A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

“INCERTA GLÒRIA”, lectura considerable per a aquestes calors

Sense categoria

Encara estic paint Incerta glòria, l’emblemàtica novel·la de Joan Sales que m’ha costat tant d’empassar; no perquè sigui indigesta, sinó perquè dilato massa la lectura de llibres literaris. Però és un monument -literari també- en el qual alguns personatges -Soleràs i Lamoneda, sobretot- li donen un to inquietant.

I no és, en absolut, la típica novel·la una mica plasta sobre la Guerra Civil. Per no tenir tendència a llegir-ne, no ho he fet ni amb Soldados de Salamina de Javier Cercas, títol que em fascina, d’altra banda. Però Incerta glòria -que us recomano vivament- va molt més enllà, i ens interpel·la sobre la condició humana.
Va ser Sebastià Alzamora, en algun dels seus tan divertits i incisius articles a l’Avui o El Temps, qui em va fer decidir finalment a llegir-la. En tenia una de les versions superades pels anys, ja que l’escriptor -i també gran editor i patriota- que fou Joan Sales les va anar ampliant a mesura que passava el temps. Vaig decidir prescindir-ne, doncs, i adquirir la darrera i definitiva (Club Editor, 2007).

Alzamora venia a dir, crec recordar, que Incerta glòria és la gran novel·la de Guerra Civil i una de les millors de la literatura catalana de tots els temps. Efectivament, tot i que ja dic que a mi, les novel·les del conflicte del 36, més aviat em causen al·lèrgia. Posats a fer, prefereixo llegir llibres històrics o de document sobre el tema, i encara més quan estem en ple procés de recuperació de la memòria històrica, sobre el qual estic d’acord -un cop més- amb el desaparegut Josep Benet. O sigui, si hem de recuperar la memòria, que sigui de forma completa i en totes direccions, peti qui peti…

Ja dic que la Incerta… prometia ser diferent, i ho és força, sí. Tal com ha escrit Emili Teixidor, “que una novel·la de guerra parlés de sentiments íntims, molt íntims, era nou per al lector. En la novel·la les lluites són més psicològiques que bèl·liques”. Com que ja dic que m’havia pres amb una certa calma la seva lectura, el final -el complement de la novel·la dins la novel·la que és El vent de la nit– m’ha resultat excitant.

Personatges com Soleràs, Cruells, el Lluís, la Trini, en Lamoneda… són d’aquells que no s’obliden fàcilment, ni que les cabòries d’alguns, a voltes, siguin excessives. I una altra cosa que m’ha fascinat és el llenguatge, que sona molt actual per al temps que l’obra va començar a ser escrita. En fi, crec que us puc recomanar -si és que encara no l’heu llegit- Incerta glòria per acabar de passar amb delectança aquestes calors.

Mentrestant, m’agafo uns dies de vacances, bloc inclòs. Gaudiu-ne també i cuideu-vos, a major glòria vostra i del món. Fins a la tornada. 

Formidable PERICO PASTOR

Sense categoria

Ara mateix, Salon des Refusés, de Perico Pastor, és una de les millors exposicions que es poden veure a Barcelona, però només fins al dia 6 d’agost. La pulsió vitalista i la destresa tècnica del pintor, dibuixant i il·lustrador de la Seu d’Urgell -resident a BCN i format aquí i a Nova York- es fan paleses en l’espai emblemàtic de la Sala Parés. És una obra de la qual jo havia sentit parlar en termes elogiosos, però que encara no coneixia prou directament. I n’he quedat -i em plau transmetre-us-ho- molt gratament sorprès.
Me l’havia recomanat l’Anna Maria, que és amiga de l’artista, i com que el seu és un criteri estètic afinat, ja anava a veure la mostra amb una predisposició favorable. I sí, puc dir que vaig quedar prou subjugat per la producció d’un creador -a qui, a més, vaig tenir la sort de conèixer fugaçment abans d’adquirir el catàleg- el món del qual ens transmet, a voltes, una visió hedonista de la vida, la qual cosa també convé. Ho fa amb colors càlids -quan el color té protagonisme en les composicions-, amb traç àgil, amb una mirada detinguda, amb un dinamisme vibrant.

