A la brasa i al caliu

I no ho dic per mi, que voto sempre, sinó per la molta gent que sembla que practica un dels esports col·lectius més de moda, al nostre i a d’altres països, no a tots. De raons per abstenir-se pot haver-n’hi diverses, i més d’una, de dues i de tres deuen ser justificades. No sé si totes són, tanmateix, prou consistents.

• M’abstinc perquè votar en unes eleccions no em ve massa de gust.
• M’abstinc perquè, progressivament, els polítics m’han anat desencisant.
• M’abstinc perquè m’agrada donar botifarra a la classe política.
• M’abstinc perquè no accepto l’estil barroer i gratuït de moltes campanyes electorals.
• M’abstinc perquè m’encanta que els polítics, després de cada campanya, diguin que el fenomen de l’abstenció és molt preocupant i digne de reflexió i estudi. 
• M’abstinc perquè els VIP’s ofenen, sovint, la meva intel·ligència.
• M’abstinc perquè, qui coneix els segons o la resta integrants de moltes llistes electorals?
• M’abstinc perquè crec que la qüestió no és únicament parlar del que interessa al ciutadà, sinó donar-li més capacitat de decisió.
• M’abstinc perquè trobo que el quadre polític català està bloquejat, i cada cop més.
• M’abstinc perquè m’agradaria forçar un canvi de la llei electoral.
• M’abstinc perquè no m’acaba d’agradar participar en un joc en el que els pactes són més importants que els resultats.
• M’abstinc perquè, ho he d’admetre, no posseeixo prou memòria històrica de quan els que manen no ens demanaven mai l’opinió.
• M’abstinc perquè ja m’està prou bé com van les coses, mani qui mani.
• M’abstinc perquè la política no malmeti el meu benestar i confort.
• M’abstinc perquè sóc un jove mileurista i només faltaria que, a més, els fes el joc.
• M’abstinc perquè em costa de comprendre com són d’apassionants, malgrat tot, els mecanismes del poder com a part indestriable de l’aventura humana.
• M’abstinc perquè no tinc la modèstia suficient d’assumir que el paper que em pertoca és el de comparsa en la continuïtat necessària d’aquests mecanismes.
• M’abstinc perquè ja s’ho faran.
• M’abstinc perquè millor que s’ho parlin entre quatre notables i ens estalviarem les despeses i el merder de les eleccions.
• M’abstinc perquè exercir la responsabilitat col·lectiva comporta, en el fons, massa feina.
• M’abstinc perquè no entenc, o no em preocupa massa, que tanta abstenció no farà avançar l’autogovern de Catalunya ni el desplegament de l’Estatut nou que, ens agradi o no, és el que hi ha.
• M’abstinc perquè no me n’adono prou que la meva actitud no permetrà resoldre amb un mínim d’eficàcia els diferents i complexos problemes que el país té plantejats, a curt, a mitjà i ja no diguem a llarg termini. 
• M’abstinc perquè no sóc capaç d’aportar cap alternativa vàlida a la situació, ni tan sols capaç de pensar-hi.
• M’abstinc perquè no trobo cap candidatura ni candidat o candidata prou atractius.
• M’abstinc perquè dec ser poc madur des del punt de vista col·lectiu.
• M’abstinc per la tradició anarco que vaig mamar a casa.
• M’abstinc perquè em sento, decididament, antisistema.
• M’abstinc perquè és una de les maneres de reclamar, d’una vegada, llistes obertes que crearien un nou revulsiu.
• M’abstinc perquè sé que als aparells dels partits els rebentaria que hi haguessin llistes obertes.
• M’abstinc perquè considero que, amb poques diferències, tots els polítics són iguals.
• M’abstinc perquè les nostres ciutats, els nostres pobles i els nostres països són sistemes ben complexos per a reduir-los a unes quantes promeses i/o receptes, sovint demagògiques.
• M’abstinc perquè, al pas que anem, tindré més prestigi entre les amistats passant de votar que no pas anant-hi.
• M’abstinc perquè no tinc ni esma d’anar a votar a quatre passes de casa, de tan còmode o còmoda que arribo a ser.
• M’abstinc, senzillament, perquè estic cansat/da amb tantes convocatòries electorals successives.
• M’abstinc perquè no tinc prou interès ni en anar a votar en blanc.
• M’abstinc perquè tant me fa qui em representi: total, després anirà a la seva!
• M’abstinc perquè no em diuen què acabaran fent amb el meu vot.
• M’abstinc perquè, seguint la tendència del baix cost, ja m’està bé una democràcia de baixa qualitat.
• M’abstinc perquè gaudeixo d’allò més anant contra el que és políticament correcte.
• M’abstinc perquè la política no ha deixat mai de ser una pràctica endogàmica, per molt que ho vulguin dissimular (i no sempre).
• M’abstinc perquè considero que la política és cosa dels polítics.
• M’abstinc perquè em surt dels pebrots.
• M’abstinc perquè sí.
• M’abstinc perquè no. 

