A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

GEMMA HUMET, l’encís persistent

Barcelona. Cultura. Entrevista a la cantant GEMMA HUMET  Gemma Humet  Careto: No   519#Andreu Puig

És una de les cantants i autores clarament emergents de l’escena catalana. L’encís de la seva veu, tan ben timbrada, ens indica que la seva presència serà de llarg recorregut. Des de la meva Terrassa, Gemma Humet -neboda d’un altre artista del mateix cognom, l’enyorat Joan Baptista– es projecta per tot el país. I segur que ho farà més enllà… 

El divendres, 12 de febrer, vaig tenir-hi el primer contacte presencial. Va ser al Casal de Cultura de Matadepera, on viu la meva família.  La Gemma intervenia al recital “L’Ovidi, poema sense acabar”, dedicat a la música i la poesia que composava i interpretava un altre enyorat  i persistent, el  mite d’Alcoi.

Aquest dia, l’artista anava molt ben envoltada, perquè compartia escenari amb el gran Toti Soler -acompanyant habitual d’Ovidi Montllor– i el bon actor que és Joan Massotkleiner, a qui jo només coneixia per sèries televisives.

Gemma Humet disc

En conjunt, va ser una nit de divendres ben profitosa. Però el contacte musical amb Gemma Humet el vinc mantenint des de fa uns mesos gràcies al seu primer i preuat disc, Si canto enrere, en el qual és autora, total o parcial, de la majoria de temes. Un treball que, si l’heu escoltat al complet o parcialment, convindreu que corrobora les grans possibilitats d’aquesta egarenca del 1988. Ara també podeu fer-ho www.enderrock.cat/edr/numero67/disc/4140.

L’artista ens commou amb la seva veu mediterrània, amb músiques on hi trobem jazz, flamenc, notes clàssiques, tons brasilers … Per tot plegat, no hi ha, en el disc, cap tema que no tingui interès i, per tant, qualitat. Posats a triar, m’agraden sobretot El noi de les places buides, Gacela del amor desesperado -sobre poema lorquià-, Petita suite -de Miquel Martí i Pol– o la superba Pluja d’estels. Però segur que també, com a mi, us n’agraden d’altres…

Gemma Humet 2

Si repasseu la seva biografia i veieu els vídeos adjunts, us adonareu que la Gemma té una sòlida formació musical http://www.gemmahumet.com/. De família de músics i creadors, i educada en el piano i la veu, a més de Toti Soler ha participat en projectes conjunts amb altres prestigiosos guitarristes, com  Toni XuclàFeliu Gasull o Pau Figueres, també productor del seu disc.

Amb creadores d’aquest talent, l’univers de la música catalana amplia com més va el seu ventall d’apostes femenines, successores de les darreres consagrades, Sílvia Pérez Cruz o Lídia Pujol. Fa poques setmanes vaig presentar-vos una de les millors cantants emergents, Judit Neddermann http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269031I ara, Gemma Humet

Gemma Humet 7.jjpg

A veure si a la Montse -que rep classes de cant i té aquesta i moltes altres sensibilitats- també li complau la Gemma tant com a mi, de la mateixa manera que li va agradar la Judit. Les dues, tan diferents, però artísticament encisadores, genuïnes, intenses, càlides…

MURIEL, pervius en nosaltres…

Muriel 1

La lamentable i també estúpida mort de Muriel Casals ens demostra, un cop més, que les persones ens poden deixar, però que això no sempre vol dir que se’n vagin del tot. I encara menys quan, en el seu entorn -petit o gran-, ha estat estimades per la seva sensibilitat, la seva humanitat; valorades per la seva trajectòria, el seu talent; respectades per la seva actitud, el seu exemple.

Ja ho veus, Muriel, no hi ets… però hi ets. Continues i continuaràs, per dir-ho així, ben viva. Totes les floretes que t’han dedicat aquests dies són autèntiques, sinceres, sentides. I és que les set dècades que has estat més a prop nostre -i sobretot els darrers anys- resulten inoblidables.