El mateix Perico (Pedro Pastor Bodmer, 1953) escriu, en un tríptic sobre l’exposició, que “l’any 1863, per ordre de Napoleó III, s’obria el Salon des Refusés, per acollir alguns dels artistes que havia rebutjat (refusé) el Salon oficial -també s’hagués pogut dir Salon des Recuperés“. I és que “pintar és un exercici constant d’elecció, d’acceptació i de rebuig (…). Després de cada sessió, després de cada sèrie, en endreçar l’estudi, abans de cada exposició, un guarda, o descarta. Constantment (…). Aquest racó és alhora saló dels rebutjats i dels recuperats”.

Rebutjats o recuperats, trobo aquests resultats creatius molt ben acceptats per mi, en conjunt. En el cas d’aquesta exposició de la Parés, no totes les pintures i dibuixos -fan impressió, els que pengen del centre de la sala- són hedonistes, perquè la condició humana, ja se sap, té clarobscurs, aquí ben reflectits. Són diverses les figures, i contradictòries, potser sí, però sempre impactants. Ja ho explica, en el catàleg, Quim Monzó: “Les idees que hi ha en aquesta exposició del 2008 em fan pensar en una orquestra, i en Perico Pastor fent-ne de director. ¿És que abans era solista? Doncs potser sí. Potser sí que, de tocar el piano, ha passat a dirigir una orquestra: una orquestra on tots els intèrprets són ell mateix”.

Dos dies després de veure la mostra -que he tornat a visitar ràpidament abans d’escriure aquest post-, l’AM m’ensenyava la traducció interconfessional de La Bíblia que, il·lustrada per Perico Pastor [www.perico.net], ella té a casa, en tres esplèndids volums. Són, en total, un miler d’il·lustracions, 650 en blanc i negre, i la resta en color. Editada el 2007 per Enciclopèdia Catalana, no cal creure necessàriament en interpretacions de la transcendència per tal de valorar adequadament la importància cultural de la religió i, no cal dir, dels textos bíblics. El nostre artista és un molt bón exemple d’aquesta entesa tàcita, i, d’altra banda, és evident que il·lustrar -i interpretar, doncs- una obra així no s’hagués ofert a un creador que no s’ho meresqués.

M’ensenya també, l’amiga, catàlegs de mostres anteriors de Perico. A parer meu, ha seguit una evolució coherent i, amb els anys -és, aproximadament, de la meva generació- afavoridora. Superats -o ho han de ser- els dilemes figuració/abstracció, pintura i dibuix/altres formats i en altres dimensions, cadascú ha d’anar identificant-se amb els estils que el vinclin més a l’art, que més l’emocionin, i amb els artistes que, sobretot, l’interpel·lin. En el meu cas, he descobert que Perico Pastor n’és un. I formidable.

 

BASSAS, potser la “crosta” són ells

Sense categoria

Antoni Bassas ha fet avui el seu darrer Matí de Catalunya Ràdio. Després de catorze temporades en antena -tot i que l’espai sonava tan fresc-, alguna havia de ser l’última. El que em molesta -a mi i a tanta gent- no és el fet que se’n vagi, perquè ningú no és imprescindible i els programes, com les persones, poden tenir data de caducitat. El que cou és la manera com se’n va, les formes amb què alguns sembla que triomfen tot intentant arrencar crostes… quan una de les crostes més considerables que pateix Catalunya, probablement, no se l’arrencaran mai.
“Si la classe política del país no pot aguantar un programa com aquest, és que tenim una democràcia molt justeta, has dit avui en acomiadar-te definitivament com a conductor d’un espai líder d’audiència. Efectivament, Antoni. Perquè tu no has estat -ho certifico: t’escoltava cada matí a l’hora de la dutxa, l’afaitat i la preparació dels bocates de les meves filles- un demagog ni un predicador de la ràdio. Senzillament, intentaves fer, des de la llibertat i el coratge, un programa d’autor.