La placa d’homenatge que els seus companys van dedicar a Andreu Nin en el lloc de la Rambla barcelonina on el veieren per darrera vegada corre un cert risc de degradació. De moment, encara és llegible, però val la pena que se’n prengui nota ara que són a punt de complir-se setanta anys del segrest del líder del POUM i el seu assassinat posterior. Contribuir a millorar aquesta placa vol dir, en definitiva, salvar-la. I significa també preservar, simbòlicament, les  banderes de la llibertat.  

Una mica més amunt de la cafeteria i restaurant Moka i de l’hotel Rivoli Rambla, i enmig d’una oficina bancària i una agència de viatges, hi figura la senzilla placa de marbre blanc d’homenatge a Nin. Jo, com a homenatge particular, l’he llegit moltes vegades en passar-hi aquests darrers anys, però ahir em vaig dedicar a anotar-la curosament per tal de poder transcriure-us-la sense cap errada:

"Aquí, el 16 de juny de 1937, els seus companys veiérem per darrera vegada Andreu Nin (1892-1937), secretari polític del P.O.U.M., lluitador pel socialisme i la llibertat, víctima de stalinisme.

Els seus companys.

Barcelona, 16 de juny del 1983"

El meu homenatge particular a Andreu Nin i Pérez, dirigent polític català de prestigi internacional i fill del Vendrell, no és precisament perquè jo hagi estat poumista, ni durant els intents estèrils de reorganitzar l’històric partit durant la Transició. Sí que n’havia conegut alguns que ho havien estat de joves, entre els quals l’inoblidable Josep Pallach, el màxim dirigent del primer partit al que em vaig afiliar, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Ni tan sols, tot i considerar-me d’esquerres, em vaig declarar mai marxista, ni que fos de la branca heterodoxa que era el Partit Obrer d’Unificació.

Però em sap greu que les lletres gravades a la placa siguin cada cop més difícils de llegir com a conseqüència del desgast que comporta el pas dels anys. Suggereixo, doncs, que un treball de restauració ben poc complex contribueixi a salvar la memòria històrica continguda en el missatge de llibertat i progrés que la placa ens transmet.

Demano, per tant, que les lletres tornin a repicar-se, o que es pintin de negre, o es daurin, i deixo la solució adient al millor criteri dels experts. Es tracta d’un cost mínim que, com que el POUM ja no existeix -tot i que la seva herència històrica fos més aviat assumida pel PSC-, suposo que hauria d’anar a càrrec de l’Ajuntament pel fet que la placa forma part del mobiliari urbà. I ara que estrenarem un nou mandat municipal, pot ser el moment adient per a fer-ho.   

