que ha gestionat darrerament la crisi infraestructural catalana hagi obtingut molts vots i uns quants escons de més… i tingui tanta influència en el resultat global del PSOE, partit al qual, malgrat tot, crec que cal felicitar.

Ara: ¿què se n’ha fet, a la pràctica, del famós català emprenyat que aparentment havia protagonitzat amb tant d’èxit la manifestació pel dret de decidir sobre unes infraestructures dignes el primer de desembre de l’any passat? Si algú hi és, que continuï respirant políticament, que no apagui la llum…

He dit al principi que el vot útil mal entès perjudicava Esquerra Republicana, però que aquesta no era l’única raó de la seva davallada sensible. Poden ser-ne diverses, però crec que n’hi ha una de ben clara: l’excessiva fragmentació del partit en diferents corrents sense estratègies prou consolidades. No sé si ara Joan Puigcercós tendirà a arreglar la situació, o les seves ambicions són, més aviat, unes altres… En tot cas, a la independència, si hi arribem mai, no ho farem d’una manera massa descordada. El partits de govern de debò no poden manifestar-se habitualment en estat d’adolescència política perpètua. Des d’aquest punt de vista, Carod té tota la raó.

Esquerra -malgrat la meritòria campanya de Joan Ridao- s’ha vist ara clarament delmada per un vot útil que previsiblement deu haver anat a l’abstenció -pel desacord relatiu amb la seva presència al Govern de la Generalitat- i també al PSC. Cal que obtingui molts més vots d’utilitat sobiranista i progressista reals per tal de poder tirar endavant, amb possibilitats d’èxit, les seves polítiques. I fer-ho sense haver de dependre tant dels altres… 

RAJOY i el PP, a punt de fotre-se-la

Sense categoria

Les expectatives electorals del PP no són bones, i jo que me n’alegro. Hi ha uns quants indicis -entre els quals figuren els debats televisius- per a deduir que això serà així. I, si la derrota fos contundent -en diferència d’escons, pèrò encara més en nombre de vots-, la destrossa interna pot ser important, i el primer que caurà serà Rajoy. Mireu, si més no, la cara que fa don Mariano després d’haver perdut… Però estic somniant, perquè les eleccions es fan aquest diumenge. Espero, doncs, no equivocar-me massa.
S’han passat els darrers quatre anys demostrant que no saben perdre. Van, des de la seva fundació -i abans, Alianza Popular; i abans, el franquisme; i abans…-, en contra dels referents de la identitat catalana. Han accentuat, aquests darrers temps, els seus trets de dreta carca. Han liquidat els seus elements presumptament moderats, amb noms que ara no cal repetir massa…

Han fet prou mèrits, doncs, per a tornar a escalfar els bancs de l’oposició. S’ho mereixen de ple perquè ja sabeu que, en molts aspectes, són un perill públic. No solament no suposen una dreta homologable a la majoria de les europees, sinó que se saben exponents del vell imperialisme espanyol, ranci però no pas, encara, ferit de mort. I amb plena complicitat, per exemple, amb una Església que ara torna a encapçalar, des de Madrid, un cardenal gairebé esdevingut caudillo (com l’altre, també és d’origen gallec).

El candidat és un home dels que en diem sovint chusqueros, és a dir, figures mediocres o de segon ordre. I de la candidata catalana -la Sra. Nadal-, millor que no en parlem. En conjunt, fan bons ZP i la seva gent, que també tenen múltiples contradiccions, però que són -ja sabeu allò de en país de cecs…- d’una galàxia distinta. No costa gaire, en aquest cas.

Ara mateix, i segons totes les enquestes, perdran les eleccions. Ja veurem si per molt o per poc. En ambdós casos, el cap de don Mariano, políticament parlant, rodarà, i assistirem a una lluita de ganivets servida en forma de crisi. Tant de bo!

Espero, aquesta vegada, no equivocar-me gaire. Jo, ja ho sabeu, no puc votar el PSOE perquè el metge, en nom del catalanisme, m’ho té prohibit. El meu vot -res de votar en blanc, no li convé ara a Catalunya- és per a un partit sobiranista i d’esquerres que, des del nacionalisme català, intentarà condicionar els socialistes tant com pugui. És un partit que no investirà, ni en somnis, Rajoy ni el PP, la qual cosa, amb el Sr. Duran… no se sap mai.

Les solucions, la propera setmana. Mentrestant, que voteu feliços!