I a mi, que ja saben els que em segueixen en aquest bloc que em plau la cançó d’autor, això també m’agradava. Tu has distingit prou bé entre informació i opinió i, de tant en tant, donaves el teu punt de vista. Que podem compartir o no -jo sí, moltes vegades-, però que sempre hem d’agrair si es fa des del respecte a les persones, la crítica no sectària a partits i institucions i una aportació positiva a l’autoestima nacional i al progrés de la soferta Humanitat.

T’han posat unes condicions que ja sabien que no podries acceptar. Començar el programa a les 6 del matí, per exemple. I sembla que encara et sap més greu acabar a les 11, perquè els programes similars de la competència acaben al migdia… També van enviar -tant o més greu- el Toni Arbonès, amb la seva Anaconda, a la matinada, i ja vam veure com va acabar la cosa (aquí en vam parlar el passat 29 de febrer).

Però el problema no és només d’horari, sinó de concepció informativa. D’independència, al cap i a la fi, i ara no parlo de la del país, que probablement a tu -com a mi- no et faria cap nosa. La gent que mana a Catalunya Ràdio i a la Corporació demostren, darrerament, una certa vocació de kamikazes, i, tot i així, els desitjo sort i encert pel bé del país. I és que un líder d’audiència s’admet que se’n pugui anar, però no se’l fa fora -elles i ells diran que no és exactament així- tan fàcilment…

A la mateixa hora, aproximadament, que el Jiménez Losantos deia tantes animalades a la COPE, tu prenies el pols a un país europeu que intenta que no es perdi, dins el món, la seva identitat. Però el que fa més ràbia és que marxis no pas quan vulguis o quan la parròquia -difícil, això- hagués deixat de seguir-te, sinó uns quants mesos després que comencés a parlar-se d’allò de la crosta nacionalista…

Moltes gràcies, doncs, senyors Joan Ferran, Manel Mas, aparell pesecero en general. Gràcies per protegir-nos, amb demostrada eficàcia, de tanta contaminació ideològica. De tants Bassas amb orelles de llop i pell de xai…

En fi, Antoni, te’n vas per una porta veritablement gran. Ens has ofert el millor alè durant molt temps i, gràcies a tu, la gent del teu equip i col·laboradores i col·laboradors de gran vàlua, hem envellit més feliços.

La Neus Bonet, a partir del setembre, t’agafa el relleu. Per cert, que  has quedat com el que ets, un senyor, entrevistant-la en aquest darrer dels teus Matins. Desitgem-li també sort, encert i llibertat informativa, perquè d’experiència a la ràdio no n’hi falta. I a tu no et dic adéu, sinó a reveure… des de la teva pròxima trinxera.

Salvem el PASTÍS i la música en viu

Sense categoria

El mític bar Pastís, una de les referències històriques de la nit barcelonina,
està amenaçat de tancament per unes denúncies per soroll que semblen poc clares. Per tal de contribuir a capgirar la situació, un seguit de cantants i músics van conjurar-se dimecres passat al Luz de Gas no només per salvar el Pastís, sinó per intentar la música en viu no esdevingui, a BCN, una d’espècie a punt d’extinció. Ni s’ho mereixen els creadors ni ens ho mereixem molts ciutadans que no volem que la capital catalana esdevingui, únicament, un gran aparador comercial i un destí turístic de baix cost.

Vaig arribar-hi una mica tard, al Luz de Gas, un local que trobo -dins del que hi ha avui- ple d’encant. M’encantaria encara més si es digués Llum de Gas, però es veu que això, a la Barcelona mestissa, potser ja no és tan fàcil. Ho dic, en tot cas, no en clau d’imposició, sinó de desig.

