A la brasa i al caliu

La notícia, aquí, s’ha difós, però més aviat discretament: el reconegut cantautor argentí Facundo Cabral moria metrallat a Guatemala –Guatepeor més que mai, doncs- quan es dirigia a l’aeroport de la capital després d’una tanda de concerts. Sembla que les ràfegues no anaven adreçades a ell directament, sinó a un empresari nicaragüenc amic i promotor seu que només resultà ferit.

Això era dissabte passat. Tres dies abans, jo començava a satisfer un desig de feia alguns mesos: aconseguir en préstec el seu CD antològic Grandes éxitos (2006), sembla que l’únic de l’artista a disposició pública dins la xarxa bibliotecària barcelonina. El cas és que la biblioteca contenidora em queia una mica lluny i ho anava deixant estar. Per tant, i més que mai: “Que bèstia, Facundo…”. Que bèstia que és, massa sovint, el nostre globus terraqui i, sobretot, alguna gent que s’hi passeja o, més aviat, s’hi arrossega…
I, per acabar-ho d’adobar: després del gran ham -la meravella de cançó, d’èxit mundial al seu dia, que és No soy de aquí, ni soy de allá-, la veritat és que la resta del disc -que no paro d’escoltar, en homenatge-, no m’ha acabat d’enganxar prou. És un masoquisme, tanmateix, controlat i conscient. Les lletres em semblen, en general, punyents, crítiques i/o divertides, però les músiques -unes més que d’altres- tiren a tosques, més aviat.

I Facundo [http://www.facundocabral.info/noticias-texto.php?Id=19] era un bon intèrpret, però no pas de primer nivell: quedava lluny del gran, gran i mil vegades gran Atahualpa Yupanqui [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113711], per exemple. Tampoc no tenia, per al meu gust, la força d’un altre artista mort en circumstàncies mai no del tot aclarides, Jorge Cafrune [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/67643]. O el gran interès de l’obra d’un José Larralde, per dir els altres referents argentins que més conec… a banda de -tampoc no la trobo prou excelsa- Mercedes Sosa.

Potser mitjançant l’Spotify estic fent troballes facundianes una mica millors… Però Cabral, per sort d’ell, ha estat allò que en diríem més que un cantautor: era també l’exponent d’una certa consciència anarquista posada al servei de la solidaritat internacional. Per això la Unesco l’havia nomenat, el 1996, allò tan eteri -però significatiu- de Missatger Mundial de la Pau.

Tot plegat fa molta ràbia. Ràbia per una mort cruenta i, sobretot, injusta, i que demostra novament el nivell de violència ambiental de determinats països. Ràbia -no tanta, és clar- perquè la meva bona predisposició inicial envers la producció d’aquest cantor que havia nascut el 1937 a La Plata, capital de la província de Buenos Aires, no hagi obtingut, plenament, els resultats desitjats… Tot i que, a mesura que escolto el disc i faig anar la gramola spotifyana, el malaguanyat -i ja definitivament estimat– Facundo se’m vagi creixent… 
 
En fi, us passo ara -més homenatge- dues perles: el gran tema al·ludit abans [http://youtu.be/xD3G6eM3tPI]
i l’entrevista televisiva que li feu el singular Jesús Quintero, El loco de la colina [http://youtu.be/9qN9j_cJ_IU]. Facundo Cabral, en definitiva, perviurà en la memòria dels qui valorem la creativitat i la solidaritat i deplorem que aquest món continuï sent tan bèstia, massa cruel, poc humà.

És una capçalera plural –Vallesos– quant a la seva denominació. I és nova, i per a mi tan inesperada com oportuna. Vol contribuir a crear, des del periodisme, major presència i consciència d’una de les comarques centrals de Catalunya -ras i curt, el meu espai de naixença. Per situació geogràfica -poc o molt- i per vocació de centralitat.

…sense oblidar -per què no?- la gràcia ambiental i comercial de La Roca Village, per exemple. 
Vaig conèixer-la -jove pubilla- a la feina i me la vaig poder endur a casa. Un cop ullada, vaig regalar-la aviat al meu pare i m’hi vaig subscriure ben de pressa. Total, en surten -per ara- dos números a l’any…

Dos números solament, sí, però si ho jutgem pel primer, serà -ja ho és- una publicació d’interès i molt ben feta. Dirigida pel periodista Vicenç Relats, l’editen des d’una de les poblacions que he esmentat abans, Santa Eulàlia de Ronçana, a la part oriental perquè així ho devia decidir, poc o molt, l’insigne sabadellenc Pau Vila a partir de l’observació d’una realitat molt distinta de la d’avui, que també cal dir-ho.

Vallesos [www.vallesos.cat], que es defineix en base a la “gent, terra i patrimoni”, ens convida en aquest primer número a què els vallesans tinguem clar “com la ballem“. És un bon titular per a introduir-nos a un dels elements més genuïns que han perdurat del folklore viu de la zona: els populars balls de gitanes i altres danses vives del Vallès. Com diu la portada, encara avui, “la plaça n’és ben plena”.   

Hi ha altres temes i personatges amb grapa, en aquest primer Vallesos, perquè 130 pàgines -ben dissenyades i impreses en paper de bona qualitat- donen força joc. No us els descobriré: ben al contrari, us convido a descobrir-los, tant si sou del Vallès com si no, encara que, si no ho sou ben bé, és lògic que potser no us apreti tant la curiositat…

Només diré, a la manera d’un altre sabadellenc i vallesà il·lustre, Joan Oliver “Pere Quart”, a les conegudes Corrandes d’exili que al Vallès

                                     “tres turons fan una serra
                                      quatre pins un bosc espès,
                                      cinc quarteres massa terra”.

Perquè, definitivament,
      
                                     “com el Vallès no hi ha res”.

Aquest darrer vers, Pere Quart el manllevava d’un altre poeta dels grans, Josep Carner. I no era xovinisme, és clar, sinó únicament amable ironia tenyida, en aquell moment, de nostàlgia de la llunyania forçada. Uns versos que fa anys ens cantava -ai!- el gran, enyorat i estimat Ovidi… Ovidi Montllor.