Adéu, ANACONDA, adéu

Sense categoria

Els viatgers de la Gran Anaconda, el programa conduït per Toni Arbonès, ha deixat d’emetre’s definitivament. El passat dia 17 va ser la seva última emissió. Potser és una decisió coherent de Catalunya Ràdio, ja que era un programa d’autor i aquest ha demanat excedència a la casa. Però el problema és que a l’Anaconda l’havien matat abans, ja sabeu, quan van decidir que passés d’emetre’s de les 9 del matí dels diumenges a les 6. Les cartes als diaris, correus electrònics i altres protestes òbviament civilitzades -al cap i a la fi, una emissora té dret a variar la seva graella, tot i que a voltes pugui incórrer en una certa manca de sensibilitat- no van servir de res.

Ens havia acompanyat, a les de casa i a mi, tants i tants matins dominicals, a l’hora del cafè amb llet, el nesquik i els croissants. De fet, s’alternava amb els dibuixos de la tele del menjador i era a la cuina, on, pròpiament, teníem amb l’Anaconda una cita obligada. Amb ella havíem viatjat molt, gaudit tant, somniat sense límits.

Però, quan la van passar a un horari freaky, ja era qüestió de massa militància, a part que el millor viatge crec que continua sent el físic… És clar que l’espai també es podia seguir per Internet, però aleshores ja era qüestió de proposar-s’ho molt. Sigui com sigui, a partir d’aquell canvi a pitjor res no va ser el mateix. I ara que ja no hi serà més, trobarem a faltar el seu somriure. Un somriure que, de fet, s’havia anat marcint.

De tu, Toni, vam aprendre que els límits del món són, sobretot, mentals. Que les distàncies no són llargues ni curtes, perquè és caminant com es fa el camí, que deia Machado. I que la curiositat no té preu, però que per a agafar-la de bracet cal pagar unes taxes mínimes…

Vam convertir-nos, si calia, en autèntics periodistes-reporters, ja que molts amics del programa hi explicaven, directament, les seves experiències. Vam esdevenir, en roba d’estar per casa, agents interculturals sense saber-ho.

Catalunya Ràdio sí que deu saber el que es fa, fins i tot quan l’espifia. I no dic que un programa així hagués de durar mil anys, perquè tot té un inici i també un final. El que fa ràbia -per dir-ho suaument- són les decisions arbitràries i poc oportunes, com la broma de les 6 del matí. “Vergonya, cavallers, vergonya!”, que diria el rei en Jaume…

MIQUEL GIL, llançat com un TGV (el que encara no fa l’EIX mediterrani)

Sense categoria

Dissabte a la nit, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, Miquel Gil no ens deixà respirar. En el marc del Barnasants’08, el concert del valencià -amb el so inspirat de la seva banda- va provocar vibracions molt bones. Les d’un artista de veu esqueixada i determinació intensa, com la fotografia de Juan Miguel Morales ens mostra ben clarament. Les d’un músic que sacseja i posa al dia, com pocs, la música d’arrel i la sonoritat mediterrània. 

Tenia ganes de sentir-lo en viu per a sortir plenament de dubtes. Havia escoltat els seus dos anteriors treballs –Orgànic i Katà– i algun tema del nou –Eixos– i en reconeixia la qualitat i la singularitat de la proposta. Em costava, tanmateix, d’avesar-me al to aspre de la seva veu, qui sap si per una qüestió de pell. Un s’esforça per dissimular que és una mica fi, però a voltes li costa…

Però no hi ha com el directe per a descobrir la veritat d’un artista, perquè damunt l’escenari no compten els trucs ni el maquillatge. A uns pocs metres de distància, en definitiva, no hi ha engany. Per això, a voltes el directe decep una mica -o força, depèn dels casos- respecte de la música enllaunada, com ja us vaig explicar que em va passar relativament amb un altre cantant i autor valencià, Òscar Briz.

Però aquesta vegada, amb Miquel Gil [www.miquelgil.com], el directe me’l va fer, definitivament, més gran, tot i que l’audició posterior dels Eixos (Temps Record, 2007) atrapa de seguida, perquè és un pas endavant en la trajectòria d’un dels referents, ara mateix, de la música mediterrània d’arrel i la del sud d’Europa. El Miquel, a més, disposa d’una banda de pebrots, no solament capaç de sonar a un gran nivell, sinó, fins i tot, de fer-nos riure amb algun acudit. I això encara s’agraeix més, ni que sigui pel fet que la gent que vam anar al Joventut -bon teatre de la segona ciutat més poblada de Catalunya- estàvem, realment, ben predisposats per a l’artista però no li fèiem prou justícia, ja que no érem suficients.