La teva mare et va dir que, per a moure’t adequadament, fossis raonable. I aquest valor l’has complementat amb una gran fermesa, elegància natural, sentit de la dignitat, molt de coratge. Per això has estat tan bona intèrpret de l’afany de llibertat que té una part molt important del nostre poble; de les ganes d’esdevenir definitivament un país normal; de formar part, amb Estat propi, de la comunitat de nacions…

Muriel 2

Per a Artur Mas, tu resumies  “totes les virtuts del procés, i cap de les seves misèries”. Em sembla una frase molt encertada, perquè no sempre es fan bé les coses, ni surt tot com voldríem. Però l’èxit és més segur quan el protagonisme el tenen dones i homes amb sentit de diàleg, capaces d’unir i no de dividir. Persones d’ideals, encoratjadores i, sobretot, no sectàries. Gent forta com tu -malgrat la teva fragilitat aparent-, amb el lideratge precís per a encapçalar una revolució dels somriures.

Et portem i et tindrem al cor, Muriel. Els teus anhels d’independència i d’assolir una societat més justa són també els meus, els nostres. I quan ens tornem escèptics o, fins i tot, pessimistes -ens passa, poc o molt, a totes i a tots-, recordarem el nord que tu ens has traçat  i recobrarem l’optimisme serè que també t’era característic. I és que, com saps prou bé, ens sentim compromesos a fer realitat el teu somni…

Muriel 3

Un petó, bonica.

Moisès VILLÈLIA: ingràvid, portentós, aeri…

Villèlia 3

Si encara no ho heu fet, sou a temps d’anar a veure, a la barcelonina Galeria Joan Gaspar, L’equilibri de les formes, exposició de Moisès Villèlia prorrogada fins al dia 27 d’aquest mes de febrer. Sedueix, emociona, commou… L’artista ha estat un dels escultors catalans -i universals, per què no?- més creatius, insòlits i no sempre prou reconeguts del segle XX.

Moisès Villèlia

Les obres de Villèlia, a parer del crític Ricard Mas, “són com fràgils dibuixos en l’aire, peces acoblades, que no enganxades, de canya, filferro, algun branquilló i de vegades pintura roja o negra”.

Moisès Villèlia 3

Format en un taller d’ebenisteria, l’artista (Barcelona, 1928-1994) era deutor d’aquest ofici i no aliè a les influències de Henry Moore, Torres-Garcia i Nahum Gabo. No debades, va batejar el seu fill com el profeta Nahum

Moisès Villèlia 2

Part de l’originalitat de la seva obra rau en l’ús de la canya de bambú, mitjançant la qual va produir obres tan mestres com ingràvides, aèries, etèries… 

Moisès Villèlia 5

Poeta per damunt de tot –visual en tres dimensions, però també a nivell d’escriptura-, va menjar  bàsicament a partir del disseny industrial, un ofici que -no sempre- pot ser del tot creatiu. Fins i tot va dissenyar jardins, tot ampliant la seva noció de l’espai amb horitzons lírics.

Moisès Villèlia 6

Al text que encapçala el catàleg de la mostra de la Joan Gaspar https://www.galeriajoangaspar.com/gjg/, el crític Juan Bufill apunta que les escultures de Villèlia “parecen paradojas poéticas, pero es así la existencia. En sus obras lo corporal está abierto y se hace ligero y aéreo, el hueco y el vacío ya no son una carencia, sino un lugar de apertura”.   

Moisès Villèlia 7

Portentós Villèlia, ja dic. L’enyorat Joan Brossa -tornem a la poesia- ho expressà així en aquests versos que li dedicà l’any 1969:

“Agafes el fil i el portes a l’estrella, /el  passes per dins el llaç, després / hi passes l’estrella i el fil quedarà / lliure.

Com que creixen en llocs humits / i a la vora dels rius, quan el sol desapareix en l’aigua es converteix/ en canya.”

Villèlia 4

Diuen que la seva obra sembla un Guadiana: tan aviat apareix com desapareix. Tot un artista de culte, en qualsevol cas…

 

 

 

 

 

 

 

EXTRATERRESTRES a la plaça de Catalunya!!!