Ja sabreu que, després dels tràgics fets de maig del 1937 -ara n’ha fet també setanta anys- es produí la desaparició d’Andreu Nin a càrrec dels serveis de contraespionatge soviètics i el seu posterior assassinat -prèvia tortura- prop de Madrid. Res no transcendí de moment i, quan els militants del POUM preguntaven als del PSUC i el PCE on era Andreu Nin, aquests escrivien a les parets: "O a Salamanca o a Berlín". I és que el clima propi del sectarisme de l’època -tan ben reflectit, per exemple, a l’excel·lent film Terra i llibertat, de Ken Loach- era particularment greu: el comunisme ortodox acusava Nin i el seu partit de ser agents del feixisme internacional.

I, per cert -ara que la memòria històrica ha esdevingut un procés tan viu com necessari-, que no estaria gens malament que Iniciativa per Catalunya-Verds, Esquerra Unida i Alternativa o el PSUC-viu reconeguessin públicament la complicitat històrica d’aquest comunisme oficial en un dels malaurats episodis de l’stalinisme de l’època. 

I que ho fessin després de setanta anys d’uns fets lamentables, com tants altres de la Guerra Civil. En el valuós documental Operació Nikolai, de TVC, els periodistes Maria Dolors Genovés i Llibert Ferri van aclarir definitivament el desenllaç del cas Nin l’any olímpic del 1992. Ara, la memòria històrica reclama també una senzilla cirurgia de placa. Per tal de preservar simbòlicament, a través del testimoni d’Andreu Nin, les banderes de la llibertat i l’horitzó d’un futur digne.  

L’estamperia d’art de la plaça del Pi de Barcelona era la tenda més antiga de la ciutat des de l’any 1789, però ja ha deixat de ser-ho. Si passeu per allí, les tradicionals postals, fotografies, làmines i gravats ja no les hi trobareu, perquè l’edifici, del 1542 i propietat del bisbat de Barcelona, es destinarà a altres usos molt més mundans… No sé si la solució adoptada era inevitable, però per mi té un punt de patètic en aquesta Barcelona que sovint va més sobrada del que realment li pertoca. 

És ben sarcàstic que, a tocar de les eleccions municipals, hagi plegat la botiga més antiga de la ciutat de Barcelona, l’estamperia d’art propietat de Joan Artigues. La ruïna de l’edifici i la necessitat urgent de rehabilitar-lo són les causes immediates del tancament. I en el rerefons d’aquest hi plana l’especulació urbanística i els lloguers desmesurats que es paguen a tot Barcelona i també -ai!- a la Ciutat Vella.

El bisbat, propietari de l’immoble a través de la parròquia de Santa Maria del Pi -abans havia estat propietat de l’Arxiconfraria del Crist de la Sang-, el reconvertirà en apartaments turístics. La zona resulta ideal, des d’aquest punt de vista. El que em fa més gràcia és que els nous contenidors seran testimonis, com es pot suposar, de costums i maneres de fer que l’Església, des del seu encarcarament, considera més aviat reprovables. Els interessos eclesiàstics, ja se sap, sovint són temporals, tot i que no ignoro que el bisbat de Barcelona no neda en l’abundància. En fi, que cadascú s’apanyi com pugui amb el seu cos… i la seva ànima. 

¿Era inevitable que s’arribés a aquesta situació, i que l’antiga estamperia no pogués conviure amb els apartaments previstos? Voldria pensar que no, però l’afany que al nostre país tenim, a voltes, per carregar-nos les antiguitats i no intentar posar-les al dia fa creure el contrari.

I és que si tu tens el privilegi de poder obrir habitualment la tenda amb més història, això constitueix un patrimoni prou preuat perquè et mimin i posin al teu abast un plus d’incentius raonables per tal que tu mateix encaris la teva pròpia renovació. Però sembla que, en aquest cas, no ha estat així -no hi tenien res a dir, les institucions?-, i que la crua lògica de mercat és l’única que ha prevalgut, sense excepcions possibles.

Com que tampoc no cal desesperar-se, em refugiaré ben ràpid a Casa Gispert, a tocar d’una altra església, Santa Maria del Mar, la meva preferida a Barcelona… molt abans que el senyor Falcones tingués la idea d’escriure la seva tan llegida i no sé si massa original novel·la.