Fins a mitja actuació, tenia previst de posar a aquest post -que ja vaig veure de seguida que calia fer- algun títol com MIQUEL GIL, la natura desfermada, o alguna cosa així. Però, suposo que seguint el fil de l’actualitat, em va donar per pensar en l’AVE en el sentit de dir: “Aquest tio marxa a un ritme molt alt, com si fos l’AVE. De seguida vaig veure que la comparació era encertada només relativament. I és que l’AVE -ja sabeu, Alta Velocidad Española- és un transport tecnològicament avançat i molt útil, però fins a un cert punt. El seu nou trajecte entre Madrid i Barcelona, per exemple, reforça les estructures radials de l’Estat, quan a nosaltres, el que ens caldria realment , és un TGV, un Tren de Gran Velocitat. I, entre d’altres, el que hauria de fer -i ja veurem quan farà- l’eix o corredor mediterrani…

D’aquí el títol, perquè Miquel Gil, realment, va llançat com un TGV. Els qui l’hagueu vist en directe -no sé si n’hi hauria alguna o algun,  dissabte passat, a l’Hospitalet- podreu corroborar-ho. Com a cantaor
genuí que és -ja des dels temps del mític grup Al Tall-, ha explorat a fons les sonoritats mediterrànies, inclòs també el duende del flamenc. Us parlo, en definitiva, d’un intèrpret, un autor i un músic obert a diverses influències i prest sempre, doncs, a l’intercanvi.

Al final del tan reeixit concert, vaig anar a saludar l’artista de Catarroja (l’Horta del Sud) i proposar-li la seva intervenció -que properament concretarem- en el marc d’un reportatge. Doncs bé, el bon rotllo que el Miquel va mostrar damunt l’escenari es transmet, intacte, en la distància curta. I t’adones que és un paio amb el qual hi prendries, tranquil·lament, més d’una copa, la qual cosa no sempre passa amb els creadors, que ja sabeu que a voltes són tan tibats en la mesura que es creuen molt importants, ni que ho siguin de veres… 

Em sembla que no és aquest el cas, tot i que es tracti d’un artista realment de primera. Va aparèixer a la breu conversa -ell i el seu grup baixaven a la terra valenciana la mateixa nit, i no es tractava de cansar-los- la meva condició de terrassenc, ja que el Miquel té a Terrassa, amb Vesc, la seva oficina de management. Em va explicar que, fins i tot, havia viscut un temps a la ciutat vallesana, de la qual cosa jo -no sé pas vosaltres- no en tenia ni idea. “De les grans capitals -em deia-, més aviat en fujo. Sóc addicte a les ciutats poc excessives, on respires més aviat tranquil però també tens a l’abast tots els serveis”.

En concret, vivia a l’avinguda de l’Abat Marcet, enfront de l’Estadi Olímpic, i, com a bon aficionat al futbol, anava de tant en tant a veure partits del CF Terrassa quan aquest equip, fa algunes temporades, jugava a la categoria A de la Segona Divisió. “M’agrada, el futbol de Segona. Ho fan tant bé com saben, però, sobretot, hi posen l’ànima, ho donen tot al camp ni que la tècnica, sovint, no sigui excessiva”

O sigui, que cal agrair un cop més al festival Barnasants [www.barnasants.com]que cada hivern posi fàcilment a l’abast, des de Barcelona i el seu entorn metropolità, artistes de tan interès creatiu i, a voltes, fins i tot humà. Miquel Gil, n’estic segur, té corda per estona. La corda, la força i l’afany -vinguin del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà, per a dir-ho a la llachiana manera- que cal que no deixi de tenir mai la música en català…

El nou KOSOVO, a cures intensives

Sense categoria

Kosovo ja és un nou Estat… si el deixen. La comunitat internacional està dividida en aquest cas -un pèl singular, admetem-ho-, però jo crec que els kosovars, la batalla, ja l’han guanyat. Entre d’altres coses, perquè han tingut prou paciència. La paciència de ser els últims del conflicte dels Balcans…

Fins i tot Espanya, per raons òbvies tan reticent a aquesta sobirania -l’estrany seria el contrari-, haurà d’acabar acceptant el principi de realitat. Això no treu que, ara com ara, el nou convidat a taula tingui les facultats lleugerament disminuïdes… Però, en un món que es vol més just -si és que realment ho vol-, no seria lògic que l’ajudéssim entre tots? Compten massa, com sempre, l’economia i la geopolítica, però l’eix que realment hauria de prevaldre -i, segurament, és el que acabarà passant, si més no per la proximitat amb la UE- és el de la democràcia.

