A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

AGUSTÍ PONS, entre l’anarquisme i el catalanisme

Sense categoria

Acabo de llegir Temps indòcilsun dels llibres més interessants dels publicats últimament entre nosaltres a mig camí de la crònica, el retrat literari i les memòries. Ja m’imaginava que l’autor, el periodista i escriptor Agustí Pons, no em decebria gens en oferir-me el seu valuós testimoni d’alguns fets i ambients decisius dels darrers anys del franquisme i primers de la democràcia i l’autonomia. Temps indòcils, aquells? Segurament… D’aquí a uns anys, veurem quin adjectiu es correspon millor a la confusió dels temps que vivim. 

Vaig tenir la sort de treballar amb l’Agustí quan ell era cap de la secció de Catalunya d’El Noticiero Universal, la primera part dels anys 70, i jo el corresponsal a Terrassa d’aquell diari de la tarda quan encara hi havia a Barcelona premsa que alternava les edicions. Després em duria -també oferint informació terrassenca- a la secció de Països Catalans del nounat Avui. D’un diari que el 1976 va suscitar tantes esperances i que actualment, malgrat que el seu no hagi estat un camí de roses, precisament, se’n surt prou bé. 

Des d’aleshores he seguit la sòlida trajectòria d’Agustí Pons i Mir (Barcelona, 1947) com a periodista cultural, desenvolupada a través dels mitjans en els quals ha treballat -actualment, a Catalunya Ràdio- i complementada per la seva dedicació biogràfica a figures com Frederica Montseny, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Pere Calders, Nèstor Luján…

També he admirat -a més de l’escriptura incisiva- la seva capacitat per adquirir un perfil propi dins una professió que no sempre esdevé agraïda. Sobretot, si nedes contracorrent, com ell ho va saber fer a partir de les seves idees anarquistes en un moment en què el marxisme -qui ho ha vist i qui ho veu!- semblava que s’ho menjava tot. D’un anarquisme del qual no ha renegat però que ha sabut modular amb un catalanisme d’esperit integrador i de to no gens sectari.

Aquestes i moltes altres coses les ha reflectit ara molt bé l’autor a Temps indòcils, volum publicat enguany per Angle Editorial que jo vaig triar per al passat Dia del Llibre. Algú m’havia dit que l’encertaria de ple, i la lectura d’aquest agost no ha fet més que confirmar-ho amb escreix.

Així, l’Agustí ens fa reviure de primera mà l’ambient i els curiosos personatges que habitaven la redacció d’El Noticiero Universal dels anys 60 com un reflex social del franquisme tardà; ens endinsa en l’esperit de la famosa Caputxinada del 1966; ens recorda la significació del "catecisme" que van ser Los conceptos fundamentales del materialismo histórico, de la xilena Marta Harnecker, una autora que a molts no us sonarà a hores d’ara, propera com és -ves per on!- a Hugo Chávez…

Pons també ens apropa la figura del primer Sisa i d’altres dels millors representants de la Cançó i la música en català; ens explica per què la revista Destino va ser un miratge, és a dir, un autèntic luxe cultural; ens torna a posar a l’abast -tal com ha fet, no sé si de la millor manera possible, el film de Manuel Huerga- la figura de Puig Antich; ens dóna una notícia vivíssima de les manifestacions convocades a Barcelona per l’Assemblea de Catalunya els dos primers diumenges de febrer del 1976 per tal de forçar el canvi democràtic; ens recorda com va anar la fundació de l’Avui… entre molts altres continguts i amenitats que ara no cal desvetllar per tal que tingueu l’interès de descobrir-los.