Casa Gispert, mestres torradors des del 1851 [www.casagispert.com], deu ser ara mateix, doncs, un dels comerços més antics de la comtal ciutat. Aneu-hi i no m’estranyarà que us hi sentiu tan seduïts o seduïdes com m’hi he sentit jo les vegades que hi he estat des que la vaig descobrir. Hi trobareu bons cafès i tes, fruits secs ben diversos, espècies, olis, xocolates, torrons, melmelades, conserves i altres delícies enmig del taulell d’una peça, les prestatgeries de fusta, les senalles d’espart que mostren els torrats calents i fumejant… tota una atmosfera, en definitiva. La tradició d’ahir amb la qualitat d’avui. 

Establiments com can Gispert demostren que el que cal, per damunt de tot, és mantenir amb dedicació i delicadesa el que tens però anar-ho actualitzant. Potser a l’estamperia de la plaça del Pi devia faltar-li aquest afany. En tot cas, sap greu que hagi hagut de tancar, perquè la seva presència comportava molta memòria històrica -per les postals, les fotografies aplegades, les làmines, els gravats- de la capital de Catalunya, d’aquesta Barcelona que sempre va tan sobrada.

En fi, no ens posem nostàlgics…

L’Espanyol de Barcelona, com li diuen ara, ha tornat a fracassar a la final de la Copa de la UEFA. Tanmateix, la derrota periquita no ha estat percebuda d’una manera tan lamentable com la de l’any 1988 a Leverkusen. I encara és més interessant una altra percepció: la que ens indica que el club -provisionalment- de Montjuïc ha esdevingut una mica més que un club per uns dies, en legítima competència amb el Barça, que a Catalunya ho és sempre.  

Aquest cop, tampoc no s’ha aconseguit l’objectiu. Però, com que som catalans -i l’Espanyol es defineix com un club català de futbol-, cal estar segur que a la tercera va la vençuda. El que no sabem -ni ho sap ningú- és quan vindrà de nou aquesta tercera oportunitat, perquè arribar a una final de futbol europeu, ni que sigui la de la Copa de la UEFA, no és fàcil.

L’Espanyol es mereixia ser campió aquesta vegada. Ni que només fos perquè el Sevilla ja repetia de l’any passat. I també perquè hagués estat la millor manera de visualitzar que al futbol català de primer nivell hi ha un espai suficient per a algú més que no sigui el Barça, tot i que aquest sigui el número 1 i ho hagi de continuar sent. Si pot ser, amb models tipus Laporta i no pas Núñez (recordeu, aquella llarga etapa?).

I no per res, sinó perquè ja sabem que el Barça és més que un club i que el simbolisme que això significa continua sent molt important per a aquest país, ara com ara. Però el cas és que he tingut clarament la percepció -no sé si hi estareu d’acord- que l’Espanyol ha esdevingut darrerament també més que un club… ni que només sigui per uns dies. Ara ja torna a ser, per sort o per desgràcia, allò que sobretot ha de ser: un bon club català de futbol.

No us puc amagar que, de ben jove, jo em considerava perico per allò que sovint m’ha agradat apuntar-me una mica a les causes perdudes. Però tot té un límit, perquè més tard, quan vaig adquirir una raonable consciència nacional i social, em vaig  passar, lògicament, al Barça. Curiosament, una evolució similar l’ha tingut la meva filla gran, la més futbolera de la família.

Del futbol m’emprenyen moltes coses. Per començar, tinc clar que un futbolista, com a operari qualificat que és, no hauria d’obtenir les xifres astronòmiques que cobren els més grans. Però ja se sap que, en el joc del capitalisme, el més important no és el que tu guanyes, sinó tot el negoci que la teva feina -admeto que una mica màgica, en el cas dels cracs– és capaç de generar.

I em molesta, no cal dir, la violència gratuïta que sovint es viu als estadis, amb conseqüències que a voltes han estat prou tràgiques. O la manca de grandesa de tants directius. O la barroeria compulsiva de massa seguidors, joves i no tan joves. El que en resulta de tot plegat, freqüentment, és que l’insult més suau que se sent en un camp és fill de puta… quan estem parlant d’un joc en el qual tot depèn, en el fons, de si la bimba entra a la barraca o no.  