Em vaig perdre, doncs, algunes actuacions que m’haguessin agradat, com les de Quico Pi de la Serra, Miquel Pujadó -autèntic impulsor d’aquest recital pro-Pastís– o l’ex-Trinca Miquel Àngel Pascual. De la resta -tot i lamentant que la Lídia Pujol, finalment, no ens acompanyés-, va haver-hi moment bons i també estones de badall, perquè la qualitat dels intèrprets era desigual, tot i que la intenció de la convocatòria fos bona. Sort que, valuosos o no tant, totes i tots s’havien compromès a oferir només dues cançons al relativament nombrós públic que hi havia a la sala.

Em quedo, sobretot, amb Joan Isaac, que va jugar molt sobre segur interpretant-nos I jo al meu racó -reeixida versió d’un gran tema d’Aznavour- i la seva mítica A Margalida, amb la qual va aprofitar per retre de nou homenatge -i el feu explícit- a Salvador Puig Antich.

I em quedo, no cal dir, amb una de les icones més entranyables del progressisme barceloní, català i ibèric, el gran Paco Ibáñez, que interpretà un tema brassenià i un altre sobre un conegut poema del seu amic José Agustín Goytisolo. Aquest fou qui, segons que explicà, li descobrí al Paco la màgia que ha tingut i encara té el bar Pastís, a tocar de la part baixa de la Rambla. Quina llàstima que l’ambient nocturn de la zona s’hagi anat degradant!

Jo hi havia anat, al Pastís, però confesso que fa una mica de temps. Em cau molt a prop de la feina, però obren més tard de la meva hora de plegar. Quan em vagui, i com que estic segur que s’aconseguirà salvar-lo, m’hi deixaré caure, i ara més que mai. A veure si, a la sortida d’algun sopar, me’n recordo…

Però no es tracta de salvar únicament aquest petit temple de la música en viu, sinó de fer possible que, en general, aquesta pugui perviure a Barcelona, començant per La Paloma com a mítica sala de ball. Que es compleixin les normatives que calgui i que es facin les adaptacions que siguin pertinents. Que es garanteixi el dret al descans tot fent-lo compatible amb el dret a gaudir de la música, la creativitat, la nit, l’encís, el talent…

Ja sé que aquests equilibris, a voltes, resulten complicats, però crec que BCN no està condemnada a esdevenir només una gran superfície o un hotel sense fi. Hi ha d’haver espai per a tot i per a tothom, des d’una llibertat responsable. El Pastís -que, després de tants anys, no semblava molestar ningú- és un símbol i també la icona d’una manera viva d’entendre la cultura. El concert del Luz de Gas ha de ser un punt de partida per reinvindicar aquesta vitalitat.

I és que, si la vida no és realment vital, venir aquí no hauria valgut la pena…

El meu BICING casolà

Sense categoria

Moltes i molts de vosaltres en torneu, però jo encara hi vaig. El cas és que diumenge passat al matí vaig efectuar el meu primer itinerari ciclista per BCN. No em vaig acollir al ja ben popular servei municipal, sinó que em van deixar una bici del petit parc ciclista que tenim a casa -guapa, però no tant com la de la imatge. La meva filla gran, bona experta, s’ho havia proposat: “Papa, hem d’anar fins més enllà del Fòrum, a la ratlla del Besòs…”. Apa, doncs, a pedalar s’ha dit.
Es tractava de decidir-se d’un cop, malgrat que un no hagués après d’anar en bicicleta fins a la tendra edat de quinze anys i, darrerament, només hagués practicat una mica pel camp. Però ben a prop meu tinc una bona animadora, que es va coneixent els carrils-bici barcelonins amb l’empenta i l’entusiasme -no renyits amb la prudència- que, a la seva edat, li corresponen.