I és que són pàgines entre les quals reviureu moltes coses -com jo mateix, en part- si ja les havíeu viscut i n’aprendreu encara més si us vau incorporar a partir dels anys 80 a la vida col·lectiva. Van ser, els que reporta l’Agustí, uns temps certament "indòcils" però, en tot cas, esperançats. No sé si els cronistes catalans del futur s’hauran de referir als actuals com a temps "perplexos", "malaguanyats""descafeïnats"

Sort que, des d’alguns sectors del país, es torna a demanar que tornin els "temps indòcils" encara que no hi hagi el franquisme pel mig. Malgrat estar desorientada, Catalunya no perd mai del tot la seva capacitat de reacció…

 

DOLENTS, imbècils, estúpids, SALVATGES, covards, brètols, GAMBERROS, bords, sapastres…

Sense categoria

No, no m’he tornat una mena de capità Haddock sense la seva gràcia. Aquesta rastellera d’insults -i els que podrien seguir- va adreçada als que provoquen frívolament la mort o la desgràcia humana degut a estranyes pulsions o, ras i curt, per divertir-se. Dos malaurats exemples d’això ens han colpit aquests dies, el del nen de Liverpool i la nena que anava en caiac per aigües de Llançà. I no vull pas oblidar la fi terrible de la sense sostre que va morir brutalment cremada a finals del 2005 en un caixer de Barcelona. Entre tantes altres bestieses similars… amb perdó dels animals.

Qui li anava a dir, al Rhys Jones -11 anyets-, de Liverpool, que un adolescent encaputxat el cosiria a trets quan tornava de jugar a futbol. Qui li anava a dir, a una nena de 10 anys que navegava en caiac amb el seu pare a l’altura de Llançà, que acabaria a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona amb pronòstic reservat perquè uns desconeguts -ajudeu la policia a trobar-los, si això és possible- li llançarien una gran pedra des de dalt d’un penya-segat.

En fi, que la brutalitat i la imbecilitat humanes sembla que no tenen aturador. I encara recordo -recordeu, suposo- el cas de la indigent cremada i morta el desembre del 2005 en un caixer automàtic de Sarrià-Sant Gervasi com a resultat d’una nit de farra d’uns adolescents. Per no parlar de tants altres casos en què l’agressivitat s’associa a unes dosis elevades de gratuïtat que no haurien de quedar impunes.

Psicòlegs i sociòlegs tenen matèria d’estudi per a estona, però, mentrestant, els respectius drames individuals i familiars -a partir de la destrossa o greu perjudici de vides humanes- ja són fets més que lamentables. Es pot parlar de crisi de valors, que potser sí que hi és, però el més difícil és crear uns valors nous que ens alliberin de la temptació de fer mal perquè sí i que contribueixin a fer possible un nou renaixement de la condició humana.

És clar que, si ho mirem retrospectivament, la situació actual, malgrat tot, és glòria. El mestre Joan F. Mira, en l’interessant article -el més fluix dels seus sempre té interès- Lladres i pors, publicat dissabte passat a l’Avui [www.avui.cat], ens recorda que "viatjar pels camins d’Europa, des dels temps dels grecs clàssics fins al segle XIX, ha estat una aventura plena d’incertesa: la probabilitat de perdre-hi la bossa o la vida era tan alta que un viatge sense protecció suficient era una aventura insensata. I en aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien i els pobres no. Als barris foscos de les ciutats, fa dos segles o un segle, la gent no gosava caminar de nit. La vida nocturna era cosa de pocs carrers cèntrics, la resta era el perill de la tenebra".

Tot això podem tenir-ho en compte, però no ens podrà consolar prou. Tant de bo que cap membre de les nostres famílies, inclosos nosaltres, no sigui víctima, qualsevol dia d’aquests, de la barbàrie, la irracionalitat gratuïta, la violència folla, l’impuls assassí. I és que per a alguns, tinguin els valors que tinguin, la vida humana val poc, o potser només és moneda de canvi d’un joc pervers… Mal llamp se’ls emporti!   

5.000 VISITES, cinc mil gràcies

Sense categoria

Ja són 5.000 les visites que ha tingut aquest bloc des que va començar a desplegar-se el dia 15 de gener. N’hi haurà que podran demanar més, jo no. I per això, i amb l’agraïment a totes i tots els qui m’aneu seguint amb tant d’interès, tinc ara la petita vanitat de posar-vos a l’abast -n’hi ha que ja la coneixíeu- la meva imatge.

El passat 19 de febrer celebrava les primeres 1.000 visites al llistat principal d’aquest bloc, i prometia tornar-ne a parlar a la ratlla de les 5.000. Doncs bé, ve-t’ho aquí, i els amics de Vilaweb són la garantia que, en qüestió de xifres d’aquestes, no pot haver-hi engany possible.