Però aquestes són algunes de les regles del joc, i és cert que la màgia d’un partit ben jugat, o d’una jugada plena de talent, o d’un gol d’aquells fantàstics, són inigualables.

Mentrestant, l’Espanyol ha esdevingut aquests dies una mica més representatiu del que és Catalunya i ho ha fet, sobretot, gràcies al seu esforç. Ni que el seu nom, ambientalment, el perjudiqui. Ni que el seu catalanisme sigui tebi o ambigu, i no crec que això canviï massa en el futur.

En aquest sentit, oïdor habitual com sóc de Catalunya Ràdio, m’ha agradat molt el tractament -amb l’Antoni Bassas al capdavant- que la nostra primera emissora nacional ha donat aquest dies a una gesta, la de Glasgow, que finalment no ha estat tan heroica com calia. L’Espanyol i la seva afició es mereixien aquest triomf, però nosaltres també ens mereixíem el fet de tenir, si més no durant uns dies, dos clubs de futbol que fossin més que uns clubs. I això sí que s’ha aconseguit.

I ara només cal desitjar que el Barça superi la depre i torni a guanyar la Lliga…

Ara que es parla tant -i no sempre amb bon criteri- de la memòria històrica, també està bé que ens remuntem a la d’un dels nostres precedents antics, la tribu ibèrica dels laietans. Una gent que per a nosaltres esdevé entranyable i que habitava el territori que s’estén aproximadament des del Llobregat fins a la Tordera, i cap a l’interior per la vall del Llobregat i el Vallès, abans d’instaurar-se la romanització per aquestes terres. En aquest sentit, el poblat del Puig Castellar, situat en un turó pròxim a Santa Coloma de Gramenet, bé es mereix la vostra visita. 

La 10a. Festa Ibera era un bon estímul per tal de conèixer de prop, diumenge passat, aquest important jaciment, que té una extensió aproximada de 5.000 metres quadrats i que se situa dins el parc de la Serralada de Marina. Més concretament, al cim de l’anomenat -ben curiós, oi?- turó del Pollo, d’uns 300 metres d’alçada.

De fet, la commemoració dúra fins a aquest divendres, però ja comprenc que el marge de temps és molt just… En tot cas, qualsevol altre dia serà bo per tal que descobriu, si no el coneixíeu, el que és el jaciment ibèric més destacat dels situats a prop de Barcelona.

A tocar del colomenc barri de Singuerlín, trescar per la ruta d’accés al Puig Castellar no és gens difícil. La humitat que prové del torrent de les Bruixes assegura frescor als arbres que s’hi han anat plantant i fa que la pujada que vam fer amb la meva dona sigui, doncs, ben agradable. I el petit esforç paga la pena, ja que, un cop sigueu al poblat, dominareu el conjunt del pla de Barcelona i una part del Vallès, i la vista se us deturarà als turons veïns del Maresme.

I s’ho val, del tot, la visita al jaciment, que va ser ocupat des del segle VI abans de Crist fins a l’inici del II aC, i desocupat, sembla que sobtadament, en aquesta època. Els rastres de vida que n’han quedat formen part de la memòria històrica dels laietans, una tribu  que amb el temps va inspirar, per exemple, la Via Laietana o el ja històric rock laietà… per no parlar de la Caixa Laietana mataronina. No s’escau, doncs, que els coneguem una mica més?

El poblat del Puig Castellar és molt valorat pel gremi dels picapedrers -llegiu arqueòlegs-, però em sembla que massa desconegut per la resta de la ciutadania. Jo mateix n’havia sentit a parlar, poc o molt, feia anys, però el cas és que no hi he anat fins ara, i gràcies, sobretot, a l’amable incitació d’uns familiars que viuen a Santa Coloma. I us haig de dir que m’hi he sentit -ens hi hem sentit- molt a gust.