Vam iniciar el circuit -còmode i ben senyalitzat, cal dir-ho- per Josep Tarradellas, vam baixar la Diagonal i, pel passeig de Sant Joan, Consell de Cent, Marina i la part baixa de la Meridiana, vam enfilar el darrer tram -el més nou i marítim- de l’avinguda que diagonalment travessa el Cap i Casal.

Unes quantes illes avall, el nou Parc Central del Poblenou -valgui la redundància- em va semblar que promet. Un altre dia, amb més calma, m’agradarà visitar-lo, però ara es tractava de fer ruta, ja que no era només qüestió d’anar, sinó, òbviament, de tornar a casa.

Com altres vegades que hi he estat, penso que tota aquesta zona del llevant barceloní, amb l’excusa d’un no massa reeixit Fòrum Universal de les Cultures, ha sofert una transformació espectacular. Positiva a grans trets -només cal pensar, per exemple, en un nou barri de la significació del 22@-, tot i que hi ha aspectes clarament especulatius que ens haguéssim pogut estalviar, sobretot quant a l’altura d’alguns edificis.

Malgrat que el recinte del Fòrum, habitualment, és un autèntic desert d’asfalt, just en el moment de passar-hi per davant vaig estar a punt de topar amb dues noies degut a la meva poca perícia als pedals. I encara rai que pràcticament ni es van immutar, per sort d’elles i, no cal dir, meva.

Em va plaure observar -això ho coneixia menys- la mansuetud del riu Besòs i el bon arranjament que s’ha fet del seu tram final, amb amplis espais verds i dos carrils-bici que, a banda i banda, ajuden a civilitzar encara més la zona. La meva filla i la seva mare ja els havien transitat i van arribar a la ratlla de Santa Coloma de Gramenet, però això, en el meu cas, ja hagués estat massa…

O sigui que… tornada per un front marítim -inclosa la travessa del Fòrum- que, en conjunt, ha quedat força bé. La idea era atractiva, però, en ple mes de juliol, esquivar alguns cotxes que aparcaven i els banyistes que anaven a les platges no era el millor per a la meva fragilitat. Va caldre sort, paciència i prudència, però un bon granissat de llimona a l’entorn del Port Olímpic m’alleujà, no cal dir, de molts mals.

Pel passeig de Circumval·lació vam accedir al parc de la Ciutadella, que travessàrem per enfilar el passeig de Lluís Companys i de nou el de Sant Joan -que compta, pujant a mà dreta a tocar de València, amb la neogòtica església de les Saleses (1882-1885), de Joan Martorell, per mi una de les més atractives i emblemàtiques de Barcelona.

Una mica durillo, Sant Joan, cal dir-ho. I és que, si a l’anar feia una lleugera baixada, ara el pendent era de pujada, igualment que la part de la Diagonal que correspon a la Dreta de l’Eixample. Les cames ja em feien figa, i frenar de tant en tant en els encreuaments era el més empipador, com ho és gairebé sempre. Però la tornada a casa es produí sense més sorpreses.

En fi, una bona experiència… que ara ja no tindré excusa per no repetir de tant en tant, pel mateix itinerari i d’altres. Això sí, si sou, en general, tan poc hàbils com jo -i tal com discorre habitualment el tràfic barceloní-, absteniu-vos d’agafar la bici a l’estil urbanita com no sigui en diumenge! Altra cosa deu tenir, més aviat, traces de masoquisme, per no dir de pur suïcidi. I alguns volem viure cent anys, pel cap baix…

Quins valors morals, CARLA BRUNI?

Sense categoria

No, no em refereixo a la nuesa -trobo que poc excitant- que has exhibit en nombroses fotografies i, en definitiva, a la manera de gaudir del teu cos, que tu governaràs com vulguis. La moralitat que em preocupa en el teu capteniment, Carla, és una altra de ben distinta, i encara més quan fa poc que has declarat al Libération que els teus “reflexos epidèrmics són d’esquerres”.

