A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

CONVERSES “ENDERROCK”, complicitats sàvies

Sense categoria
La revista Enderrock, al seu número de juny -commemoratiu dels 20 anys de la publicació-, va posar al nostre abast 10 converses poc o molt insòlites entre 20 dels referents més representatius -en els àmbits de la cançó d’autor i del pop-rock- de l’escena musical catalana. Val la pena -si no l’heu llegit ja- que recupereu aquest número 212 -amb el DVD La meva generació adjunt-, per l’interès dels seus continguts, per les diferents sensibilitats que traspua i per les múltiples complicitats que ens trasmet.

I, com que és un número d’aniversari -per molts anys!!-, també hi trobem la valuosa relació dels que la revista anomena -del 1993 al 2013- els 200 discos de la generació Enderrock. A més d’algunes de les portades de la publicació, en aquestes dues dècades. Comptat i debatut, un número d’aquells de col·leccionista

Ha estat una de les meves lectures d’agost. M’he llegit aquest número 212, com se sol dir, “de pe a pa”. I això que jo, la premsa periòdica -tant diaris com revistes-, acostumo a consultar-la habitualment pel damunt, i només em detinc en els temes que veritablement m’interessen.

Però és que aquestes 10 converses te les havies d’empassar íntegres. Ep!, si és que volies extreure’n tot el suc…

Si cliqueu damunt de la imatge, encara llegireu millor la llista del 20 participants convenientment emparellats. Per part meva, vull, sobretot, reproduir algunes de les reflexions que trobo més interessants. Per exemple:

Sisa: “Els Setze Jutges i el Grup de Folk no van ser dos corrents antagònics: s’entrecreuen, es complementen i influencien”.

Arnau Vallvé (Manel): [Entre els artistes d’ara] “tampoc hi ha rivalitat. Ens trobem als escenaris, ens anem veient i coincidim sovint perquè el país és petit, però no hi ha consciència de formar part de res col·lectivament”.

Raimon: “Jo he intentat fer sempre diverses coses. Primera, no repetir-me. Segona, no fer una cosa que ja hagi estat feta per un altre i que no milloraré. I tercera, mostrar tot el que puc donar de mi i no només el que la gent agafa“.

David Carabén (Mishima)
: Recordo cantar Raimon al cotxe a crits, de matinada i tornant de festa. Per mi és a prop del rock, és com el nostre Roy Orbison”.

Quimi Portet: “Som persones que estem relativament confortables amb la nostra carrera i acceptem amb esportivitat la imperfecció”.

Joan Miquel Oliver (Antònia Font): “Amb en Quimi, en Pla o en Sisa ens uneix el fet que cadascú va a la seva. Gravo els discos passant del que fan els altres”.

Maria del Mar Bonet: “He vist músics que, per moda o pel que sigui, acaben fent el que fa tothom, sense personalitat. I això és molt trist en un artista”.

Roger Mas: “Mossèn Cinto Verdaguer és colossal perquè abraça tots els nivells de profunditat, té un lèxic amplíssim. No tenim cap poeta que abasti tan i tan bé”.

La Trinca: “Si el Polònia funciona de la manera que funciona vol dir que hi ha un forat claríssim perquè algú faci sàtira musical”.

Els Amics de les Arts: “En el moment en què vam començar, Internet en el camp musical no tenia l’impacte d’ara. De fet, el primer disc que vam gravar el vam regalar a través de la xarxa, i llavors érem els únics i no estava ben vist”.

Anna Roig: “Anna Rog i l’Ombre de ton Chien ens hem apropat a la cançó francesa no perquè tocava, sinó per la personalitat d’una mateixa, perquè no puc esquivar el que he viscut. I perquè al final tot és cançó

Lluís Gavaldà (Els Pets): “Em sento comodíssim actuant a la festa major d’un poble. És popular i orgànic. El que no és bo és que sigui de franc.

Natxo Tarrés (Gossos): “La cultura ha de recuperar el seu esperit social i de servei a la comunitat, i més en un moment en què tothom està molt perdut”.  

Gerard Quintana: “L’actitud o és de guerrilla o no aguantes. I quan parlo de guerrilla em refereixo a resistència, a ser allí quan va bé però també quan no va tan bé”.   

Quico Pi de la Serra: “Hi ha cançons a les quals no he sabut trobar títol i he hagut de demanar a la gent que me’n digués un. Per això sempre dic que les cançons les treballo, m’agraden, però no les entenc gaire”. 

Sanjosex: “De petit aprens una disciplina, però al final has de tocar relaxat i passar-t’ho bé. Amb la música hi ha una relació sentimental”.   

Miquel Gironès (Obrint Pas): “Els Països Catalans no ens els vam inventar nosaltres. És feina nostra trencar les fronteres que ens divideixen”.