El mèrit que aquesta visita sigui ara factible el tenen, per començar, unes primeres excavacions arqueològiques que va efectuar, a començaments del segle XX, l’historiador Ferran de Sagarra, propietari dels terrenys i pare de Josep M. de Sagarra. Noves excavacions, a cura de l’Institut d’Estudis Catalans, van tenir lloc als anys 20, i els 50 sota la direcció del Centre Excursionista Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

Fins que, ara fa deu anys, el també colomenc Museu Torre Balldovina [www.minorisa.es/mtbsc] va iniciar noves actuacions arqueològiques i museístiques al poblat. Per cert que a aquest Museu -ubicat en un edifici històric que havia estat residència d’estiueug de la família Sagarra- s’hi conserven les peces del llegat d’aquells ibers laietans i ara, tot i que ells no puguin saber-ho, colomencs d’adopció. 

Així, s’han condicionat adequadament l’entorn i els accessos, s’han consolidat les estructures per tal de garantir-ne la conservació i s’ha ofert una bona proposta didàctica, però ja veureu que hi ha encara força i bona feina per fer. I és particularment interessant la reconstrucció i simulació de l’espai que ocupava la casa magatzem, que al segle III aC sembla que havia adquirit unes dimensions prou considerables per a l’època.

Engrescats en el tema, val la pena consultar, a través del Museu d’Arqueologia de Catalunya, la prou interessant i crec que motivadora Ruta dels Ibers, també en la seva vessant laietana [www.mac.es/ruta_dels_ibers/laietans.htm]. En fi, són rutes per les quals, tant des del punt de vista presencial com virtual, comences a fer i ja no pararies.

En tot cas, la memòria històrica dels laietans no sé si queda massa honorada atesa la deriva històrica d’aquest nostre -i en part dissortat- país català. Per això us convido a pujar al turó del Pollo, a passejar-vos pel Puig Castellar, a dominar enlairats la vista de Barcelona i la seva rodalia i, si en teniu un mínim de ganes, a pensar d’on venim… i cap a on anem, si és que ho sabem. 

Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, de George Steiner, constitueix el meu darrer llibre llegit i curosament subratllat. És d’aquells volums petits, però tan densos, que fas servir el llapis més del que caldria, però el cas és que no ho pots evitar. I tot perquè s’hi acumula  massa volum de pensament -i molt d’exercici per a pensar, una de les gimnàstiques millors- en ben poques pàgines.  

“El pensador significatiu seria aquell que percep i explota una idea o un concepte decisius, aquell que se centra en una descoberta o una connexió crucials; aquell o aquella que inverteix gairebé amb avarícia en una observació o en un acte de pensament seminals i n’aprofita tot el potencial”.

“En canvi, a la immensa pluralitat dels éssers humans, per dir-ho d’alguna manera, els pensaments de primera classe, els anuncis radicals, els passen a tocar sense que se n’adonin, ni s’hi emparin, ni s’afanyin a convertir-los en una realitat concreta”.

Ja sé que no sóc, dissortadament, un “pensador significatiu”, però m’agradaria creure que no pertanyo ben bé “a la immensa pluralitat dels éssers humans”. La meva insignificança em priva de ser el primer; el meu sentit de l’autoestima m’impulsa a no barrejar-me del tot amb els segons.

Les citacions precedents són extretes d’un llibre breu i estimulant: Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, l’autor del qual és Georges Steiner, un dels pensadors de moda en el món occidental. Publicat el 2006 per Arcàdia dins la sèrie “Lectures centrals”, me’l va regalar per l’aniversari la meva amiga Anna M. i crec que he d’estar-li -per aquest i altres detalls de la nostra sòlida amistat- molt agraït.  