El seguiment, doncs, em sembla important, perquè un elabora el bloc per a ell mateix però també, i molt especialment, per als altres. Amb aquest, i en poc més de mig any, ja seran 63 els posts publicats. Seixanta-tres finestres que s’obren a temes ben diversos, tot i que n’hi ha de recurrents com, per exemple, el de la cançó d’autor, gènere artístic que es mereix a bastament que jo no deixi de donar-li corda.

No voldria posar-me transcendent, però aquest bloc, A la brasa i el caliu -o la passió que cal posar en la vida i, malgrat tot, en les persones- s’ha incorporat ja per dret propi als llegats més tangibles que deixaré a la posteritat. Comparteix aquest privilegi amb les meves dues filles, alguns -massa pocs- llibres que he publicat, determinats treballs periodístics, arbres escadusserament plantats, el treball continuat a l’Administració catalana -singularment la cultural-, la defensa i extensió dels nostres referents nacionals, l’intent de contribuir al progrés en el món…

Posats a demanar alguna cosa, m’atreveixo a suggerir-vos més comentaris als posts, tot i que ja n’hi ha força. Potser, tot i no pretendre-ho en absolut, dec resultar encara massa políticament correcte i, per tant, suscito no tan debat com m’agradaria. Vull agrair, això sí, als meus comentaristes més fidels la seva constància, l’atenció que els sembla que mereixo i, en definitiva, el carinyo que m’estan demostrant.

Precisament, el debat i el contrast són dues de les grans virtuts per excel·lència de la blogosfera, una de les millors eines comunicatives d’aquest encara jove però imprecís segle XXI. Una eina que esdevé, en si mateixa, un exercici constant de llibertat i una pràctica efectiva de democràcia. No es parlava abans dels lliurepensadors? Siguem-ho des dels blocs cada dia una mica més, i encara així, malgrat tot, els poders continuaran manipulant-nos, però potser una mica menys.

Ara em plau acostar-vos la meva imatge física, per a la qual cosa he tingut la complicitat de l’Elizabeth, cordial i sensible com té per costum. Mentrestant, prometo no tornar a parlar directament del bloc no ja fins a les 10.000 peces, sinó les 15.000! La meva constància i el vostre suport, que és bàsic, ho faran possible.

XIRINACS: no el canonitzem

Sense categoria

Les vacances definitives -i volgudes, en aquest cas- de Lluís Maria Xirinacs em van agafar de vacances transitòries, que són les que tots acostumem a fer habitualment. Però encara és millor així, perquè el fet de no haver d’escriure tant a cop calent va millor per tal de matisar l’opinió sobre el personatge. Que té més de positiu que de negatiu: 7 a 3, posem per cas.

Lluís Maria, eres d’una coherència extrema, això sí que no t’ho pot negar ningú. Potser l’única vegada que no vas ser-ho tant és -atès que la no-violència era la teva divisa- quan et vas declarar "amic d’ETA". Però jutjar-te -com s’ha fet massa, interessadament, des de Madrid- sobretot per aquest error és de la mena de demagògia barata a què els espanyolistes ens tenen avesats. ¿Què dirien ara si s’hagués arribat a atorgar-te, en el seu moment, un Nobel de la Pau que segurament et mereixies? 

Eres, doncs, tan habitualment coherent que és lògic que no et sentissis massa bé en uns temps en què les incoherències, les defeccions i les contradiccions -fins i tot si es tenen ideals- són monedes d’ús corrent. El que passa és que només els herois -o els profetes, com encertadament t’ha definit Pujol- són capaços de veure-hi més enllà. I l’època que vivim sembla més aviat poc apta per a l’èpica…

Per això mai no vas ser, veritablement, un polític, sinó un català i un ciutadà profundament compromès que vas veure en l’acció política una de les formes més nobles del compromís solidari. No és estrany, doncs, que com a senador rebessis els vots de tantíssima gent, inclòs el meu. I és que, novells com érem en democràcia, no teníem encara una classe política consolidada.

El teu gran moment va ser la plantada davant la Model -i no, ai las, la de la plaça de Sant Jaume! ¿Quin demòcrata d’aleshores, ho saludés amb més o menys entusiasme, podia no estar-hi d’acord? El teu mite -construït a partir d’un coratge indubtable- es va forjar allí, però d’això a creure que arrossegaries el poble cap a la independència nacional hi havia una muntanya gairebé infranquejable.