I és que encara et creiem, efectivament, una dona progressista, a més d’afamada exmodel i normaleta tirant a bona cantant -i, sovint, autora. Però, benvolguda diva de gauche: en casar-te amb un president francès situat evidentment à droite, ¿fins a quin punt no has traït alguns dels teus valors? ¿O aquests no eren prou sòlids i per això pertanyies -i segurament encara pertanys- al que a França se’n diu la gauche-caviar?
Mira, Carla Bruni, no em caus del tot malament, què vols que et digui. Mediàticament, deus haver aconseguit eclipsar la meva admirada Ségolène Royal, tot i que aquesta, amb el coratge que la distingeix, continua fent tots els esforços possibles per esdevenir la primera dama socialista de França. I, a l’alcova de l’Elisi, has pogut definitivament -tot i que, tractant-se de senyores tan glamouroses, no se sap mai- amb la Cécilia. Però la besnéta d’Isaac Albéniz ja veiem que l’últim que farà es quedar-se per vestir sants…

En tot cas, el Sarko és tot teu i, en un cert sentit, el fas anar per on vols. És clar que això també sembla que et genera contradiccions, que t’empasses aparentment sense problemes atreta per l’eròtica del poder més que mai.

El teu home és un governant tocat d’un carisma impetuós que ha decantat no solament França à droite, sinó el conjunt de la UE. Compta amb un bon aliat, el pobre Silvio Berlusconi. Que el tàndem no para s’hi ha notat -quina curiosa casualitat que això passi ara!- en la legislació laboral, amb aquesta controvertida directiva que convida treballadors i empleats a fer jornades laborals de… fins a 65 hores! O amb l’enduriment de la regulació comunitària per als immigrants, encara que aquest, cal admetre-ho, és un tema prou complicat. Pregunta-li-ho, si no, a un home que per a tu potser esdevindria deliciosament llatí i racial, el ministre Corbacho…

En tot cas, ¿com està resistint la teva delicada sensibilitat de gauche els bruscos cops de volant? És a dir, ¿quins són i com són realment, Carla, els teus valors morals?

Siguin com siguin, sembla que t’estàs sotmetent massa, interessadament o no, a les exigències del sistema. A tu i el Sarko us van presentar en una festa on tot estava molt preparat per tal que us coneguéssiu. És clar, l’atracció i la passió -tan humanes- haguessin pogut durar unes quantes nits… però un president francès –abandonat com era aleshores, per si fos poc- necessita donar una imatge presumptament responsable. I tu, dolça gata maula, t’hi vas avenir de bon grat…

Jo no sóc president, ni francès ni d’enlloc, ni mano res. La meva comunitat de veïns quan em torni a tocar, com a molt. Però em pregunto, com a persona d’esquerres -o de centresquerra, siguem honestos-, si seria capaç de conviure amb una parella d’idees polítiques i socials massa conservadores. És un problema de pell. De valors, en definitiva. I això que avui, en la nostra societat europea i poc o molt democràtica, les esquerres ni ocupen fàbriques ni assalten palaus d’hivern.

Tranquil·la, Carla Bruni Tedeschi, que totes et ponen. Ara, com que el Nicolas esdevé el president de torn de la UE, tu seràs la primera dama comunitària i lluiràs encara més a les revistes del cor. Continuaràs fent viatges d’estat, provocant la sana admiració dels governants de torn amb els teus modelets i els teus posats modosets… perquè saps que, com a presidenta, no pots provocar gaire. Mentrestant, les teves fotos nues segur que no pararan de circular per Internet, encara que a mi -creu-me, xata- m’agrades més vestida.

I no cal dir que et desitjo molt d’èxit amb el nou disc que ets a punt de treure, Comme si de rien n’etait (Com si res). Serà el tercer de la teva carrera musical, després de l’exitós Quelqu’un m’a dit i de No promises, un recull de poemes musicats d’autors anglosaxons que va tenir menor difusió i que jo vaig llogar, com sempre, en una biblioteca.

Com si res… amb uns o altres valors, amiga.