A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

FIDEL C. o F. Castro

Castro 1

Se n’ha anat Fidel per als compañeros i amics i, i s’ha mort Castro per als enemics i els menys entusiastes. Podria dir que, més que sentir-me equidistant dels dos bàndols, tinc simpatia pel revolucionari però menyspreu cap al dictador. Atracció vers el cabdill i prevenció quant al sàtrapa. Admiració a l’heroi i repulsió al tirà, que no ben bé monstre

I és que, ens agradi o no tant, no és el mateix una dictadura de dretes que una d’esquerres, encara que les dues puguin produir efectes perversos. Franco -l’autòcrata que tenim més a mà- ens volia retenir a la força perquè no sortíssim mai de la foscor, i dirigents autoritaris com Fidel C. van emprendre un llarg viatge alliberador i es van perdre -o van fer que ens perdéssim- pel camí. Però ni l’òptica, ni la lògica, ni els interessos ni el punt de partida són els mateixos.

Fidel

Qualsevol referència al socialisme -o l’equitat entre les persones- no puc desvincular-la de les meves conviccions democràtiques. La llibertat, doncs -i la llibertat dels pobles, és clar-, esdevé un element preuat sense el qual la justícia seria un contenidor amb pocs o molts continguts, però buit de sentit. I tampoc no pot haver-hi llibertat plena sense les aportacions obligades de la justícia en tots els àmbits socials. Un equilibri sempre fràgil, però del tot indispensable.

Castro 2

La figura de Fidel, tan carismàtica al començament, havia trencat  aquest equilibri feia anys en benefici d’un Castro gairebé fossilitzat i cada cop més amortitzat. Cuba és un país admirable en més d’un aspecte, que no es mereix ni l’embargament nord-americà -que Obama ha intentat superar, si Trump ho permet…- ni la rigidesa continuista del castrisme. Quan parlem de socialisme, doncs, aquest model no ens serveix, tot i que, des d’Europa, dir això és fàcil… Tanmateix, hem de tendir a expandir arreu del món els ideals igualitaris sense renunciar -si volem que aquests ideals excel·leixin- als valors democràtics. 

Castro 3

Aquests dies s’han format, sobretot a l’Havana, llargues cues per a retre homenatge el Comandante. Hi estic plenament d’acord, sempre que siguin sentides i no massa induïdes ni forçades per les autoritats. I voldria, tant o més, que qualsevol dissidència, organitzada o espontània, tingués la mateixa llibertat per a expressar-se. No sé si això ha estat possible…

Fa mesos vaig veure un film més aviat dur, però de gran interès: El rey de la Habana (2015) la penúltima pel·lícula d’Agustí Villaronga. En clau social més que no pas directament política, la cinta reflecteix prou bé el clima sòrdid i empobrit de la Cuba dels darrers anys del segle XX, durant l’anomenat período especial. O sigui, quan la tutela soviètica sobre l’illa caribenya havia caigut i les cubanes i els cubans es veien molt més abocats a espavilar-se sense la protecció exterior. I quan el règim, amb un Fidel ja en declivi, havia de fer mans i mànigues per a satisfer les necessitats de la població. I és que la metàfora d’un cert paradís -si és que realment ho era- s’anava enfonsant amb un cert estrèpit…

El rey de la Habana

Els darrers temps, amb el més gran dels Castro a la rebotiga, potser no han estat tan tensos. Tot i les dificultats que actualment suposa la crisi de la convulsa Veneçuela, que ha reduït l’enviament de petroli subvencionat a l’illa. Raúl, el germà president -i comunista abans que Fidel s’hi tornés, de grat o per força- ha pilotat, amb èxit relatiu, unes reformes que eren totalment necessàries si el país volia sobreviure. Una terra que, malauradament, encara no he trepitjat http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=224064 però que, tanmateix, m’estimo…

Cuba

Enyorarem el mandat d’OBAMA

Obama

Si les previsions catastrofistes s’acompleixen, crec que recordarem en positiu la seva etapa al capdavant de la política nord-americana i, en una part important, en l’ordre mundial i en la deriva global. Donald Trump ens el farà encara més bo. Ni que algunes de les expectatives que fa 8 anys va generar el president sortint no s’hagin, òbviament, acomplert…

L’origen de Barack Hussein Obama l’haurà fet passar per sempre a la història. I els resultats del seu mandat i l’estil de governar hauran contribuït a què el món hagi estat millor amb ell que no pas sense… Ni que en aquests anys hi hagi hagut la crisi econòmica, i també una certa recuperació; les primaveres àrabs, que són a l’origen -però només en part- de guerres tan cruels com la de Síria; la crisi de refugiats al Mediterrani i a Europa, o un model de desenvolupament que continua sent poc sostenible.

