A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

EDIMBURG, bressol de Harry Potter

Sense categoria

Hem estat a Edimburg, la històrica capital escocesa, abans que tingués lloc l’edició d’enguany del seu emblemàtic Festival Internacional de Teatre. De fet, hi érem just quan arrencava el Fringe, una mena de festival alternatiu que s’inicia a primers d’agost i s’encavalla després amb l’altre. Els carrers no podien estar, doncs, més lúdics i vitals, tot i que sense el cutreriu que, ja fa anys, s’observa -i no només a l’estiu- a la Rambla de BCN.

Edimburg bull per aquests esdeveniments i ens mostra, alhora, la seva bellesa austera, una història secular, tota la monumentalitat d’un gran patrimoni al qual s’incorporà, no fa pas massa, el nou Parlament escocès de l’enyorat Enric Miralles. És una ciutat que fins i tot es permet el luxe d’haver-li deixat un cafè a JK Rowling per tal que, gairebé sense cap penic a la butxaca, comencés a escriure-hi les celebrades aventures d’un tal Harry Potter

La visió -i visita- del formidable Castle, amb el pes acumulat de la història. El recorregut per la Royal Mile, amb els seus intricats carrers. Els altres racons d’Old Town que cal explorar sense pressa, inclòs l’anomenat Edimburg subterrani. La clara sensació de trobar-te en una de les capitals històriques més atractives d’Europa.

El nou i controvertit edifici del Parlament d’Escòcia, obra d’Enric Miralles. El poc ostentós palau de Holyroodhouse, residència, al s. XVI, de la dissortada reina Maria Stuart. L’adjunt -i tan oxigenador- Holyrood Park. La dòrica seu de la Royal Scottish Academy i l’imposant edifici -amb pòrtics d’estil jònic- de la National Gallery of Scotland, amb una important col·lecció d’art europeu, des del Renaixement fins al postimpressionisme.

El tan dinàmic Princes Street, el principal carrer comercial, que discorre entre la ciutat vella i la nova. Els deliciosos Princes Street Gardens. El magnífic monument neogòtic dedicat a Walter Scott. High Street -centre de la moguda edimburguesa- i Canongate Street

El turó de Calton Hill, amb interessants monuments -com el de la fotografia- i bones vistes de la trama urbana. L’encantador Royal Botanic Garden. El port -situat a l’antic municipi de Leith– d’una capital que toca al mar però que em sembla que no té ambient marítim. La visita al vaixell -presumptament ocupant- Royal Yacht Britannia

——

Entre l’Edinburgh Festival Fringe (vegeu el vídeo adjunt), el Festival Internacional de Teatre i la identitària Edinburgh Military Tatoo, la capital escocesa, al pic de l’estiu, és una festa. La vam viure poc, però intensament, a peu de carrer. Sí que vam tenir temps de visitar, i de prendre-hi cafè amb llet -un cafè millor que el de la majoria de bars i restaurants del país-, l’acollidor The Elephant House    

A les sòlides taules d’aquest cèntric establiment [www.elephanthouse.biz] ple d’artístics elefantets, una aleshores deconeguda i paupèrrima JK Rowling va començar a escriure les aventures d’un dels grans herois de la ficció contemporània, el celebradíssim Harry Potter. O sigui que la joventut -la de tants països- té un deute amb la capital d’Escòcia. Pot pagar-lo, per exemple, fent-hi una estada plàcida i cal desitjar que prou feliç. Aquesta crida -la ciutat, veritablement, s’ho val- pot estendre’s a les altres generacions.  

Sensacions d’ESCÒCIA, estat emergent

Sense categoria

Escòcia -o el bell nom gaèlic d’Alba, si voleu- ha estat l’objectiu d’aquestes vacances 2010. Hi havia estat amb uns amics feia força anys -amb records ja molt esvaïts-, però la Maria P., per sort, tenia manifestes ganes d’anar-hi. De manera que, contra el costum habitual, he repetit destinació, però també he fet noves i molt interessants descobertes.  

Escòcia, a més d’un país atractiu, és, ara mateix, un estat emergent dins Europa. Ho serà de ple aviat? En tot cas, segurament ha de vèncer menys resistències que nosaltres, tot i una història de lluites contra els anglesos més aviat dissortada.

En aquesta terra hi predominen el verd intens, el gris plom dels llacs i també el gris -tenyit sovint de negre- dels seus sòlids edificis. Un cert paradís posat -si és que encara no el coneixeu- al vostre abast. 

Castells enrunats. Castells restaurats. Castells amb fantasma inclòs en el preu. Castells museïtzats en porcions. Castells a la riba d’un loch. Castells amb vistes al mar. Castells de vastos jardins. Castells dels nobles. Castells dels clans. Castells reials.

Edificis centenaris. Edificis de sòlids blocs de pedra. Edificis oficials. Edificis quotidians. Edificis antics. Edificis ennegrits. Edificis que no es demoleixen. Edificis que es restauren per dins per a fer-los raonablement moderns. 

Verd lluminós dels prats. Verd més fosc dels avets. Verd dels camps de golf de Saint Andrews. Blau del mar. Gris plom dels lochs. Groc intens del whisky. Vermell, verd, blau, groc, negre… del disseny dels tartans i la composició dels kilts, o faldilles -masculines i femenines- tan emblemàtiques. Color invisible -i impossible?- del Nessie

Whisky de malta que degustes a la destil·leria. El sabor del haggis. La delícia del salmó escocès. El gust del fish & chips. El so emotiu de la gaita. L’ambient dels pubs.

Ciutats -excepte l’aglomeració de Glasgow– demogràficament sostenibles. Pobles bells. L’atapeïda xarxa de bed & breakfast. Muntanyes -fins i tot el Ben Nevis– no massa altes i sovint arrodonides. Valls amables. Illes i arxipèlags. Les mítiques Highlands. Carreteres estretes per les que cal negociar el pas.

Gaèlic que qui sap si es mor. Gaèlic que sembla que reneix. Gaèlic que, de la mà de l’anglès, et trobes a força retolacions públiques. Gaèlic que expressa la diversitat d’Europa.

————–

I d’aquest gaèlic escocès que, poc o molt, compta podríem anar a la voluntat de ser d’una nació que també malda per esdevenir un nou estat de la UE. Però ho deixarem per a un altre dia, no sense abans haver passat per Edimburg, que s’ho val, i molt.