Des de l’anhel del futur més desitjable per al nostre país, la denúncia darrera que fas contra la classe política i contra la ciutadania mesella no pot ser més adequada. Ara: ¿hi ha massa gent, siguem francs, que estigui disposada a arriscar  vida i hisenda per la llibertat definitiva de Catalunya i la resta de territoris diguem-ne germans, que ja és dir molt? Miro al meu voltant i de Xiris en veig pocs, i d’això cal prendre’n nota. Volem ser nosaltres mateixos, poc o molt, però sense deixar d’anar fent la viu-viu. I tot alhora no és possible. El que tenim -que ja és alguna cosa, però gens suficient- deu ser el que ens mereixem…

La teva, com la de Gandhi, són lluites del segle XX. Però a l’hindú li bufava molt més el vent de cara: els primers que veien inevitable la independència de l’Índia -per impotència, en aquest cas- eren els britànics. Però ara som al segle XXI, tan amarat de pragmatisme com mancat de noves idees. Llàstima que a les idees no s’hi arribi, només, per proclames morals.

Els teus serveis a la causa de la sobirania no cal menystenir-los. Diguem clar, tanmateix, que -de bona fe, o no tant- vas contribuir a què l’esquerra independentista deixés de tenir diputats a la primera legislatura del Parlament de Catalunya. Recordem-ho: l’any 1980, el moviment dels Nacionalistes d’Esquerra (NE) -farcit de figures de la talla dels Carbonell, Espinàs, Llach, Tísner, Oranich, etc.- no va obtenir cap escó sobretot per la competència casolana amb el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) que tu encapçalaves, juntament amb en Fèlix Cucurull i alguns altres. Jo estava adherit aleshores a NE i recordo bé que totes les crides al pacte previ esdevindrien inútils. Ho sento, Lluís Maria: aquí, la solidaritat entre germans també devia ser necessària. 

De manera que sí, però… Comptat i debatut, em quedo, amic, amb les teves coses bones, que són prou acceptables. Has estat, per damunt de tot, un símbol de llibertat, individual i col·lectiva. El teu valuós testimoni ja és històric i esdevindrà una mica llegendari. I tanmateix, ja ha advertit aquests dies el  jove però tan lúcid Heribert Barrera, en relació al teu adéu, que "no estem encara en situació de canonitzar ningú". Doncs això. 

Que no t’enredin amb les MENTIDES DE LA HISTÒRIA

Sense categoria

A l’últim moment, i per motius de força major, el viatge presencial a Holanda s’ha hagut d’ajornar fins a una ocasió més favorable. De manera que ens hem hagut de conformar amb algunes sortides pel país, inclosa la cada cop més estressant Andorra -i sort que ens vam perdre pel parc natural del Coma Pedrosa! Això sí: més que no pas virtual, he pogut enllestir -amb l’ajut inestimable de Santiago Tarín- un fascinant itinerari textual en el temps i en l’espai. A través d’ell, he copsat molt millor el sentit de les nombroses mentides i arbitrarietats de la Història, de Neró a Marco Polo, de Genguis Khan a Maquiavel, del comte Dràcula al Jesús històric…

No es pot triomfar sempre. Quan ja era tot a punt, i amb els bitllets d’avió reservats des de feia setmanes, l’operació d’urgència de la meva mare i el seu ingrés a la unitat de cures intensives han fet que la tan interessant perspectiva holandesa resti, ara com ara, en el desig i, sobretot, en la nostra imaginació.

El més important s’ha salvat, perquè la mare ha pogut sortir, no sense dificultats, del seu estat crític. Però tot plegat ha obligat a improvisar un pla de vacances molt més casolà, amb algunes sortides la més destacada de les quals ha estat, de moment, Andorra. I la impressió ha tornat a ser la mateixa, o pitjor, que la de la darrera vegada que vam ser-hi: el país dels Pirineus l’han fet malbé a cop d’una especulació urbanística absolutament voraç, que omple el fons de les Valls, a més de botigues, de ciment, fum i soroll, i que s’enfila cada cop més per les muntanyes. 