 

No ha aconseguit tancar Guantánamo, perquè els llogaters de la Casa Blanca, ja se sap, manen molt, però no del tot. No ha pogut amb el terrible vesper de l’Orient Mitjà, però ha procurat capgirar-lo -sobretot, a partir de l’acord amb l’Iran-, amb un èxit més que relatiu… Ha contribuït a la millora de l’economia, però no prou. No ha impedit la perpetuació de l’odi racial, ell, precisament, que pertany a les elits afro.  Ha distendit valuosament les relacions amb Cuba, i esperem que això, ara, no es malmeti. Ha donat un to més amable a les relacions internacionals, ni que estiguin tan deteriorades. Ha… No ha… 

La victòria electoral de Donald Trump amenaça de malmetre seriosament el llegat Obama. Llegeixo aquests dies llargues i a voltes paradoxals anàlisis sobre el triomf relatiu -però triomf, al cap i a la fi- del magnat i força impresentable novaiorquès i les trobo, segons com, molt encertades, però també plenes de confusions i de llocs comuns. Ara us n’ofereixo una de força interessant i, sobretot, concisa, deguda a un dels blocaires de Vilaweb, l’amic Albert Vila http://blocs.mesvilaweb.cat/Albert_Vila/?p=265596.

Trump

Per mi, el problema de Trump, a més de polític, és de tipus personal i, per tant, psicològic. Es tracta d’un megalòman que va, sobretot, com cavall desbocat. La senyora Le Pen, per posar un exemple proper, és una política europea d’idees reaccionàries, que no m’agraden gens. Però Trump, a parer meu, hi afegeix factors personals desestabilitzadors. Com Neró, posem per cas, salvant moltes distàncies històriques…

És aviat per a dir què farà, o no farà, el multimilionari paradoxalment -i també cínicament- antisistema, que sembla que ha aconseguit que el votin molta gent de classe baixa desenganyada del poder i les maneres de fer de Washington i també, no cal dir, d’un sistema econòmic del qual Trump n’és agent conspicu. Ja s’ho trobaran, i probablement aviat. Com s’ho trobaran també les dones que li han donat el vot, a ell, que menysprea grollerament la condició femenina. O els representants de les minories que també rebutja. I ens ho trobarem totes i tots, a Nord-Amèrica i al món… 

Hillary

Hillary Clinton, i no és poca cosa, ha perdut territorialment, però ha guanyat les eleccions pel vot popular. Si hagués guanyat per les nominacions als diversos estats, ara seria una deessa… En canvi, la moda d’aquests dies és carregar-se-la. Que si és poc empàtica i massa ambiciosa; que si els seus missatges no arriben a la gent; que si està massa vinculada a les elits… Que se li ha passat l’arròs, en definitiva -però tot fa pensar que sí a partir d’ara.

Aquests i altres retrets deuen ser, poc o molt, certs. Però es deixa de banda que la Hillary és una professional de la política i molt preparada. I sembla que ja no compti el fet que, després d’Obama, era simbòlicament molt important que una dona arribés a la Casa Blanca, i no només com a consort.

Bernie Sanders

El meu candidat preferit era Bernie Sanders, que va competir amb Clinton a les primàries del Partit Demòcrata. Però Sanders  és un socialdemòcrata que se situa massa a l’esquerra pel que són els estàndards ianquis. Ara donava suport a la Hillary, i podria ser un home de futur si no fos per la seva edat (75). Potser l’hauríem de tunejar

Però, a part de les persones -el factor lideratge de les quals és molt important-, també compten els espais polítics, encarnats en tradicions i representats per partits. I el Partit Demòcrata nord-americà  https://www.democrats.org/, que abasta del centre fins a l’esquerra moderada, és un instrument de progrés i renovació política formidable, que vincula molta gent de formació universitària amb agents econòmics influents i sectors de les classes populars i les minories. És el partit dels presidents WilsonRoosevelt, Kennedy, Johnson, Carter, Clinton mascle,  Obama

Ara, la irrupció de Donald Trump no solament posa en perill el llegat del president sortint, sinó el paper dels Estats Units com a líder transnacional d’Occident, en estreta aliança amb Europa. Confiem que no s’acompleixin massa les prediccions  més pessimistes i les profecies pitjors.

Obama 2