Miquel Gil: “Pertanyem a un mercat de quinze milions de persones, i ens guanyaríem millor la vida recorrent-lo amb normalitat”.

Maria Fortuny (Cia. Elèctrica Dharma): “Al principi els discos et mantenien. Després servien per fer promoció per poder fer concerts. Al final resulta que els regales perquè ja ningú no en compra”.  
  
Adrià Salas (La Pegatina): “Hem demanat que se’ns faci promoció amb una piulada o un missatge al Facebook on algú digui que s’està descarregant una còpia del disc”.

Són converses, la majoria, entre representants de generacions distintes, i que cerquen coincidències des de visions diferents. En aquests vint anys, l’entorn de la indústria musical ha canviat d’una manera considerable, i les experiències dels qui van viure el sistema anterior tenen poc a veure amb les dels qui han nascut, ja, al món d’Internet. També els estils, i els públics, s’han diversificat, però crec que això és bo per a tothom.

En tot cas, el conjunt dels diàlegs traspua un gran respecte i fins i tot estima personal, segurament perquè la tria prèvia que ha fet la revista deu haver estat la més adequada. Falten noms? Segurament. Per exemple, hagués estat bo de trobar-li algun interlocutor a Lluís Llach. Desconec si li van proposar, i si ell, al seu torn, hauria acceptat…
   
I, pel que fa als millors CD de la música en català d’aquests 20 anys, ja m’agradaria haver-los sentit tots! D’entre els que conec bé, trobo que un dels més valuosos és Les claus de sal, de Gerard Quintana (Música Global, 2004), i molt singularment aquest gran tema que és Caic http://youtu.be/c4wpjWRRCiM.

Ens hem anat fent grans, amb lletres i músiques així… I sobretot, més savis i més sàvies. Tal com ho són, de sàvies, les complicitats trenades en aquest número emblemàtic d’Enderrock, que us convido a recuperar i/o a recomanar, de totes totes… 

PALLARS preuat, PALLARS perdurable

Sense categoria
Fins i tot perenne, hi podria afegir. O plàcid, perquè tot es conjugui amb p… El cas és que ja fa uns quants dies que se’ns va acabar l’estada estiuenca al Pallars. Amb base al Sobirà, però amb escapades al Jussà. Un àmbit territorial veritablement magnífic, i trobo que encara molt incontaminat. Que duri!

Centrat fluvialment per la Noguera Pallaresa -amb els seus afluents- i orientat des de diverses valls, és un espai per a perdre-s’hi de gust. Poc o molt, el deveu conèixer, però sempre serà bo d’insistir-hi, perquè les seves contrades són del tot recomanables…    

La vall Ferrera, la vall de Cardós, la vall Fosca, la vall d’Àssua, les valls d’Àneu

La natura tan viva de l’estany Gento, o de l’entorn de Tavascan. L’encís d’un altre estany, el de Sant Maurici, amb els seus Encantats impertèrrits. O del proper estany de Ratera

La serenor de la tarda a Alòs d’Isil, el sopar plaent a Llavorsí -i un altre d’encara millor a La Pobla de Segur-, la força del rafting en aigües braves, que no vam practicar…

L’impressionant congost de Collegats, el romànic de la col·legiata de Santa Maria a Gerri de la Sal -vegeu-m’hi al davant-, el relax de banyar-se un migdia de diumenge a l’estany de Montcortès, les nombroses bordes que broden el paisatge… 

La gràcia turística de Sort -amb bruixa inclosa-, la presència més assossegada de Tremp, la tranquil·litat que ofereix Llessui, el dinamisme d’Esterri d’Àneu, topònim que, com molts d’allí, prové de l’antiga llengua basca que s’havia parlat a bona part dels Pirineus…

Territori amb història i llegendes: ¿oi, comte Hug Roger III; oi, dissortat general Moragues; oi, soldats republicans del Front del Pallars? Contrades on se situen algunes obres de Maria Barbal, Pep Coll i Joan Lluís i Pallarès. O Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

En fi, poques coses que, probablement, no sapigueu. Però la meva família i jo feia anys que no anàvem a les valls pallareses, i la seva redescoberta, veritablement, ens ha encantat.

Per a recomanar-vos alguna cosa diferent, pot ser oportuna la visita, a Pujalt, del petit Museu de les Papallones de Catalunya http://www.papallones.cat/. La seva valuosa col·lecció resulta ideal per a anar-hi amb la mainada, però també del tot adient per a veure-la sense criatures.

I, posats a fer propaganda, si no sabeu on descansar podeu fer-ho admirablement a l’hotel rural L’Alcova, de Montardit de Baix, a tocar de Sort http://www.hotelalcova.com/. Vam estar-nos-hi una setmana, la mar de bé. El que no vam tastar -anàvem massa amunt i avall- són les presumptes delícies del seu restaurant, El Celler dels Joglars. Però trobo que, només pel nom, ja fa venir bona gana…