A la brasa i al caliu

La cosa ha anat d’aquesta manera. L’historiador JOSEP PUY, company meu als Escolapis de Terrassa, està preparant un llibre sobre MIQUEL ALMIRALL, i em diu que li ha anat molt bé una entrevista que jo vaig publicar ja fa temps a la desapareguda revista egarenca Al Vent amb aquell prohom d’Esquerra i del període republicà. Penso que m’agradaria rellegir-la, i que potser estarà aplegada al meu llibre TERRASSENCS/TERRASSENQUES,  publicat el 1982, o sigui… ja fa 41 anys. Busco i trobo el volum a la casa que tinc a Matadepera, però no, perquè TERRRASSENCS/TERRASSENQUES no aplega les nombroses entrevistes que a cavall dels anys 70 i 80 vaig fer per a Al Vent, sinó només unes quantes. 20, exactament…

Però, mentre penso que hauré de buscar la col·lecció completa de la revista a la Biblioteca Central de Terrassa, m’enduc el volum al pis de Barcelona i em poso a rellegir-lo, començant pel magnífic pròleg que hi feu el meu amic JAUME COMELLAS, un dels mestres del periodisme egarenc. Un text que, de manera emotiva i sàvia, introduïa -a més d’un altre meu- converses amb el pintor, pedagog de l’art i referent del patrimoni JOSEP RIGOL, el periodista esportiu JOSEP MORERA FALCÓ, l’actriu ROSA MORATA, l’empresari i directiu de la patronal MIQUEL RAMBLA, l’activista i humanista GIORDANO MOYA, el pianista, pedagog musical i mestre dels escacs MIQUEL FARRÉ, el sindicalista RAMON PUIGGRÒS, el primer alcalde de la democràcia MANUEL ROYES, el pintor i activista cultural i social FLOREAL SORIGUERA, la professora de català i referent cultural PAULINA PI DE LA SERRA, l’exjugador i directiu d’hoquei herba MARTÍ COLOMER, el periodista i polític ultraconservador LLUÍS G. VENTALLÓ, el dirigent veïnal BENITO MARTÍNEZ, la bibliotecària MARIA COLL, el poeta AGUSTÍ BARTRA, l’escolapi i activista pro-Tercer Món ALEXANDRE GARCIA-DURAN, el referent falangista i després poeta i comunista FRANCISCO LUCIO,  l’escriptora MARTA PESSARRODONA, el pedagog JOAN ARTIGUES i el pintor i aquarel·lista JOSEP-MARTÍNEZ-LOZANO.

A la portada del llibre, un valuós disseny de Delfí Busqueta.

Quin luxe de personatges! Quin compendi de l’evolució de la TERRASSA d’aquells anys mitjançant les seves experiències! Els seus eren, aleshores i després, testimonis molt valuosos que jo vaig tenir l’exigència, i també el plaer, de poder recollir…

I deixeu-m’ho dir sense complexos ni cap falsa modèstia: crec que me’n vaig sortir prou bé. Per tal com era capaç de documentar-me prèviament, tal com feia les preguntes, tal com ambientava les respostes… Puc admirar-me, després de tants anys, de mi mateix? Doncs sí, per què no?

Rosa Morata.

Miquel Farré.

Manuel Royes.

Floreal Soriguera.

Paulina Pi de la Serra.

Agustí Bartra.

Marta Pessarrodona.

Tornant a MIQUEL ALMIRALL, de moment no puc llegir l’entrevista -a menys que em sortís d’algun arxiu oblidat. Però sí que tinc un record del personatge als darrers anys de la seva vida, quan ja havien passat dècades de la seva tasca com a periodista al diari terrassenc L’Acció, vinculat a Esquerra Republicana, i el seu allistament, durant la Guerra Civil, a la columna Macià-Companys.

Miquel Almirall, a l’esquerra, en una foto del 1936.

Doncs bé, a finals dels anys 70, jo era afiliat al Front Nacional de Catalunya, un dels precedents històrics de l’independentisme actual. A les eleccions municipals del 1979, vam anar-hi en coalició amb Esquerra i una formació escassament rellevant, el Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Teníem l’oficina electoral a la seu, aleshores, d’ERC, la històrica Casa del Poble del carrer Cremat, i al dia següent d’iniciar-se la campanya electoral, jo, un xicot de 24 anys, vaig a veure els d’Esquerra -MIQUEL ALMIRALL entre ells- i els dic:

“Sabeu que ja som en campanya i no tenim programa electoral?”.

Crec que va ser el propi ALMIRALL que em digué:

“Cap problema. Vós mateix, que sou periodista, agafeu el programa general del nostre partit, l’adapteu a les peculiaritats terrassenques i el farem imprimir de seguida”.

Dit i fet.

Tanmateix, amb programa o sense, recordo que anàvem molt impreparats a les eleccions. Jo, número 5 de la candidatura, ho veia en els debats que s’organitzaven amb els altres partits. Per sort o per desgràcia -per sort, més aviat-, el dia de les eleccions la nostra candidatura no va obtenir cap regidor. D’haver guanyat, potser TERRASSA ja no seria al mapa…

La Torre del Palau, un dels símbols històrics de Terrassa.