La riquesa d’incitacions i estímuls que proporciona aquesta obreta la fa una rara gemma, d’un valor que gairebé no té preu. Entre les seves 69 pàgines -en aquesta versió en català de Roser Berdagué-, hi he fet anar molt el llapis, i a dos nivells de tant en tant. Però ara no vull cansar-vos amb més citacions i, en canvi, sí que vull estimular-vos a adquirir el volumet i, sobretot, a llegir-lo, tot confiant que en pugueu treure el profit que n’he tret jo. (I la bellesa de la fotografia de la coberta, a cura de Núria Solsona, constitueix un dels millors pòrtics possibles).

Steiner hi defensa la radicalitat del pensament i la intimitat de l’acte de pensar com “l’única possessió segura que tenim”. O sigui, aquella riquesa immaterial que no ens pot furtar ningú i que només podem alimentar -i retroalimentar- nosaltres mateixos. Allò que ens fa decisivament distints dels altres, per molt semblants que entre tots puguem ser. En efecte, penseu-hi bé -i mai tan ben dit-, perquè el pensament que us és innat a l’acte de respirar, més elaborat o més simple, no depèn massa de què sigueu rics o pobres, tot i que una certa instrucció bàsica sempre pugui ser convenient.   

Cadascuna de les deu raons (possibles) de la tristesa del pensament constitueix un capitolet propi. Aquesta idea de la tristesa com el “fons obscur” on es fonamenten la consciència i el coneixement és un dels aspectes que més m’han costat de pair. Prové del filòsof alemany Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, un dels precursors del -per mi, tan respectable- existencialisme. Però aquesta tristesa, aquesta melangia (Schwermut), és una de les qualitats que sembla que ens fan veritablement creatius. D’esperit vitalista com sóc, entenc el sentit de la idea, però admeto que em costa una mica d’acceptar.

Ja m’havia complagut, de George Steiner, La idea d’Europa (2004), conferència també editada per Arcàdia a la mateixa col·lecció. Entre moltes altres incitacions, s’hi planteja, com a metàfora, que “Europa sempre s’ha pogut fer, i es pot fer, a peu. (…). En bona part, les distàncies són d’escala humana”. Aquest gran actiu europeu constitueix, avui dia, una de les nostres limitacions, però ha estat -i ho pot continuar sent- una de les nostres grandeses. En conjunt, l’obra de George Steiner es llegeix, en part, com un codi moral intel·lectual. Un bosc amable però dens en el qual sempre hi trobes tresors.

"Si hem de viatjar, que sigui per conèixer la cultura del país allà on estiguem", escriu a l’Avui Pep Blay. Cerquem, doncs, el viatge, els viatges, però no fem de viatjar l’expressió d’una rutina, un verb sense excessiu sentit… ara que conjugar-lo és tan fàcil. 

Faig meu l’article de Pep Blay -a qui li hem llegit moltes cròniques musicals- divendres passat a l’Avui [www.avui.cat], l’intitulat Els viatges del Museu. Es refereix als viatges que organitza al país del Nil el Museu Egipci de Barcelona [www.fundclos.com]. Egipte, sí, una de les assignatures que tinc pendents i que hauré d’abordar, com apunta Blay, en les degudes condicions.

I és que, tal com ell mateix remarca, no cal viatjar "si és per desestressar-se o per prendre el sol". En aquest cas, "més val que ens quedem a casa perquè l’únic que aconseguim és accelerar les pitjors conseqüències de la globalització, fomentar la construcció il·legal, destruir el paisatge i malgastar recursos irrecuperables per afrontar el canvi climàtic".   

Malgrat que hi he fet de turista convencional -és a dir, no hi he viscut ni treballat una temporada, ni hi he anat a fer, o donar, un curs o assistir a un congrés-, crec que el meu viatge a Roma i totes les emocions i descobertes que m’ha procurat compleixen un mínim amb les òptimes condicions apuntades.

Però encara ho fa molt més el viatge per Xile, Perú, Bolívia i Argentina que ha fet la meva amiga pintora de Gràcia, la Montse Vives. Llegiu-ho amb calma al seu bloc [montsevives.blogspot.com] i us n’adonareu clarament. Veureu l’emoció -com la que es traspua en la seva excursió al mític Machu-Picchu- i la humanitat que hi posa, en explicar-nos i explicar-se, en atansar-nos i atansar-se, llocs, persones i passions. Com una manera d’esculpir-se el cervell, de donar sentit al que som i a allò que fem.