Plaça de Catalunya

Fixeu-vos-hi bé: però si fins i tot l’emblemàtic paviment, en aquesta imatge, té forma de platet!!! L’al·lucinant -mai tan ben dit- aterratge, doncs, haurà de tenir lloc, tard o d’hora. Si més no, aquest era un dels meus somnis juvenils…

Marcians

Vaig creure aviat que era ben estrany -per no dir poc lògic- que els humans fóssim els únics habitants de l’Univers, d’un Cosmos tan vast, divers i infinit. I vaig llegir alguns llibres i uns quants reportatges sobre el tema -a més de digerir el material audiovisual adient, que començava a proliferar.

L’ET d’Spielberg -posem per cas- ja sabeu que va ser un gran èxit. Com per a mi eren de culte, a TVE, els programes de l’inoblidable professor Fernando Jiménez del Oso. Ara veig massa poc Cuarto milenio, potser perquè per la Cuatro l’emeten una mica tard i, per Internet, no trobo el temps…

Antoni Ribera

Vaig tractar durant alguns anys un dels més reconeguts ufòlegs catalans, Antoni Ribera, a qui veieu en la imatge. També escriptor més genèric, me l’havia presentat la segona meitat dels anys 70, a Terrassa, el seu i meu amic -i reconegut poeta- Agustí Bartra. L’anava a veure de tant en tant a Sant Feliu de Codines, on vivia acompanyat per la seva parella d’aleshores i per… 9 gats, 9!!, que deixaven pels sofàs i les catifes un pèl abundós…

Jo li comentava sovint com és que d’extraterrestres, i d’OVNIS, hi havia nombrosos indicis però mai -o gairebé- proves d’aquelles que són clares, per no dir irrefutables. I l’insistia en la meva tossuda obsessió: “Si l’existència d’aquests éssers, i de les seves presumptes naus, és tan clara, ¿per què no aterren, entre nosaltres, en plena plaça de Catalunya, a Barcelona, i tothom els podrà conèixer i saludar o, potser, allunyar-se ràpidament del lloc, amb molta por al cos?”

Univers

Ribera em deia que calia tenir paciència, i que la qüestió era una mica més complicada. El cas és que jo, progressivament, vaig deixar de tractar-lo -va morir a La Garriga, el 2001-, alhora que m’anava tornant progressivament escèptic sobre la qüestió.

Això sí, la curiositat sobre el tema no l’he perduda mai del tot. I així vaig saber de l’existència d’un projecte científic seriós sobre la recerca d’altra vida, poc o molt intel·ligent, a l’espai. Un projecte nord-americà -era previsible- conegut per les sigles SETI http://www.seti.org/, els primers treballs del qual es remunten al 1960, i que  consisteix bàsicament en un conjunt de programes que exploren el firmament amb l’esperança de trobar senyals de transmissions extraterrestres.

Júpiter

Mentre procuraven trobar-les, vaig apassionar-me amb la presència solar i sideral del gran planeta Júpiter, i així ho vaig reflectir oportunament al bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=267970.

Cal dir que Júpiter serà el proper planeta, després de Plutó, que acollirà un explorador robòtic. Serà, en principi, el 4 de juliol que una sonda de la NASA anomenada Juno arribi a l’òrbita d’un dels planetes de característiques jovianes, després d’un viatge de cinc anys…

Tots aquests temes m’han vingut a la memòria no perquè Star Wars torni a ser d’actualitat, sinó per la lectura d’un molt suggestiu dossier sobre “Els drets dels alienígenes” al setmanari El Temps, del 5 de gener. S’hi troba, entre d’altres textos, l’interessantíssim reportatge del filòsof Ramon Alcoberro -que va ser professor de les meves filles i a qui segueixo habitualment- Si hi ha vida extraterrestre… què en fem? www.eltemps.cat/ca/notices/2016/01/si-hi-ha-vida-extraterrestre-que-en-fem-13117.php.

Mentre la possibilitat -remota, o no- plantegi debats i dilemes, fins i tot morals,  jo crec que anem bé. Pot ser que els hipotètics contactes no suposin a la Humanitat més problemes -que prou que en té-, sinó que fins i tot n’hi solucionen alguns -o n’hi creÏn més, encara. Però el tema, no m’ho negareu, és atractiu, apassionant, no cal dir que eteri i per a mi commovedor, fins i tot…

David Bowie

¿Cal que us digui que vull aprofitar l’avinentesa per a retre un homenatge -un més- al recentment desaparegut David Bowie? Doncs sí. I per això us deixo ara amb un dels seus temes emblemàtics -entre tants-, Space Oddity youtu.be/iYYRH4apXDo.