Però hi és encara, no cal dir. 44 anys després d’aquelles eleccions, torno a presentar-me a unes municipals egarenques en una candidatura un pèl diferent. La nucleada al voltant de Junts, a la qual ens hi hem coaligat el Moviment d’Esquerres de Catalunya -el meu partit actual- i Demòcrates per Catalunya. Jo sóc el número 21 de la llista, o sigui, cap possibilitat de sortir…

Tot plegat, batalletes -les antigues i les actuals- que fa bo de recordar o de tenir en compte. Molt més consistents em semblen les dades i els arguments que els 20 personatges de TERRASSENCS/TERRASSENQUES transmeten al lector. I que ens permeten entreveure per què l’antiga EGARA -mai no m’ha agradat l’accent obert sobre la E- és, actualment. la tercera ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants, i una de les poblacions decisives d’un país que vol ser lliure.

TERRASSA: una ciutat molt egarenca i ben catalana.

PS- Finalment, gràcies a l’eficaç servei bibliotecari concentrat, en el cas de Terrassa, a la Biblioteca Central, he trobat l’entrevista que havia fet a la revista Al Vent amb MIQUEL ALMIRALL, exactament al número 42, d’agost del 1981. M’ha agradat molt rellegir-la i rememorar l’interès i la consistència del personatge. D’un republicà que jo vaig conèixer molt digne, però ja gran, i que ja tenia, no cal dir, una llarga i valuosa trajectòria. Justament la que l’amic JOSEP PUY posarà, aviat, al nostre abast…

Ben pocs dies després dels dos concerts a Barcelona, tan difosos, celebrats i ben acompanyats, de BRUCE SPRINGSTEEN, vaig anar a sentir al Casinet d’Hostafrancs el cantautor i guitarrista Xavier Túrnez, Xavi per als amics. Per a les moltes i molts que suposo -i m’agradaria equivocar-me- que no el coneixeu, qui és XAVI TÚRNEZ? Jo el vaig descobrir ja fa anys, quan era la veu -preciosa, d’altra banda- del duet TÚRNEZ I SESÉ, format per ell mateix i pel guitarrista Daniel Sesé, que viu casualment a pocs metres de casa meva. El Daniel, amb qui vaig coincidir al concert del Xavi, em confirmà que el duet continua actiu, amb nous i interessants projectes.

Però ara, la qüestió és: què tindrà Bruce Springsteen que no tingui Xavi Túrnez? Quina bestiesa que és aquesta comparació, direu! A més de pertànyer a cultures ben distintes, el primer és universalment conegut, i al segon només el coneixen uns quants. El primer omple recintes, amb més de 100.000 persones en conjunt, a l’Estadi de Montjuïc, i el segon, també, amb unes 300, còmodament assegudes al Casinet d’Hostafrancs, en el marc del festival Barnasants…

D’Springsteen no n’he de dir gran cosa. La seva trajectòria, habitualment, no l’he seguit massa, però en veure que, de sobte, se’n parlava tant, me’n vaig posar unes quantes cançons al Youtube. I sí, és habitualment bo -uns temes més que d’altres-, i la seva posta en escena és potent, però considero que, en conjunt, no n’hi ha per a tant, ni que vinguin per acompanyar-lo a Barcelona Barack i Michelle Obama, Steven Spielberg i la seva dona Cate Kapshaw i Tom Hancks, i els Obama -amb un president que va ser bo, però que ja fa temps que no governa- vagin a Montserrat. No n’hi ha per a aquesta idolatria.

Per cert, Xavi Túrnez també ha estat -no sé si encara ho és- això que s’en diu un “músic de metro”. Els darrers anys de la meva vida laboral vaig donar-li moltes monedes -i considero que són poques- quan jo feia l’enllaç a Barcelona entre les línies 5 -la blava- i 3 -la verda.

Però sol en un escenari -en tot cas, potser una vegada, però amb Túrnez i Sesé- no l’havia sentit mai. És un cantant i autor, insisteixo, amb una veu preciosa, un bon sentit del ritme i de la melodia i, entre cançó i cançó, un sentit de l’humor excel·lent. Ben complementat per qui és també la seva parella, la corista i violinista Laia Rius -a més dels altres músics-, el Xavi em va fer gaudir -ens va fer gaudir- d’un concert magnífic. I dues diferències importants amb Springsteen: pràcticament totes les seves cançons em van agradar, i no tant en  el cas del ianqui. I la facilitat d’entrar al recinte: si amb el “born in the USA” t’has d’espavilar per a adquirir les entrades mesos abans, i matinar molt el dia del concert, amb el de Barcelona és tan senzill com arribar al lloc pocs minuts abans, passar per caixa i… ja ets a dins!

Què tindrà l’Springsteen, doncs, que no tingui  en Túrnez? Doncs, en primer lloc, pertànyer a una llengua i una cultura d’abast internacional, molt més projectades al món que no pas la catalana. Això, automàticament, li dóna moltes més facilitats de promoció, amb un màrqueting i un management  més consistents i una publicitat considerable. Les diferències no són poques, però el que importa és que tots dos s’esforcen per agradar als seus públics respectius i segur que ho aconsegueixen, perquè són bons artistes, al marge que un arribi a més de 100.ooo espectadors i l’altre, pocs dies després, arribi a 300…

Conegueu més, doncs, Xavi Túrnez i deixeu-vos seduir pel seu art. Vinga, al Youtube i a l’Spotify!