I sort que ja sabíem una mica al que anàvem i, amb l’ajut d’unes oficines d’informació turística més aviat eficients, ens vam perdre pel bonic parc natural del Coma Pedrosa, situat prop d’Arinsal. Es un espai que us recomano.

Viatjar de veritat, doncs, era possible fer-ho per via virtual, però no sé si els resultats haguessin estat tan interessants com els d’aquesta vegada, aconseguits per mitjans més clàssics, o sigui, textuals. I és que el temps de vacances m’ha fet enllestir la lectura que tenia començada i que remet a un periple realment apassionant: el Viaje por las mentiras de la Historia Universal, del periodista de La Vanguardia i també publicista Santiago Tarín.

Recolzat en una àmplia bibliografia, Tarín sap destriar hàbilment, i també amb molta amenitat, el gra de la palla. I és que, com ja se sap -però paga la pena d’insistir-hi-, la història del món, ara com abans, a Catalunya com a Madagascar, està plena de mites i llegendes, sí, i també de manipulacions i tergiversacions: de moltes mentides, en definitiva.

La literatura i el cinema han contribuït amb eficàcia a deformar -sovint, d’una manera brillant- els fets històrics, com també ho ha fet, per exemple, la pintura. Però els culpables no són només l’art i la creativitat. Tal com es diu a la rerecoberta d’aquest llibre tan suggestiu publicat per Belacqva l’any 2006 -i que la meva dona va tenir el gran encert de regalar-me-, "nuestros orígenes y devenir han sido manipulados por razones de popularidad, de propaganda o, simplemente, de lucro económico".

Uns quants exemples, i sense ànim de ser exhaustius, poden contribuir a fer que us interesseu per aquesta obra de més de 400 pàgines:

  • No és massa clar que l’emperador Neró donés l’ordre de cremar Roma, ni que perseguís massivament els cristians.

  • El personatge de Cyrano de Bergerac s’inspira en un mortal de carn i ossos, el nom del qual era Savinien de Cyrano. Però aquest no era pas del Perigord, com a l’obra d’Edmond Rostand, sinó nascut a París.

  • Al mític Far West, difícilment els revòlvers es guardaven en brillants cartutxeres. El més normal és que es tractés d’armes d’una sola bala que, a més, no es duien a la cartutxera, sinó directament a la butxaca del pantaló, que és d’on era més fàcil treure’ls.

  • Per molt que les dates de les festes nadalenques siguin tan pautades, més aviat són pactades. I és que no sabem quin dia va néixer Jesucrist, ni quin mes -i no és tan clar que fos en ple hivern-, ni quin any. L’única dada cronològica que sembla segura és que va venir al món durant l’època en què August era emperador de Roma.

  • Maquiavel mai no va dir ni escriure la "seva" famosa frase "el fi justifica els mitjans"

  • Àtila, el famós rei dels huns, no va ser l’animal que ha passat a l’imaginari de la Història. És cert que tenia pocs miraments a l’hora del combat, però també va ser un dirigent perspicaç, un polític intel·ligent i un líder que valorava la cultura.

  • Tradicionalment s’accepta que Marco Polo era venecià, però també hi ha la possibilitat que fos croata, natural de Korcula, una illa de l’Adriàtic situada enfront de les costes dàlmates.

  • L’any 1989, a punt de caure el règim despòtic del conducator romanès Ceaucescu, es van produir greus matances a la petita ciutat de Timisoara, on 5.000 morts van ser enterrats en fosses comunes. Sembla que, en realitat, la revolta anticomunista només va produir 700 víctimes mortals a tot el país. 

En fi, ja us deia que no pretenc ser exhaustiu. Al llibre de Tarín hi trobareu aquests i molts més aspectes d’interès -més enllà de les mentides-, que contribuiran poderosament a afermar la vostra curiositat i el vostre afany pel coneixement històric. Si, com m’ha passat a mi, no heu pogut anar massa lluny aquest estiu -o encara que ja ho hagueu fet, o esteu a punt de fer-ho-, el Viaje por las mentiras de la Historia Universal us portarà enllà, molt enllà… des de la butaca, l’hamaca o el llit.

I, si sou tan viciosos del llapis com jo, afineu-lo: subratllareu força.