Mentrestant… desembarqueu, extraterrestres del meu cor, en plena plaça de Catalunya Si ens caiem simpàtics, fins i tot podem anar de compres a El Corte Inglés!! Sisplau veniu ràpid, que encara s’hi troben rebaixes…

 

Valuosa “Dictada” en OC

Dictada

Dissabte passat vaig participar, per primer cop, a la XIX edició de la Dictada Occitana, que es va iniciar a la localitat de Castras -al departament del Tarn i a la qual Barcelona s’hi va afegir el 1999. Ja tocava, doncs! I és que aquesta és una pràctica singular i valuosa d’afavorir tota una llengua i el seu espai cultural que, no per minoritzat, ha de ser relegat en l’Europa i el món del present i del futur.

Oc

Un total de 43 localitats de tot l’espai catalano-occità eren interconnectades a  partir de dos quarts de 3 de la tarda. Una hora que, entre nosaltres, pot semblar desavinent, però que no ho és més amunt dels Pirineus, ni més enllà…

Dinats a corre-cuita, doncs, un centenar de persones ens vam aplegar al Palau Marc de la Rambla de Santa Mònica, seu principal del Departament de Cultura. Entre les quals, ben segur, força socis del CAOC -jo mateix en sóc un-, entitat que fa força anys que té cura de reforçar i activar uns vincles històrics i culturals que no han deixat de tenir actualitat.

El CAOC http://caoc.cat/, després de la fecunda presència del seu principal impulsor, Enric Garriga Trullols, no ha parat de demostrar la seva capacitat operativa. Jo hi he anat participant d’una manera més aviat escadussera, i per això, posem per cas, tinc encara pendent -però vull fer-la- la tradicional ascensió estiuenca al port de Salau. A aquesta frontera natural, al capdamunt del Pallars, de la gent que s’expressa en occità -tot i que tan envaïda pel francès- i dels que parlem la llengua catalana. Un bell motiu de retrobament…

Oc2

Tornant a la Dictada, del que es tractava és d’afavorir el prestigi, la qualitat i la difusió de l’actual llengua d’OC, que avui també té en la Val d’Aran un àmbit efectiu d’oficialitat des del qual es fa nova i bona feina. Ens ho explicaven dissabte la diputada del la CUP al Parlament, Mireia Boya -que intervé en públic habitualment en occità- i el president de l’Institut d’Estudi Aranesi,  Jusèp Loís Sans Socasau.  

Occitània és una realitat pròxima i alhora desconeguda -o poc reconeguda- per moltes i molts de nosaltres. De Bordèu a Niça; de Lemòtges a Vielha… En tenim una percepció difusa, perquè l’evolució històrica no ha afavorit la seva eclosió. Però hi hem compartit projectes polítics i culturals destacats al llarg del temps, i en aquesta Europa d’avui -tan incerta com esperançada, tan subtil com conflictiva, i en molts aspectes vergonyant- no tenim per què renunciar-hi.

I, si de debò ens creiem la nostra singularitat nacional, pel que fa a realitats com l’occitana -tot i que el seu potencial, ara com ara, sigui molt menor- ens cal predicar amb l’exemple. En l’àmbit lingüístic i cultural, no cal dir, però també des de les possibilitats -gens menyspreables- d’establir noves vinculacions, sobretot de tipus econòmic.

Pel que fa als resultats de la meva dictada particular…deixem-los córrer. Hi havia bona predisposició, però manca molt entrenament. L’objectiu, en tot cas, era més aviat olímpic:  l’important és participar…

Mentrestant, us deixo en companyia de Claude Martí, reconegut cantautor en llengua d’OC a qui jo havia escoltat amb interès en anys més joves https://youtu.be/bJD0AN-A2Kc.

Montsegur

Al youtube hi trobareu, també, les restes del castell de Montsegur, símbol perenne dels càtars i del catarisme. Bandera, doncs, de llibertat.