La Montse, doncs, no solament és autora -sí, remarco el substantiu- d’un bon viatge sinó que, estrictament, no ha viatjat de la manera poc o molt barroera que ho fa tanta gent. Ha descobert amb avidesa, s’ha conegut i reconegut més. Em sembla que la seva experiència enllaça amb escreix amb el que ens proposa Pep Blay i que ara, cordialment, us re-proposo. 

No havia estat a Roma des dels setze anys, quan vam fer una volta italiana amb l’escola. Per mi era, doncs, en l’avinentesa d’aquest pont de l’1 de maig, com tornar a començar. I ara me n’adono, fascinat, que hi havia d’haver tornat ben abans, però també que hi tornaré abans que no sigui massa tard.

• Probablement Roma sigui a Europa, i a molts llocs del món, la destinació més adequada per a visitar per poc que us interessin la història, l’art i la cultura.
• Ofereix, en aquest sentit, més que París i Londres, més que Viena, més que Atenes, probablement més que Praga…
• Una setmana deu ser el temps mínimament raonable per fer la volta romana amb una certa dignitat. Tot i així, quan només disposes de quatre dies…
• Roma pot explicar-se, sobretot, per la suma de dos grans actius: l’antic Imperi i el Papat, aquest gran poder fàctic temporal basat -malgrat les aportacions valuoses del Concili Vaticà II- en una impostura espiritual.
• Tanmateix, i ni que només sigui per la seva contribució decisiva a la construcció d’aquesta majestuosa urbs -que no deixa de ser, com probablement deveu saber, molt bruta alhora-, podem considerar els papes com uns grans benefactors de la humanitat. Amb totes les seves grandeses, amb totes les seves misèries.
• La modernitat, a Roma, és sobretot conservacionista. No sempre ho aconsegueixen, però.
• El turisme romà, aquest gran bou d’or, no és tan ben tractat, ni prou considerat.
• Un exemple: ¿per quin article 29, diumenge passat, el bus turístic aparentment més oficial, el Trambus Open, no feia parada al Colisseu, quan aquesta està perfectament prevista? Si hi havia alguna raó, no ens la van donar…
• Un altre exemple: ¿per què, si pagues una entrada per accedir a algun dels continguts patrimonials, no t’ofereixen ni un modest fullet amb les quatre generalitats de la cosa. Portar guies, tot i ser tan recomanable, sembla que a la capital italiana esdevé obligatori.
• I encara un altre: al meravellós i fundacional Palatí, ¿no podria haver-hi -en italià i en anglès, si més no-, uns rètols explicatius del nom de les antigues mansions residencials, a més de quatre explicacions sobre el seu ús?
• Una desconsideració vaticana: d’acord que calgui pagar per pujar a la immensa cúpula de la meravellosa basílica en ascensor -però has de continuar a peu un bon tros. Ara bé, pagar 4 euros per pujar els més de cinc-cents esglaons a peu?
• I una curiositat: ¿com s’eixuga el dèficit públic que deuen generar els nombrosos autobusos urbans si tothom hi accedeix per qualsevol de les portes i no valida, en molts casos, el bitllet?
• A Roma no cal tenir la més mínima creença per admirar la bellesa imposant d’un bon nombre d’esglésies.
• I si voleu consumir bons gelats, aquí teniu dues interessants referències: Giolitti (prop de la realment superba Fontana di Trevi) o el Palazzo del Freddo (prop de Santa Maria Maggiore).
• Però no volia que acabéssiu ni mínimament glaçats, ja que Roma, en el bon sentit, m’ha posat calent: de bellesa, d’humanitats, del geni d’alguns veritables -Michelangelo Buonarroti i tants d’altres- homes déus…    
• Comprendre i interpretar Roma, en definitiva, és accedir a entendre una mica el sentit de la Història.