A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

FELIÇ… amb la lectura inquietant d'”Un món feliç”

Un món feliç, d’Aldoux Huxley, no solament és una de les novel·les de ciència-ficció més conegudes, sinó també una obra mestra que ja fa anys que hauria d’haver llegit, però més val tard… Publicada el 1932, en una època d’emergència dels totalitarismes, l’univers que descriu, tot i que no m’agrada, encara l’he trobat força amable, tal com va tot.

I és que quan els valors democràtics, arreu del planeta, tornen a trontollar, és quan hem de lluitar amb força renovada per un món més lliure i just. I sobretot, ser vigilants amb les alternatives, poc o molt sinistres, que podem trobar-nos a la cantonada, per poc que badem…

La Montse, amb la cultura i la perspicàcia que la distingeixen, m’havia dit que la meva manera de ser li recorda Bernard Marx, protagonista principal -junt amb Lenina Crown i John, El Salvatge– de la coneguda novel·la de ciència ficció Un món feliçBrave New World-, de l’escriptor anglès Aldoux Huxley.

A partir de la seva observació -que trobo adient, perquè sempre m’ha agradat d’anar, dins d’un cert ordre, una mica per lliure-, em vaig interessar per una novel·la de la qual en sabia, òbviament, la referència, però sense anar molt més enllà. Ni de la novel·la ni del seu talentós autor…

En l’avinentesa d’adquirir-la, vaig encarregar l’obra a la llibreria Nollegiu, situada al cor del Poblenou barceloní, que regenta el dinàmic Xavier Vidal. Em va agradar força, un divendres a mitja tarda de desembre, que l’establiment -que havia estat una botiga de moda- fos prou concorregut, la qual cosa vol dir que l’aposta dels nous llibreters, avui prou agosarada, també pot ser sinònim d’èxit.

Publicada l’any 1932, en una època que esdevindria progressivament terrible, Un món feliç ens apropa a una societat futura en què un Estat totalitari -sense ser-ho a l’extrem- manté els seus súbdits genèticament unificats i presumptament coherents. Aquest segon no és el cas de Bernard Marx, per exemple, i d’aquí la seva aura d’antiheroi, la seva grandesa tràgica…

En aquesta suggestiva ficció, el règim disposa d’una curiosa droga oficial, un narcòtic anomenat soma. Només que te’n prenguis una mica esdevens, encara, més feliç. Més ben disposat, doncs, a imbuir-te amb entusiasme del projecte col·lectiu, o sigui, de la planificació de les aptituds i la intel·ligència de cada embrió -o futur individu- d’acord amb la casta que li és prèviament assignada.

Un món així -aparentment estable– jo no el vull, ni crec que el vulgueu vosaltres. Però tampoc desitjo -no ho sé en el vostre cas- aquest món de les primeres dècades segle XXI, tan avançat en termes tecnològics i tan novament degradat des del punt de vista de la política, l’economia i la moral col·lectives.

Quan semblava que ens espolsàvem una mica una crisi econòmica que ha estat ben cruel i persistent, tornen a aparèixer els fantasmes, i les realitats, de noves amenaces: guerres, fams, refugiats que no troben refugi, catàstrofes ecològiques, populismes -sobretot de dretes-, desequilibris ambientals… Amb tot el que això comporta de pèrdua dels valors democràtics, inclòs el dret dels pobles a la lliure determinació.

I no continuo perquè, si no, més em valdrà prendre soma, tal com Huxley -nét de Thomas Henry Huxley, un dels grans biòlegs del s. XIX- ens prescriu en la ficció. Però ja veieu les reflexions -i més que en podríem fer- que m’ha suggerit la lectura d’Un món feliç. Una obra molt valuosa, insisteixo, tot i que el final -circumscrit sobretot a les desventures de John, El Salvatge no m’acabi de convèncer…

  

Posats a trescar l’itinerari de la ciència-ficció de gran qualitat, potser no trigaré a llegir una altra novel·la emblemàtica, 1984, de George Orwell. Pel que consulto, el món que descriu és més totalitari -més agressiu, doncs- que el que ens mostra Aldous Huxley. I vaig llegir recentment que, a partit de la victòria electoral -que no, ni de lluny, en vot popular– de Donald Trump se’n van vendre molts exemplars, singularment als EUA.

Deu ser per alguna cosa…