1) Els catalans, el fet que Europa tingui un nou Estat en virtut d’un procés d’autodeterminació, ho hem de veure amb simpatia, al marge, en principi, de qualsevol altra consideració.

2) El nou Estat kosovar, com no se li escapa a ningú, ha estat parit amb fòrceps i es trobarà, suposo que per un temps no pas curt, a la incubadora política. Esdevé un nou actor de l’escaquer internacional, però protegit, assistit, ajudat. Tal com han anat les coses, podria ser d’altra manera?

3) El protectorat internacional, doncs, s’allargarà, previsiblement. Però quan neix un setmesó, o qualsevol altra criatura amb dificultats, no correm a ajudar-lo? Doncs, el mateix hauríem de fer amb les nacions, però ja se sap que la competència és massa ferotge. I que la política internacional, sovint, ho és tot menys compassiva… El mateix Ibrahim Rugova (1944-2006), líder històric dels albanokosovars i víctima, també, de la follia desfermada per Slobodan Milosevic i els seus sicaris, va ser un més -però no un qualsevol- a comprovar-ho.

4) I socialment -excepte la carcúndia habitual-, no tenim prou assimilat el divorci? Així, per què es veu encara amb mals ulls que els territoris puguin casar-se, descasar-se, separar-se, divorciar-se… quan puguin, vulguin i s’hi arrisquin?

5) La posició d’Espanya, alineant-se amb Rússia, Grècia, Rumania, Bulgària, Eslovàquia, Xipre, la Xina… i, òbviament, Sèrbia, resulta lamentable, però no pas incoherent. I és que, us imagineu que Madrid hagués celebrat la independència kosovar? Aleshores, la contradicció amb les seves actuacions interiors ja seria molt cínica, o massa flagrant. Tot i que la mateixa França, per exemple, demostra no tenir escrúpols en aquest sentit, però ja sabeu que les reivindicacions nacionals a l’Hexàgon -excepte en el cas de Còrsega- resulten més aviat històriques que no pas actuals.

6) El que no entenc gaire és la posició d’Eslovàquia, feliçment separada de Txèquia en el seu moment. M’ho hauran d’explicar…

7) Els Estats Units són un dels principals valedors del nou estat. Ja sabem que als nordamericans sempre els mou alguna mena d’interès -com a tothom, siguem clars- i, en aquest cas, la possibilitat d’alterar la situació geopolítica a Europa. Veure la bandera de les barres i els estels tan unida a la kosovar -la vella i la nova- fa una certa angúnia. De tota manera, i què? I, a més, en el cas de Kosovo, pel mig no hi ha petroli…

8) Els kosovars ja han començat a ser lliures, però molts d’ells -i d’elles- no poden treballar, i menjar, amb prou feines. Què hi perdríem, entre tots, ajudant-los una mica per tal que el nou Estat no sigui inviable? Sèrbia potser sí que hi perd -i Rússia, per identitat paneslava i raons estratègiqeues. Però ja és hora que els serbis, en primer terme, s’adonin que han d’expiar els seus molts pecats col·lectius… i mirar decididament cap a la Unió Europea. Sense que això vulgui dir que els kosovars i, sobretot, la majoria d’origen albanès, siguin, precisament, uns angelets… Només que el nou Estat ens pogués preservar, a mig termini, del vandalisme de les temudes bandes d’albanokosovars ja es podria estar -per raons, en aquest cas, molt pragmàtiques- a favor seu.

9) Les tensions entre els serbis i els albanokosovars han estat una constant al llarg de la història. Deixaran de ser-ho ara? Ho veig una mica difícil, però és indipensable que els dirigents del nou estat mantinguin la seva voluntat democràtica i mult¡ètnica, i que això sàpiguen -i els deixin- traduir-ho en fets. Veurem… Però el que queda clar, com diu Antoni Segura, és que "la situació de bloqueig no podia mantenir-se indefinidament".

10) I Catalunya i la resta de països d’àmbit català, Euskadi, Galícia…? Doncs la independència de Kosovo, en principi, no els fa cap mal, però faran -farem- molt millor de continuar emmirallant-nos en Escòcia, Flandes, no sé si encara el Quebec… I, en tot cas, una cosa sí que és ben clara: cada nació crea el seu propi model, traça el seu camí personal i instransferible: el de la marxa -tan imparable, o no, com ho vulguin els seus ciutadans- cap a la sobirania. Que avui, ja ho sabem, s’esdevé en el marc d’un món global i mena a aliances més àmplies.