Ens hem pogut COMPTAR i ens hem AGRADAT, però no ens hem ENAMORAT prou de nosaltres mateixos…
No es pot dir -ben al contrari- que les eleccions del 27-S hagin estat una derrota per al sobiranisme. Com que no ens van deixar fer un referèndum, comptaven els escons, i les forces independentistes han depassat en 4 la majoria absoluta…
Però, és clar, si aquesta majoria s’hagués obtingut també en vots, aleshores -perdoneu-me l’expressió- ja seria l’hòstia! I és que la comunitat internacional -al marge d’Espanya, que hagués continuat segurament tan tancada com sempre- ho hagués vist, tot plegat, molt més clar…
L’ideal és que la candidatura de Junts pel SÍ hagués obtingut, pel cap baix, la majoria absoluta en escons, i que aquests escons, sumats als de la CUP, haguessin expressat la majoria absoluta en vots…
Però no ha pogut ser així, i ara, tot i que molta, l’alegria no és completa. Fins i tot ens toca patir més del compte, ja que Artur Mas no té prou assegurada la seva reelecció com a president. Jo crec que se’n sortirà, i encara més si des de Madrid l’imputen efectivament, pel 9-N o pel que sigui…
I és que la CUP ha d’adonar-se que els actius de Mas superen els seus passius. Segurament el partit que presideix té ombres de corrupció, però ell, de directament corrupte, crec que no ho és. I ha impulsat retallades, ben cert, però sovint perquè a la caixa de la Generalitat no hi havia els euros necessaris a causa allò que l’històric Ramon Trias Fargas n’havia dit l’asfíxia premeditada.
En canvi, entre les aportacions positives del president figuren el seu decidit impuls institucional al procés, i l’adequació de la nova Convergència a aquest impuls. El trencament -del tot necessari- amb la Unió Democràtica més pactista. La capacitat d’entesa amb Esquerra i altres forces d’expressió catalanista, sovint posada a prova pel curs dels esdeveniments. I sobretot, una tenacitat que faran que Mas -per qui molts no donàvem gairebé un duro fins fa alguns anys- sigui ja un referent, per mèrits propis, de la història de Catalunya.
O sigui que la CUP -aquests nois i noies poc o molt crescudets – ja sabran el que es fan… A propòsit d’aquesta organització, m’he preguntat aquests dies si jo, de més jovenet -i salvant totes les distàncies de temps i de situació-, hagués pogut recolzar-los o fins i tot ser-ne part activa. I no ho tinc clar…
En aquells anys 70 i primers 80, jo em considerava clarament d’esquerres -avui, deixem-ho en centresquerra- i arribaria a militar activament en l’independentisme. Mai no he estat -ni abans ni ara- massa favorable al que coneixem genèricament com a capitalisme, però tampoc m’he considerat -i encara menys avui- un element antisistema. Crec que el sistema econòmic que vivim -o patim- té moltes coses per reformar, però tampoc tinc gens clar que la futura República catalana hagi de trencar amb la UE o amb l’euro, posem per cas, o amb altres coses que la CUP combat d’una manera radical…
Qui sap si no me’ls prenc massa seriosament, als cupaires. Segurament, no. Però és indubtable que tenen un vot consolidat -sobretot entre alguns sectors juvenils- i que han sabut crear tendència. Hauré d’anar als orígens i llegir-me, o almenys fullejar, el llibre Cop de CUP (2012), escrit per un dels seus intel·lectuals orgànics –Julià de Jòdar– i el ja emblemàtic David Fernàndez. Un títol que el Santi em va regalar oportunament fa uns mesos, en ocasió del meu seixantè aniversari…
En tot cas, ara hem d’anar encara més endavant, però amb una estratègia intel·ligent. Ens hem pogut comptar -gràcies a Mas i al Govern, però també als partits, les organitzacions de la societat civil i molta altra gent que ha empès sostingudament el procés. Ens hem agradat força, i prova d’això n’és la majoria electoral absoluta. Però no hem acabat d’enamorar-nos de nosaltres mateixos, i encara ens falten actius en el recompte de vots. El Govern espanyol, com sempre, pot ajudar…
Sigui com sigui, ja som en una altra etapa, situada més enllà de l’Espanya autonòmica, però encara més ençà de la República independent. La nova diplomàcia catalana, per exemple, pot treure molt rendiment de la situació. I tots plegats, com a país, n’hem de procurar el màxim profit per als nostres interessos…